i Vallfogona de Riucorb | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Vallfogona de Riucorb

Vallfogona de Lorda, Vallfogona de Corbell, Vallfogona de Comalats
Vallfogona de Lorda, Vallfogona de Corbell, Vallfogona de Comalats
Vallfogona de Riucorb
© Fototeca.cat
Municipi de la Conca de Barberà.
Població: 
119 h
[2009]
Extensió: 
11 km2

Situació i presentació

És situat als confins amb la Segarra, comarca a la qual anteriorment havia pertangut, i l’Urgell. Com a terme fronterer, les divisions administratives l’han afectat variablement ja que pertany a la província de Tarragona, al partit judicial de Valls, però havia estat del de Cervera i del de Montblanc; fins el 1957 va ser del bisbat de Vic i després va passar a l’arxidiòcesi de Tarragona.

Vallfogona limita al N amb Montoliu de Segarra, al NE amb Llorac, a l’E amb Savallà del Comtat, al S amb Conesa i Passanant i a l’W amb Guimerà. La demarcació de Vallfogona, anomenada en diverses èpoques Vallfogona de Comalats, de Lorda o de Corbell, s’estén per la vall mitjana del Riu Corb. És considerat com a part integrant de Comalats o sector meridional dels altiplans de la Segarra, delimitats al N per la ribera de Cervera i al S per la de Forès. La vall del Riu Corb té una altitud mitjana de 570 m al centre, però les serres de tots dos costats ultrapassen els 700 m, si bé les de migdia del riu són més elevades (cap de Cans, 757 m). Per aquest costat penetren al terme els torrents o rieres de Forès i de Saladern, que conflueixen al Riu Corb a ponent del terme.

El terme comprèn el poble de Vallfogona de Riucorb, que n'és el cap, i l’entorn urbanitzat del Balneari de Vallfogona. S'accedeix al municipi per una carretera local que arrenca, a l’alçada de Santa Coloma de Queralt, de la comarcal C-241 de Montblanc a Manresa i passa per Llorac, Vallfogona, Guimerà (segueix més o menys paral·lela al Riu Corb) i, finalment, s’uneix a la C-14 de Salou a Artesa de Segre. Prop de l’Albió, aquesta carretera local enllaça amb una altra que procedeix de la N-II a l’alçada de Cervera i es dirigeix cap al sud vers Conesa i Rocafort de Queralt, on empalma també amb la C-241.

La població i l'economia

Pel temps del seu famós rector, el 1626, la població (vallfogonins) tenia 70 cases i 410 h, xifra que va baixar fins a gairebé la meitat a la fi del segle següent. Al segle XIX es recuperà (534 h el 1860) i amb algunes oscil·lacions es va mantenir fins el 1930 (538 h); després començà una inexorable davallada: 160 h del 1975, 128 del 1981 i els 102 del 1991. En el padró del 1996 s’apreciava un lleuger increment (130 h) que inicià una tendència a l’estabilització demogràfica (177 h el 2005).

El terme té una gran part de bosc, i hi predominen les pinedes i els alzinars. La base econòmica tradicional és l’agricultura, destinada sobretot al secà. Els conreus predominants són els cereals, els llegums i el farragte. També hi ha sectors d’oliveres, vinya i una mica d’horta a les vores del Riu Corb. Per al regadiu s’aprofita també l’aigua del torrent de Forès a través d’una petita séquia. Les activitats ramaderes se centren sobretot en el bestiar porcí i l’aviram.

Són especialment remarcables les aigües minerals de Vallfogona (fonts Pudosa i Salada), que brollen a la vora, riu amunt. Aquestes aigües, molt abundoses, són clorurades i sulfatades i s’aprofiten sota control mèdic des de la fi del segle XIX. A l’inici del segle XX es va construir el gran Balneari de Vallfogona, que després d’un temps de crisi es tornà a revitalitzar modernament. L’afluència de banyistes i també d’estiuejants als mesos d’estiu ha estat causa de l’obertura prop del balneari d’hostals o residències i de diversos habitatges particulars en un dels indrets més frondosos i bonics de la vall. El turisme, doncs, ha esdevingut una important font d’ingressos.

El poble de Vallfogona de Riucorb

El poble de Vallfogona de Riucorb és situat a 573 m d’altitud, vora la carretera que segeuix la vall. Prop de la carretera s’han construït els carrers moderns, mentre que a l’interior hi ha el vell poblet, de regust medieval, amb la plaça Major, altres placetes i racons evocadors. Moltes cases velles s’han restaurat per a residència temporal, d’estiu o de cap de setmana, funció que tenen també diferents casetes modernes. Molts dels carrers mantenen noms antics, com el del Portalet, d’Orient, del Pou o de la Font; i alguns carrers, places i monuments són dedicats als personatges il·lustres del poble, com el famós rector Francesc Vicent Garcia i Torres, conegut com el Rector de Vallfogona (les rajoles que anuncien els noms dels carrers porten frases literàries i commemoratives seves), o Mn. Ramon Corbella, eclasiàstic i militar.

Al sector alt de la població hi ha l’església parroquial de Santa Maria de Vallfogona, amb culte també a sant Cristòfol. Conserva una volta romànica lleugerament apuntada, però principalment té elements gòtics i d’èpoques posteriors que indiquen moltes reparacions. Entorn del 1385 l’escultor Jordi de Déu féu un retaule de pedra per a la capella de la Concepció, amb escenes de la vida de Maria, del qual modernament s’ha trobat una part. Cal destacar el rellotge del campanar de l’església, que data del segle XVI i és un dels més antics de l’Estat espanyol. Fou arreglat el 1987, després de gairebé 100 anys d’estar aturat.

El famós rector Garcia va fer alçar, amb la cooperació dels fidels, la capella de Santa Bàrbara, a càrrec del mestre de cases de Cervera Miquel Rabiol, que es va inaugurar el 1617.

En un racó de la plaça de l’Església es veuen encara grans parets medievals, que foren aprofitades per a fer-hi habitatges, que en la seva part posterior deixen veure la gran edificació adusta que va ser el castell de Vallfogona, seu d’una comanda de templers i després d’hospitalers.

La població disposa del Museu Roger de Belfort, amb una col·lecció sobre la pagesia, i d’un petit museu, a la parròquia, sobre la figura del Rector de Vallfogona. Les festes més representatives són la festa major, a l’agost, en honor de Santa Maria, i la de Santa Bàrbara, al desembre.

Els altres indrets del terme

A l’E del terme i del poble de Vallfogona es troba el nucli del Balneari de Vallfogona, que ha crescut vora l’establiment termal construït a l’inici del segle XX, i que s’estén en part pel terme veí de Llorac. D’altra banda, a la part alta del terme, al lloc conegut com el pla de Sant Pere, hi ha les restes de l’antiga capella de Sant Pere dels Bigats. Existia al segle XIII i el 1346 fou reedificada per un rector de Vallfogona. El poble hi anava en processó l’1 de maig. Ara en queden poques ruïnes.

El municipi no va tenir masies separades en temps passats, fora de dues famílies que habitaven a Carbonells el 1626. Carbonells formava una quadra o terme autònom dintre el terme actual de Vallfogona, de la qual només es coneix l’emplaçament.

La història

Vallfogona fou repoblada abans del 1038 com a resultat de la restauració que feren per aquests indrets els Queralt i els Cervelló. En aquells primers temps i fins avançat el segle XII la vall de Vallfogona s’anomenava Vallis Alfedi o vall d’Alfeu, nom que també surt en els primers documents com Alfez o Alfoz i que sembla correspondre a un antropònim d’un moro o cristià anomenat Alfeu.

A la fi del segle XII senyorejava el lloc Gombau d’Oluja, descendent dels Queralt-Timor, el qual el 1190, junt amb la seva muller, va donar el castell de Vallfogona a l’orde del Temple; el 1197 va repetir i ampliar aquesta donació amb motiu de l’entrada del matrimoni en l’orde del Temple. El 1193 els templers ja hi tenien instal·lada una preceptoria, que al principi del segle següent es va convertir en comanda de Vallfogona. En depenien Albió i la torre i la quadra de Carbonells. La comanda de Vallfogona va continuar dintre l’orde templer, sovint amb un comanador comú amb Barberà, fins a la dissolució de l’orde el 1312; després va passar als hospitalers. El 1416 els hospitalers feren restaurar el castell, que continuà com a cap de comanda fins el 1811, dita comanda de Vallfogona de Comalats. Els comanadors tenien tot el domini i la jurisdicció per compra feta al rei Pere III el 1312. Quan el comanador no residia al lloc hi tenia algun cavaller de l’orde i un batlle que el representaven.

El poble, que era fortificat i tancat amb murs i torres —la torre del Planell, propera a la rectoria, es va demolir al segle XVIII— es regia per un consell que administrava la vida quotidiana i els béns comunals. També hi havia un hospital, que va continuar la seva tasca d’assistència als pelegrins i als malalts fins al segle XIX.

De l’esplendor passada de Vallfogona i del seu culte és un indici el fet que, a més del seu rector, dels segles XV al XVII hi havia a l’església uns altres quatre sacerdots beneficiats.

Col·laboració: 
TLlC / APl
Llegir més...