i el Vallès Occidental | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

el Vallès Occidental

Comarca
Vallès Occidental
Comarca de Catalunya, a la regió de Barcelona.
Població: 
878.893 h
[2009]
Extensió: 
583 km2

Caps de comarca, Terrassa i Sabadell. La meitat ponentina del Vallès participa de les tres unitats de relleu del Sistema Mediterrani Català. Al N hi ha la Serralada Prelitoral, d’una certa complexitat. Hom hi pot destriar de S a N, immediat a la falla, el paleozoic plegat; després, conglomerats de l’eocè inferior i mitjà, que l’enclava localment; finalment, l’eocè superior de la Depressió Central. D’E a W es distingeixen les unitats de relleu delimitades pel ventall hidrogràfic: a llevant del Llobregat, Sant Salvador de les Espases (594 m alt.), limítrof amb el Baix Llobregat; entre la riera de les Arenes i el Ripoll, Sant Llorenç del Munt, amb els seus materials montserratins, però amb formes tabulars (moles), poc fendides per l’erosió; entre el Ripoll i la riera de Caldes, el Montmajor (789 m); enllà comença el Vallès Oriental. Al sud de la gran falla Viladecavalls-Sentmenat s’estén la depressió tectònica del Vallès (el Vallès). Aproximadament paral·lela, una falla discontínua entre el curs baix de la riera de les Arenes i el curs del Besòs-Mogent inicia la Serralada Litoral, més simple i minsa que la Prelitoral, coincident dins la comarca amb el vessant N de la serra de Collserola (Tibidabo, 512 m alt.), generalment paleozoica (llicorelles). El clima és francament mediterrani, sense que la Serralada Litoral hi compti gaire. A Sabadell, cap al centre de la comarca, la temperatura mitjana és de 15,6 °C; el mes de gener té una mitjana de 7,4 °C, i el mes més calent (agost), de 23,5 °C, amb una amplitud, per tant, de 16,1 °C. Hi ha inversions de temperatura a les nits encalmades d’hivern. Les precipitacions són molt irregulars, però presenten mitjanes de 800 mm l’any a Sant Llorenç del Munt, 605 a Sabadell i 565 a Terrassa, però ja més elevada dins la conca del Llobregat, de canvis climàtics més bruscs que la del Besòs. El màxim principal és de tardor (Sabadell: octubre, 72 mm; Terrassa: setembre, 78,9), que és quan es produeixen aiguats catastròfics, com els del 1956. El màxim secundari de maig enregistra 67 mm a Sabadell i 63,7 a Terrassa. El mínim de juliol és de 28,6 mm a cada ciutat, però a Terrassa l’agost també és eixut; a l’hivern (gener-febrer) el mínim secundari és general. Els rius són poc cabalosos, però de revingudes temibles. El Llobregat, que passa per Castellbisbal, rep la riera terrassenca de les Arenes o de Rubí. El Besòs, que en arribar al portell de Montcada ha enfondit el curs fins a només 35 m alt., rep per la dreta el sabadellenc Ripoll i la riera de Caldes.

La vegetació

Al Vallès Occidental predominen condicions boreomediterrànies marítimes. La plana i la baixa muntanya formen part del domini de l’alzinar amb marfull, bosc encara present en nombrosos testimonis de petita extensió. A la Serra Superior, que forma el límit septentrional de la comarca, l’alzinar pren progressivament caràcter muntanyenc. En algunes raconades frescals situades a més de 600-700 m hi ha infiltracions de paisatges submediterranis amb bosquets de roure martinenc i de pi roig amb boix. Actualment a la terra baixa l’espai no urbanitzat ni conreat, predomina principalment bosc secundari de pi blanc, que cobreix brolles i garrigues.

La demografia

Vista general de Terrassa
© Arxiu Fototeca.cat
El 1719 el Vallès Occidental només tenia 12,3 h/km2 (7.197 en total), però ja hi havia dos nuclis urbans: Terrassa (1.835 h), i Sabadell (1.145). Com arreu de Catalunya, la població pujà notablement durant aquest segle, i el 1787 hom recomptà 14.851 h, més de la meitat dels quals hom pot considerar urbans: els dels nuclis de Terrassa (4.077 h), Sabadell, esdevingut segon cap de la comarca (2.236 h), Caldes de Montbui (1.694) i Sant Cugat (1.039). El 1860 la població s’havia triplicat: 53.083 h. Sabadell havia esdevingut la ciutat més gran (14.214 h), seguida de Terrassa (8.873, i 11.187 amb Sant Pere de Terrassa, que li havia d’ésser annexat en bona part) i de les viles de Rubí (3.137), Castellar (2.544), Sant Cugat (2.543), Santa Perpètua de Mogoda (1.764), Sentmenat (1.713), Sant Llorenç Savall (1.527), Castellbisbal, Montcada i Reixac i Ripollet. A partir del 1920 s’inicià un creixement desfermat: 98.920 h, 37.529 del quals a Sabadell, 30.532 a Terrassa, 5.239 a Rubí, 3.595 a Castellar, 2.874 a Sant Cugat, 2.810 a Montcada i Reixac, 2.017 a Santa Perpètua de Mogoda, 1.963 a Ripollet, 1.742 a Sentmenat i més de 1.000 a Castellbisbal, Cerdanyola, Sant Llorenç Savall, Palau-solità, Barberà i Sant Quirze de la Serra. El 1936, la comarca tenia 147.451 h amb Sabadell i Terrassa molt igualades (48.774 i 47.416 h, respectivament) i molt per davant d’altres nuclis com Montcada i Reixac, Rubí o Sant Cugat, que no arribaven als 8.000 h. Malgrat el retrocés que comportà la guerra civil, el creixement demogràfic continuà, i el 1960 hom arribava als 268.386 h. Sabadell havia superat els 100.000 h (105.152) i Terrassa s’hi apropava (92.234). A més, havien superat els 10.000 h Montcada i Reixac (13.295) i Sant Cugat (11.884). Durant el període 1975-91 el creixement fou del 122% i es concentrà, sobretot, a les ciutats mitjanes, especialment a Cerdanyola que l’any 1991 tenia 56.612 h (30.498 h el 1975) i a Rubí, que en tenia 50.405 h (35.915 h el 1975). Pel que fa a Sabadell i Terrassa aquest mateix any tenien 189.404 h i 158.063 h respectivament. El 1998 la comarca tenia 695.910 h i el 2001 la població havia augmentat a 736.682 h, amb una densitat de 1.267,9 h/km2 i un increment de 40. 772 persones en el període intercensal 1998-2001 (els anys 1991-98 el creixement absolut havia estat de 46.211 h). El saldo vegetatiu fou del 3,9‰, el saldo migratori, del 9,2‰ i el creixement total de la població, del 13,9‰. Els únics municipis que perderen població en aquest interval foren Badia del Vallès (que passà de 16.085 h el 1998 a 14.714 el 2001) i Sabadell (de 184.859 h a 183.788 h). Els creixements més importants tingueren lloc als municipis de Vacarisses (que incrementà el seu cens en un 52,2%), Viladecavalls (23,8%), Castellbisbal (36,2%), Polinyà (21,2%), Sant Cugat del Vallès (20%), Sant Quirze del Vallès (21,6%) i Ullastrell (22,6%). Terrassa, amb 173.775 h i un creixement absolut de 8.121 h, i Sabadell (183.788 h) concentraven el 48,5% del cens comarcal. Tan sols dos municipis més, Sant Cugat del Vallès (60.265 h) i Cerdanyola del Vallès (53.343 h) superaven els 50.000 h. Gallifa (186 h) era el municipi menys poblat. El 2001, la distribució del cens per edats mostrava un clar predomini de la població adulta, atès que el 15,6% de la població tenia menys de 15 anys, el 70,5% era població adulta i el 13,9% sobrepassava els 65 anys. El mateix any, la població activa de la comarca estava constituïda per 376 594 persones, amb una taxa d’atur del 10,3%. El 0,5% de les persones ocupades treballava en l’agricultura (un dels percentatges més baixos del país, on la mitjana el mateix any era del 2,5%), el 31,7% en la indústria, el 10,1% en la construcció i el 57,8% en els serveis. Cal remarcar que a causa de la densa urbanització a la comarca aparegueren diverses conurbacions: Cerdanyola i Ripollet són separades només per l’amplada d’una carretera, Barberà tendeix a ésser absorbit per Sabadell, i Sabadell i Terrassa, tot i que no formen físicament una conurbació han iniciat amb una mancomunitat la col·laboració de serveis.

L’economia

Encara que amb bona tradició, la vida agrària del Vallès Occidental ha restat arraconada. L’impuls urbanístic i industrial produït a partir dels anys cinquanta ha deixat definitivament l’agricultura en un lloc secundari. Les indústries, els barris de nova creació, les urbanitzacions, els serveis i les noves vies de comunicació juntament amb l’abandó de terres d’escassa productivitat originà que al 1989 menys d’un 20% de superfície comarcal fos conreada i que menys del 0,5 % de la població activa es dediqués a l’agricultura. Predominen les explotacions agrícoles de petita dimensió. El total de terres conreades el 2003 ascendia a 5.400 ha (4.791 ha de secà i 609 ha de regadiu). Els conreus més importants són els cereals (3.215 ha) i el farratge (556 ha). El secà, que es dedica sobretot als cereals, estesos arreu fora del sector del Llobregat (Castellbisbal, Rubí, Ullastrell, Viladecavalls). Aquest conreu és seguit pel farratge, a la conca de la riera de Caldes i al SE de Sant Llorenç del Munt (Castellar, Matadepera), els conreus d’horta i les lleguminoses de gra. El regadiu, generalment amb aigües elevades, és dedicat sobretot al farratge, i després a les patates, vora la riera de Caldes i el Llobregat (Viladecavalls, Ullastrell, Rubí, Castellbisbal), les hortalisses, als mateixos indrets i vora les ciutats grans (Barberà, Sant Quirze de la Serra), els cereals i els fruiters. La vinya, que havia estat important a la comarca, és un conreu residual i en retrocés. La superfície agrària no conreada és coberta en gran part per pinedes, amb predomini del pi blanc, que abunda arreu, llevat als municipis més petits o més aptes per al regadiu. El bosc d’alzines i roures domina als vessants de Sant Llorenç del Munt (Castellar, Matadepera, Terrassa, Vacarisses). Cal esmentar, a més, que una part de la superfície forestal ha estat envaïda per la urbanització secundària. Mancat de verd, el bestiar no és una riquesa important L’any 2003, el cens ramader es comptabilitzà en 44.834 caps de bestiar porcí, 5.278 de boví (amb una producció de 1.134 tones de llet, que representaven el 0,2% del total de Catalunya el 2003), 22.472 d’oví i 1.169 de cabrú.

Des del s. XIX el Vallès Occidental ha anat reforçant la seva tradició industrial, ja sòlida, fins a convertir-la en capdavantera dels Països Catalans. La indústria tèxtil, especialment la llanera, cobreix una bona part de la història econòmica comarcal fins als processos de diversificació industrial produïts a partir de la dècada de 1960, als quals cal afegir darrerament la presència d’àrees industrials dedicades a la implantació de factories de noves tecnologies El 1991, l’ocupació industrial (105 951 persones) representava el 44,5% de la població activa. El tèxtil (18% de la població activa) és el sector més rellevant: el Vallès Oriental és la primera comarca tèxtil de Catalunya i Sabadell el primer centre llaner i d’acabats de cotó de la península Ibèrica, seguit a poca distància per Terrassa (llana, gènere de punt, cotó, confecció). El cotó també és treballat a Rubí, Montcada i Reixac, Barberà, Castellar, Sant Llorenç Savall i Sentmenat i les fibres artificials a Rubí i Barberà. La metal·lúrgia ocupava el 14% de la població activa; les empreses grans (de més de cinquanta treballadors) hi són notables: siderúrgia a Cerdanyola, material elèctric a Terrassa, Sabadell, Sant Quirze de la Serra, Montcada i Reixac, Rubí i Barberà, mecànica a Ripollet i Montcada i Reixac, que també té indústria de l’automòbil, i metal·lúrgia en general a Terrassa i Sabadell, Barberà, Sant Cugat i Rubí; segueix en importància numèrica la indústria de l’edificació, però és més arrelada la de materials per a la construcció, a Terrassa i Sabadell, Sant Cugat, Montcada i Reixac i Cerdanyola (Uralita). Cal afegir-hi el ciment a Montcada i el vidre a Castellar. Montcada i Reixac s’ha especialitzat en química lleugera, i Cerdanyola, en plàstics. Sabadell i Terrassa centralitzen el ram de la fusta. Terrassa té la indústria principal d’arts gràfiques, i Sabadell, de productes alimentaris. El fenomen més destacable dels últims anys es la creació, el 1989, del Parc Tecnològic de Vallès situat al municipi de Cerdanyola del Vallès, al límit amb el terme de Sant Cugat. És un polígon industrial per empreses de nova tecnologia d’una gran qualitat, tant pel que fa als serveis com a la urbanització. Malgrat la seva importància creixent, els serveis són relativament secundaris. El 1991 hi treballava el 38% de la població activa, però una part d’aquest treballa fora de la comarca. Una part dels qui treballen fora de la comarca són treballadors industrials, que caldria passar de la xifra de serveis a la d’indústria, car aquesta es referia als llocs de treball comptabilitzats.

La xarxa de comunicacions és important. El transport ferroviari és compartit per la RENFE i els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. La RENFE, amb una amplada de via de 1.667 mm, prové de Barcelona i es divideix a Montcada i Reixac en les línies de Girona, Puigcerdà i Saragossa. Els Ferrocarrils de la Generalitat, amb una amplada de via de 1.445 mm, constitueixen, de fet, un ferrocarril interurbà regional que comunica les diverses ciutats de la comarca i aquestes amb Barcelona, origen de la xarxa. A Sant Cugat, la línia es bifurca en els ramals de Terrassa, passant per Mira-Sol i Rubí, i en el de Sabadell, que passa per Sant Joan i Bellaterra. Pel que fa la xarxa de carreteres, la principal autopista (A-18), procedent de Barcelona, segueix la direcció Montcada-Sabadell, Terrassa i Manresa. És també una comunicació important amb Barcelona l’autovia que, des del túnel de Vallvidrera (obert al trànsit el 1991) enllaça Sant Cugat, Valldoreix, l’autopista A-7 i la A-18 a l’altura de Sabadell. L’autopista A-7 recorre el sud de la comarca en direcció NE-SW (Girona-Tarragona), i a l’altura de Badia forma un nus amb la A-18. De les carreteres locals cal esmentar la de Barcelona-Terrassa-Manresa (N-150). A la comarca hi ha un aeroport al terme de Sabadell propietat del Ministeri d’obres públiques i transports, que té en usdefruit l’Aeroclub Barcelona-Sabadell. El turisme s’ha desenvolupat poc, però l’estiueig i les residències secundàries, sovint agrupades en urbanitzacions, han ocupat la Serralada Prelitoral i ja s’escampen per la depressió. El parc natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac concentra una part important del turisme interior. A la Litoral, la vigilància ha evitat fins ara la desaparició del bosc a l’obaga de la serra de Collserola, ‘el pulmó de Barcelona’. A la depressió, han anat sorgint i engrandint-se la Florida (Santa Perpètua de Mogoda), Santa Maria de Montcada, i Bellaterra i Montflorit (Cerdanyola), les Fonts de Terrassa, i la Floresta, Valldoreix i Mira-sol (Sant Cugat). L’equipament comercial s’ha desenvolupat bé. N'és un indicador: el fet que el Vallès Occidental ha estat tradicionalment, després del Barcelonès, la comarca de Catalunya amb el nombre més alt de línies telefòniques en servei (264.758 el 1993; el 9,8% de la comunitat autònoma). Igualment, destaca el nombre de llicències comercials de majoristes, que situa la comarca en el segon lloc de Catalunya (3.988 el 1990; el 8,4% de la comunitat autònoma), i també el nombre de vehicles (334.244 el 1992; el 10,5% de la comunitat autònoma). Una bona mostra de la gran importància que ha adquirit el sector comercial a la comarca és el fet que, des del final dels anys vuitanta, s’hi han establert nombroses grans superfícies comercials. Concentrades sobretot a banda i banda del tram de l’autopista A-18 situat entre Barberà del Vallès i Terrassa, absorbeixen una part significativa del consum comarcal i atreuen nombrosos compradors d’altres comarques. Quant als altres serveis, cal destacar-ne els culturals, amb una munió de biblioteques, museus, institucions, i diversos centres d’ensenyament tècnic i mitjà, i dos de superior: l’Escola Industrial de Terrassa, avui dita d’Enginyeria Industrial Superior —d’especialitat tèxtil, ànima del progrés tècnic en la fabricació de filats i teixits i de maquinària tèxtil, que, mitjançant els Ferrocarrils de Catalunya, atragué molts alumnes de Barcelona—, i la Universitat Autònoma de Barcelona, a Bellaterra.

La història: de la prehistòria a la romanització

Els testimonis de poblament abans del Neolític són (ara per ara) incerts. A la primera època dels metalls corresponen diverses coves sepulcrals col·lectives (a Sant Llorenç del Munt, Sabadell, Sant Cugat del Vallès, etc.) que demostren la intensitat del poblament. El pas cap a l’edat del ferro es manifesta amb les necròpolis hallstàttiques de Can Missert, a Terrassa, i de Can Roqueta, a Sabadell, com també a diverses coves. Durant el període ibèric la comarca corresponia al poble dels laietans, probablement, i la densitat de poblament era alta, com ho demostren els poblats a les serres que tanquen la comarca, però també al pla (Rubí, etc.). Alguns dels poblats ibèrics continuaren durant la romanització; se'n destacà Terrassa, que esdevingué municipi romà el 73 dC, amb el nom de Municipium Flavium Egara, únic nucli urbà que tingué aquesta categoria a tot el Vallès. El poblament rural d’època romana és molt intens i dispers, amb vil·les normalment petites, poc monumentals, indici tot plegat d’una economia agrícola de propietat mitjana o petita. Les destruccions del s. III dC afectaren molts d’aquests nuclis rurals. La comarca era travessada per la via Augusta, que passava per Arraona (Sabadell). Durant els s. I-III dC la vinya fou un conreu important, i l’exportació de vi fou destacada.

Els orígens recents del Vallès Occidental

Fins a la creació dels partits judicials, el 1834, cap divisió administrativa o jurisdiccional, civil o eclesiàstica no dividí en dos el Vallès; fou, per tant, el partit judicial de Terrassa la primera demarcació que comprengué la comarca, tanmateix sense Montcada i Reixac, que era del partit dels afores de Barcelona, i, en canvi, amb Olesa de Montserrat (Baix Llobregat). El 1960 se'n segregà el partit judicial de Sabadell, amb tots els municipis de la conca del Besòs, excepte Sant Llorenç Savall, que restà al de Terrassa, i en canvi incorporava Montcada i Reixac. La divisió territorial del 1936 no mantingué aquesta dualitat, i féu de Sabadell la capital d’una comarca que comprenia els partits judicials de Sabadell i Terrassa (sense Olesa), a més de la vila de Caldes. L’any 1989 el Parlament aprovà la cocapitalitat Terrassa-Sabadell i féu segregar Caldes de Montbui, que s’agregà al Vallès Oriental.

Col·laboració: 
JRe
Llegir més...