el Vallès

Subregió natural i històrica del llevant del Principat de Catalunya que, per la seva importància excepcional més que no pas per diferències acusades, ha estat dividida en dues comarques: el Vallès Occidental i el Vallès Oriental.

El nom, que al·ludeix a un conjunt de valls poc diferenciades, ha assolit ressonàncies de prestigi popular (com el Vallès no hi ha res) perquè hom la considera modernament la comarca més completa de Catalunya i, en l’aspecte econòmic, la consideració no sembla gratuïta. Més de mitja subregió és constituïda per la depressió del Vallès, fragment de la Depressió Prelitoral Catalana comprès entre el Llobregat i la Tordera, que davalla lentament de 350 m (NE) a 50 (SW). La depressió del Vallès fou originada pel joc de dues falles paral·leles, distanciades vora el Llobregat uns 20 km, que fins a la vall del Congost es mantenen a uns 15 km i que entre el Montseny i el Montnegre s’estrenyen fins a 3 km (llindar de la Tordera amb la depressió de la Selva), a 60 km del Llobregat. Originàriament és una plana miocènica, ja aleshores arrasada, i amb un gruix de materials minvant d’W a E, prova que la sedimentació marina fou molt més duradora vora el Llobregat. Les falles alpídiques la inclinaren cap al N, fet que contribuí al relleu més acusat de la Serralada Prelitoral. Això no obstant, els rius (Tordera i Mogent-Besòs) han estat empesos cap al S i flueixen vora la Serralada Litoral perquè l’enèrgica erosió vil·lafranquiana (del Quaternari inferior) la desmantellà en part i amb els materials arrabassats originà cons de dejecció, d’un gruix de centenars de metres vora la Serralada Prelitoral i que s’esprimatxen fins a desaparèixer. Aquests cons d’origen torrencial formen un gran peu de muntanya en el qual abunden unes argiles roges molt alterades i que determina l’orientació del relleu en contra de l’estructura: d’uns 300-350 m vora la falla N a uns 100-150 vora la S. La resta del Vallès és formada per un ampli sector de la Serralada Prelitoral (amb fragments annexats de la Depressió Central, a més dels conglomerats montserratins de Sant Llorenç del Munt) i un altre de la Serralada Litoral, tan estret que en algun sector la divisòria hidrogràfica entre les aigües que vessen directament a mar (Maresme) i les de la depressió del Vallès se situa molt asimètricament: sis vegades més a prop de la depressió. Aproximadament el Vallès coincideix amb la conca del Besòs, sense la capçalera, que correspon a Osona, ni el curs baix, al Barcelonès. A més, comprèn un sector de la conca del Llobregat (W i fins al riu) i la capçalera i part de la conca mitjana de la Tordera.

L’home s’ha interessat sempre per aquesta subregió fèrtil i humida, pas còmode entre les Gàl·lies i les Hispànies. La toponímia hi indica l’existència de nuclis de poblament d’època ibèrica —Llerona, Tagamanent, Arraona (Sabadell)—, molts de romans o romanitzats —Ègara (Terrassa), Semproniana (Granollers), Octàvia (Sant Cugat), Caldes de Montbui, Lliçà d’Amunt, Santa Eulàlia de Ronçana, Barberà, Montcada i Reixac— i alguns de germànics (potser Montbui) i d’aràbics (Marata, Gallifa). Relativament poblat des de l’edat mitjana, el Vallès arribà al segle XVIII amb 17.791 h (1719). Aleshores ja ocupava, exclòs el Barcelonès, el cinquè lloc entre els conjunts comarcals de Catalunya, darrere l’Empordà, el Camp de Tarragona, el Pallars i el Rosselló. El 1787, malgrat que la població passà a 38.000 h, el Vallès era sobrepassat per algunes comarques de creixement més ràpid i ocupava el sisè lloc, darrere l’Empordà, el Camp, el Maresme, Osona i el Rosselló. El 1860, en iniciar-se els censos moderns, el Vallès Occidental ja era més poblat que l’Oriental, i el conjunt, amb 92.940 h, s’havia industrialitzat en el ram tèxtil i només el superaven l’Empordà i el Camp. El creixement fou regular durant mig segle, i el 1910 s’apropà a 129.000. Però d’aleshores ençà el creixement del Vallès no ha tingut aturador, i segurament ha octuplicat la població. El 1920, amb 151.720 h, deixà enrere els altres conjunts comarcals. La població relativa, però, encara que superava els 100 h/km2, no era tan densa com al Maresme i al Baix Llobregat. El 1930 tenia 191.599 h, i 209.526 el 1936, amb 150 h/km2. La guerra civil incidí negativament en la població, però el 1950 tornà a arribar una immigració en massa com la del període 1910-30, i el nombre d'habitants pujà fins a 240.000; el 1960 eren 355.644 (250 per km2), el 1970 n'hi havia 603.644 (400 per km2), 821.953 (574 per km2) el 1981, uns 860.000 el 1986, al voltant de 970.000 el 1996, 1.173.601 el 2005 i 1.299.313 el 2014. Un augment així ha comportat la creació d’habitatges, indústries, centres de serveis i residències secundàries per a vallesans i barcelonins.

Així s’explica la minva de superfície conreada, que passà de 484 km2 el 1954 a 310 el 1969, a 287 el 1982 i a 192 el 2009. En l’agricultura, actualment molt poc significativa malgrat haver-hi estat important antigament, predominen els conreus herbacis (cereals, farratge, patates) i en la ramaderia, el bestiar boví i el porcí. La indústria, que havia estat el sector dominant fins al final dels anys vuitanta, amb el voltant del 50% dels actius, el 2011 ocupava en el conjunt d’ambdues comarques aproximadament el 25% dels actius, percentatge força més alt, tanmateix, que la mitjana de Catalunya (18,5%). Dels subsectors industrials, el metal·lúrgic és en conjunt el més important, mentre que el químic ha assolit importància al Vallès Oriental. Malgrat la crisi del tèxtil des dels anys setanta, que comportà el tancament de moltes empreses, el Vallès Occidental s’ha consolidat com la primera comarca de Catalunya en aquest subsector, que els primers anys del segle XXI tenia un pes al voltant del 10% en el PIB comarcal. Sabadell i Terrassa són els primers centres llaners de la península Ibèrica. És evident, d’altra banda, la terciarització del Vallès, que ocupa el 56% dels actius. Fora de Barcelona, el Vallès, sobretot l’Occidental és una de les comarques amb una tradició més rellevant en l’ensenyament superior (Universitat Autònoma de Barcelona, Escola Industrial de Terrassa, actualment depenent de la Universitat Politècnica de Catalunya, etc.). Quant a la recerca, el 1989 s’inaugurà el Parc Tecnològic del Vallès, situat al límit dels termes de Sant Cugat i Cerdanyola.

El Vallès formà part del territori dels laietans, documentats des del segle III aC, els límits interiors dels quals coincidien amb els d’aquesta comarca. Ègara, l’actual Terrassa, encara que no és segur que fos dels laietans, esdevingué municipi romà (amb una data anterior al 139 dC) i contribuí a aglutinar les terres vallesanes enfront de Barcelona i de la depressió litoral; molt probablement la diòcesi d'Ègara, segregada vers el 450 de la de Barcelona, degué comprendre el Vallès. Després de la dominació musulmana i de la conquesta franca, la diòcesi, malgrat alguns intents, no fou restaurada, i el Vallès formà part novament de la diòcesi de Barcelona, de la mateixa manera que formà part del comtat de Barcelona (potser ja des d’època visigòtica). De fet, però, el Vallès conservà una certa personalitat administrativa durant l’edat mitjana, i en consolidar-se la divisió de Catalunya en vegueries aparegué la sotsvegueria del Vallès, sota l’autoritat d’un sotsveguer, resident a Caldes de Montbui i dependent del veguer de Barcelona. A mitjan segle XIV Granollers substituí Caldes com a capital del Vallès; però, de fet, Barcelona i el Vallès constituïen ja en aquell segle una sola demarcació (vegueria de Barcelona i el Vallès), encara que normalment la sotsvegueria es mantingué fins a la Nova Planta, el 1716. També eclesiàsticament el territori vallesà constituí una demarcació (deganat del Vallès) de la diòcesi barcelonina, mantinguda fins a època contemporània. La divisió borbònica en corregiments féu del Vallès una alcaldia major, amb centre a Granollers, del corregiment de Mataró (fent-lo dependre, per primera vegada, d’un centre exterior altre que Barcelona). Amb la divisió provincial del 1833, Breda i Riells de Montseny restaren dins la província de Girona i la resta del Vallès històric dins la de Barcelona (Breda i Riells tampoc no foren inclosos al Vallès Oriental en la divisió del 1936). La divisió en partits judicials del 1834 dividí, per primera vegada, la comarca al voltant de dos centres: el partit judicial de Terrassa, amb els municipis que aproximadament formaven el Vallès Occidental el 1936 (encara que el 1883 se subdividí i aparegué el partit judicial de Sabadell), i el partit judicial de Granollers, amb els municipis que aproximadament formaren el Vallès Oriental el 1936; aquest partit de Granollers, però, no inclogué la major part de la conca alta de la Tordera, lligada històricament a la jurisdicció del vescomtat de Cabrera, que, juntament amb la part atribuïda a la província de Barcelona de la diòcesi de Girona, lligada fins aleshores també a la mateixa jurisdicció senyorial, constituí el partit judicial d’Arenys de Mar. Tanmateix, alguns pobles del corregiment de Manresa passaren al partit de Terrassa (Rellinars i Vacarisses) o al de Granollers (Castellterçol); d’altres del corregiment de Vic passaren al partit de Granollers (Sant Quirze Safaja, amb Sant Pere de Bertí, i Aiguafreda); Montcada i Reixac, en canvi, restà del partit dels afores de Barcelona fins a la constitució del partit de Sabadell. La divisió territorial de Catalunya del 1936 mantingué dins les dues comarques en què dividí el Vallès (seguint la divisòria d’aigües de les rieres de Caldes —excepte la capçalera— i de Tenes) tots aquests municipis originàriament dependents de Manresa i de Vic, i encara incorporà al Vallès Oriental els de Granera (fins el 1833 del corregiment de Manresa) i Castellcir (del de Vic), a la vegada que reincorporà el sector vallesà del partit d’Arenys. Només Olesa de Montserrat, vila tradicionalment lligada al Vallès, fou atribuïda al Baix Llobregat. El març del 2015, quatre municipis del Vallès Oriental (Castellcir, Catellterçol, Granera i Sant Quirze Safaja) celebraren una consulta popular en la qual es pronunciaren per majoria  segregar-se d’aquesta comarca per a constituir, amb sis municipis més d’Osona i el Bages, la nova comarca del Moianès, aprovada al Parlament de Catalunya el mes següent.