i Francesc Vallverdú i Canes | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Francesc Vallverdú i Canes

Literatura
Francesc Vallverdú
© Fototeca.cat
literatura lit
Escriptor, sociolingüista i editor.
Barcelona, Barcelonès, 1 de desembre de 1935 — Barcelona, Barcelonès, 12 de juny de 2014

Es llicencià en dret,i a la universitat entrà en contacte amb l'oposició antifranquista d'esquerres encapçalada, entre altres, per Jordi Solé i Tura. En aquesta època publicà els primers poemes, de to acusadament sociopolític, a la Quarta antologia poètica universitàriats (1952-1956). Afiliat al Partit Socialista Unificat de Catalunya (1959), començà a treballar en el sector editorial, que durant uns anys compaginà amb l'exercici de l'advocacia, fins que l'any 1966 s'incorporà a Edicions 62 com a tècnic editorial i assessor lingüístic, de la qual amb el temps esdevingué un dels principals actius. Al mateix temps participà assiduament a la represa cultural i política dels anys seixanta, amb col·laboracions assídues a Serra d'Or i a l'òrgan del PSUC Nous horitzons, entre moltes altres. La seva trajectòria poètica com a autor reconegut s'inicià amb Com llances (1961, premi Joan Salvat-Papasseit 1960), dins la tendència del realisme social, a la qual seguiren Qui ulls ha (1962) i Cada paraula, un vidre (1968, premi Carles Riba 1965, la publicació del qual fou denegada per la censura durant tres anys). Més endavant, a Somni, insomni (1971), Retorn a Bíbilis (1974, premi Ausiàs Marc 1973) i a la part nova de Poesia, 1956-1976 (1976) modulà l'esperit combatiu dels anteriors, madurà l’experiència vital i històrica, i adoptà un caràcter més introspectiu, trajectòria que continuà en Regiment de la cosa pública (1983), Leviatan i altres poemes (1984), Festival amb espills de Ramon Roig (1989), Encalçar el vent (1995) i Quadern de bitàcola, inèdit fins a la publicació de la seva obra poètica completa Temps sense treva (2009).

Des de finals dels anys seixanta, la reflexió suscitada a l'assaig L’escriptor català i el problema de la llengua (1968) el convertí en un dels introductors i referents de la sociolingüística a Catalunya, com ho mostren la seva condició de cofundador del Grup Català de Sociolingüística (1973), que presidí en 1991-1999, i la publicació d'obres com Sociología y lengua en la literatura catalana (1971, revisió de l'anterior), Dues llengües: dues funcions? (1970; 1989, edició revisada i actualitzada), El fet lingüístic com a fet social (1973, premi Joan Fuster d'assaig), Aproximació crítica a la sociolingüística catalana (1980), La normalització lingüística a Catalunya (1980), L’ús del català. Un futur controvertit (1990), Velles i noves qüestions de sociolingüística (1998) i El català estàndard i els mitjans audiovisuals: escrits elaborats des de la comissió de Normalització Lingüística de TVC (2000). Coordinà també l'anuari Treballs de Sociolingüística Catalana (1977-2002), i dirigí l'Enciclopèdia de la llengua catalana  (1999-2002).

Arran de la recuperació de les institucions catalanes, participà activament en la política de normalització lingüística, molt especialment als mitjans de comunicació: fou cap dels serveis lingüístics de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (1985-2006) i membre del Consell Social de la Llengua Catalana de la Generalitat de Catalunya (1991-99), entre d'altres. Fou també vicepresident de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (2002-06) i el 2004 fou nomenat president de la Fundació Congrés de Cultura Catalana. Traduí, entre altres autors, Moravia, Pavese, Calvino i Sciascia. La seva traducció d'El Decameró (1984) meresqué el premi Bocaccio (1988). Creu de Sant Jordi (1986), el 1990 rebé el Premi Nacional de Periodisme de la Generalitat de Catalunya per l’article "L’alarmisme", un recurs contraproduenta, aparegut al diari El País l’1 de març de 1990.

Col·laboració: 
AMS / ICG
Llegir més...