i la Vall de Cofrents | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

la Vall de Cofrents

Vall de Cofrents

Comarca del País Valencià, a la regió de Requena, a l’àrea de llengua castellana, també denominada Vall d’Aiora.
Població: 
10.406 h
[2009]
Extensió: 
1.141 km2

Cap de comarca, Aiora. Presenta una forma rectangular i massissa entre límits molt clars: a l’W i al S, la ratlla amb Castella-la Manxa (província d’Albacete), que no té cap accident geogràfic, i al N la divisòria amb la Plana d’Utiel i la Foia de Bunyol és la serra de Martés, que arriba a 1.086 m d’alt; i finalment, a l’E, el pas a la Canal de Navarrés és assenyalat pel gran massís del Caroig, del qual la Vall de Cofrents o d’Aiora ocupa tota la part occidental. Hidrogràficament correspon a la conca del riu Cantaban o de La Hoz, amb els seus afluents (en especial el Reconque), que drena les dues terceres parts de la comarca i corre en direcció S-N; l’extrem septentrional és drenat pel Xúquer i el Cabriol, el primer transversalment, d’W a E, i el segon de NW a SE (s’uneixen ambdós a Cofrents, mentre que el riu Cantaban aflueix al Xúquer a Xalans). Les unitats geogràfiques són: la vall del riu Cantaban i el Reconque, amb una vall estreta i ondulada, al centre; el massís del Caroig a l’E, amb un relleu de planes altes, per sobre els 800 m d’altitud, on sobresurten moles de 1.000 m d’altitud; el vessant oriental de la plana manxega a l’W, amb un relleu ondulat i descendent cap al riu Cantaban, des dels 1.000 m d’altitud a la ratlla fronterera fins als 600 m a la vall; i al N el Xúquer i el Cabriol, que drenen valls molt estretes, amb cursos profundament encaixats entre la serra de Martés i la mola de Cortes.

La presa de Cortes de Pallars, a la Vall de Cofrents
© Fototeca.cat
El Xúquer, des de Cofrents, poc després de l’entrada al País Valencià, s’afona en les calcàries cretàcies de la vora septentrional del Caroig, on forma uns congosts extraordinaris, la qual cosa ha permès la construcció de la central hidroelèctrica de Cofrents i de Cortes de Pallars, la primera de les quals, inaugurada el 1922, fou substituïda per una nova central que entrà en funcionament el 1989 i que és assistida per la central de bombeig de la mola de Cortes. Hom hi ha construït també la central nuclear de Cofrents, que entrà en funcionament el 1989. El massís del Caroig, alta plataforma a 800-900 m (1.128 m a la mola del Caroig), és format per potents capes de calcàries cretàcies horitzontals, només plegades i fallades a la vora occidental, on presideix, amb un fort desnivell, la vall del riu Cantaban. Aquest massís forma un enorme bloc de 45 km de N a S, entre el Sistema Ibèric i les Serres Prebètiques, mentre que a l’W, més enllà del riu Cantaban, separa la plana manxega de la Ribera del Xúquer, oberta a l’E, més enllà de la Canal de Navarrés, que ocupa el vessant oriental del Caroig. La intensa erosió del Xúquer i els seus afluents determina un relleu de valls profundes entre moles retallades. A l’W, de N a S, s’estén la vall del riu Cantaban, que drena el vessant occidental del Caroig i l’oriental de la Manxa, mentre que al S s’obre la conca endorreica d’Almansa, de la qual formava part la llacuna de Sant Benet, dessecada al començament del s. XIX; prop de Cofrents hi ha un recent i petit volcà, el Cerro Negro. El clima és fred i continentalitzat, a causa de l’altura: 5°C de mitjana pel gener, amb algunes nevades, més freqüents a les muntanyes, i estiu calorós (24°C per l’agost). Les precipitacions són escasses, per la llunyania de la mar (450-550 mm de mitjana anual), amb un màxim a la tardor i un altre de secundari pel maig; el mínim és a l’estiu.

La vegetació

La Vall de Cofrents o d’Aiora és una conca interior, i això explica el seu caràcter acusadament sec i continental. La màquia xeròfila de garric i arçot devia ésser la vegetació principal de les terres més baixes. Les terres altes marginals pertanyen al domini del carrascar. Actualment predominen arreu els matollars calcícoles molt secs, coberts a vegades de bosc clar de pi blanc o, a les zones elevades, de pineda de pinastre. Colònies d’espècies xeròfiles i iberomagribines i de plantes de guixera apareixen als indrets molt àrids.

L'economia i la demografia

L’extensa massa forestal de la comarca ha estat directament afectada per importants incendis com els que s’esdevingueren el 1979, el 1985 i el 1994, que destruïren una porció considerable dels boscs de la zona oriental, en bona part sotmesos a explotació. El sòl forestal ocupa el 48% de la superfície, malgrat que hom només n'aprofita una quarta part per a l’obtenció de fusta. L’any 1991, més de 19.000 ha eren conreades, el 90% de secà, i la resta, unes 1.800 ha, de regadiu.El 1999, el total de terres conreades s’havia reduït a 15 584 ha; els cultius més importants eren els herbacis (7.590 ha), els fruiters (83.178 ha) i les oliveres (3.178 ha). Les majors superfícies conreades es troben a Aiora, Xarafull i Cortes de Pallars, i domina a tots els municipis el conreu de secà. Hi predomina l’ordi, el blat i la civada. Cal destacar també l’ametller, l’olivera i els arbres fruiters. Aquest últim conreu és especialment important a Aiora i Cofrents.

La ramaderia és important i aprofita els nombrosos pasturatges naturals. L’any 1999 se censaren 1.098 caps de bestiar boví, 14.290 d’oví, 3.120 de cabrú, 1.676 de porcí i 3.800 caps d’aviram. Hi ha també apicultura. La ramaderia ovina se centra a Aiora, Cortes, Xarafull i Zarra, i el cabrum i els ruscs a Aiora. La manca d’indústria ha estat una de les causes de la feble densitat de la comarca i de la minva de la seva població; solament a Aiora hi ha algunes activitats (confecció, alimentària, transport, artesania de fusta de lledoner). El comerç és escassament desenvolupat; Aiora és capital d’una subàrea comercial. El sector industrial només dóna treball estable a 800 persones, a part les 700 que treballen a la central nuclear de Cofrents. Entre les activitats industrials més destacades cal esmentar la fusta (21 establiments), el tèxtil i la confecció (16) i l’alimentació (31).

La població s’ha caracteritzat per la feble densitat; així, el 1991 era només de 9 h/km2, una de les més baixes del País Valencià; les diferències municipals eren reduïdes, i oscil·laven entre una màxima de 14 h/km2 a Xalans i els 4 h/km2 de Cortes de Pallars. L’evolució de la població ha estat semblant a la de la major part de les comarques interiors del País Valencià; a la fi del s. XVIII el nombre d’habitants era superior al d’avui, amb una tendència molt significativa a l’estancament durant el s. XIX, enfront del creixement general de les comarques valencianes; durant aquest període el màxim de població fou el del 1860. El s. XX comportà una notable recuperació, gràcies al dinamisme d’Aiora, la capital comarcal, i a la construcció de les centrals hidroelèctriques ja esmentades. Malgrat la construcció de la central nuclear de Cofrents, iniciada el 1974 i que donà treball al llarg de nou anys a una mitjana de 2.158 persones, des del 1950 (19.700 h) la comarca perdé població a un ritme espectacular. Així, entre el 1950 i el 1960, la Vall de Cofrents-Aiora va perdre gairebé un 20% de la població, xifra que es repetí a la dècada del 1960-70; després baixà al 0,9% (1970-81) i entre aquest últim any i el 1991 perdé més de 2.000 persones (hi havia 10.521 h). El 1994 la població era de 10.683 h, xifra que disminuí fins a 10.333 h el 1998. L’any 2003 la població era de 10.276 h (9 h/km2), xifra que representa una pèrdua de 347 h respecte al 1991. El 2001, el cap de comarca, Aiora (5 497 h), concentrava el 53,8% del cens. Per trams d’edat (2001), el 9,6% de la població tenia menys de 15 anys, el 66,2% era població adulta i el 24,2% sobrepassava els 65 anys. Els pobles se situen linealment de S a N a la vall del riu Cantaban, des d’Aiora fins a Cofrents; a fora només resten petites caseries, la majoria abandonades. El 1991, la població dispersa comarcal arribava només al 2,5%, proporció superada solament als municipis de Cofrents i d’Aiora.

La comarca ha estat de sempre aïllada econòmicament, en gran mesura com a conseqüència de la seva difícil accessibilitat. L’eix central de les comunicacions comarcals és la carretera nacional N-330, sobre la qual se situen tots els pobles de la vall, excepte Zarra. Perpendiculars a aquesta carretera hi ha les secundàries, cap a l’W que entren dins la província d’Albacete: de Cofrents a Casas Ibáñez, de Xarafull i Aiora a Carcelén; cap a l’E el Caroig impedeix qualsevol comunicació; sols pels extrems del nord i del sud, vorejant-lo, hi ha la carretera que pel municipi de Cortes va a Dosaigües, i la d’Aiora a Énguera. No hi ha ferrocarril.

La història

Les restes humanes més antigues han estat trobades al terme d’Aiora, amb pintures rupestres (La Tortosilla i l’abric d’El Sordo), a més d’un poblat ibèric al puntal de Meca, amb restes de fortificacions i de ceràmica. Hom troba la presència romana a Zarra i al castell de Xalans. L’origen dels pobles actuals és degut a la colonització musulmana, que edificà castells al llarg dels rius, des de Cofrents fins a Aiora per Teresa, Xalans, Xarafull i Zarra. En el moment de la conquesta cristiana restà dins el límit de la conquesta castellana, menys Cortes de Pallars, donada a l’infant de Castella Sanç; el rei castellà Alfons X la cedí a Pere II, i passà així al País Valencià. Des del s. XIV la major part de la comarca fou de la senyoria del duc de Gandia; Aiora fou del duc d’El Infantado, i Cortes de Pallars, de diversos senyors. La població musulmana es mantingué (només Aiora fou repoblada amb cristians); convertits en moriscs, l’expulsió d’aquests (1609) motivà un aixecament dels d’aquesta vall, que es refugiaren a la mola de Cortes; derrotats i expulsats, els pobles restaren reduïts a la mínima expressió durant decennis, i la repoblació fou molt lenta. Administrativament es dividia entre la governació de València i la de Xàtiva dellà Xúquer, fins el 1707. Amb la reorganització borbònica hom creà la governació de Cofrents, que acollia la comarca i, a més, una part de la Canal de Navarrés. Al s. XIX Xarafull fou cap de partit. La Vall de Cofrents-Aiora fou del partit judicial d’Aiora, i ha passat recentment al de Requena.

Col·laboració: 
JEC
Llegir més...