i Vallgorguina | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Vallgorguina

El dolmen de la Pedra Gentil, a Vallgorguina
© Fototeca.cat
Municipi del Vallès Oriental, situat a la part de llevant de la comarca, al límit amb el Maresme.
Població: 
2.465 h
[2009]
Extensió: 
22 km2

Situació i presentació

Confronta amb els municipis de Sant Celoni (NE), Santa Maria de Palautordera (NW), Vilalba Sassera (W), i Sant Iscle de Vallalta, Arenys de Munt i Dosrius (S), els tres darrers pertanyents a al Maresme.

El sector de Vallgorguina s’emplaça entre la serra del Corredor a ponent i la de Montnegre a llevant i ocupa part dels vessants d’aquests massissos de la Serralada Litoral. Així, tot el terme és molt accidentat: el Pla de les Bruixes (409 m), a llevant, al límit amb el municipi d’Arenys de Munt; la serra de Parent Rost (amb altituds entre els 527 i el 415 m), a migdia (per la carena de la qual passa el camí de la Casa Nova, que coincideix amb el límit amb Dosrius, a ponent, i amb Arenys de Munt, a llevant); la serra de les Mules, al NW de l’anterior, amb el punt més alt a 492 m, etc. El terme és drenat per la riera de Vallgorguina, nascuda a Coll Sacreu i tributària de la Tordera, que rep altres petits cursos que es formen entre els contraforts de la serralada, com el torrent de la Font de la Sitja o el del Vilar. Dins el terme neix, també, la riera de Tapioles, tributària de la conca de la Tordera.

El terme comprèn el poble i cap de municipi de Vallgorguina, els veïnats de Pocafarina i Santa Eulàlia de Tapioles i les urbanitzacions de la Baronia del Montseny, Canadà Parc (també anomenada Can Bonamusa), Can Bosc (separada per l’AP-7 de l’urbanització del mateix nom pertanyent a Santa Maria de Palautordera), Can Puigdemir i Collsacreu (compartida amb el terme d’Arenys de Munt). Travessa el municipi de SE a NW la carretera C-61 d’Arenys de Mar a Sant Celoni, que a l’extrem septentrional del terme enllaça amb l’autopista AP-7 en direcció a la Jonquera i amb la carretera C-35 vers Llagostera.

La població i l'economia

La població del terme (vallgorguinencs), fou recessionària fins la segona meitat del segle XIX, a partir d’aquesta data s’encetà un període de lenta davallada (787 h el 1857, 708 el 1900, 614 el 1936), que s’accelerà bruscament entre els anys 1950-1970, en què es passà de 603 a 429 h. Els censos posteriors reflexaren una ràpida recuperació, especialment durant la dècada de 1990 (635 h el 1981, 755 el 1991 i 1 413 el 2001), gràcies a la millora de les comunicacions i al fenomen residencial. L’any 2005 hi havia 1 881 h.

L’economia tradicional de Vallgorguina ha estat essencialment agrícola, basada en el conreu de cereals, farratges i vinya; modernament el farratge ocupa una major extensió de terres, seguit dels cereals (blat, ordi, civada), algunes lleguminoses (mongetes seques) i patates, així com conreus de regadiu, de creixent importància, com l’horta o el cultiu de flors i plantes ornamentals. En canvi, la vinya, que havia estat molt important, avui resta molt reduïda. La ramaderia de bestiar boví té força incidència en l’economia del municipi. El bosc de pi i d’alzines sureres és explotat, per la fusta i pel suro.

La presència industrial, tradicionalment escassa, s’ha reforçat amb l’implantació d’una empresa de tancaments metàl·lics, per bé que també hi ha representats els sectors alimentari i dels plàstics, ubicats als polígons industrials del Molinot i Eurast. La poca presència industrial obliga gran part de la població activa a traslladar-se diàriament, principalment a Sant Celoni, població de la qual també utilitza els serveis bàsics (educació, sanitat, ect.). El principal sector d’activitat són els serveis, desenvolupats gràcies al l’auge del sector comercial i el turisme, atret per la proximitat a la costa del Maresme, i que ha potenciat la creació d’urbanitzacions. Vallgorguina celebra mercat setmanal tots els diumenges.

El poble de Vallgorguina

El poble de Vallgorguina (222 m i 800 h el 2005) és situat a la dreta de la riera del seu nom, al llarg de la carretera d’Arenys de Mar a Sant Celoni. L’església parroquial de Sant Andreu de Vallgorguina, documentada des del 1120, és un edifici de la primeria del segle XIX, la construcció del qual és esmentada en el llibre d’obra de la parròquia; és situat aigua amunt de l’antic edifici parroquial, que aleshores restà com a capella del cementiri vell (actualment, desafectada i ruïnosa, és dins una propietat al lloc de la Rectoria Vella). L’església parroquial actual, enmig del nucli de poblament, segueix encara les línies del barroc, si bé amb molta austeritat i senzillesa; és d’una nau, coberta amb volta de llunetes, capçada per un absis rectangular de la mateixa amplada que la nau, al costat de la qual s’obren capelles laterals que, al tram més prop de l’absis, sobresurten de la fàbrica de l’edifici a manera de fals creuer. La façana és arrebossada i damunt la porta, d’arc rebaixat, hi ha una fornícula amb una imatge del sant patró. El campanar s’aixeca a migdia, al costat de la façana; de base quadrada, a mitja alçada passa a ser vuitavat i es corona amb una barana calada.

Les festes més importants són la festa major de la Mercè, el 24 de setembre, amb el pregó, el ball de bastons, actuacions teatrals, etc., i la festa major d’hivern de Sant Andreu, el 30 de novembre.

Altres indrets del terme

El veïnat de Santa Eulàlia de Tapioles és situat a la capçalera de la riera del seu nom, entorn de l’antiga església de Santa Eulàlia de Tapioles, romànica, que havia estat una antiga cel·la monàstica. Documentada des del 878, com a cel·la de Santa Eulàlia i Sant Genís, prop de la vila de Pinells, el 986 fou confirmada al monestir de Sant Cugat, com a Santa Eulàlia i Sant Genís al lloc de Tapioles. La capella, que era arruïnada el 1373, fou reformada en època barroca; no obstant això, conserva l’absis semicircular, bastit amb carreus tallats, de tradició i estructura romàniques. És en ruïnes. Prop seu hi ha diverses cases també ruïnoses. Sobre Santa Eulàlia de Tapioles, al cim del turonet de 328 m d’altitud hi ha el dolmen de la Pedra Gentil, megàlit del tipus anomenat “cambra simple” i testimoni funerari d’un poblament prehistòric.

Els masos més importants del terme són Can Palomer, Can Pradell de la Serra, Can Pradell de Baix i Can Pradell de Dalt, Can Morell, Can Nonell, Can Vilar, Can Plana (amb documentació anterior al 1500), Can Carcassès, Can Ricós, Can Castellà, Can Pujades i Can Puigdemir, avui convertit en restaurant a la urbanització homònima (276 h el 2005).

La història

La Vall Gorgoria o Vall Gregoria és documentada ja al segle X. Segons Joan Coromines, l’evolució del topònim hauria estat aquesta: Vallem Gregoriam que donaria Vallgorgúira i d’aquesta forma, que és documentada, s’originaria el topònim actual, Vallgorguina. És a dir, que la vall hauria pres per denominació el nom d’una persona, Gregori, el qual hauria estat, probablement, un dels primers aprisiadors de les terres de la vall als primers anys de la conquesta cristiana, si és que no es tractava del propietari d’un fundus a l’època del Baix Imperi. Tot aquest raonament històric, però, s’ha de prendre per ara com a hipòtesi, elaborada sobre una etimologia clara.

Vallgorguina era al segle X un alou del monestir de Sant Cugat, la possessió del qual és confirmada al cenobi pel precepte del rei franc Lotari, el 986. Aquest alou és citat com a límit en la venda de la vall d’Oldofred feta el 998 pels comtes Ramon Borrell i Ermessenda a Ènnec Bonfill. La dominicatura del monestir de Sant Cugat sobre Vallgorguina fou confirmada diverses vegades, el 1002, el 1007 i el 1038, per sengles butlles papals. Almenys des de la primeria del segle XIII, el terme de la parròquia de Vallgorguina pertanyia al terme del castell de Montclús, el qual estenia la seva jurisdicció sobre tots els homes i béns de les parròquies de Vilalba Sasserra, d’Olzinelles, de Vallgorguina i de Tapioles, i de les de Palautordera, Mosqueroles i Pertegàs. La baronia de Montclús fou annexionada el 1328 al vescomtat de Cabrera per Bernat (I) de Cabrera, dins del qual totes aquestes parròquies més les del Montseny formaven una batllia. El 1632 el vescomtat de Cabrera, amb les parròquies esmentades, era del marquès d’Aitona.

Col·laboració: 
TLlC
Llegir més...