L’església parroquial (Sant Cebrià d’Aiguallonga), l’estació de ferrocarril i el centre del poble es troben a l’extrem oriental de l’àrea urbanitzada.
L’església, d’origen romànic (una església anterior és esmentada ja el 940), que el 1066 tenia ja el caràcter de parroquial, era una dependència del monestir de Sant Cugat. El 1130 fou destruïda pels almoràvits, i l’oratori de Sant Vicenç de Valldoreix esdevingué església parroquial. El 1391 fou unida a la mesa episcopal de Barcelona. Conserva el retaule barroc (1709).
El seu terme, unit al segle XIX al de Sant Cugat del Vallès, comprenia només masies i l’antic castell i quadra de Canals; amb l’arribada del ferrocarril, durant el segon decenni del segle. XX, hi foren iniciades les urbanitzacions, primerament d’estiueig i que, especialment després del 1939, han anat transformant-se a poc a poc en nucli de residència permanent de gent que treballa a Barcelona. S’han trobat restes d’una necròpoli romana del segle II, al barri de Can Montmany. L’any 1986 s’inaugurà el museu local. Avui és una entitat local menor amb junta administrativa pròpia.