Situació i presentació
És una comarca perfectament limitada per la serra Grossa, al N, que la separa de la Costera, i la cadena Agullent-Benicadell, al S, que la separa de l’Alcoià i el Comtat; per l’E, la vall és tancada per una plataforma fallada al peu del Mondúber, que la separa de la Safor; per l’W, s’estreny en acostar-se a la serra Grossa i la serra d’Agullent, amb un terreny alt que dóna pas a les conques manxegues. La serra Grossa és formada per calcàries cretàcies en plecs de direcció SW-NE, bolcats cap al N en falles longitudinals, i arriba a 900 m d’altitud al pic de Figueroles; baixa fins a 400 m prop de Xàtiva, i torna a ascendir, fins a 600 m, a l’extrem NE, on pren contacte amb el Mondúber; hi ha forts pendents cap a la Costera, i més suaus, però també forts, cap a la Vall d’Albaida. La serra d’Agullent-Benicadell també és formada per anticlinals cretacis enllaçats —serra d’Ontinyent, d’Agullent, de Benicadell—, que donen l’aspecte d’una cadena contínua, que arriba a 1.104 m d’altitud al cim de Benicadell, i enllaça amb la serra d’Ador ja a la Safor. La vall al centre és ampla —15 km de N a S— i baixa —entre 150 i 250 m d’altitud—, i s’estreny i s’alça cap al SW —6 km d’amplària a l’altura d’Ontinyent, i s’eleva de 360 m a 630 a l’Alforí, en el pas cap a la Manxa—.
Vista aèria de la Vall d’Albaida
© Fototeca.cat
La vall és formada per un pla sinclinal de margues i argiles blanquinoses miocèniques. L’erosió del riu d’Albaida i els afluents sobre aquests materials blans ha donat lloc a un paisatge suaument ondulat tallat per petits barrancs, sobre els quals s’alcen les muntanyes marginals. És drenada pel riu d’Albaida i els seus afluents, menys un petit sector de l’extrem oriental, drenat per l’alt Vernissa, afluent al riu d’Alcoi. El riu d’Albaida neix a la serra d’Agullent-Benicadell, i travessa la vall transversalment pel centre, amb un curs alt molt curt; en arribar a la barrera de la serra Grossa, la talla i surt cap al Xúquer; el riu Clariano, afluent per l’esquerra, és el més important, i drena tot el S de la comarca, on talla la serra d’Ontinyent pel congost de l’Infern (i captura una part de la vall de Bocairent); aquesta és drenada a l’extrem del sud per l’alt Vinalopó. El clima és mediterrani típic.
La vegetació
La Vall d’Albaida constitueix una de les parts més marítimes i plujoses del vessant septentrional de les muntanyes del migjorn valencià (Muntanyes Diàniques). El clímax de la terra baixa és la màquia de llentiscle i margalló, però una gran part de la comarca pertany al domini del carrascar. Actualment hi predominen el bosc de pi blanc i la brolla de romaní i bruc d’hivern. La flora comprèn un cert nombre d’espècies meridionals i iberomagribines, però en conjunt té encara una afinitat evident amb la de les terres mediterrànies situades a latituds més septentrionals.
L’economia i la demografia
Conreu de vinyes a la Vall d’Albaida, prop d’Albaida
© Fototeca.cat
L’àrea no conreada ocupava el 53% de la superfície comarcal (1991). L’àrea forestal (27.700 ha) es destaca a l’extrem meridional (Ontinyent i l’Alforí) i als vessants del Mondúber (Llutxent). El 1999 hi havia 24.835 ha de terres conreades; els cultius més importants eren els fruiters (9.207 ha) i la vinya (5.388 ha) El conreu, localitzat al fons de la vall, inclou terres de secà i de regadiu; aquest aprofita l’aigua dels rius i petites hortes de fonts. Els arbres fruiters estan ben representats als municipis d’Ontinyent, Albaida, Quatretonda, Benigànim i d’altres, sobretot de melicotoners, pereres, albercoquers i pruneres; a la comarca també hi ha tarongers en poblacions com ara Agullent, Albaida, Benissoda, Quatretonda i Terrateig. La vinya destaca a la Pobla del Duc, Benigànim, Ontinyent, l’Olleria, Bèlgida, Castelló de les Gerres, Llutxent i Bellús. L’olivera té importància a Ontinyent i Beniatjar; completen l’estructura productiva agrària de la comarca els ametllers, les hortalisses, els cereals i els garrofers.La ramaderia és una activitat secundària; l’any 1999 es comptabilitzaren 709 caps de bestiar boví, 10.210 d’oví, 5.640 de cabrú, 2.466 de porcí i 26.100 caps d’aviram. La Vall d’Albaida forma part de la dorsal industrial interior del País Valencià que des de l’Alcoià, pel Comtat, passa a la Vall d’Albaida i acaba a la Costera. La indústria (51% de la població ocupada comarcal), centrada tradicionalment en activitats tèxtils i en nuclis concrets (Ontinyent i Bocairent), ha esdevingut una indústria moderna; alhora han aparegut nous sectors, descentralitzats. La Vall d’Albaida és una de les comarques valencianes on el sector secundari té més pes. Ontinyent i la indústria tèxtil són dues de les raons que expliquen el desenvolupament lent, però mantingut, de l’economia comarcal. Sobre la base d’un substrat artesanal, es desenvolupà una indústria de postguerra, materialitzada principalment en el sector tèxtil i, especialment, en el subsector de flassades, malgrat que, darrerament, altres subsectors (tèxtil per a la llar, estampacions tèxtils, filatura de fibres reprocessades, teixits de cotó, per aquest ordre) han augmentat d’una manera significativa llur pes específic dins l’estructura productiva (232 establiments industrials pertanyents al tèxtil). El de desenvolupament d’aquesta indústria, però, no ha estat lligat exclusivament als nuclis comarcals més grans (Bocairent, Ontinyent, Albaida). Aquesta activitat s’ha estès per una àrea molt més àmplia, que inclou altres pobles com l’Alfarrasí, l’Olleria, Benigànim, Atzeneta, Agullent, Guadasséquies, Ràfol i Salem, pobles que tenen certa incidència en aquest sector i que per llur configuració i estructuració interna recorden en gran mesura els del sector tèxtil alcoià. El segon sector que conforma l’estructura productiva de la comarca és la ceràmica, el vidre i els materials de construcció (67 establiments industrials), tots d’arrelada tradició artesanal. Aquestes activitats es desenvolupen preferentment als municipis de l’Olleria, Benigànim, Aielo de Malferit, Castelló de les Gerres i el Ràfol. El tercer sector en importància econòmica dins la comarca és el de la fusta i els mobles (104 establiments), molt dispers arreu de la Vall. Respecte a la fusta, destaquen Benigànim i la Pobla del Duc i pel que fa als mobles, Atzeneta i l’Olleria. A part aquests tres grans sectors, també hi són presents altres activitats, com l’alimentària (148 empreses), la paperera, la sabatera (154 empreses), etc. El volum de les indústries de la comarca és molt semblant al de les altres comarques industrialitzades del País Valencià. Ontinyent és indubtablement el centre comercial i de serveis de la comarca. Malgrat tot, la proximitat de grans nuclis com Xàtiva, pel N, i Gandia, per l’E, resten bona part de la importància que hom podria esperar-ne. Els serveis ocupen el 32% dels treballadors comarcals.
La Vall d’Albaida ha tingut sempre una població elevada; a la fi del segle XVIII tenia ja 40.000 h, amb una densitat de 55 h/km2, la qual, tot i la intensitat del conreu de secà i les activitats artesanals i industrials, era molt alta; aquesta densitat i la manca d’una ràpida industrialització al segle XIX feren que el creixement durant aquest període fos lent, de manera que el 1900 tenia 49.600 h, amb una densitat de 68 h/km2; aquesta tendència es mantingué fins el 1940, que arribà als 52.400 h, amb una densitat de 72 h/km2; a partir d’aleshores la industrialització i la paral·lela reducció de la població agrícola permeteren que el creixement s’accelerés ràpidament. Entre el 1950 i el 1960, la població comarcal cresqué el 14,21%. Entre el 1960 i el 1970, el 15,11%, entre aquest darrer any i el 1981, el 14,23%, i entre el 1981 i el 1991, el 13%. El 1996, la població comarcal era de 80 942 h, amb un creixement des del 1991 de l’1,69% i una densitat de 112 h/km2. Segons el cens del 1998 la comarca tenia 81.057 h, i el 2003 la població era de 86.588 h (120 h/km2), xifra que representa un creixement de 6.535 h en el període 1991-2003. Per edats, el 15% de la població tenia menys de 15 anys, el 68,7% era població adulta i el 16,3% sobrepassava els 65 anys. La població tendeix a concentrar-se en els llocs industrials; així, Ontinyent, el cap comarcal, que fins el 1940 havia seguit l’evolució comarcal, doblà després la població; una evolució semblant ha tingut l’Olleria. En canvi, els municipis petits, han aturat el seu creixement i resten, a hores d’ara, estancats. Quant a la distribució de la població, hi ha un gran centre comarcal, Ontinyent, que agrupava el 39,8% del cens amb 34.516 h l’any 2003; els municipis mitjans, també industrials —l’Olleria, Albaida, Benigànim, Bocairent i Aielo de Malferit—, n’agrupen al voltant del 33%; la resta es distribueix en 28 municipis més, dels quals cal destacar, per nombre d’habitants, la Pobla del Duc, Quatretonda, Llutxent, Castelló de les Gerres i Agullent, els tres primers situats al fons de la vall, mentre que al peu de la serra de Benicadell hi ha un seguit de nuclis petits. La immigració només és important als nuclis industrials principals —Ontinyent i l’Olleria—.
L’intens sistema de comunicacions comarcal presenta, com a principal eix, la carretera estatal N-340, Xàtiva-Alacant. Aquesta via és la més important perquè connecta els centres industrials de la Vall amb d’altres de veïns. Dins la xarxa complementària cal destacar la comarcal 320, que va de Gandia a la N-340; la C-3316 l’Alcúdia de Crespins-Ontinyent; la C-3313 Ontinyent-Villena i la C-3320, que enllaça Xàtiva amb la C-320 a l’altura de Terrateig. Nombroses carreteres locals uneixen aquests eixos principals del sistema de comunicacions terrestres de la comarca. El ferrocarril de València a Alcoi va paral·lel a la carretera, encara que després passa vora Ontinyent. Malgrat tot, cal destacar la dificultat implícita a les barreres muntanyoses que envolten la comarca; bona prova d’això són els ports de Bellús i d’Albaida —recentment millorats—, l’un al N i l’altre al S de la Vall. L’històric port de l’Olleria s’ha suprimit per un nou túnel dins l’itinerari Canals-Albaida.
La història
De la prehistòria a la romanització
La comarca tingué un poblament prehistòric dens, documentat a partir del Neolític (cova de la Sarsa, a Bocairent, amb ceràmica impresa —cardial—) i durant les primeres edats dels metalls: fons de cabanes de Bèlgida, amb vas campaniforme. Com és normal a les comarques centrals i meridionals del País Valencià, el poblament durant l’edat del bronze (bronze valencià) es mostra abundós, amb poblats com els de Bellús (tossal Redó i tossal del Caldero). També és relativament ben documentada la fase ibèrica, amb nombroses troballes de poblats i elements d’escultura, a Bocairent, malgrat que no han estat fetes excavacions. Durant la romanització, la comarca, que no tingué cap ciutat, fou estructurada a base de vil·les rurals.
De l’edat mitjana ençà
La colonització musulmana degué ésser molt intensa, atesos els nombrosos nuclis de població existents ja en aquest moment, que han estat l’origen de la major part dels pobles actuals. La conquesta cristiana establí una nova situació, amb la creació de nous nuclis amb pobladors cristians immigrats o la substitució, en alguns casos, de la població musulmana per cristians. Així, els nuclis cristians de la Vall foren Albaida, Agullent, Benigànim, Bocairent, Guadasséquies, Ontinyent, el Palomar, la Pobla del Duc i Quatretonda. Alguns d’aquests tingueren importància en la vida medieval del País Valencià, i Ontinyent, l’Olleria i Bocairent tingueren dret de vot a les corts de València. Restaren nombrosos poblats musulmans, convertits en moriscs el 1535, amb la conversió forçosa. L’expulsió dels moriscs (1609) afectà profundament la Vall d’Albaida, i la major part dels pobles romangueren despoblats; la repoblació s’efectuà molt lentament; començà entre el 1610 i el 1630, i sols es féu en una part dels antics pobles moriscs. A la fi del segle XVIII hi havia 23 despoblats, i aquesta relació encara no els incloïa tots. El règim senyorial afectà la major part dels pobles; només els més grans i de població cristiana de natura eren de la corona: Ontinyent, l’Olleria, Benigànim, Bocairent, Agullent i Montaverner. Les grans cases senyorials valencianes tenien ací grans jurisdiccions: el marquès d’Albaida tenia Albaida, Atzeneta, Benissoda, Bufali, Carrícola i el Palomar, i el marquès de Bèlgida posseïa Bèlgida, Bellús, el Ràfol i Salem; la baronia de Lutxent, passada després al marquès de Dosaigües, comprenia Llutxent, Quatretonda i Benicolet, i el duc de Gandia tenia la Pobla, Castelló de les Gerres i Aielo de Rugat. Administrativament fou de la governació de Xàtiva (dellà Xúquer) fins el 1707, i després de la nova governació (corregiment) de Xàtiva, fins el 1833. La divisió provincial d’aquest any la inclogué a la província d’Alacant, però poc temps després passà a la de València, i fou dividida en els partits judicials d’Albaida i d’Ontinyent, el primer dels quals desaparegué.