i monestir de Vallbona de les Monges | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

monestir de Vallbona de les Monges

Arquitectura religiosa
Urgell
Vista del claustre i del cimbori del monestir de Vallbona de les Monges
© Fototeca.cat
Monestir cistercenc femení (Santa Maria de Vallbona), que donà nom i origen al poble i municipi de Vallbona de les Monges (Urgell), situat als contraforts septentrionals de la serra del Tallat, al sector de la baixa Segarra.

Les edificacions

Com tots els monestirs cistercencs, el conjunt d’edificacions del monestir és centrat per l’església, el claustre i les dependències de la clausura estricta, i continuat per un segon recinte amb l’hostatgeria, cases per als sacerdots i dependències annexes, com el celler i procuradories, tot de grans proporcions i inclòs dintre una muralla en la qual s’obrien tres portals: el de Dalt, el de Baix i el de la Muralla; la muralla fou desmuntada vers el 1920. Avui les cases del poble ocupen una bona part d’aquest primitiu recinte com es veu encara per arcs i restes inclosos en les cases més antigues.

De tot el conjunt monumental es destaca en primer lloc l’església abacial de transició romànico-gòtica, nou estil (pas del romànic al gòtic) que l’orde del Cister difongué arreu. La planta és de creu llatina, amb tres absis carrats. Tot fa pensar que el temple fos acabat en estil romànic, per després, desmuntant les voltes, continuar l’obra amb creueria d’estil ogival. La porta, del segle XIII, té arquivoltes i un timpà amb relleus de la Verge Maria i dos àngels; és un dels primers motius amb aquesta temàtica que apareix en aquest art.

Campanar del monestir de Vallbona de les Monges
© CIC-Moià
La plaça que hi ha davant de l’església era el fossar, i encara avui es pot veure la porta dels Morts, que comunicava amb el cor i era d’estil romànic, on ara hi ha una tomba, dins una transformació completament gòtica. Altres sarcòfags que hi ha adossats a la paret i segons les armes i inscripcions esculpides, pertanyen a Berenguera de Cardona, Sibil·la de Guimerà i Miquela Sassala. Són dignes d’observació des de l’exterior: la cúpula o llanterna de creuer, la torre d’escala i el cimbori del campanar, obres del segle XIV. L’interior ha estat espoliat de moltes antigues obres d’art, però encara hi resten notables retaules, el cadirat del cor, l’orgue i les escultures de Damià Forment, del segle XVI. Presideix l’església una imatge de pedra policromada, obra de Guillem Seguer, del segle XIV. Són també obres notables els sarcòfags de Violant d’Hongria, segona muller de Jaume I el Conqueridor, i la princesa Sança d’Aragó, filla d’ambdós. Un altre sarcòfag important, procedent del monestir filial de Vallsanta, és el que correspon als senyors de Guimerà, Alemany de Toralla i la seva esposa, una pubilla de Guimerà.

El claustre és de planta trapezoidal i les seves quatre ales són una veritable mostra dels estils en què al llarg de quatre segles es bastí una obra tan original. Són romàniques la de migdia i la de llevant. La primera és de l’acabament del XII o principi del XIII; té una incipient obra de creueria i és sostinguda per parelles de columnes amb capitell llis i arcs de mig punt. L’ala de llevant, de la primera meitat del segle XIII, s’adapta a l’estil del Cister i també té voltes de creueria senzilla sense claus de volta. S'aguanta per uns arcs apuntats entre pilars, al centre dels quals queda un òcul amb raigs d’influència àrab, i a sota tres arquets de mig punt que descansen sobre parelles de columnes amb capitells decorats amb fulles i entrellaçats. L’ala de tramuntana, amb dues grans arcades ogivals, és un exemplar magnífic i d’amples proporcions del segle XIV. Les seves arcades recorden el claustre de la Seu Vella de Lleida. La de ponent, del segle XV, mostra els nous corrents renaixentistes, però amb un intent de retorn a la simplicitat primitiva representada pel romànic. És una construcció neoromànica. Cal esmentar la sala capitular, que es troba a la dreta de l’entrada del cor i que impressiona per la seva austeritat. Hi destaca una clau de volta d’influència oriental.

Després de la sala capitular i seguint el claustre gòtic, encara cal observar la capella de Sant Cristòfol i la de la Mare de Déu del Claustre, on es conservava la magnífica imatge de Santa Maria que fou retocada possiblement durant el segle XV. El cor, situat en el cos de la nau principal de l església, que separa una gran reixa de ferro forjat, és pavimentat per les làpides sepulcrals que complementen els exemplars de la sala capitular.

Aquesta part visitable o més monumental va acompanyada d’altres edificacions més tardanes, destinades a cel·les i a clausura de les monges de la comunitat que ha subsistit fins avui, que són obra en bona part del segle XVIII i XIX. Fora del recinte conventual, dos arcs de diafragma situats al carrer de l’abadia són testimoni de l’antic celler, ocupat pels nous pobladors al final del segle XVI. L’hostatgeria que precedeix el monestir és lloc sempre freqüentat per persones que cerquen repòs i pau d’esperit.

El cenobi de Santa Maria de Vallbona fou declarat monument historicoartístic per decret del 3 de juny de 1931, i hom hi ha fet notables obres de restauració. Des de l’any 1985 s’ha dut a terme una gran tasca de restauració global de totes les dependències del monestir. S'hi ha ubicat l’hostatgeria i la sala de l’arxiu. L’ala oest del claustre ha estat remodelada, descarregant-la de les edificacions del segle XIX.

A més de les imatges i obres d’art ja esmentades, a Vallbona es conserva un important arxiu històric i una notable biblioteca. Hi ha un interessant fons d’objectes de culte relacionats amb la història del monestir, col·lecció de brodats i indumentària, medalles i mobles.

Com a obres d’art procedents del monestir i fora de Vallbona cal esmentar uns antependis d’altar de mitjan segle XIV que són al Museu d’Art de Catalunya i una imatge de santa Caterina, de l’escola de Jaume Cascalls, que es troba a Austràlia.

La història

El monestir de Vallbona de les Monges tingué l’origen a la primera meitat del segle XII, en una agrupació mixta d’ermitans, els quals vivien sota la direcció i el mestratge del seu fundador, l’anacoreta Ramon de Vallbona. El primer eremitori era situat a la balma formada per la roca dita de Santa Maria, sobre la qual es bastí una petita església. Hi ha notícies dels anys 1153 i 1157 que parlen dels primers iniciadors en el lloc de la vida monacal. Consta ja documentalment el 1153 el lloc, i el 1157 l’església monacal. El 1174 regia la casa com a superiora Beatriu, i el 1175 la primitiva comunitat mixta, que observava la regla benedictina, se separà i els homes es traslladaren a Sórboles i a Poboleda, al peu de la serra de Montsant. Molt aviat les monges s’incorporaren a l’orde del Cister i la primera abadessa fou Òria Ramires, vinguda de Colobres o de Tulebras (Navarra) i així s’establí aquí la regularitat cistercenca femenina, que aviat irradiaria a noves cases de la Catalunya Nova. L’any 1201 Innocenci III li concedí tots els privilegis que podia tenir un monestir, com també la confirmació de propietats i de la jurisdicció, cosa que li va permetre de fer l’obra repobladora en aquells terrenys inhòspits i gairebé erms. Paral·lelament, Vallbona rebé els favors i privilegis de la casa comtal-reial de Barcelona.

Els tres primers segles la comunitat tingué una extraordinària força expansiva. S'hi celebraven els capítols generals d’abadesses, que presidien adés l’abat de Fontfreda adés el mateix abat de Cîteaux, del qual depèn Vallbona en la seva qualitat d’abadia nullius. Les monges emprengueren la tasca de dessecar la vall, fins aleshores pantanosa i insalubre, promogueren l’establiment de pagesos a tota la contrada i fundaren diverses poblacions i granges. Els monestirs filials documentats són el de Sant Hilari de Lleida, el de Bonrepòs, a la Morera de Montsant, la Saïdia de València i Valldonzella de Barcelona (els dos darrers encara subsistents), i hom li atribueix també la fundació del de Vallverd, a Tragó de Noguera, del Pedregal, al Talladell, de les Franqueses, a Balaguer, i de la Bovera, a Guimerà. El cenobi prestà sovint hostalatge als reis i a llurs corts i fou motiu d’inspiració dels trobadors. Des del segle XII tingué scriptorium i escola monacal (es conserven encara una trentena de còdexs, alguns de caràcter didàctic). L’abadessa era senyora jurisdiccional de diversos pobles i llocs, i el 1380 comprà al rei Pere el mer i mixt imperi, i es convertí així en titular de la baronia de Vallbona, que comprenia Vallbona de les Monges, Llorenç de Vallbona, Rocallaura, el Vilet, Montesquiu, Eixaders, Preixana, els Omells de Na Gaia i Rocafort de Vallbona i les quadres de Valerna, el Mas Déu i la Quadra. En 1251-1350 havia tingut la jurisdicció també sobre l’Espluga Calba. L’abadessa exercia així mateix el dret de presentació en els nomenaments de fur eclesiàstic. El monestir de Vallbona posseïa rendes per al sosteniment d’una comunitat de més de 150 monges, provinents la majoria de les millors famílies nobiliàries de l’època, que donaren lloc, amb donacions, privilegis i immunitats, a una completa baronia. Fins al començament del segle XV hi havia permanentment unes dues-centes religioses, entre monges, converses i donades, dedicades a la contemplació i al treball manual. Fou sens dubte el monestir femení més important de la corona catalanoaragonesa.

Des de la seva fundació, el monestir va estar pràcticament isolat, fins que el Concili de Trento, el 1563, disposà que els convents femenins no podien trobar-se en llocs solitaris. Així, doncs, en pocs anys es va poblar la vall a redòs del monestir, i es formà el poble de Vallbona de les Monges amb els nouvinguts, especialment del llogaret de Montesquiu. En crear-se el poble, a mitjan s XVI, les monges cediren als nous veïns (procedents de Montesquiu) totes les dependències monàstiques del primer i del segon recinte de clausura (hospital de pobres i pelegrins, hostatgeria, portals, cellers, etc.), i la comunitat restà reduïda al tercer recinte.

Abaciologi de Vallbona de les Monges

abadesses perpètues 
Beatriu (de Montcada?) ?-1174
Òria Ramires a 1186-d 1180
Sandina 1180-1181
Òria Ramires 1181-d 1183
Ermessenda de Rubió a 1191-1229
Eldiarda d’Àger a 1232-1242
Ermessenda de Fontanes 1242-v 1246
Eldiarda d’Anglesola 1246-1259
Arnalda d’Alta-riba 1259-1267
Gerarda Cardona 1267-1270
Elisenda de Timor 1270-1273
Geralda de Cardona* 1273-1283
Geralda de Queralt 1282-1294
Blanca d’Anglesola 1294-1328
Alamanda d’Avinyó 1328-1340
Elisenda de Copons 1340-1348
Berenguera d’ANglesola i de Pinós 1348-1377
Sibil·la d’Anglesola 1377-1379
Saurena d’Anglesola 1379-1392
Constança de Cabrera i de Foix 1392-1401
Geraldona d’Aleny 1401-1419
Violant de Perellós 1419-1422
Blanca de Caldes 1422-1446
Beatriu de Desfar 1446-1455
Aldonça de Caldes 1455-1468
Violant de Sestorres 1468-1479
Francina de Guimerà 1479-1503
Lluïsa de Meià 1503-1507
Aldonça de Pallarès 1507-1510
Beatriu de Copons 1510-1537
Maria Aldonça de Vilagaià 1537
Elionor de Vilafranca 1537-1547
Joanota de Vilafranca 1547-1553
Jerónima de Boixadors 1554-1562
Estefania de Piquer 1563-1576
Arcàngela de Copons i de Maiol 1576-1601
Jerònima de Ponç i d’Icard 1601-1603
Dorotea de Ferrer i de Lliure 1604-1626
Victoria de Vallbona 1626
vacant 1626-1631
Leocàdia de Ricard de Cardona 1631-1657
Anna Maria de Sullar i d’Àger 1657-1658
Maria Àngela de Sullar i de Sapeira 1658-1662
Magdalena d’Areny i de Toralla 1662-1683
Maria de Borell i d’Aguilaniu 1683-1701
Maria de Llúria i de Magarola 1701
Anna Maria de Castellví i de Pons 1701-1711
Manuela Cortiada i de Pujalt 1716-1747
Caterina de Borràs i de Carbonell 1747-1748
Agnès de Cortit i de Colomina 1748-1761
Maria Teresa de Riquer i de Sabater 1761-1802
Maria Ignàsia de Castellví i Pontarró 1802-1806
Maria Josepa de Moixó i de Francolí 1807-1811
Lluïsa de Dalmau i de Falç 1815-1843
Maria Isabel de Gallart i de Grau 1850-1872
abadesses temporals
(Maria del Carme de Mas i de Verdruna 1872-1874)
Rosa Vivó i Figueras 1874-1878
(Teodora de Mas i de Vedruna 1879-1879)
(Joaquima Preciado i de Vedruna 1880-1884
Cecília Pallarès i Bessora 1884-1888
Maria Teresa Ribera i Sans 1888-1892
Joaquima Preciado i de Vedruna* 1892-1896 
Maria Teresa Ribera i Sans  1896-1900 
Joaquima Preciado i de Vedruna** 1900-1904
Maria Teresa Ribera i Sans** 1904-1908
(Maria Teresa Ribera i Sans**  1908-1912)
Maria Teresa Ribera i Sans**   1912-1916
(Maria Teresa Ribera i Sans**  1916-1920)
Maria Teresa Ribera i Sans**   1920-1924
(Maria Teresa Ribera i Sans**  1924-1928)
Maria Esperança Aleu i Oriach 1929-1942 
(Maria Neus Codina i Cendra  1942-1943) 
Purificació Forcadell i Domènech 1943-1946 
Mercè Nogareda i Espígol  1946-1952 
Purificació Forcadell i Domènech* 1952-1955
Josefina Nolla i Pelegrí  1955-1961 
Purificació Forcadell i Domènech ** 1961-1964 
(Purificació Forcadell i Domènech**  1964-1965) 
Maria Assumpció Domingo i Escalé  1965-1971 
Maria Frederica Roquet-Jalmar i Enessa 1971-2000
Anna Maria Camprubí i Argany 2000-
* per segon cop; ** per tercer cop o més;
( ) president que regia la casa per nomenament episcopal fins a l’elecció de nova abadessa

Col·laboració: 
JJPJ
Llegir més...