Formulat en el Vedāntasūtra de Bādarāyaṇa, sosté la identitat de l’home ( atman ) i del real o absolut ( brahman ), identitat que hom copsa no pas pel coneixement lògic (tarka), sinó per una intuïció directa (jñāna), tal com afirmen els Upaniṣad. El món fenomènic, resultat de la il·lusió ( māyā ), no té una existència separada: creure en aquesta realitat a part genera el cicle de les reencarnacions ( sansāra ). Interpretacions diverses de l’inici del Vedānta-sūtra han generat formulacions filosòfiques tan oposades com l'advaita (no-dualisme) de Saṅkara, el viśiṣtadvaita (nodualisme qualificat) de RāmInuja o el dvaita (dualisme) de Madhva. Hom sosté, però, que la interpretació de Saṅkara és la millor i representa la culminació del Vedānta.