La geografia
Ultra el territori de la Ciutat del Vaticà, l’estat comprèn el Laterà, amb la basílica de Sant Joan del Laterà, i les basíliques de Santa Maria Major i Sant Pau Extramurs, a Roma, i el palau de Castel Gandolfo, als Castelli Romani (Laci). El petit territori, que té una forma aproximada de trapezi, és ondulat (oscil·la entre els 19 m a la plaça de Sant Pere i els 77,5 als jardins), i gairebé un terç de la superfície és edificat, especialment la part oriental.
Vista aèria de Sant Pere del Vaticà
© Fototeca.cat
Estat molt divers dels altres, per tal com la ciutadania és obtinguda en funció de la tasca que hom hi exerceix, es regeix pels pactes del Laterà que li donaren naixença (1929). L’estat és sota la jurisdicció temporal del papa, amb càrrec vitalici, assistit per una comissió de set cardenals, presidits pel secretari d’estat. La seu del govern és al Palazzo del Governatorato. L’estat emet moneda i segells, paritaris amb els de l’estat italià. A l’interior de la ciutat funciona un banc (Istituto per le Opere di Religione). La Tipografia Poliglotta Vaticana fa les funcions d’editor oficial. Entre les publicacions vaticanes es destaquen les Acta Apostolicae Sedis i el diari L'Osservatore Romano. Té una agència de notícies, l’Agenzia Internazionale Fides (AIF), que dues vegades la setmana ofereix informacions en italià, francès, alemany, anglès i castellà, i mensualment publica documentació. La Radio Vaticana (fundada el 1931), confiada als jesuïtes, emet en nombroses llengües. Pertanyen al Vaticà diverses universitats eclesiàstiques, entre les quals es destaquen la Pontificia Università Gregoriana, la Pontificia Università Lateranense, la Pontificia Università Urbaniana, etc. Bé que els pactes del Laterà permeten al Vaticà de tenir força armada pròpia, els cossos armats foren dissolts per Pau VI (1970), i resta l’antiga guàrdia suïssa, de panòplia purament simbòlica. Una línia de ferrocarril uneix l’estació vaticana, situada als jardins, amb l’estació italiana de San Pietro, i és utilitzada exclusivament per a mercaderies.
El Vaticà manté relacions diplomàtiques amb més de 80 estats: els representants dels estats tenen el rang d’ambaixador, mentre que els eclesiàstics enviats pel Vaticà als estats són anomenats nuncis apostòlics (nunci 2) o, en alguns casos de menys oficialitat, delegats apostòlics (delegat apostòlic). Té també delegats o observadors a l’ONU i en altres organismes internacionals. És membre de la Unió Postal Internacional, de la Unió de la Telecomunicació Internacional i de l’Agència Internacional d’Energia Atòmica. Dins el Vaticà hi ha la seu de tots els òrgans i els organismes de l’administració central de l’Església catòlica, designats més tècnicament com a Santa Seu, els quals, ultra el papa, comprenen les congregacions de la cúria, els tribunals i les oficines, mitjançant els quals el papa acostuma a despatxar els afers de l’Església. Actualment la Santa Seu és constituïda pel papa, el col·legi cardenalici (cardenal), el sínode episcopal i la cúria romana, la qual és integrada per la secretaria d’estat (secretari d’estat), el consell per als afers públics de l’Església, les congregacions romanes (congregació romana), el tribunal apostòlic (integrat per la Penitencieria Apostòlica, pel Tribunal de la Signatura Apostòlica i pel Tribunal de la Rota Romana), els secretariats (per a la unió dels cristians, per a les religions no cristianes i per als no-creients), els diversos organismes particulars (consell per als laics, comissió Iustitia et Pax, comissió per a la revisió del codi de dret canònic, comitè per a la família, Comissió Bíblica, comissió d’arqueologia sagrada, comitè de ciències històriques, etc.) i, finalment, diverses oficines especialitzades (Cambra Apostòlica, prefectura per als afers econòmics de la Santa Seu, administració del patrimoni de la Seu Apostòlica, prefectura de la Casa Pontifícia, amb les organitzacions de la Família Pontifícia integrada pels protonotaris, prelats, cerimoniers, etc., l’oficina central d’estadística de l’Església, la capella musical o Capella Sixtina, i el cos de la guàrdia suïssa). Completen els organismes de la Santa Seu les administracions palatines (integrades per la Fabbrica di San Pietro, la Biblioteca Apostolica Vaticana, l'Archivio Vaticano i la Libreria Editrice Vaticana) i les representacions diplomàtiques, integrades per les nunciatures apostòliques i les delegacions apostòliques.
El lloc correspon a l’antic Ager Vaticanus, un dels set turons de Roma, on Calígula bastí el circ i Adrià el seu mausoleu. Segons la tradició, l’apòstol Pere hi sofrí martiri i hi fou enterrat. Damunt aquest sepulcre Constantí feu construir (324) la primitiva basílica de Sant Pere, a redós de la qual cresqué l’antic barri (Borgo) extramurs. Malgrat que durant l’edat mitjana els papes residiren al Laterà, seu del bisbe de Roma, hom sap que en temps del papa Símmac hi havia una primera estança papal que devia tenir una certa importància, per tal com s’hi albergaren Carlemany (800) i Otó I (980). Després de l’incendi del 847 Lleó IV emmurallà el recinte del Borgo, anomenat justament Città Leonina, la qual, juntament amb el castell Sant'Angelo, esdevingué la plaça forta medieval del papa, sota la seva jurisdicció directa (fins i tot en l’època comunal), escenari d’innombrables setges i combats protagonitzats pels partidaris del papa, de l’emperador o del comune romà. Després d’un període de decadència i de ruïna per al Borgo, arran de l’estada dels papes a Avinyó (1309-77), recomençà una època de prosperitat i d’esplendor, iniciada a partir del retorn d’Avinyó (1377) per Gregori XI, amb què el Vaticà substituí definitivament l’aleshores inhabitable Laterà com a residència pontifícia. Els seus successors dedicaren una gran part de llur activitat a restaurar, engrandir, fortificar i embellir el Vaticà i el Borgo circumdant, que s’amplià vers el N amb el Borgo Angelico. A partir del saqueig de Roma (1527), el Borgo fou abandonat per la gent benestant i esdevingué un dels barris més pobres de l’urbs, integrat al barri del Trastevere (1586).
La història
En ocupar Roma Víctor Manuel II (setembre del 1870) posava fi al procés d’unificació italiana i deixava el papat internacionalment i jurídicament desproveït de la sobirania temporal que fins aleshores li havien conferit els Estats Pontificis. La conveniència política, interna i internacional, de formalitzar unes relacions de l’estat italià amb la Santa Seu induí el parlament italià a decretar unilateralment una llei de garanties envers la Santa Seu que determinava les relacions entre l’estat i l’Església (1871) segons la fórmula de Cavour “L’Església lliure en l’estat lliure”. Aquesta llei no fou reconeguda per Pius IX, però tingué el reconeixement tàcit internacional. Finalment el papat s’avingué a un acord amb l’estat italià: pels pactes del Laterà (1929), signats sota Pius XI per Benito Mussolini i el cardenal Pietro Gasparri, secretari d’estat, hom posava fi a la Qüestió Romana. Els pactes, que foren alhora un concordat entre la Santa Seu i el govern italià, reconegueren la plena sobirania del papa sobre la Ciutat del Vaticà, així com el manteniment de les relacions exteriors (la qual cosa li permeté de mantenir la neutralitat durant la Segona Guerra Mundial), garantiren els accessos per terra i mar (a través del port d’Òstia) i atorgaren el dret d’encunyar moneda paritària respecte a l’estat italià. Com a compensació pels Estats Pontificis perduts el 1870, el govern italià cedí a la Santa Seu una important quantitat de paper de deute públic. El papa Joan Pau II dugué a terme un seguit de mesures per a modernitzar el funcionament dels organismes vaticans. El 1987 actualitzà els serveis judicials, tant eclesiàstics com civils, de la Ciutat del Vaticà; el 1988 dictà normes sobre les qualitats que han de tenir els advocats civils que intervenen en els judicis eclesiàstics, i el mateix any, per mitjà de la constitució apostòlica Pastor bonus, reorganitzà els organismes de la cúria romana, distribuïts en nou congregacions, dotze consells pontificis, tres tribunals i tres oficines; a més, reformà la secretaria d’estat, la qual dividí en dues seccions: la dels afers generals (orientada a les qüestions més eclesials) i la de la relació amb els estats (encarregada dels aspectes diplomàtics i polítics). El 1989 fou creat un departament laboral, destinat a regular els drets i els deures dels treballadors a càrrec del Vaticà, que fins aleshores no gaudien de cap protecció jurídica. Una decisió important, atesa la repercussió internacional de les seves activitats, fou la reorganització de l’Institut per a les Obres de Religió (IOR), o banca del Vaticà: el 1989 fou creat un consell d’administració format per cinc professionals laics de reconegut prestigi i el 1990 en fou nomenat president Giovanni Bodio. L’arquebisbe Paul C. Marcinkus presentà la dimissió de tots els seus càrrecs vaticans i es retirà a la seva diòcesi natal de Chicago. Pel que fa a la secretaria d’estat, el 1990, un cop acceptada la dimissió del cardenal Casaroli, fou confiada a Angelo Sodano, fins aleshores cap de la secció per a les relacions amb els estats, el qual, elevat al cardenalat l’any següent, ha continuat la línia política del seu antecessor. El 8 de desembre de 1992 Joan Pau II promulgà un nou catecisme universal, el primer després del de Trento (segle XVI), que fou molt criticat per la seva rigidesa i el seu dogmatisme. A partir del reconeixement de les repúbliques de Croàcia i Eslovènia, al gener del 1992, el Vaticà establí relacions diplomàtiques amb nombrosos estats, sobretot de l’Europa oriental i l’antiga Unió Soviètica. També es normalitzaren les relacions amb Mèxic, després d’un distanciament de 125 anys. Les relacions amb Israel es restabliren al juny del 1994, pocs mesos després que ambdós estats firmessin un "acord fonamental" impulsat per la declaració de principis araboisraeliana de setembre del 1993, que inicià el procés de pau al Pròxim Orient. L’acord evitava abordar el polèmic tema de l’estatus de Jerusalem, tot i que el Vaticà reivindicava el manteniment del statu quo per als Sants Llocs. Malgrat els seus problemes de salut, Joan Pau II mantingué una atapeïda agenda de viatges: especialment destacades foren les seves visites als Estats Units i les Filipines, el 1995; a Sarajevo, el 1996, o al Líban, el 1997. La seva trobada amb Fidel Castro, al novembre del 1996, resultà especialment significativa, perquè fou interpretada com un signe de la voluntat papal de fer de mitjancer en les relacions entre Cuba i els Estats Units. Després de l’intent fracassat de realitzar una trobada amb el patriarca rus Aleix II al juny del 1997, Joan Pau II anà a Cuba al gener del 1998, el primer viatge d’un papa a l’illa des del triomf de la revolució cubana. L’any 1998 es commemoraren els vint anys del nomenament de Joan Pau II com a papa de Roma, i la publicació de l’encíclica Fides et Ratio sobre l’actualització de l’epistemologia catòlica en el món de la revolució cientificotècnica.
L’any 1999, el president iranià Mohammad Khatami visità el Vaticà; aquesta fou la primera visita d’un mandatari d’aquell país a un estat occidental des del 1979. Al març del 2000, Joan Pau II es disculpà pels pecats comesos en nom del catolicisme durant 2.000 anys, incloent-hi les persecucions religioses i les discriminacions a les dones. Entre el desembre del 1999 i el gener del 2001 se celebrà el Jubileu 2000. Sempre difonent el seu missatge, el papa continuà, si bé amb un ritme menys intens, els seus viatges: després de Terra Santa (març del 2000), seguiren Grècia, Malta i Xipre (maig del 2001), la primera visita d’un papa a un país ortodox, Ucraïna (juny del 2001), marcada per les reticències del patriarca Aleix II, l’Àsia central (setembre del 2001), l’Azerbaidjan i Bulgària (maig del 2002), Polònia (agost del 2002), Croàcia i Bòsnia i Hercegovina (juny del 2003), Suïssa (juny del 2004) i Lorda (agost del 2004). Aquests anys l’Església catòlica tingué algunes friccions amb els Estats Units, a causa dels diversos casos de pederàstia que involucraven sacerdots catòlics i que culminaren amb la dimissió de l’arquebisbe de Boston al desembre del 2002, i també arran de la crítica vaticana a la intervenció armada dels Estats Units a l’Iraq, al març del 2003. Cal destacar també les crítiques del Vaticà al govern socialista espanyol (gener del 2005), el qual acusà de fomentar el laïcisme i la laxitud moral. El 2 d’abril de 2005 morí Joan Pau II. El mateix mes fou nomenat nou papa el cardenal Joseph Ratzinger amb el nom de Benet XVI. L’any 2006 —en una decisió sense precedents—, el Vaticà ordenà a Marcial Maciel, fundador de l’orde ultradretà dels Legionaris de Crist, que es retirés a una vida d’oració i penitència. Maciel havia estat implicat en múltiples acusacions d’abusos sexuals. L’any 2007 un tribunal federal dels Estats Units autoritzà la presentació de demandes contra el Vaticà per negligència en casos d’abusos sexuals comesos per sacerdots catòlics. L’11 de juliol de 2006 el papa nomenà Federico Lombardi nou portaveu del Vaticà, en substitució de Joaquín Navarro Valls, vinculat a Joan Pau II. Al juliol del mateix any, en el procés de revisió del concili II del Vaticà, Benet XVI anuncià un document —que entrà en vigor el 14 de desembre— que restituïa les litúrgies anteriors al 1970, com ara la missa en llatí. Al desembre el Vaticà es negà a signar la convenció internacional per la despenalització de l’homosexualitat i poc després rebutjà la convenció sobre drets dels discapacitats perquè no incloïa una prohibició de l’avortament, tot i que posteriorment (2010) acceptà l’ús del preservatiu per a evitar el contagi de la sida. Durant el pontificat de Benet XVI les finances de la Santa Seu continuaren essent motiu de controvèrsia. El principal organisme econòmic, l’Institut per a les Obres de Religió (IOR) fou acusat reiteradament de falta de transparència i d’operar sistemàticament de manera irregular. Per tal de reformar l’IOR, l’any 2010 fou creada una Autoritat d'Informació Financera perquè en supervisés la transparència, però el 2012 en fou destituït el president Ettore Tedeschi (després de quatre anys d’ésser nomenat), acusat d’irregularitats i de blanqueig de capitals. Al setembre del 2012, el majordom personal del papa, Paolo Gabriele, fou jutjat per haver robat i filtrat documents confidencials del Vaticà. Condemnat pels tribunals, bé que al desembre el papa el perdonà, l'escàndol tingué una àmplia repercussió i agreujà la crisi del Vaticà. L'11 de febrer de 2013 Benet XVI anuncià públicament la seva renúncia adduint el seu estat de salut i la seva avançada edat, renúncia que feu efectiva el dia 28 del mateix mes. Fou succeït el 13 de març per Jorge Mario Bergoglio, bisbe de Buenos Aires, que adoptà el nom de Francesc, el primer papa llatinoamericà de la història. Al juny del 2013 Francesc nomenà una comissió amb plens poders per a investigar l’IOR, i el mes següent dimitiren el director general i altres alts càrrecs de l’ens, alguns dels quals foren arrestats per les autoritats italianes, i en fou designat un nou director. Francesc inicià també una reforma dels alts càrrecs de l’administració, i a l’agost designà Pietro Parolin nou secretari d’estat en substitució del controvertit Tarcisio Bertone (que ocupava el càrrec des del 2006).
El patrimoni arquitectònic, artístic i cultural
Vista dels jardins del Vaticà
© Corel Professional Photos
L’actual complex de construccions vaticanes (que, ultra els jardins, ocupa uns 55.000 m2, amb 20 patis i prop de 1.400 sales, estances i capelles) fou iniciat bàsicament a partir del retorn d’Avinyó. De les construccions primitives no resten sinó pocs vestigis: monuments i inscripcions relatius als cultes de Cíbele i Mitra, descoberts al voltant de la primitiva basílica constantiniana, de la qual hi ha notables restes arqueològiques a les actuals Sacre Grotte Vaticane, situades entre el paviment actual de la basílica i el de la construcció constantiniana. Nicolau V, amb projectes de Leon Battista Alberti, Bernardo Rossellino i d’altres arquitectes, establí un ambiciós programa de renovació urbana, i el 1450 inicià un gran palau, construït entorn del pati del Pappagallo i esdevingut la norma de les obres posteriors. Sixt IV hi afegí la Capella Sixtina (1473-80) i n'encomanà la decoració a Botticelli, Ghirlandaio, Signorelli, Perugino, Pinturicchio, etc. Innocenci VIII (1484-92) bastí al cim del Belvedere un petit palau, amb pintures de Mantegna (ara perdudes), per a residir-hi. Alexandre VI tornà al palau papal de Nicolau V, el fortificà amb la torre anomenada Borja i en feu decorar els apartaments per Pinturicchio (1493-94). Juli II (1503-13) encarregà a Bramante l’enrunament de la basílica constantiniana (1503) i ordenà la construcció dels fonaments de la nova basílica, que durant un segle i mig de construcció aplegà el treball dels artistes més importants del Renaixement i del Barroc, de Rafael a Giuliano i Antonio da Sangallo, de Miquel Àngel a Maderno, Domenico Fontana i Bernini, que coronà l’obra amb la plaça el·líptica porticada (1667). El mateix Juli II impulsà una ampliació fonamental del Palau Apostòlic, que encomanà a Bramante i Rafael: la creació del grandiós i escenogràfic pati del Belvedere, producte dels cossos de fàbrica amb què uniren els palaus de Nicolau V i Innocenci VIII, i la construcció dels tres pisos de llotges (les Logge, decorades per Rafael mateix) que acostaven la residència papal a la plaça de Sant Pere. També per iniciativa de Juli II, Miquel Àngel decorà amb frescs la Capella Sixtina i Rafael les estances del papa. Per a Pau III (1534-40), A. da Sangallo el Jove aparellà la Capella Paolina, pintada per Miquel Àngel, la Sala Regia i la Sala Ducale. En una nova embranzida arquitectònica promoguda per Sixt V (1584-90), Domenico Fontana construí el gran palau que domina els Borghi i la plaça de Sant Pere, encara avui la seu dels apartaments pontificis, i migpartí amb el Salone Sistino de la Biblioteca l’immens pati del Belvedere. Per encàrrec d’Urbà VIII, Bernini s’enginyà la teatral Scala Regia i reformà els ambients de la Sala Ducale. Llevat d’edificis construïts sota Pius IX (1922-39) arran de la constitució del nou estat de la Ciutat del Vaticà (1929), com el Palazzo del Governatorato i l’estació ferroviària, i de l’actual sala d’audiències públiques (de Pierluigi Nervi) inaugurades per Pau VI el 1972, les obres més destacades al si del recinte vaticà des del segle XVIII fins ara són les d’adaptació i de restauració de bona part dels edificis anteriors i la construcció de nous edificis per a conservar-hi i mostrar al públic les col·leccions vaticanes, que componen l’excepcional conjunt dels Musei Vaticani.