Adherit, a l’inici, a les tendències poètiques del cercle de Kostís Palamàs, aviat se n'allunyà i es decantà cap a una posició clarament marxista. Així, es convertí en un escriptor antiaristocràtic i antimetafísic (Solomós sense metafísica, 1925). Cantor de la dolorosa condició humana, amb un lirisme no exempt d’un contingut satíric i desmitificador (La llum que crema, 1922; Esclaus assetjats, 1927; Poesies, 1954), ha escrit també obres en prosa (Apologia de Sòcrates, 1932; Diari de Penèlope, 1946) i diverses pàgines de crítica literària (Estètica - Crítica, 1958).