i Mario Vargas Llosa | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Mario Vargas Llosa

Literatura
Mario Vargas Llosa
© Universidad Andrés Bello
literatura lit
Novel·lista peruà.
Arequipa, Perú, 28 de març de 1936

Estudià lletres a la Universitat de San Marcos de Lima, i es doctorà a la Complutense de Madrid el 1958, on més d’una dècada més tard (1971), obtingué el doctorat en filosofia i lletres. Es donà a conèixer amb el llibre de contes Los jefes (1958, premi Leopoldo Alas). A partir del 1960 visqué a París, on començà a escriure regularment. Dos anys més tard obtingué el premi Biblioteca Breve de l’editorial Seix i Barral. A través del seu editor, Carles Barral, entrà en contacte amb l’agent literària Carme Balcells, que contribuí de manera decisiva a la difusió de la seva obra. Convertit en un dels principals autors de l’anomenat “boom llatinoamericà”, després de viure una temporada a Londres s’instal·là a Barcelona, on visqué del 1970 al 1974. Des de l’inici dels anys vuitanta adoptà posicions de dreta liberal, cosa que l’enfrontà amb gran part de la intel·lectualitat llatinoamericana, aleshores simpatitzant o directament partidària de l’esquerra revolucionària. Retornat al Perú el 1974, combinà la literatura amb les col·laboracions en diferents mitjans de comunicació i l’activisme polític. L’any 1983 el president Fernando Belaúnde el nomenà cap de la comissió investigadora per a l’aclariment de l’assassinat de vuit periodistes en una zona rural a Ayacucho. El seu informe sobre els fets, en què acusava del crim els camperols del lloc, donà lloc a una aspra polèmica. Defensà també l’assimilació a ultrança dels indígenes, en oposició sobretot a José María Arguedas i altres representants del moviment conegut com indigenisme. Candidat a la presidència del Perú per la coalició de dreta Frente Democrático (FREDEMO) en les eleccions del 1990, fou derrotat per Alberto Fujimori. El 1993 obtingué la nacionalitat espanyola. Col·laborador habitual als mitjans de comunicació espanyols, des d’aleshores ha destacat pel suport que ha donat a la dreta més dura i centralista. En particular, s’ha pronunciat amb bel·ligerància contra la normalització lingüística del català, el catalanisme i, especialment des de la segona dècada del segle XXI, contra l’independentisme i l’autodeterminació de Catalunya, posició que el portà a donar-se de baixa del PEN Club Internacional l’any 2019, després que aquesta associació s’hagués manifestat contrària a l’empresonament dels activistes independentistes catalans Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.

Ha destacat en la novel·la, gènere a través del qual sol reflectir aspectes de la societat peruana actual: La ciudad y los perros (1962, premi Biblioteca Breve i premi de la Crítica 1963), La casa verde (1965, premi de la Crítica 1966 i premi Rómulo Gallegos 1967), Conversación en la catedral (1969), Pantaleón y las visitadoras (1973), La tía Julia y el escribidor (1977), La guerra del fin del mundo (1981), ¿Quién mató a Palomino Molero? (1986), El hablador (1987), Elogio de la madrastra (1988), Lituma en los Andes (1993, premi Planeta), Los cuadernos de don Rigoberto (1996), La fiesta del chivo (2000), El paraíso en la otra esquina (2004), Travesuras de la niña mala (2006), El sueño del celta (2010), El héroe discreto (2013) i Cinco esquinas (2016).

Ha escrit també crítica literària i ha publicat obres de teatre (La señorita de Tacna, 1981; La chunga, 1987, etc.) i assaigs, entre els quals destaquen García Márquez. Historia de un deicidio (1971), El combate imaginario. Las cartas de Joanot Martorell, amb Martí de Riquer (1972), La orgía perpetua. Flaubert y “Madame Bovary” (1975) i La civilización del espectaculo (2012), els reculls d’articles Contra viento y marea (1983, 1986, 1990) i Piedra de Toque (2012, 3 vol.), La verdad de las mentiras. Ensayos sobre la novela moderna (1990), Desafíos a la libertad (1994), La utopía arcaica. José María Arguedas y las ficciones del indigenismo (1996), Cartas a un joven novelista (1997), El lenguaje de la pasión (2001), La tentación de lo imposible (2004), sobre Victor Hugo i la seva novel·la Les miserables, El viaje a la ficción, sobre Juan Carlos Onetti (2008), La civilización del espectáculo (2012) i La llamada de la tribu (2019), a més de l’autobiografia El pez en el agua (1992).

El 2008 estrenà Las mil noches y una noche, una versió lliure del recull de contes àrab Les mil i una nits, obra teatral en la qual també participà com a actor. El 1994 ingressà a la Real Academia Española. Ha rebut nombrosos guardons: premi Príncipe de Asturias (1986), premi Cervantes (1994), premi de la Pau de la Fira del Llibre de Frankfurt (1997), premi internacional Menéndez Pelayo (1999), orde de les Arts i les Lletres de França (2008) i el premi Nobel de literatura (2010). L’any 2012 rebé la Medalla del Cercle del Liceu.

Col·laboració: 
CaBoG / R
Data de revisió: 
2019-01-23
Llegir més...