Juli Vallmitjana i Colomines

(Barcelona, 1873 — Barcelona, 1937)

Juli Vallmitjana i Colomines

© Fototeca.cat

Escriptor, pintor i argenter.

Continuà l’ofici familiar d’argenteria. S’inicià en la pintura a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, i el 1892 aconseguí una medalla a l’Exposició de Belles Arts i Indústries. Formà part de l’anomenada Colla del Safrà, amb Nonell, Canals, Pitxot, Gual i Mir. El 1896 regentà l’establiment termal de Caldes de Boí (Alta Ribagorça), amb Nonell i Canals, per tal de trobar models nous entre la gent d’aquelles contrades. El 1899 participà en la tertúlia de la cerveseria Els Quatre Gats. Al començament del segle XX abandonà la pintura, però fins el 1906 no es decidí a escriure. Durant aquest temps es dedicà a freqüentar els ambients gitanos i els anomenats barris baixos de Barcelona, on serví de guia a Nonell i a Picasso.

El període més actiu i interessant de la seva activitat literària és el que va del 1906 als anys finals del Modernisme, moment en què s’inicià com a narrador —primerament signant encara J.V. Colominas— amb obres com Coses vistes i coses imaginades (1906), Fent memòria (1906), Els oposats (1906), De la raça que es perd (1906), Veient i escoltant (1906) i De la ciutat vella (1907). Intentà també el pas a la novel·la amb Sota Montjuïc (1908) i La xava (1910), les quals són interessants sobretot pel valor testimonial amb relació al món dels baixos fons i al llenguatge que el caracteritza. En aquests anys es consagrà com a autor teatral, amb una bona colla de peces, entre les quals sobresurten Els oposats (1906), Els jambus (1910), En Tarregada (1912), El corb (1911) —influïda pels principis teosòfics—, Entre gitanos (1911), La gitana verge (1912), El casament d’en Tarregada (1913) i, especialment, Els zin-calós (1911), amb la qual obtingué un èxit notable. Són generalment peces curtes i d’ambients gitanos o de baixos fons, amarades d’un costumisme que, en el fons, amaga un component simbòlic de clara ressonància modernista. En destaca el treball de llenguatge pel que fa a l’ús d’argot i caló.

Posteriorment, la seva proposta anà quedant cada cop més allunyada dels nous cànons estètics imperants. D’una banda, es mantingué fidel als seus temes i recursos habituals amb obres com La mala vida (1918), A l’ombra de Montjuïc (1922), El barander (1923), la Costa Brava, Cants d’orient, La caravana perduda (1927) o La bruixa blava (1929) i, de l’altra, feu un intent d’aproximació al teatre líric amb peces com Muntanyes blanques (1911), que tingué un gran fracàs, La gran diadema (s. d., estr. 1914) o l’òpera Tassarba (1916), amb música d’Enric Morera. Al final de la seva trajectòria feu alguna incursió poc consistent en la comèdia amable d’ambientació burgesa amb obres com Don Pau dels consells (1923) o La dèria nova o La fal·lera de don Jaume (1924). Des del 1930 no publicà ni estrenà cap altra obra, però continuà escrivint narracions i peces dramàtiques, que restaren inèdites: Albí, Cartes al meu fill David i un recull de cent contes.

Fou pare dels pintors David i Abel Vallmitjana.