El poblament de Valldarques sembla que ha estat sempre molt disseminat. El nucli principal -l’església parroquial, la rectoria i el que havia estat escola i ajuntament- s’assenta, a 931 m d’altitud, en un característic penya-segat de la vall de Valldarques. La festa major s’escau el primer diumenge de setembre, i també és festa per Sant Romà (18 de novembre).
L’església parroquial de Sant Romà, un dels monuments arquitectònics més sobresortints de la vall, és romànica. D’una nau i absis semicircular, el més remarcable és el campanar de torre, adossat a la paret de tramuntana. De gran efecte plàstic, té els tres pisos alts decorats amb diferents tipus d’arcuacions sota les quals hi ha finestres, biforades als dos inferiors i rodones al superior. Les façanes N i E del campanar encara conserven, entre les arcuacions inferiors i la finestra, un fragment de decoració pictòrica exterior, de motius geomètrics dibuixats sobre un fons blanquinós, atribuït a l’època gòtica.
Cap a la part de llevant de Sant Romà es dreça, tancant l’accés a la vall, l’antic castell de Valldarques o torre de la Vila.
El lloc d’Arques és esmentat ja el 839 en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, i el 966 ja apareix amb el nom de Valle Archas. El terme d’Arques, amb el seu castell, era un domini del bisbe de la Seu. Modernament formà part de l’antic municipi de Montanisell fins el 1969.
Quant al topònim, és probable que la determinació arques faci referència a uns sepulcres primitius, de localització inconcreta; potser hi tenen relació les restes d’uns megàlits que l’historiador Serra i Vilaró va trobar a l’indret de Coll de Fau, prop de la masia dels Vilars.