el Vallespir

Comarca de la Catalunya del Nord, a la regió de Perpinyà.

Cap de comarca: Ceret.

El territori

El relleu

Presenta un fort contrast entre les altes muntanyes del massís del Canigó i les valls. El baix Vallespir, és a dir la conca de Ceret, es comunica amb la plana de Rosselló i té unes activitats semblants; només el fet d’esser enclotat entre els Aspres al N i el massís del roc de Frausa al S en determina el caràcter de conca. El Vallespir mitjà és un conjunt de valls de vessants rosts i boscats, dominades per alzines al solell i de roures i castanyers a l’obac. L’alt Vallespir té, a sobre de valls encaixades, uns replans i uns amples alvèols granítics penjats al sector de Cortsaví i Sant Llorenç de Cerdans i la vall de Prats de Molló. El Vallespir correspon a la conca del Tec i dels seus afluents: al N la Percigola, la Comalada i el riu Ferrer, al S els afluents de riba dreta, els rius de la Menera, de Sant Llorenç i de Montdony i el riu de Morellàs o de les Illes. Pertany a la zona axial dels Pirineus; només al S apareixen roques sedimentàries dels Prepirineus a Costoja o en el sector de la baga de Bordellat. Té una estructura de grans blocs aixecats o enfonsats, separats per falles o plegaments; aquests blocs prenen forma de cúpules de grans dimensions. La disposició d’aquestes grans unitats és: al N i a l’W el Canigó, centrat a les altes conques del Tec. Forma un front muntanyenc amb pics de 2.500 a 2.700 m d’altitud (pic de Sethomes, puig dels Tretzevents). Entre el massís del Canigó, els Aspres i la vall del Tec, hi ha el massís de Cortsaví de l’Avetera, batòlit de granit, molt antic i erosionat. Al S del Tec hi ha el massís de Sant Llorenç de Cerdans, batòlit de granit intrusiu, tot arrodonit per l’erosió, molt alterat i profundament arenitzat; és dominat cap al NE pels pics i serrats del roc de Frausa i cap al S per la serra de Montnegre i de Bordellat. Entre els Aspres esquistosos, que s’acaben per un plegament cap al S, i la falla del massís del roc de Frausa es troba la conca o cubeta de Ceret. Cap a l’E, el massís de l’Albera, més avançat cap a la plana de Rosselló que el massís del roc de Frausa, limita aquesta conca.

El clima

el Vallespir Prats de Molló, a l’alta vall del Tec

© Fototeca.cat

El baix Vallespir i la cubeta de Ceret tenen un clima típicament mediterrani, amb una vegetació d’alzines i de suredes en els Aspres veïns fins a la solana dels Banys d’Arles i d’Arles, i a tot el vessant N del massís del roc de Frausa té l’estatge montà amb roures, castanyers i una fageda. Les temperatures mitjanes anuals passen respectivament de 9°C a 15°C, les mitjanes d’agost de 14°C a 21°C, i les de gener de - 1°C a +6°C. La impressió de muntanya és subratllada per unes precipitacions copioses: de 700 a 800 mm al Vallespir baix (Argelers, 763,5 mm) i al mitjà (Ceret, 759,6 mm) i de més de 1.000 a l’alt Vallespir (1.251,9 mm a la Presta, a la capçalera del Tec: 1.130 m alt; i 1.320 a Tronquissers, a mig Canigó: 1.600 m alt). La màxima és generalment de tardor, amb xàfecs oratjosos que provoquen aiguats com els dels anys 1876, 1892, 1910, 1940, etc.

Els vehicula el Tec, que és un riu ben alimentat, que a la té un cabal de vehicula 20 l/s/km2 i al pas del Llop, en deixar l’alt Vallespir, 13,4. Ací el mòdul absolut és de 3,2 m3/s, amb un màxim principal de maig, atribuïble en part a les neus del Canigó, i dos de secundaris, el març i el desembre, d’origen només pluvial. És, per tant, un riu nival de transició, que aigües avall evoluciona cap a pluvial mediterrani. Rep bons afluents per la dreta: rius de la Menera, de la Dou, del Terme, de les Illes i de Morellàs. Els afluents de l’esquerra, nombrosos en baixar del nucli de dispersió hidrogràfica que és el Canigó (de la Comalada, riu Ferrer, Ample, riera de Vivers), riu avall no es poden desenvolupar per la proximitat de la conca del Rard, el principal afluent del qual, la Cantarana, neix al Vallespir.

La vegetació

La vegetació és molt variada i inclou la zonació altitudinal completa del vessant oriental del Pirineu. A la part baixa hi ha vegetació de l’estatge de l’alzinar amb marfull, la qual a les terres silícies, molt extenses, inclou suredes importants, que recobreixen brolles de brucs i estepes. A 400-600 m comença l’estatge de l’alzinar muntanyenc, seguit a partir de 600-800 m per un estatge submediterrani de bosc de roure martinenc. La roureda primitiva ha estat substituïda en gran part per castanyedes artificials o per landes de gòdua i per pastures. A 1.000-1.200 m comença l’estatge de la fageda, la qual sovint ha estat degradada i transformada en landa de bruguerola o en pasturatge. Entre 1.600-1.700 m i 2.300-2.400 s’estén l’estatge subalpí del bosc de pi negre. Més amunt dominen els prats alpins del domini de la festuca supina.

La demografia i l’economia

Vista de Ceret, al Vallespir

© Fototeca.cat

El poblament romà fou reforçat a l’edat mitjana per germànics immigrats, com semblen indicar uns quants topònims: Montboló, Palaldà, Reiners, tots prop de Ceret, d’on ja els ceretans devien controlar el Vallespir. Al començament del segle IX, allunyada la frontera islàmica, contribuïren a repoblar la comarca els nous monestirs: Sant Genís de Fontanes, Santa Maria d’Arles, Sant Andreu de Sureda. Les primeres dades numèriques sobre la població del Vallespir li assignen, el 1376, uns 1.100 h, xifra considerable per a l’època; uns 557 el 1480, i ja només 558 el 1553. A les malvestats tradicionals s’havien afegit les despobladores guerres entre les monarquies hispànica i francesa. El Vallespir conegué un creixement durant la primera meitat del segle XIX (20.185 h el 1836), que es prolongà fins al començament del segle XX (21.622 h el 1901). A la segona meitat del segle XIX el Vallespir fou l’única comarca del rerepaís que conegué encara un creixement global de població. La primera meitat del segle XX veié una lleugera disminució (del 10% de la població), tot i que posteriorment s’estabilitzà i en els darrers anys ha mostrat un moviment ascendent. Tenia, el 1962, 19.800 h i 21.600 el 1982, un augment del 9%.Segons el cens del 1999, la població de la comarca era de 23.001 h i el 2004 era de 23.359 h, amb una densitat de 40,5 h/km2. En el període 1999-2004 el cens augmentà en 358 h. Tots els municipis de la comarca incrementaren la seva població, tret de la Menera (44 h) i el Tec (84 h), que es mantingueren sense canvis. Ceret, el cap comarcal, concentrava el 32,3% del cens, amb 7.549 h. Els altres municipis que superaven el miler d’habitants eren Arles (2.797 h), els Banys d’Arles (3.537 h), Morellàs i les Illes (2.301 h), Prats de Molló i la Presta (1.100 h), Reiners (1.218 h), Sant Joan de Pladecorts (1.794 h) i Sant Llorenç de Cerdans (1.235 h). L’alt Vallespir, malgrat la renovació de l’agricultura i la presència d’algunes indústries, ha vist un descens del 20% de la seva població. El Vallespir mitjà, regió d’Arles, ha conegut una baixa recent, quan, fins els anys setanta, la seva població es mantenia. El baix Vallespir, o regió de Ceret, ha vist un creixement progressiu i més accelerat i ha arribat a un augment d’un terç en 20 anys.

L’agricultura i la ramaderia són el reflex dels paisatges, tan contrastats, i de l’evolució humana. El baix Vallespir és ple de cases, però conserva vinyes, cirerers, presseguers i hortalisses, sobretot patates primerenques i escaroles. El Vallespir mitjà té molts menys prats, vinyes i pomeres. L’alt Vallespir conserva prats i ramats, brolles i boscs, i s’hi nota una revifalla de la ramaderia. El nombre d’explotacions agràries és en forta disminució: ha perdut el 47% de les seves explotacions en un quart de segle, passant de 1.730 el 1954 a 887 el 1980. Són l’alt Vallespir i el Vallespir mitjà els qui paguen el preu més fort de l’èxode rural. El 1980 la superfície agrícola utilitzada era de 13.018 ha, el 24% de la superfície del cadastre. Aquesta superfície havia augmentat el 35% en 10 anys (9 660 ha el 1970); això fou motivat per les pastures cada cop més extenses i pel desenvolupament de la ramaderia de l’alt Vallespir, en detriment de la vinya i els fruiters. Els fruiters representen 895 ha, el 7% del total (tres quartes parts són cirerers i després pomeres i presseguers, i alguns albercoquers a la part baixa). Tots els fruiters són en disminució i en deu anys han perdut el 38% de la superfície (sobretot pomeres i presseguers). La vinya, amb 1.239 ha, representa el 9,5% de la superfície agrícola; ha disminuït un terç en deu anys, pèrdua que correspon sobretot a vins corrents, que passà de 10.072 ha a 537; es nota un manteniment de la vinya amb denominació d’origen Costers del Rosselló o Ribesaltes al Vallespir més baix, on la disminució és només del 7%. Hortalisses i cereals són conreus secundaris, amb 108 ha i 88 ha respectivament. El 81% de la superfície utilitzada, 10.586 ha, és destinada a farratge, a prats dalladors i a pastures, que han conegut en deu anys un augment del 71%. La ramaderia s’ha especialitzat en la producció de carn (vedells o xais). L’any 1981 hi havia 1.630 bovins, 10.400 ovins i 1.470 cabres. La indústria del Vallespir, si hom exceptua la mina de ferro de l’Avetera i la fàbrica de paper de Palaldà, va estretament lligada a la construcció o a les indústries tradicionals: el tèxtil i el calçat, que es troben en dificultats. Aquestes indústries són a Sant Llorenç de Cerdans, amb fàbriques d’espardenyes, de calçat i de teixits; a Arles, amb una petita empresa de teixits, i a Ceret, de calçat i teixits. A Sant Llorenç, Morellàs, Arles i els Banys d’Arles hi ha tallers i petites empreses per a la construcció, fusteries i treball del metall; extracció de sorra i grava a Arles. El treball de la fusta i el suro ha minvat molt i es manté una indústria de taps de suro a Ceret. La indústria extractiva, de gran tradició, ha abandonat les diverses explotacions de minerals, com la giobertita a Arles, el talc a Reiners o el plom a Cortsaví, o minerals diversos a Costabona. D’un paisatge de fargues i mines només queden les mines de l’Avetera, al peu del Canigó, que envia mineral molt ric (50% de ferro, 3% de manganès) a la fàbrica d’acer de la Sala i Fòs. La producció varia de 60.000 a 100.000 tones l’any. L’empresa i la fàbrica més important és la Société Arjomari Prioux, a Palaldà, al municipi dels Banys d’Arles, amb més de 200 obrers, per a la fabricació de paper. La població activa industrial és de 1.430 persones, amb 540 en la construcció, 95 en les indústries extractives i la resta dins el paper i el suro. Les activitats terciàries són les que donen més treball al Vallespir. Després de la Segona Guerra Mundial foren creades una sèrie de cases de salut per al tractament de la tuberculosi. Recentment, aquests centres s’han convertit en cases de salut o de repòs; n’hi ha a Morellàs, Reiners, els Banys d’Arles i Prats de Molló. També són importants les estacions termals dels Banys d’Arles i Prats de Molló, Molig i el Voló. Hi ha una petita estació d’esquí a Prats de Molló (els Forquets). La situació excèntrica del Vallespir dins l’Estat francès i la manca d’una regió industrial com a rerepaís en comprometen l’avenir mentre la frontera estatal continuï pesant. Els ferrocarrils secundaris que remuntaven el Tec foren clausurats. La carretera i l’autopista de Barcelona a Perpinyà, i enllà, entra al Vallespir pel Pertús, deixant al marge la vall mitjana i alta del Tec, que ha estat un veritable cul-de-sac fins que hom ha obert la carretera de Prats de Molló a Camprodon pel coll d’Ares, no gaire transitada tampoc.

La història

De la prehistòria a la romanització

Bé que n’hi ha indicis més antics, el poblament és ben documentat d’ençà del Neolític, sobretot a través de les descobertes recents d’una cova a Montboló. L’edat del bronze ha deixat alguns vestigis, però és mal coneguda a la comarca. De l’època del pas del bronze al ferro (període hallstàttic) hi ha un jaciment clar, el camp de les Olles de Serrallonga, possiblement testimoni de les invasions dels indoeuropeus. La segona meitat del primer mil·lenni és mal coneguda. El testimoni més concret de la romanització són els edificis termals dels banys d’Arles, d’on procedeixen inscripcions votives de l’època imperial romana, redactades en un llatí molt incorrecte o, més probablement, amb barreja de mots llatins i altres de corresponents a una llengua indígena d’arrel indoeuropea.

De l’edat mitjana ençà

El Vallespir era un antic pagus, històricament molt lligat al Rosselló, i ha format part sempre de la diòcesi d’Elna (i, després, de Perpinyà) i, excepte durant quasi dos segles, que van de la fi del segle X (conquesta de l’alt Rosselló per Oliba Cabreta) al 1172 (incorporació del comtat de Rosselló al de Barcelona), del comtat de Rosselló. Fou precisament arran de la conquesta de l’alt Vallespir per Oliba Cabreta i de la seva incorporació al comtat de Besalú (990) que es constituí el vescomtat de Vallespir, però que incloïa també els Aspres rossellonesos i, fins i tot, un sector de la vall de la Tet; centrat en el castell de Castellnou, fora del Vallespir pròpiament dit, rebé des del 1020 el nom de vescomtat de Castellnou. El 1111 el comtat de Besalú i tots els seus annexos passaren al comte Ramon Berenguer III de Barcelona; el seu net, Alfons I, rebé en herència el comtat de Rosselló, fet que dugué a la reunificació de l’antic comtat de Rosselló en reinstaurar-se (1212) en la persona de Nunó, nebot d’Alfons I; sota el seu govern s’esmenta per primera vegada un veguer de Vallespir, càrrec detingut pel vescomte Guillem (V) de Castellnou. El vescomtat de Castellnou persistí com a jurisdicció feudal fins al primer terç del segle XIV, però amb el temps, la denominació de Vallespir s’estenia a tota la vall del Tec en la sotsvegueria de Vallespir (dependent des d’aleshores del veguer de Rosselló) i en l’ardiaconat de Vallespir; aquest era una dignitat del capítol d’Elna testimoniada des del 1067 i extingida el 1789, i que entre els qui la detingueren (vers el 1330) cal esmentar el francès Pierre Roger, que fou papa amb el nom de Climent VI. En la consciència popular, el Vallespir continuà limitat a la vall més alta: fins al pont de Ceret, fins a Morellàs, com a màxim fins al Voló. Però l’administració republicana francesa reproduí en el districte de Ceret (1789) l’antiga sotsvegueria de Vallespir, de Prats de Molló a la Marenda, sense Prunet i Bellpuig, però amb la Bastida, el Voló, Vivers i Banyuls dels Aspres.