Sentí una gran veneració per Miquel Àngel, el qual exaltà i col·locà al vèrtex del classicisme a la seva obra Le vite dei più eccellenti pittori, scultori e architettori (1550), on també anomenà decadent l’art de la segona meitat del segle, període durant el qual hom imità la maniera de Miquel Àngel (manierisme ). Considerà el dibuix una qualitat essencial de l’art i instituí l’Accademia del Disegno (1562) per tal d’afermar la “toscanitat” de Miquel Àngel i de formular la teoria segons la qual el dibuix toscà és fonament absolut de qualsevol art possible (G.C.Argan). Com a pintor fou un eclèctic; decorà edificis religiosos i civils (1555-65, 1573, frescs al Palazzo Vecchio de Florència), on mostra influxos de R.Fiorentino, Bronzino i, en particular, de Miquel Àngel, les formes del qual són paleses també en els seus projectes arquitectònics (Palazzo degli Uffizi, a Florència, 1560).
Sopar de Sant Gregori el gran (1572), de Giorgio Vasari (Pinacoteca Nacional , Bolonya)
© Corel
Historiador de l’art, pintor i arquitecte italià.