i Vallfogona de Balaguer | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Vallfogona de Balaguer

L’edifici de l’escola de Vallfogona de Balaguer
© Fototeca.cat
Municipi de la Noguera.
Població: 
1.769 h
[2009]
Extensió: 
27 km2

Situació i presentació

El terme municipal de Vallfogona de Balaguer, de 26,96 km 2 d’extensió, és situat a l’esquerra del Segre, aigua avall de Balaguer, en una plana que es prolonga per terres urgelleses. El municipi limita amb els de Térmens (W), Balaguer (W i N, en part pel Segre), la Sentiu de Sió (N, per la partida de la Codosa), Bellcaire d’Urgell (E, per les partides de la Saida o Saira, el Pla de Sant Jaume, Barretpicat i Carbona), l’enclavament de Remolins (E), del terme de Bellvís (Pla d’Urgell), amb Linyola (SE, també del Pla d’Urgell, per la penya del Barranc) i amb el territori principal de Bellvís (S). El terme de Vallfogona és regat principalment per la sèquia segona del canal d’Urgell. Només el sector septentrional és regat pel canal del Sió o canal auxiliar d’Urgell.

El municipi comprèn el poble de Vallfogona, que n'és el cap, el de la Ràpita i el raval de l’Hostalnou. A ponent del poble de Vallfogona passa la carretera C-13, entre Lleida i Balaguer. Prop de la Ràpita, enllaça amb la C-53, de Vilagrassa a Balaguer. Una carretera menor comunica el poble de Vallfogona amb Bellvís. Passa també pel terme la línia de ferrocarril de Lleida a la Pobla de Segur, que té estació a llevant del cap de municipi.

La població i l'economia

En el fogatjament de 1378 hom censà la població (vallfogonins) en 16 focs (12 a Vallfogona i 4 a la Ràpita). El 1787 hi havia 52 h (34 i 18 respectivament). A partir del segle XIX es produí un augment del nombre d’habitants, amb petites oscil·lacions. El 1857 hom censà 636 h, i es passà a 582 h el 1887. Entrat el segle XX, es constatava un creixement demogràfic alt (703 h el 1900, 915 h el 1920, 1 005 el 1936, 1 279 h el 1950, 1 429 el 1970). El 1981 tornà a reduir-se amb 1 316 h. En els anys noranta es registrà un nou incremenent, i es passà de 1 404 h (1991) a 1 471 (1999) i prosseguí el 2005, quan el municipi registrà 1 577 h.

La base econòmica del terme ha estat tradicionalment agrària, tot i que cal notar que en les darreres dècades del segle XX s’ha produït la instal·lació de diverses empreses industrials i l’increment d’ocupació en el sector terciari. L’agricultura, majoritàriament de regadiu, es dedica principalment als cereals (blat de moro, blat, ordi), el farratge, els fruiters (pomeres, pereres) i les hortalisses. La ramaderia és important i diversificada; hi ha cria d’aviram i de bestiar porcí, boví, oví i de conills. La Cooperativa Agropecuària Vallfogonina fa de central lletera, subministra adobs i insecticides.

Les principals activitats industrials deriven de les del sector primari. Així, destaquen el ram agroalimentari i els escorxadors, tot i que es pot esmentar també, entre altres, el de materials per a la construcció. Quant a serveis, dins l’àmbit de l’ensenyament cal mencionar per la seva especialització l’Escola de Captació Agrària.

El poble de Vallfogona de Balaguer

El poble de Vallfogona de Balaguer (235 m, 910 h el 2005) és situat al NW del terme, en una esplanada vora el Segre. Els carrers són rectes i moderns. L’església parroquial de Sant Miquel fou reedificada de nou amb una arquitectura senzilla; posteriorment ha estat ampliada. A partir de la guerra dels Segadors (1640) el poble restà llarg temps despoblat. El 1788 Francisco de Zamora explica que el lloc començà a ser repoblat de nou per la canònica de Lleida uns 16 anys abans. Podria ser que aquesta repoblació hagués partit, del Timonal, que també era de la senyoria de la canònica.

Se celebra la festa major el cap de setmana proper al 29 de setembre, Sant Miquel (la vigília es talla el xop que s’havia plantat la vigília del Roser, el més llarg que es troba) i la festa del Roser es fa el segon diumenge de maig.

Altres indrets del terme

El poble de la Ràpita (218 h el 2005) és al sector septentrional del terme, dalt un tossal envoltat per conreus de regadiu (que aprofiten l’aigua del canal d’Urgell a través de la sèquia de la Ràpita). El lloc sembla que ja era fortificat de l’època romana, però evidentment ho era en el temps de la dominació sarraïna. El topònim prové de l’àrab ra¯bita, que significa “ermitatge musulmà fortificat” o “mesquita fortalesa fora de poblat”.

Del castell de la Ràpita, cal destacar una torre de planta rectangular, construïda amb grans carreus, la majoria disposats verticalment i els més llargs en sentit horitzontal; bé que no es descarta un origen anterior, sembla que almenys podria ser obra musulmana. El lloc fou conquerit el 1090 per Ermengol IV d’Urgell, que el 1091 donà el lloc al monestir de Ripoll. A mitjan segle XI la senyoria de la Ràpita era de la col·legiata de Balaguer i era detinguda per un canonge. El 1375, Berenguer d’Erill, bisbe d’Urgell, donà la col·lació de la Ràpita a Arnau Seguí, amb la presentació prèvia del rector de Sant Salvador de Balaguer. El 1381 i el 1414, respectivament, el lloc era de la madona d’en Cervera i de Joan de Cervera. Aquells darrers dies, Jaume el Dissortat establí el seu quarter general al castell de la Ràpita. Després, Ferran, el d’Antequera, cedí el lloc als Vega, llinatge procedent de Lleó (que arrelarà també a Balaguer i, àdhuc, a Lleida), que entroncarà posteriorment amb els Copons, Oluja, Sentmenat i Casanova (1873). En l’actualitat el castell pertany als ducs de Maqueda, que l’han restaurat i també la seva capella, antiga parròquia, de Santa Margarida, de tradició romànica i reformada al segle XVII amb una volta de llunetes i una petxina en la conca absidal.

El municipi comprèn encara el raval de l’Hostalnou (449 h el 2005), que forma una conurbació amb el nucli de la ciutat de Balaguer, al NW del terme, i l’antic terme rural de Carbona, al SE del poble de Vallfogona, que pertanyia a l’alcaldia major de Balaguer des del 1835.

De les restes arqueològiques del terme cal destacar el jaciment prehistòric de la Pedrera, que excavà Maluquer de Motes amb l’equip de l’Institut d’Estudis Ilerdenses. Aquest jaciment és molt a prop del Segre, no gaire lluny del municipi de Térmens, i fou descobert per Díez Coronel el 1958, durant les obres de la central hidroelèctrica de Térmens. Maluquer hi excavà un camp d’urnes que va de l’edat del bronze a la del ferro. Hi trobà també una falcata ibèrica i un casc de guerrer de l’època dels ilergets (segle V aC), a més d’una estela antropomorfa, sembla que de la darrera edat del ferro, que fa 37 cm. Hom pensa que el lloc fou destruït vers el segle II aC. El material pertany avui a la col·lecció arqueològica de l’Institut d’Estudis Ilerdenses.

La història

Vallfogona, del llatí Valle Fecunda, o ‘vall fèrtil’, fou conquerida pel comte Ermengol VI el 1105, el mateix any que es conquerí Balaguer. Una meitat de l’església fou integrada a la de Sant Salvador de Balaguer i l’altra meitat a Santa Maria de Solsona. D’una escriptura del 1163 hom dedueix que l’església de Vallfogona, com les d’Almatà i Sant Salvador, havia estat anteriorment una mesquita. El 1322 Vallfogona era un feu de la canònica de Balaguer. El bisbe d’Urgell Ramon Trebailla, el 1325, féu una nova constitució. Aleshores l’església era sufragània de la parroquial de Balaguer. El 1322 Vallfogona era una possessió de Ramon Cortit, prohom de la ciutat de Balaguer, possiblement l’hereu de Pere Cortit que el 1289 tenia uns molins al camí de Gerb.

Els Cortit de Balaguer eren una família poderosa en temps de Pere el Gran (1276-85). Segons Pere Sanahuja, en la rebel·lió dels nobles del 1280, en demanar el rei que li fos lliurada la ciutat, els Cortit li respongueren que “manàs als homes de Leyda, que a ells no havia de manar”. El senyor de Vallfogona, Ramon Cortit, ho era també d’Ormella i Montaspre (a la Vall d’Àger) i el 1348 un Joan Cortit era també senyor de Penelles i del Timonal. Un altre Cortit, el 1413, amb mossèn Fluvià, comandà l’exèrcit de Jaume d’Urgell contra Ferran el d’Antequera. Els Cortit resistiren a Balaguer fins al segle XVII i donaren nom a la plaça del Pou. A Lleida, els Cortit són ja en la primera generació de repobladors (1157); el 1553 eren cavallers de la confraria de Sant Jordi i senyors del castell de la Morana (Segarra). Devien pertànyer al mateix llinatge que els de Vallfogona, ja que usaven les mateixes armes: d’or, un castell d’atzur i finestres d’or; també d’or, un cor de gules. El 1445, els Cortit cediren el lloc a la canònica de Lleida. Després del decret de Nova Planta, Vallfogona de Balaguer passà de la vegueria de Lleida a l’alcaldia major de Balaguer (1719).

Col·laboració: 
JLlP
Llegir més...