i Vallfogona de Ripollès | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Vallfogona de Ripollès

Portal d’entrada de la Sala o castell de Vallfogona de Ripollès
© Fototeca.cat
Municipi del Ripollès.
Població: 
221 h
[2009]
Extensió: 
39 km2

Situació i presentació

El terme municipal de Vallfogona, de 38,78 km 2 , limita al N amb Sant Joan de les Abadesses, a l’E amb el municipi garrotxí de Riudaura, al S amb Vidrà, i a l’W amb Ripoll.

El territori comprèn la capçalera de la vall de la riera de Vallfogona, que neix a la font de Santa Magdalena de Cambrils, recull l’aigua de nombrosos torrents que davallen de les grans serres que emmarquen la vall i, després de córrer en direcció E-W, trenca, sota Sant Bernabé de les Tenes, en direcció SW i desemboca al Ter per l’esquerra, al límit del terme de Santa Maria de Besora amb l’antic de la Parròquia de Ripoll. Les fonts són abundants, algunes d’aigües sulfuroses, com la font de l’Esperonell, la de la Tolosa i la del Verdaguer, entre moltes d’altres.

És una vall tancada i pregona (Vallis fecunda en els documents medievals), encaixada entre la serra de Puig Estela (1 359 m), al N, i les serres de Milany (1 533 m) i de Santa Magdalena de Cambrils (1 547 m), al S.

El principal nucli de població és el poble de Vallfogona de Ripollès, que és el cap municipal, la resta del terme és format pels veïnats de la Baga Amunt, la Baga Avall, la Solana Amunt, la Solana Avall, la Taverna, les Domes i Puigsec.

S'hi accedeix des de la banda de Ripoll pel collet de les Tenes, a uns 900 m d’altitud, i acaba al coll de Canes (1 120 m), a l’entrada de la comarca de la Garrotxa.

El municipi és travessat de ponent a llevant per la carretera N-260 de Ripoll a Olot (que enllaça al coll de Caubet amb la carretera que prové de Sant Joan de les Abadesses); la N-260 surt de la carretera C-17 a l’altura de Ripoll, transcorre paral·lela a la riera de Vallfogona pels vessants assolellats de la serra de Puig Estela i guanya els desnivells suaument, evitant els fondals de la vall.

La població i l'economia

El 1398 la vila murada de Vallfogona tenia 32 famílies, que ja eren 62 el 1626. El 1718 es registraven 500 h (vallfogonins), que al final del segle XVIII havien passat a 1 247. El 1860 s’arribava al punt àlgid de població amb 1 255 h, però es començà a despoblar sobretot a partir de la desaparició de les guixeres. Així doncs, es produí un descens progressiu que portà a 927 h al principi segle XX, 789 h el 1930, 667 el 1960, 316 el 1975, 264 el 1981, i 252 el 1991, entre el poble, els petits veïnats, i les poques masies habitades. Aquesta tendència descendent es prolongà al llarg dels darrers anys del segle XX, tot i que amb el canvi de segle es capgirà. Així, el 2001 hi havia 209 h i el 2005 s’arribà a 221 h.

La major part del terme és boscós i cobert de pasturatges. Predominen els boscs de faigs a les altures i a les parts frescals i els boscs de pins i de roures vers la vall. Els conreus (que augmentaren sensiblement durant la dècada de 1990) es localitzen sobretot al fons de la vall i en quintars esglaonats vora els antics masos, alguns dels quals són abandonats; és una agricultura basada en el conreu de farratge i cereals. La ramaderia, principal suport dels masos que encara resten oberts, es concreta sobretot en la cria de bestiar boví, principalment vaques de llet i vedells per a carn, i també bestiar oví. Ambdós incrementaren en els darrers anys del segle XX. A més, hi ha ruscs per a la producció de mel.

Fins a mitjan segle XIX hi hagué alguns oficis menestrals, especialment els paraires, i hi havia hagut dues petites guixeres que ja fa temps que no s’exploten. A Vallfogona funciona la Cooperativa Agropecuària de Sant Isidre Llaurador, que elabora pinsos per al bestiar. Als últims anys l’ajuntament intenta transformar el poble en un centre turístic. El 1990 es va presentar un tríptic informatiu i un adhesiu que eren la base d’una campanya de promoció del municipi. Ja abans s’havia editat un llibret escrit per Ramon Vinyeta, titulat Vallfogona de Ripollès, encant i màgia de la naturalesa. El municipi disposa d’un càmping i residències casa de pagès.

El poble de Vallfogona de Ripollès

Morfologia urbana

El poble de Vallfogona (73 h el 2005) va néixer per voluntat dels senyors de la Sala de tenir un nucli de gent prop de la seva residència, i per això no es formà entorn de l’església, com tants pobles antics de la Catalunya Vella, i per això també s’intitulava pobla i no sagrera en documents antics. Era una població protegida i fortificada, a la qual s’accedia per un portal que subsistí fins al principi del segle actual. Dins aquest clos murat només hi havia una plaça quadrada i alguns carrerons estrets. Si bé moltes cases han estat restaurades, la part antiga de Vallfogona encara conserva tota la fesomia de poble medieval.

La Sala (o castell de Vallfogona) s’alça aturonada damunt el poble, i és un imposant edifici de pedra de bons carreus (el mur té un gruix de 2 m a la base) de planta rectangular i tres pisos, amb una torre o cos més enlairat de planta i set pisos. Té com a base l’edifici bastit el 1335 per Ramon de Milany, però les seves obertures i disposicions revelen moltes etapes de restauració i adaptació, fetes pels comtes de Vallfogona i els seus successors. Fou restaurat encara, entorn del 1910, per la família Budallés, de Ripoll, que hi sojornava temporalment, i fa poc temps es tornà a restaurar, però té una part ruïnosa i serveix només de masoveria.

La capella del castell, anomenada Mare de Déu del Pòpulo, també es troba derruïda. En resta només el petit campanar, que conté un rellotge que pot datar-se entre el final del segle XVII i començament del segle XVIII. Aquest campanar fou restaurat per l’ajuntament, que n'ha esdevingut propietari; les obres de la primera fase de restauració van finalitzar a l’octubre del 1989. La imatge de la Mare de Déu, del segle XIII, de reminiscències romàniques i d’uns 80 cm d’alçada, fou traslladada al segle XVIII a un altar lateral del santuari de la Salut, d’on desaparegué el 1936 (s’intitulava també Mare de Déu de les Neus, i la seva festa se celebrava el 5 d’agost).

L’antiga església parroquial de Sant Julià de Vallfogona es troba a llevant del cap de municipi, sota la moderna carretera, al vessant nord de la vall. L’edifici actual conserva una part del que al segle XII reemplaçà el consagrat per l’abadessa Ranlo el 960. En extingir-se la comunitat femenina de Sant Joan (1017), recuperà el domini de l’església el vescomte de Besalú, senyor del lloc, i el 1083 fou restituïda a la comunitat canonical que continuà la vida monàstica a Sant Joan de les Abadesses. Sota la protecció dels abats canonicals es féu la reedificació del segle XII, consistent en una església d’una nau dividida per arcs torals i amb una bonica portada amb arquivoltes esculpides sostingudes a cada costat per dues columnes amb capitells també esculpits, avui molt deteriorats. La volta caigué amb els terratrèmols del segle XV, i fou reconstruïda amb arcs en ogiva.

L’augment de població del segle XVIII donà lloc a la construcció d’una nova església, que s’inicià darrera la romànica, la qual s’anava aterrant a mesura que es bastia la nova. Per raons desconegudes, aquesta nova església no s’acabà, i l’edifici actual té mitja nau de la vella església romànica, que fa de part davantera a la començada el 1756; el resultat és una edificació híbrida molt peculiar, amb la part posterior de mesures molt més grans i d’estil barroc popular. A la dreta de la façana (que té esgrafiats del segle XIX i és coronada per un pesant campanar), hi ha adossada una torre de defensa, a través de la qual s’accedeix al campanar. Aquesta església s’abandonà, i passà a fer la funció de parròquia el santuari de la Salut, però al desembre del 1990 s’iniciaren les obres de restauració.

El santuari de la Mare de Déu de la Salut, entre l’antiga parròquia i la població, té el seu origen en un petit oratori, situat al peu de l’antic camí ral, que ja existia el 1649 i on es creà una confraria el 1670. L’augment de devoció local fou causa que els dos sacerdots o domers que regien l’església de Sant Julià de Vallfogona decidissin, amb un grup de feligresos, d’ampliar l’oratori i bastir al seu lloc una església capaç. L’edifici actual s’inicià el 1689, i l’obra es beneí el 1701. Enriquida aviat amb altars i retaules, el cambril es construí el 1825, i el petit campanar el 1884, i ha estat un centre de devoció constant de tota la comarca. Al seu costat hi ha la rectoria, i com s’ha dit, l’església exerceix la funció de parròquia. És un edifici d’una nau amb presbiteri i capelles laterals, amb frescos pintats al segle passat, molt deteriorats. El retaule, barroc, és poc interessant. A la façana, en una fornícula, hi ha una imatge de la Mare de Déu, de terracotta.

La cultura i el folklore

Vallfogona de Ripollès celebra la festa major el darrer cap de setmana d’agost, i la del Roser el segon diumenge de maig. El dia 15 del mateix mes se celebra la festa de Sant Isidre. Al castell de Milany s’hi celebra un aplec i una arrossada popular el primer diumenge de juliol. El primer diumenge d’agost es fa el tradicional aplec a l’ermita de Santa Magdalena de Cambrils, i el dissabte més proper a l’Onze de setembre una sardinada popular. També es fa un concurs de tallada de troncs, el qual no té una data fixada.

Aquest terme ha estat ric en tradicions, com la del Gegant de Pla Falgars, que habitava en un mas del vessant de Santa Magdalena i era capaç de portar una gran campana plena de gra del castell de Milany a Vallfogona, arrencava faigs per fer-ne un bastó, en el qual s’estintolava, o menjava en un plat tan gran, que més tard es destinà a pica baptismal de la parròquia. La seva tomba s’hauria erigit a l’entrada de l’església de Sant Julià, on encara és mostrada als visitants. També era país de bruixes i d’esperits malignes, que eren conjurats amb exorcismes fets al comunidor o reliquiari, que es trobava prop de la parròquia, i amb processons a les creus que assenyalaven els quatre punts del terme: la de l’Espinalt, la de Sant Joan, la de Cal Frare i la de Can Ragort.

Altres indrets del terme

El castell de Milany es dreça al capdamunt de la serra de Milany, a 1 533 m d’altitud, al S del municipi i de la comarca, al límit amb el terme municipal de Vidrà (Osona). Només en queda un tros de mur. Sobre el penyal que corona la serra s’alcen fragments de muralla de pedra i calç, i un mur més alt a la part central de les ruïnes, corresponent a l’antiga edificació senyorial que mostra a la seva part superior una filada d’opus spicatum. Al seu peu hi havia una cambra amb volta un xic apuntada, enrunada recentment. És probable que es trobés prop de l’àmbit del castell l’antiga parròquia de Sant Pere, desapareguda amb els terratrèmols del segle XV.

Milany es troba a menys de dues hores a peu del poble. El camí s’agafa després de passar la riera pel pont medieval. En cotxe és possible acostar-s’hi força, però no s’hi arriba del tot, i cal fer mitja hora de camí. El panorama és meravellós: es domina l’espai entre el Montseny i els Pirineus i de Pedraforca a Canigó. Al peu del camí de Milany hi ha un refugi forestal.

L’ermita de Santa Magdalena de Cambrils corona la serra del mateix nom, a 1 547 m. És un petit edifici rectangular, amb campanaret d’espadanya, probablement del segle XVI, precedit per un atri, un o dos segles posterior. Té volta de canó i una aparença més arcaica que no és en realitat. Les primeres notícies històriques són del principi del segle XIV. Voltada per grans faigs, el paisatge és molt bell.

La capella de Santa Cecília de Regord es troba a 2 km a ponent del poble, prop de l’antic camí ral de Ripoll a Olot, veïna al mas Regord. S'alçà al segle XII per a servei religiós d’un antic nucli rural, però molt aviat fou absorbida per la parròquia de Sant Julià. La capella, de base romànica, fou afectada pel terratrèmol del 1428, i tornava a ésser en ruïnes el 1611, quan el visitador episcopal n'urgí de nou la restauració. La volta, amb un punt d’arc molt apuntat, i l’arc d’ogiva a l’obertura de l’absis revelen que es reféu tota la coberta. Resta sense culte des del 1936 i es troba en estat semiruïnós.

Sota el poble, tocant a la riera, hi ha el molí de Vallfogona; es tracta d’un edifici rectangular, de tres plantes i golfes, construït al principi del segle en substitució del que es troba riera avall, a l’alçada del mas Regord. Sota el poble hi ha també un notable pont de pedra, sobre la riera de Vallfogona.

Dins del terme destaquen els masos de la Tolosa, Bosquerons, i masies tradicionals com la Llestenosa, Balbs, Vila-seca, l’Illa, la Fàbrega, l’Orri, el Mestre, i els Plans.

La història

La presència humana en aquestes terres es remunta a temps molt pretèrits. Dins el terme municipal de Vallfogona de Ripollès hi ha testimonis d’hàbitats prehistòrics i foren trobades destrals neolítiques. Posteriorment, les notícies del terme daten del 896, quan el veí monestir de Sant Joan de les Abadesses posseïa alous i dominis a Vallfogona. El monestir santjoanenc augmentà el seu patrimoni amb noves deixes i compres al llarg del segle X, fins a arribar a ésser senyor directe i alodial de la major part del terme, i aquestes propietats foren reconegudes i ampliades pel comte de Besalú i bisbe de Girona Miró II Bonfill, que el 970 cedí a Sant Joan els drets que tenia al sector SW del terme i a la veïna parròquia de Llaés. La vall era travessada per la Via o Strata Francisca, el vell Camí Francès, que anava de la Garrotxa al Ripollès pel coll de Canes i prosseguia vers Riudaura. Els primers llocs esmentats de la vall són les viles rurals d’Arig, Tolosa, Bosquerons i Francó, que més tard es transformaren en importants masies, o es repartiren en més petites propietats. El domini de Sant Joan es reduïa a la percepció de tributs i drets inherents a la propietat dels seus dominis i a la tutela i la protecció de la parròquia. Per això el 960 l’abadessa Ranlo féu erigir i consagrar una nova església, dedicada a sant Julià, en substitució d’una d’anterior documentada des del 919.

La jurisdicció i l’alt domini del terme era dels senyors del castell de Milany, que s’alça a 1 533 m dalt la serra de Milany, al límit amb el terme de Vidrà (que pertanyia també a la mateixa jurisdicció). Esmentat des del 962, sembla que fou el domini inicial o principal dels vescomtes de Besalú (després dits de Bas), i així els vescomtes Bernat Isarn i Udalard Bernat s’intitularen de Milany en 1050-1115. Però l’allunyament d’aquesta família del castell féu destacar el llinatge dels cavallers cognominats Milany, castlans del castell, coneguts des de vers el 1070, amb Ponç de Milany i els seus fills Ramon i Bernat. Un descendent d’aquest llinatge, Ramon de Milany, cognominat també de Palou, es casà amb Eliarda de Torroja, regent del vescomtat de Bas (1222-31), i llur fill Simó de Milany o de Palou (mort el 1247) fou reconegut vescomte de Bas per Pere III de Catalunya-Aragó. La seva filla Sibil·la, casada amb el comte Hug V d’Empúries, vengué el castell de Milany i tots els béns annexos el 1280 al seu parent Dalmau de Palou.

Aquest inicià la segona dinastia dels cavallers de Milany i reedificà el castell entorn del 1295. Vers el 1330 féu construir una notable residència, dita la Sala, prop de l’església de Vallfogona, al centre de la vall, en un puig on ja hi havia una antiga fortalesa, base de l’actual castell de Vallfogona. Completà la Sala el seu fill Ramon de Milany, que el 1335 concedí privilegis a tothom qui anés a habitar la vila o pobla que ja en temps del seu pare havia començat a crear-s’hi a sota. Els successors de Ramon de Milany deixaren el castell de Milany, que es mantingué com a centre jurisdiccional i simbòlic fins que els terratrèmols del segle XV l’arruïnaren (igual com la parròquia de Sant Pere), i passaren a residir a la Sala. Els Milany es refongueren el 1374 amb els Pinós, vescomtes d’Illa i de Canet, que foren creats el 1599 comtes de Vallfogona. Al principi del segle XVII s’uniren a la casa ducal d’Híxar, pel casament de Francesca de Pinós-Fenollet amb Joan Ferrandis d’Híxar.

Col·laboració: 
APl
Llegir més...