i la Vall d’en Bas | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

la Vall d’en Bas

la Vall d’en Bas Explotació agrícola a Sant Esteve d’En Bas
© Fototeca.cat
Municipi de la Garrotxa situat a la plana d’en Bas, al s. d’Olot, travessat pel Fluvià.
Població: 
2.780 h
[2009]
Extensió: 
91 km2

Situació i presentació

Confronta amb els municipis de Riudaura (N), Olot (NE), les Preses (E), Sant Feliu de Pallerols (E), i amb el municipis osonencs de Rupit i Pruit (S), de Santa Maria de Corcó (SW), Sant Pere de Torelló (W) i Vidrà (W i NW). La plana és delimitada a llevant per la serra del Corb, que la separa de la vall d’Hostoles, i alhora fa de divisòria entre les conques del Fluvià i del Ter. Al N, la fossa tectònica de la plana d’en Bas enllaça sense solució de continuïtat amb el pla d’Olot, mentre que a ponent trobem els cingles de Puigsacalm (1 515 m), la serra de Llancers i la de Sant Miquel (d’una altitud mitjana per sobre els 1 200 m). Al S, els contraforts d’aquesta serra tanquen la vall drenada pel Fluvià, que neix al terme dels Hostalets d’en Bas.

La plana d’en Bas té una altitud mitjana de 450 m. Es tracta d’una fossa tectònica encaixada per un sistema complex de falles, les més visibles de les quals són situades a l’oest amb una direcció N-NW-S-SE i mostren una clara diferenciació morfològica entre la plana i la zona muntanyosa de Puigsacalm. A l’inici del quaternari va ser ocupada per un llac format per la barrera produïda per les colades basàltiques dels volcans d’Olot. La vall d’en Bas ha estat declarada zona d’influència del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Gar

rotxa, per tal com hi ha la capçalera del riu Fluvià, és a dir, de les aigües del parc natural, i perquè la vegetació de fulla caduca del terme és una continuació de la del parc que va. Les muntanyes del municipi són cobertes de boscos de roures, alzines, faigs i algunes coníferes.

L’actual municipi de la Vall d’en Bas va ser creat el 1968 per la unió dels antics municipis de Sant Privat d’en Bas, Sant Esteve d’en Bas, Joanetes i la Pinya, inicialment amb capital a la vila del Mallol. La creació d’aquesta nova entitat municipal sembla que va ser motivada bàsicament per a aconseguir la reunificació parcel·lària. Cal considerar, però, que els antics municipis participen d’unes característiques geogràfiques —formen part de la plana d’en Bas— i històriques —pertanyien, juntament amb d’altres, a l’antic vescomtat de Bas— comunes.

L’antic municipi de Sant Privat d’en Bas, situat al SW d’Olot, ocupava una superfície de 32,7 km2 i comprenia, a més de la vila del Mallol, cap de l’antic municipi, el poble de Puigpardines, els veïnats de Cirera i Pocafarina del Mallol, els santuaris d’Olletes i de Santa Magdalena del Mont, l’església de Sant Antoni de Puigpardines i la masia i el bosc de Verntallat. El municipi de Sant Privat d’en Bas el 1937 canvià el seu nom pel de Puigsacalm. L’antic municipi de Sant Esteve d’en Bas, situat al sector sud-oriental de la plana d’en Bas, de 22,8 km2, comprenia a part el poble de Sant Esteve d’en Bas, que era l’antic cap i actual seu de l’ajuntament, el poble dels Hostalets d’en Bas, la caseria de Vilallonga, l’església de Sant Quintí d’en Bas i el despoblat de Murrià. L’antic municipi de Joanetes ocupava una extensió de 26 km2 al sector muntanyós que separa la plana d’en Bas de les valls de Vidrà (Ripollès) i de Torelló (Osona). Comprenia el poble de Joanetes, el veïnat de Can Trona i l’antic terme de Falgars d’en Bas, situat a la part meridional del terme, que inclou la parròquia de Sant Pere de Falgars. L’antic municipi de la Pinya, de 9 km2 d’extensió, el més septentrional dels que formen l’actual terme, situat a ponent de la ciutat d’Olot, comprenia els pobles de la Pinya i de Sant Joan dels Balbs.

A llevant del municipi circula la carretera C-63 de Lloret de Mar a Anglès i a Olot, que passat Sant Esteve d’en Bas s’uneix amb la C-153 de Vic a la ciutat d’Olot. D’aquestes carreteres surten les locals que, de s. a N, menen als Hostalets d’en Bas, a Joanetes en direcció a Torelló, a Sant Privat d’en Bas i a la Pinya. Una carretera enllaça els Hostalets amb la de Sant Privat, de la qual neixen diferents ramals, com el que porta a Puigpardines; una altra carretera va de Sant Privat a la Pinya, passant pel Mallol. Al terme hi ha altres pistes, com la de Sant Pere de Falgars, que surt dels Hostalets d’en Bas, i camins veïnals.

La població

Botet i Sisó assenyala que en el fogatjament del segle XIV la vila i castell del Mallol tenia 14 focs, Sant Privat en tenia 30 i Puigpardines 28. El fogatjament del 1553 indica 68 focs en tot el terme, la qual cosa significa un manteniment estable de la població. En canvi, als segles XVI i XVII la població augmentà, i el 1718 s’assolien els 889 h i el 1787 arribava als 1 357 h. Aquesta creixença prosseguí encara durant uns quants anys ja que el cens del 1860 assenyala que hi havia 1 777 h. Posteriorment el poblament disminuí i arribà a 1 443 h el 1900, i es produí un lleuger augment el 1920 en registrar-se 1 554 h. El 1930 n'hi havia 1 604. Els censos subsegüents, però, ja evidenciaren un despoblament progressiu i continuat. El 1940 hi havia 1 354 h i el 1968 1 005 h. Aquesta minva demogràfica es pot explicar en part per la puixança industrial de la ciutat d’Olot, que va atreure la població en edat laboral dels pobles de la rodalia.

El fogatjament de vers el 1380 assignava a la parròquia de Sant Esteve 31 focs. El 1553 arribava als 63 focs. El cens del 1718 registrava 548 h, que augmentarien fins a 1 834 h en el cens del comte de Floridablanca del 1787, cosa que assenyala un dels índexs de creixement més elevats de tota la Garrotxa. Aquest augment demogràfic prosseguí el 1860, any en què s’arribà als 2 340 h. A partir d’aquest moment el creixement negatiu es traduí en 1 700 h l’any 1900. El 1920 arribaven a 1 837 h, que augmentaren fins a 2 014 h el 1930. Als censos posteriors, el total demogràfic de la població del terme anà disminuint progressivament. El 1940 hi havia 1 645 h i el 1968 1 407 h.

La població de Joanetes ha estat sempre reduïda, però no ha sofert els daltabaixos demogràfics d’altres municipis de la comarca. El fogatjament de vers el 1380 registrava 13 focs, que equivalen, aproximadament, a uns 60-65 h. El 1553, principalment a causa de les pestes anteriors, només tenia 41 h. El 1718 en tenia 113 i el 1787, havien augmentat a 147 h. El 1860 Joanetes assolia el seu màxim demogràfic amb la xifra de 843 h. El cens del 1900 assenyalava que n'hi havia 580, el del 1930 en registrava 688, 633 h el del 1940 i només 414 h el del 1968.

La població de la Pinya també ha estat sempre reduïda. El fogatjament de vers el 1380 assenyalava que hi havia 15 focs eclesiàstics, i a Sant Joan dels Balbs n'hi havia 5. El cens del 1553 registra 25 focs, que equivalien, aproximadament, a uns 125 h. El 1718 els habitants de la Pinya eren 166 i el 1787 assolien la xifra de 401, mentre que el cens del 1860 assenyalava 500 h. El 1900 hi havia 565 h, que disminuïren, amb oscil·lacions, a 432 h el 1930, a 380 h el 1950 i el 1960, i el 1968 en restaven només 33 h.

Un cop unificats els antics termes, s’assoliren els 3 220 h el 1975, però a la dècada del 1980 i el 1990 es produí un descens (2 640 h el 1981 i 2 531 el 1991) que es va alentir vers al final de segle, amb 2 501 h el 1998. El 2005 tenia 2616 h.

L'economia

Les activitats agràries constitueixen la base econòmica tradicional del municipi, i malgrat el seu retrocés en la darrera dècada del segle XX, mantenia una població ocupada molt per sobre de la mitjana catalana. Tenen importància els conreus de secà (blat, blat de moro), i les pastures permanents de farratge. Les margues eocèniques, dites xalió, sobretot al sector de la Penya, donen bones collites destinades a la ramaderia, representada pel bestiar boví de llet i d’engreix, el porcí i l’oví; també hi ha avicultura i cunicultura.

La indústria es localitza principalment al voltant de la carretera de Vic, entre Sant Esteve i els Hostalets d’en Bas. Destaca el sector tèxtil i el de l’alimentació. La cooperativa SAT Vall d’en Bas, coneguda popularment com “la cooperativa”, comercialitza productes lactis, formatges i pinsos, i gestiona serveis socials i d’assessorament als pagesos que en són socis.

El sector de serveis ha anat augmentant el seu pes dins l’economia local. El comerç és representat per petits establiments, d’oferta diversificada. L’antiga Fira de Sant Nicolau, al desembre i de caràcter agrícola i artesanal, va ser recuperada el 1993. Sobretot a les dècades del 1980 i 1990, la Vall d’en Bas ha esdevingut un petit centre de turisme i de segona residència, amb una bona oferta d’activitats i allotjaments (hotels, càmpings, residències cases de pagès i cases de colònies).

El poble de Sant Privat d'en Bas

El poble de Sant Privat d’en Bas (542 m i 1 171 h el 2005), considerat oficialment cap de municipi, és situat a l’esquerra del Gurn, a l’inici del sector muntanyós. El sector més antic i tradicional s’agrupa entorn de la plaça de l’església. Dessota un dels edificis a la banda de migdia respecte de l’església, té un pas porticat. La majoria d’edificis tenen balconades i ràfecs de fusta. Més modernament s’ha format un altre nucli de cases alineades avall cap al pla, que ha esdevingut el centre vital del poble. De l’antic recinte emmurallat resta només un portal.

El lloc és documentat des del 904, any en què el rei carolingi Carles el Simple va cedir aquestes terres al seu vassall Teodosi, document en el qual Sant Privat és anomenat Vila Vella. L’església de Sant Privat va ser cedida el 1017 per Bernat Tallaferro a la col·legiata de Besalú, aleshores del bisbat de Girona. A la fi del segle XII Pere de Cervera, fill del vescomte intrús de Bas, la va cedir al priorat de Puigpardines. L’edifici que es conserva és una església de tres naus, del segle XVIII, que aprofita alguns elements de l’estructura romànica anterior, com el campanar restaurat el 1990.

Seguint el curs del Gurn, aigües amunt del poble, és molt visitat el salt de Sallent. En el camí a aquest salt es troba el pla d’en Xurri, on hi ha una àrea de picnic.

La població celebra la festa major a l’agost; en destaca l’escenificació del ball de sant Isidre, que representa la vida i els miracles del sant.

Altres indrets del terme

El Mallol, Puigpardines i Cirera

La vila del Mallol (474 h el 2005) és a l’esquerra del Gurn, prop de l’aiguabarreig amb el Fluvià, als vessants del turó on hi havia les ruïnes de l’antic castell del Mallol, esmentat ja el 1176, que fou residència dels vescomtes de Bas. Era cap de l’antic municipi de Sant Privat d’en Bas. Del castell no en resta res, tot i que modernament Cèsar August Torras havia vist i descrit restes trossejades de murs, la cisterna i el camí que hi menava. El castell és documentat com a força el 1204 amb motiu d’uns convenis entre Berenguer, prior de Puigpardines, i Elienard. D’ara endavant el castell de Mallol serà el centre de l’administració vescomtal de les valls olotines. L’església parroquial del Mallol, actualment dedicada a Sant Bartomeu, del segle XVIII, sembla que va ser construïda damunt la primitiva capella del castell, que al segle XIV és documentada sota l’advocació de Sant Just.

Moltes cases rústiques han estat restaurades i adaptades com a segona residència. És en aquesta vila on se celebra la Fira de Sant Nicolau, al desembre, i la festa major a l’agost.

Al SW del Mallol, a la dreta del Gurn, s’alça el poble de Puigpardines (125 h el 2005), de poblament dispers, que celebra la festa major per la Mare de Déu d’Agost. L’antiga església de Santa Maria de Puigpardines és documentada el 1060, data en què apareix com a parròquia. Resta part de l’església romànica, del segle XII, molt malmesa pels terratrèmols del segle XV i ampliada posteriorment amb dos cossos i un absis renaixentista. De la construcció primitiva es conserva, tapiada, a la façana de ponent, la porta romànica amb dos capitells ornamentats amb motius florals, sobre àbacs i columnes. Més amunt de l’església de Puigpardines es troben les restes del castell de Puigpardines, als boscos del Mas Toralles.

Sant Antoni de Puigpardines és una antiga parròquia de l’antic terme de Sant Privat, enlairada a ponent del poble de Puigpardines. Al gener s’hi celebra un aplec.

El veïnat de Cirera es troba aigua amunt de l’aiguabarreig de la riera de Cirera amb el Fluvià, al NE del Mallol. Vora el camí que duu al poble del Mallol i al de Sant Privat, aquest veïnat es formà durant el segle XVIII.

La Mare de Déu de les Olletes, Santa Magdalena del Mont i els masos

El santuari de la Mare de Déu de les Olletes és situat al vessant septentrional de Puigsacalm, a 1040 m, camí de Santa Magdalena del Mont. Excavat a la roca, l’edifici actual és del 1855, sota el grau de les Olletes, damunt els cingles de les Olletes. S'hi conserva una imatge de marbre policromat inacabada; és dels segles XVI i XVII, i, segons la tradició, es tracta d’una marededeu trobada. Sota la mateixa advocació de la Mare de Déu de les Olletes és venerada una imatge que hi ha a la capella de Massegur, edificada el 1768. S'hi celebra un aplec al setembre.

El santuari de Santa Magdalena del Mont és situat també al vessant nord de Puigsacalm. Havia estat un antic priorat de canonges regulars augustinians, dedicat a Sant Corneli i a santa Magdalena, esmentat al final del segle X. Va ser protegit pels comtes de Besalú. Entre les donacions que va fer Bernat Tallaferro al monestir canonical de Besalú, l’any 1000, figura aquest priorat amb les altres esglésies que hi havia en aquell indret. El priorat va ser abandonat al segle XVI. L’església conserva bàsicament l’estructura del primitiu edifici romànic, d’una nau coberta amb volta de canó i absis semicircular, tot i que va ser restaurada al segle XVIII.

El mas de Verntallat, vora el terme de les Preses, amb una capella de la Mare de Déu dels Dolors, és una antiga força i casa aloera que antigament havia estat possessió de la família de Francesc de Verntallat, el cabdill dels remences que va ser nomenat vescomte d’Hostoles per Joan II. Es conservava encara a la primeria del segle XX el famós bosc de Verntallat, de grans roures, que es convertí després en camps de conreu. Altres masos importants són el de la Corominala, amb la capella del Sagrat Cor, Massegur, amb la capella del Roser, i el Platraver, dalt d’una plana rere Puigsacalm, masia ja propera al terme de Vidrà formada per un conjunt d’edificis allargats, amb una capella dedicada a Sant Josep.

Sant Esteve d'en Bas i les masies

El poble de Sant Esteve d’en Bas (477 m i 1 307 h el 2005), on hi ha la seu de l’ajuntament, és a la dreta del Fluvià, sota la serra de Murrià, al voltant de la església parroquial dedicada a Sant Esteve. El lloc i l’església són documentats el 904 en un precepte carolingi de Carles el Simple. En la documentació antiga el poble s’anomena també Sant Esteve de Saüll, i fou un dels nuclis importants del vescomtat de Bas, a més de centre d’una batllia durant els segles XII i XIII.

L’església parroquial de Sant Esteve va ser consagrada el 1119 (“Sancti Stephani quae est sita in Basso”). Aquesta església va ser bastant malmesa en els terratrèmols del segle XV. De l’edifici del segle XII es conserva l’absis, amb finestres cegues geminades, els murs laterals del creuer —l’església era de planta de creu llatina— i les columnes dels arcs del creuer amb capitells historiats; també columnes i capitells a l’interior de l’absis. De les obres posteriors a l’enderrocament es conserva la façana de ponent, el campanar, la volta de la nau central i la capella de Santa Maria.

Al setembre s’escau la festa major de Sant Esteve d’en Bas, i es balla el ball del burro savi o de sant Isidre, i el ball dels gegants.

Les masies remarcables dintre l’antic terme de Sant Esteve són la Desprat, el llinatge de la qual es remunta al segle XIII, Vilamala, la Cau, que té una capella de Sant Victorià, el Terrús, amb una església dedicada a Sant Ximpli o Simplici i sobretot, la Dou, amb una capella de Santa Margarida, que trobem documentada des de la primeria del segle XIII i de la qual era fill Francesc Dou, bisbe de Girona els anys 1668-73 i professor de teologia a la Universitat de Barcelona. Aquesta masia és situada a llevant del poble de Sant Esteve, vora el camí antic de Sant Feliu de Pallerols a Olot.

Castelló d'en Bas

Dins el terme de Sant Esteve s’alcen les restes de l’antic castell dels vescomtes, Castelló d’en Bas, encinglerat (945 m d’altitud) damunt l’extrem oriental de la serra de Sant Miquel. És documentat el 1066 (Castilione) i se'n conserva només una llenca de muralla, la cisterna i la capella del castell dedicada a Sant Miquel. Aquesta muralla és de carreus ben tallats i ressegueix el recinte delimitat per les cingleres. L’església de Sant Miquel de Falgars, actualment santuari, és l’antiga capella del castell i s’anomena, també, Sant Miquel de Castelló o Sant Miquel d’en Bas i dóna nom a la serra de Sant Miquel, extrem oriental de la serra de Llancers. És un edifici romànic, modificat posteriorment, d’una nau coberta amb volta de canó. S'hi celebra un aplec al setembre, pels volts de Sant Miquel. A aquest castell ha estat falsament atribuïda la capitalitat del vescomtat de Bas i l’origen de la casa vescomtal. Depenia, certament, dels vescomtes, però era sota el domini directe de la família Castelló, que cap al 1245 es va entroncar amb la família dels castlans de Cabrera; aquests durant dues generacions es cognomenaren Cabrera o Castelló. Vers el 1330 Bernat (II) de Cabrera va comprar-ne el domini a fra Ramon d’Empúries (1323-31), aleshores senyor del vescomtat de Bas. El 1352, en passar els Cabrera a ésser vescomtes de Bas, s’uní de nou i definitivament al vescomtat.

L’origen de la família que esdevindria cap de la senyoria de Bas s’apunta en el compromís matrimonial entre Guillem II, comte de Besalú, i Llúcia de la Marca, cunyada de Ramon Berenguer, comte de Barcelona. Guillem II, en avenir-se al matrimoni, posà com a penyora el castell de la Portella; el comte es desdigué del compromís i el castell passà, doncs, juntament amb els castlans, al domini del comte barceloní. D’aquests castlans nasqué Udalard Bernat, que esdevingué troncal dels Bas i fou vescomte de Besalú. El seu besnet, Pere Udalard, fou el primer vescomte de Bas. Això ocorregué en temps de Ramon Berenguer el Gran, època en què Besalú s’incorporà al casal de Barcelona.

Els Hostalets d'en Bas, Sant Quintí d'en Bas, Vilallonga i Murrià

El poble dels Hostalets d’en Bas (176 h el 2005) és a l’esquerra del Fluvià, vora l’antic camí de Vic a Olot, aigua amunt del poble de Sant Esteve d’en Bas, de l’església parroquial del qual depèn la de Santa Maria del poble dels Hostalets. El poble nasqué a l’entorn de l’antic camí durant el segle XVIII. Dels seus orígens resta l’hostal de Can Llonga. Les cases d’aquest veïnat conserven les tradicionals balconades de fusta i ha estat declarat conjunt historicoartístic. La festa major dels Hostalets s’escau a l’agost i a l’octubre es fa l’aplec de Sant Grau.

El veïnat de Vilallonga (104 h el 2005) és situat al NE del terme, vora l’antic camí de Sant Feliu de Pallerols a Olot, sota el coll de Bas. Sant Quintí d’en Bas és una antiga parròquia del municipi de Sant Esteve, situada just al límit amb Joanetes, a ponent del poble de Sant Esteve. L’església de Sant Quintí és esmentada el 998 com a possessió de l’església de Sant Genís de Besalú. És una església, encara amb culte, que conserva vestigis romànics a llevant, tot i que va ser modificada al segle XVIII. S'hi celebra un aplec al setembre. El despoblat de Murrià es troba sota la serra de Murrià, que fa de partió d’aigües del Fluvià i del Ter, a llevant del poble de Sant Esteve.

Joanetes i Can Trona

El poble de Joanetes (267 h el 2005) es concentra en unes poques cases al voltant de l’església parroquial (603 m), mentre que la major part del seu poblament és disseminat. El lloc, que és documentat ja durant el segle IX, formà part del vescomtat de Bas. L’església parroquial de Sant Romà havia estat possessió del monestir de Sant Joan de les Abadesses. D’origen romànic amb una sola nau, se n'hi afegiren posteriorment dues més; encara es poden observar de l’església antiga dos alts relleus, a ambdós costats de la nau, que representen un cap humà i una testa de bèstia. Per les festes de Nadal a Joanetes se celebra un pessebre vivent, la festa major és al juliol, pels volts de Sant Jaume i a l’octubre es fa l’aplec de Sant Mateu.

El veïnat de Can Trona és a la part més oriental de l’antic terme de Joanetes, just al límit amb el de Sant Esteve d’en Bas; una part d’aquest veïnat pertanyia a l’antic municipi de Sant Esteve. Es troba a la dreta de la riera de Joanetes, vora l’aiguabarreig amb el Fluvià.

Falgars d'en Bas

El llogaret de Falgars d’en Bas és centrat per la parròquia de Sant Pere de Falgars, situada dalt de la cinglera, emmarcada per la serra de Cabrera fins a l’extrem de la cinglera d’Aiats i separada de Pruit per la petita serra de Mateus. Forma part geogràficament de Collsacabra, i pertangué sempre a la diòcesi de Vic. Una gran cinglera, solcada de camins per on vessen els torrents, la uneix a la vall d’en Bas i la'n separa. El despoblament del llogaret ha estat molt fort. Tenia dins la seva demarcació parroquial, a l’antic Puig Calbell o de la Bastida (1 250 m), puig cònic vora la cinglera d’Aiats, una fortalesa, dita abans la Bastida de l’Infern, edificada pels germans Arnau i Guerau de Cabrera, castlans dels castells de Cabrera i de Castelló; el 1352 Artau de Foces o de Cabrera la vengué a Bernat II de Cabrera. Aquesta fortalesa, de la qual només hi ha unes poques restes i teulissos, tenia un terme propi, que comprenia els béns de la família Castelló-Cabrera.

L’església de Sant Pere de Falgars, que aglutinà aquest petit terme, és prop de la cinglera i el veïnatge del mas de la Coromina; ja és esmentada com a parròquia del bisbat del Vic en les més antigues llistes parroquials del segle XII. La base de l’edifici és romànica, de la fi del segle XI, amb un absis ornat de lesenes llombardes, però truncat per sota dels arquets cegats. Sofrí molt en els terratrèmols del 1428. Deixà de tenir culte regular el 1974. Prop seu, la rectoria, del 1640, l’antic hostal i les escoles formaven un petit carrer completat pel gran mas de la Coromina, amb quatre masoveries. A la plaça de davant de l’església hi ha unes nogueres corpulentes. Poc abans d’arribar-hi, hi ha el pantà i pont del Molí, amb un salt espectacular (que abans produïa electricitat). Aquest torrent del Molí o de la Faja és considerat l’origen del Fluvià.

Entre els masos més importants cal remarcar la Faja, conegut des del 1338, renovat el 1789 i ampliat modernament amb un segon cos; prop seu hi ha el molí de la Faja, a 1 115 m d’altitud, sota les fonts de la Faja. La Garganta, prop de la cinglera, antic casal amb masoveria, és el bressol del llinatge dels Garganta. El Grau, antic hostal de molta anomenada, amb porxades i columnes de pedra, és prop del camí ral que baixava de la cinglera del proper i costerut grau d’Olot; és lloc de tradició dels bandolers, que recorden la veïna mina dels Bandolers i la biga dels Penjats, a l’hostal; n'era un annex o auxiliar l’Hostalet, vers l’antic pont medieval del camí ral. Pijoliu, important heretat, citada el 1390 com a Puig-alreu, és un gran casal (amb dates del 1719 al 1823) que té capella pròpia dedicada a Sant Jaume, datada el 1816, i que forma un clos tancat voltat d’edificacions (tenia tres masoveries). La Coromina és una gran hisenda que conrea les terres pròpies i les d’altres masos veïns. La Batllia, casal abandonat on hi havia hagut la batllia del lloc, té un escut del 1793, amb una vara de batlle enmig, i una bonica cabanya amb un gran portal. Pibernat, davant de Castelló, té diversos annexos que formen un petit carreró.

La Pinya i Sant Joan dels Balbs

El poble de la Pinya (483 m i 155 h el 2005) és al coster oriental del pla, vora la carretera. És centrat per l’església parroquial de Santa Maria i per molt poques cases, ja que la majoria del seu poblament és disseminat. El lloc apareix esmentat el 958 (Pinna), és anomenat parròquia del vescomtat i s’inclou en la donació testamentària que va fer el comte Guifre de Besalú a la catedral de Girona. És documentat que des del 1011 es feien obres a l’església, que va ser consagrada el 1022 per Oliba (aleshores feia poc temps que era abat de Ripoll), segons que li pregà el bisbe Pere Otger de Girona. En aquesta ocasió el bisbe va cedir a l’abadia de Ripoll els delmes i les primícies de la parròquia, que des d’aleshores va ser possessió de Ripoll. D’aquesta església que va ser consagrada per l’abat Oliba, no resta gairebé res per tal com va ser modificada posteriorment durant els segles XVIII i XIX. De la fàbrica romànica es conserva part dels murs de migdia i de ponent i la porta tapiada a migdia, però sembla que aquesta part conservada no pertany a l’església consagrada per Oliba, sinó a una obra posterior, ja que els carreus són grans i sense polir. El lloc formà part del vescomtat de Bas. El 1472 rebé un privilegi del vescomte Bernat Joan de Cabrera atorgat als veïns de la Pinya. La imatge de la Mare de Deú que hi ha a l’interior de l’església és obra de Modest Fluvià. A la Pinya es pot visitar, a més, els antics rentadors públics, en bon estat de conservació.

Sant Joan dels Balbs és un poble i una antiga parròquia del que fou municipi de la Pinya. Aquest poble és situat a l’W del pla de la Pinya. L’església parroquial, dedicada a Sant Joan, va ser donada pel comte bisbe Miró el 977 al monestir de Santa Maria de Besalú (“ Sancti Johannis, in Basso in loco que dicitur Balps ”). L’edifici conservat i restaurat correspon a una església romànica d’una nau, amb capelles afegides a septentrió i a migdia. El lloc formà part del vescomtat de Bas, al qual pertanyia la jurisdicció civil. És remarcable el Mas del Serrat, amb la seva capella dedicada a la Mare de Déu del Carme, i també el Mas de la Garganta.

La història

La plana d’en Bas era el nucli central de les terres patrimonials dels antics vescomtes de Bas, que hi exerciren la jurisdicció feudal juntament amb la d’alguns altres territoris veïns de la comarca de la Garrotxa (Sant Esteve i Sant Privat d’en Bas, Riudaura, Puigpardines, Olot, Sant Julià de Cabrera, Falgars d’en Bas, les Preses, Joanetes, la Pinya, Sant Joan dels Balbs, Sant Andreu del Coll, Castelló d’en Bas i Finestres), a més de Rupit, a Osona. Aquesta jurisdicció era dels antics vescomtes de Besalú, que a partir de Pere Udalard (1126), després de l’extinció del comtat de Besalú, incorporat al casal de Barcelona (1111) en temps de Ramon Berenguer el Gran, prengueren el títol de vescomtes de Bas. El topònim, però, el trobem documentat de molt més antic. Apareix el 872 en una pragmàtica de Carles el Calb i, també, el 977 en l’acta de fundació del monestir de Besalú, on consta “Bassirense terram ”.

Mort Pere Udalard (1127) sense fills, el vescomtat de Bas passà a la germana del seu avi, Beatriu, casada amb Ponç Hug de Cervera. Els vescomtes de Bas pertangueren durant uns quants anys a diverses branques d’aquesta nissaga. Posteriorment el vescomtat passà (segle XIII) als comtes d’Empúries i als Cabrera (segle XIV). Ambdós vescomtats, de Cabrera i de Bas, passaren després als comtes de Modica. El vescomtat de Bas fou després dels Montcada i, per enllaç matrimonial (1722), passà als ducs de Medinaceli.

La residència originària dels vescomtes de Besalú o de Bas sembla que era el castell de Milany. Posteriorment la residència dels vescomtes de Bas era al castell del Mallol, documentat per primer cop el 1176.

Històricament, hi ha notícia que a la plana de Bas, entre Puigpardines i el Mallol, va ser derrotada, al març del 1695, una columna de tropes franceses de més d’un miler d’homes pels miquelets de la rodalia. I durant la guerra del Francès, a la darreria del 1813, els sometents del país van ser derrotats per les tropes franceses del general Petit vora el poble de Sant Privat.

Llegir més...