i el Vendrell | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

el Vendrell

Panoràmica de la vila del Vendrell
© Arxiu Fototeca.cat
Municipi i cap de comarca del Baix Penedès, situat a la façana costanera, estès a la plana del Penedès i accidentat al sector oriental pels darrers contraforts del massís de Garraf i a l’occidental pels contraforts marítims del bloc del Gaià.
Població: 
35.821 h
[2009]
Extensió: 
37 km2

Situació i presentació

Confronta al N amb els termes d’Albinyana i de Santa Oliva, a l’E amb Bellvei i Calafell, al s. amb la Mar Mediterrània i a l’W amb el terme de Roda de Berà (Tarragonès) i per un punt, al NW, amb Bonastre. El municipi comprèn, a més de la vila del Vendrell, que n'és el cap, els barris marítims de Sant Salvador, Coma-ruga i del Francàs, els barris de l’Estació de Sant Vicenç de Calders i del Sector del Sanatori, el poble de Sant Vicenç de Calders i nombroses urbanitzacions.El nom del municipi prové del llatí venerellus, diminutiu de venere (Venus), nom de persona que a l’època de la repoblació de la zona —segles X i XI— era freqüent. El topònim del Vendrell podria venir de la presència d’un Portus Veneris a la platja del terme, a l’actual Sant Salvador, que devia tenir un nucli dependent a l’interior de menor entitat, Venerellus o el Vendrell.

El marc físic

El terme se situa a cavall de la plana litoral i la plana penedesenca, que queden unides pel corredor obert per la riera de la Bisbal, entre les alineacions muntanyoses a ponent i a llevant de la vila del Vendrell, la qual és situada precisament al bell mig d’aquest pas. El municipi és accidentat a llevant pels darrers estreps del massís de Garraf, amb els turons de la Font (132 m) i del Mas Robert (133 m), al límit amb els vessants del turó del Mas Canyís i del turó de la Muga, del terme de Bellvei. Al N i al NW tenen més projecció els contraforts del Bloc del Gaià, sobretot al límit del terme d’Albinyana, amb el puig de les Torretes (251 m), el del Lleó (313 m) i les Planes (271 m). L’antic terme de Sant Vicenç de Calders és accidentat al NW per relleus calcaris, que tenen el punt més alt al Puig Martinot (244 m). Els terrenys de muntanya són predominantment cretacis, vorejats de miocènics; quaternaris a la fossa penedesenca i al·luvials vora la mar. Tenen la mateixa constitució que els d’altres termes del Penedès: calcàries, molasses i margues argiloses, susceptibles d’aprofitaments industrials tradicionals: graves, blancs minerals i terres ceràmiques de baixa qualitat. La part del SE del terme és plana i antigament era pantanosa i amb maresmes.

Vista aèria general del Vendrell
© Fototeca.cat
La costa, d’uns 7 km de llargada, és baixa i rectilínia, formada per platges de sorra fina: Sant Salvador, Coma-ruga i el Francàs. Davant de la costa de Coma-ruga, a un centenar de metres mar endins, hi ha el grapissar de Masia Blanca, una zona rocosa submergida que ha estat declarada reserva marina. El terme és drenat principalment per la riera de la Bisbal, que només porta aigües pluvials i que travessa el terme de N a s. fins que desemboca a la mar per la platja de Sant Salvador. Són tributaris d’aquesta riera, per l’esquerra, la riera de Banyeres o torrent del Lluc, que ve de Sant Jaume dels Domenys, i, per la dreta, la rasa de les Torretes i la Rasa Fonda, procedents del terme d’Albinyana. Els aiguats intensos han provocat sovint crescudes en aquests cursos fluvials, com la del 10 de juny de 2000 que va afectar de ple el torrent del Lluc i la riera de la Bisbal, amb un nombre important de destrosses.El règim molt discontinu de la riera de la Bisbal ha fet que ja des d’antic el proveïment d’aigües es fes a partir de pous i mines. Així, el subministrament del Vendrell ha aprofitat les captacions de Tomoví, del veí terme d’Albinyana, que eren conegudes des de l’edat mitjana i, sovint, foren objecte de plets entre el monestir de Sant Cugat i els pagesos censats en aquell lloc. L’any 1907 s’efectuaven treballs per a portar les aigües de Tomoví, encanonades, a la vila del Vendrell, l’arribada de les quals se celebrà per la festa major, fent-les sortir per un brollador modernista que s’instal·là a la Rambla. Quatre anys més tard s’estengué per la vila una epidèmia de còlera a través de les aigües de Tomoví, i causà més d’un centenar de defuncions i un miler de malalts, a part les de la Riera de Gaià, que fou on aparegué el contagi. Posteriorment s’efectuaren estudis geològics i sanitaris per a millorar el sistema de captació d’aigües, es procedí a la desinfecció de les aigües de Tomoví, de les canonades i dels dipòsits i s’esmerçaren grans esforços per millorar les condicions higièniques de l’abastament d’aigües a la vila del Vendrell i les altres poblacions afectades. Des d’aleshores fins ara ha continuat la utilització de les aigües de Tomoví, i s’han eixamplat i millorat les captacions, però l’increment de la població, especialment important als mesos d’estiu, va fer que es produïssin problemes d’abastament i que l’ajuntament decidís demanar aigua al Consorci d’Aigües de Tarragona. D’aquesta manera, en el moment actual la major part del consum urbà prové de les aportacions de l’anomenat minitransvasament de l’Ebre. Cal destacar, per la seva particularitat, el riuet de Coma-ruga, que porta les aigües termals sobrants de l’estany on van a parar aquestes aigües des de la deu de l’antic balneari. La proximitat al mar és el factor clau que dóna lloc al predomini del clima mediterrani litoral, caracteritzat per uns registres de temperatures relativament suaus a l’estiu i força temperades a l’hivern, on l’amplitud tèrmica anual se situa entorn els 15°C. Quant a les precipitacions, la mitjana anual és inferior als 600 mm, per la qual cosa s’observa generalment un ambient sec, malgrat la típica irregularitat mediterrània que caracteritza el règim de precipitacions d’un any a un altre. La distribució estacional de les pluges determina un eixut estival centrat en els mesos de juny i juliol i un hivern normalment sec, mentre la tardor és l’època amb més precipitacions, seguida per la primavera. Sovint els aiguats poden ser de gran intensitat i provocar inundacions.Les àrees més extenses de vegetació natural se situen al NW del terme. En general es tracta de garrigues i brolles molt afectades pels incendis, que han reduït considerablement l’extensió arbrada del terme, composta de manera gairebé exclusiva per pinedes de pi blanc que acompanyen les típiques brolles mediterrànies de romaní i bruc d’hivern. A la part central i més planera del terme, l’ocupació agrícola i urbana del territori és total des de fa segles, ja que aprofita els millors sòls. La vegetació de platja o d’aiguamoll, que abans obria tota la línia litoral, avui és poc present, a causa de l’ocupació gairebé ininterrompuda de la costa per part de les urbanitzacions de segona residència lligades al turisme de platja. Destaca la zona natural de les Madrigueres, a l’est de Sant Salvador, que es vol salvaguardar en part de la seva urbanització.

Les comunicacions

Entre la part muntanyosa i els estanys de Sant Vicenç de Calders que hi havia vora la mar hi ha una estreta llenca de terra plana, pas obligat dels camins antics i moderns. L’antiga Via Augusta romana, que es dirigia a Tarragona per l’Arc de Berà, ha deixat com a testimonis dos mil·liaris a l’antic terme de Calders, un dels quals fou trobat per J. Solé i Caralt l’any 1947, prop de l’estació iberoromana de la Devesa; va ser portat a la vila de la Bisbal del Penedès, on es pot veure convertit en monument. L’altre era situat com una fita en la partió del terme amb Roda de Berà, a migdia de la carretera nacional, vora del Francàs.La xarxa de carreteres i ferrocarril fa del Vendrell un punt privilegiat. Així, la funció de centre de comunicacions ha estat una de les principals causes del desenvolupament modern de la vila del Vendrell. L’antiga carretera de Barcelona a València —l’actual N-340, que voreja la vila pel costat SE mitjançant una variant que ha fet disminuir força el trànsit urbà— fou causa de l’engrandiment de la vila que tingué lloc durant el segle XIX, moment en què es construí el barri dit de les Cases Noves.Més tard —es començà el 1865— es construí la carretera del Vendrell a Valls, que millorava l’antic camí carreter de Valls a Vilafranca passant pel coll de la Rubiola. Aquesta carretera es féu arribar fins a la platja de Calafell i el 1903 s’obrí al trànsit un enllaç des de l’Hostal de la Creu del Garrofer, amb la nova carretera que duia a Sant Boi de Llobregat per les costes de Garraf, actual comarcal C-31 de Barcelona a Valls. Altres carreteres que conflueixen al nus de comunicacions del Vendrell són la de Sant Jaume dels Domenys, la de Sant Vicenç de Calders i la que duu a la platja de Sant Salvador. El terme del Vendrell és travessat al NW de la vila per l’autopista de la Mediterrània AP-7, que enllaça amb l’autopista del Garraf, C-32 (inaugurada a la dècada del 1990), a ponent de Sant Vicenç de Calders; l’accés a les autopistes és al lloc de les Clotes, on enllacen amb la carretera N-340, al s. de la vila del Vendrell. El 1867 s’inaugurà el ferrocarril de Barcelona a Tarragona per Martorell. La vila té una estació en aquesta línia. La via, procedent de Martorell i Vilafranca, continua fins a Sant Vicenç de Calders tot travessant el terme, i s’uneix amb la línia de Barcelona a Tarragona per la costa, que entra al terme del Vendrell pel lloc dit Bonavista i va de dret cap a l’estació de Sant Vicenç de Calders. A partir d’aquí, una línia deixa la costa en direcció a Roda de Berà i, passat aquest poble, es bifurca en dues línies que van, respectivament, a Valls, Montblanc i Lleida, i a Reus, Móra la Nova i Casp. Totes dues fan cap a Madrid per Saragossa.

La població

El domini demogràfic de la població del Vendrell (vendrellencs) sobre la resta de la comarca es consolidà a partir del segle XVIII, moment enquè el bon moment del comerç de vins i aiguardents influí en un fort creixement de la vila, que posseïa un actiu port a la platja de Sant Salvador. Al final d’aquesta centúria (1787) els habitants eren prop de 2 300, amb un augment del 300% en 70 anys. Al segle XIX continuà el creixement a un ritme superior a l’1% anual acumulatiu fins el 1857, que el cens assenyalava 5 116 h. Vint anys més tard es donà el màxim de població del segle, amb 5 291 h censats, però a partir d’aquest moment la població començà a davallar de manera lenta i continuada. L’acabament de les obres del ferrocarril, amb la consegüent pèrdua de llocs de treball en la navegació de cabotatge, sembla que és el motiu pel qual la ciutat perd habitants fins i tot en plena eufòria econòmica, abans de la invasió de la fil·loxera a tot el Penedès. L’arribada de la plaga de la vinya i la manca d’alternatives econòmiques van deixar la vila en una situació de davallada que no es començà a trencar fins als anys quaranta, de manera que el 1950 la població havia tornat a ultrapassar els 5 200 h, per bé que ara amb l’annexió de l’antic terme de Sant Vicenç de Calders. De tota manera, la recuperació dels anys quaranta no es trencà i l’augment demogràfic continuà a les dècades següents. El període en què el creixement fou més fort és el comprès entre el 1960 i el 1975, anys en què el desenvolupament industrial i turístic va fer que la població municipal passés de poc més de 6 000 h a més de 10 500, amb un augment superior al 70%. La crisi econòmica posterior a aquesta data afectà relativament poc el Vendrell, almenys pel que fa a la demografia. El manteniment d’una activitat turística important va ser un dels principals factors que permeteren mantenir unes quotes de creixement més baixes que en el període anterior, certament, però força més altes que a la resta de Catalunya. Així, dels 11 661 h del 1981, es passà als 15 415 h del 1991. Amb el canvi de segle l’increment demogràfic continuà de forma notable, el 2001 hi havia 23 744 h i el 2005 s’arribà a 30 225.Per efecte del creixement econòmic, l’estructura de la població pel que fa a l’edat, va experimentar, en les dècades del 1960 i del 1970, un rejoveniment acusat, degut tant a una aportació considerable d’adults joves procedents de la immigració com, sobretot, a l’augment de la natalitat que aquest creixement va comportar. El descens posterior de la fecunditat, en part originat per la crisi econòmica del principi dels anys vuitanta, va fer que l’estructura per edats s’envellís moderadament.

L'economia

El desenvolupament econòmic vendrellenc es localitza en dos pols diferenciats: la franja costanera i la zona interior. El sector terciari és el més important en l’economia gràcies a dos factors. D’una banda, el caràcter de capital comercial i de serveis del Vendrell respecte de la seva comarca, i fins d’alguns municipis propers del Tarragonès i l’Alt Camp, i de l’altra, el desenvolupament turístic del sector costaner del municipi, que ha comportat, els darrers trenta anys, un creixement del comerç i l’hoteleria. Al sector interior es localitzen l’agricultura i la indústria, aquesta potenciada per les bones comunicacions del municipi.

L'agricultura i la indústria

El Vendrell, malgrat haver conegut a partir de la dècada del 1960 un creixement industrial considerable i haver estat tradicionalment un nucli de serveis important, ha conservat una certa importància agrícola i ramadera, que progressivament té, però, menys pes dins l’economia local i comarcal. Paral·lelament, la població ocupada en el sector primari ha anat disminuint, fins assolir el 2,59% el 2001.Els conreus són predominantment de secà (vinya, garrofers, oliveres, cereals i fruita seca). El regadiu és molt reduït, majoritàriament d’horta. S'ha notat un descens general de la superfície conreada, bàsicament a causa de l’ocupació del sòl per altres usos —urbà, sobretot— i també per l’abandonament dels camps per part dels pagesos. La Cooperativa Agrícola del Vendrell, fundada el 1906, és una de les més antigues de Catalunya. Controla la majoria de la producció agrícola del municipi. Per a la producció del vi s’integrà al Cevipe (Centre Vinícola del Penedès), amb seu a Bellvei, i per a la d’oli, al Ceolpe (Centre Oleícola del Penedès), amb seu a Llorenç del Penedès. A banda de la cooperativa, al Vendrell hi ha també algunes empreses d’elaboració de vi i xampany. La ramaderia és menys destacada encara que l’agricultura. Només té una certa incidència el bestiar oví.

La indústria

Al marge de les tradicionals activitats de transformació de productes agrícoles i algunes empreses dedicades a la fabricació de material de construcció, el cert és que el sector industrial no havia tingut un desenvolupament gaire important al Vendrell fins a la dècada del 1960. A partir d’aquest decenni, però, i coincidint inicialment amb el creixement econòmic general, es produí un augment considerable de l’activitat. D’una banda, l’excel·lent situació del Vendrell dins la xarxa de comunicacions esdevingué un factor bàsic d’atracció d’empreses, provinents sobretot de l’àrea barcelonina, d’on marxaren a causa dels problemes de congestió; d’altra banda sorgiren empreses autòctones que amb el temps es van anar especialitzant i van anar aconseguint una posició favorable dins el mercat.El 2001 la indústria ocupava el 20,24% de la població activa. Hi ha força diversificació, però destaquen el sector alimentari, amb indústries com INJIHESA (Industrias Jijonencas, dedicada a l’elaboració de gelats i torrons), l’extracció i transformació de minerals, el tèxtil i la confecció, el del metall, el químic i el de mobles. Les petites i mitjanes empreses predominen en el conjunt de l’activitat industrial local.L’activitat industrial del nucli urbà del Vendrell havia estat concentrada, els anys de major expansió, a les sortides de la ciutat cap a Tarragona i, sobretot, cap a Barcelona, seguint la N-340. Posteriorment, el Pla General del 1983 va consolidar aquestes àrees i en va crear quatre de noves al voltant de la sortida de la N-340, en direcció a Barcelona, i de la C-51 en direcció a Valls. En aquesta darrera zona l’ajuntament va impulsar un polígon industrial, dit de la Cometa.Com en el conjunt comarcal, la construcció ha esdevingut una activitat bàsica en l’economia local. L’any 2001 ocupava el 17% dels actius. Com als altres municipis costaners de la comarca, el seu desenvolupament ha estat determinat pel caràcter turístic del municipi i per la bona situació geogràfica i de comunicacions respecte a l’àrea metropolitana de Barcelona, d’on provenen bona part dels propietaris de segones residències. Això fa que el sector estigui basat en la construcció d’habitatges, i que en canvi l’obra pública hi tingui poc pes. Les zones on s’ha concentrat l’activitat, han estat, lògicament, Sant Salvador, Coma-ruga i les urbanitzacions properes, però també en sectors propers a la vila.

El comerç, els serveis i el turisme

El sector terciari comprenia el 60,10% de la població ocupada del municipi l’any 2001. La xifra d’ocupació és molt més alta als mesos d’estiu, activada pel turisme. La importància del Vendrell sobre el conjunt comarcal és clara si es té en compte que concentrava gairebé la meitat de la població comarcal ocupada en el sector de serveis. Cal no oblidar que el Vendrell és seu, com a cap de comarca, del Consell Comarcal del Baix Penedès i d’altres entitats administratives i jurídiques. El comerç s’ha vist afavorit pel turisme. Entre els sectors comercials més desenvolupats hi ha, pel que fa als comerciants al detall, l’alimentació, el tèxtil, la maquinària i el material de transport, i entre els majoristes, l’auxiliar de la construcció i la venda d’edificis i terrenys. L’àrea d’atracció comercial del Vendrell s’estén per tot el Baix Penedès i fins i tot per diversos nuclis de l’Alt Camp (Rodonyà, Aiguamúrcia) i del Tarragonès (Roda de Berà, Creixell, etc.). El mercat setmanal se celebra el divendres i té una llarga tradició. D’origen medieval (segle XIV), es formà precisament en la cruïlla de camins que hi havia. El lloc habitual de celebració era la Plaça Vella, al davant de l’església, i es feia el diumenge, ja que sbaprofitava l’afluència de gent de les masies i dels llogarets de la contrada, que anaven als oficis religiosos, per a mercadejar amb els més diversos objectes d’ús i consum. Arribà un moment que la vila del Vendrell havia crescut i el mercat no es pogué encabir en la reduïda extensió d’aquella plaça, els llocs de venda sobresortien i s’escampaven per la vila. Sorgí la plaça Nova i es canvià el dia de mercat pel divendres. La plaça Nova es formà en un punt de contacte entre el nucli antic de la vila medieval murada i el barri nou dit de la Barceloneta, sorgit al segle XVIII. En aquesta plaça hi havia en temps passat el mercat de garrins, principalment porquets joves i mamellons, per a l’engreix. Actualment les parades en dia de mercat s’escampen per la plaça Nova i els carrers veïns, com el d’Àngel Guimerà, el del Progrés i la placeta del Duc de la Victòria (reminiscència de les lluites entre carlins i liberals, ara anomenada d’Andreu Nin en honor a aquest vendrellenc il·lustre, polític i escriptor). A la Plaça Vella, el 1913, en un emotiu acte cívic, se li posà el nom de plaça del Dr. Murillo, honorant un facultatiu que el 1911 havia treballat amb heroisme i eficàcia per deslliurar la gent del Vendrell dels estralls causats per una epidèmia. Ara la Plaça Vella conserva aquella dedicació. Darrera l’església parroquial hi ha la plaça de Francesc Macià, on els dies de mercat s’escampen els venedors de fruita i verdura que no es poden encabir en la placeta de davant del mercat cobert, edifici construït el 1887 per iniciativa particular però que el 1901 passà a ser propietat de l’ajuntament. El Vendrell celebra, a l’octubre, la tradicional fira de Santa Teresa, de caràcter multisectorial. També cada any, al començament de l’estiu, se celebra a Coma-ruga Turismar, fira dedicada al lleure, l’habitatge, etc.El turisme ha esdevingut el principal motor econòmic del terme. Hi ha establiments de restauració i allotjament (hotels, càmpings, etc.), però la major oferta se centra en les segones residències. Aquest tipus de turisme, com en tot el Baix Penedès i altres municipis propers, ha estat clau per a entendre el desenvolupament modern del Vendrell i sobretot de la zona litoral. Una part d’aquest turisme tendeix, a la llarga, a residir-hi permanentment i això explica, en part, el considerable creixement demogràfic de la ciutat. Els serveis públics han augmentat considerablement els darrers anys del segle XX. En el cas de la sanitat, hi ha diversos centres d’atenció mèdica, a més de l’Hospital Comarcal del Baix Penedès, inaugurat el 2005. Pel que fa a l’ensenyament, hi ha centres de batxillerat, de formació professional i també alguns d’especialitzats (educació especial, formació musical, etc.). L’ensenyament superior és representat per l9Escola Universitària de Relacions Laborals Santa Maria Maris, a Coma-ruga, adscrita a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, i per un centre de suport de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), també a Coma-ruga. Quant a equipaments esportius, alguns clubs tenen instal·lacions pròpies, com el Club Esportiu Vendrell i el Club de Tennis Vendrell, i d’altres aprofiten les municipals, entre les quals destaquen l’Estadi Municipal d’Atletisme. Entre les instal·lacions destinades al turisme destaquen les del Club Nàutic Coma-ruga, que utilitza el port esportiu situat a la platja de la mateixa localitat, construït el 1978, i les del Centre de Golf el Vendrell (del tipus Pitch & Putt).

La vila del Vendrell

Morfologia urbana

La vila del Vendrell (49 m d’altitud i 25 192 h el 2006) és al NE del terme, a la confluència de les rieres de la Bisbal i de Banyeres, també anomenada de Santa Oliva i, encara, torrent del Lluc. Tenia 24 056 h el 2005. El nucli medieval, emmurallat, es formà entorn de l’església parroquial de Sant Salvador. Aquesta església tingué com a precedent l’altar de Sant Salvador de la basílica del castell de Calders, existent el 1054 i consignada en les confirmacions de béns del monestir de Sant Cugat dels papes Urbà II (1098) i Calixt II (1120), com a església de Sant Salvador i Santa Maria de Calders. El 1158 el bisbe Guillem de Barcelona cedia al monestir les esglésies fundades dins els seus predis, entre les quals les del castell de Calders, esmentada el 1180 com a parròquia. El primitiu temple de Sant Salvador a la vila del Vendrell, del segle XIV, fou totalment reconstruït i eixamplat al segle XVIII. És un edifici de grans proporcions, amb transsepte, cimbori i capelles laterals, té una façana barroca, en un angle de la qual s’alça el magnífic campanar, de cos vuitavat sobre un basament quadrat, projectat el 1769 per Joan Antoni Rovira, de Tarragona. Aquest campanar és coronat per un penell dit l’Àngel, obra de Josep Romeu, argenter de Vilanova.Al segle XVI la vila encara era emmurallada i tenia cinc portals que donaven a lmexterior, dels quals se n'ha conservat un, l’anomenat portal del Pardo, al capdavall del carrer Major, que donava accés al camí de Sant Vicenç. A partir del portal esmentat, de dreta a esquerra, hi ha el carrer de Sant Sebastià o de la Muralla fins a la plaça Nova, el carrer dels Cafès (dedicat a Jaume Ramon), el de Prat de la Riba, la plaça de Francesc Macià, el carrer dels Trulls i el carrer del Portal, abans del Forn. L’arribada de francesos, a la darreria del segle XVI, compensà, en certa manera, els dèficits demogràfics del Vendrell i promogué l’expansió de la vila extramurs amb la formació d’un raval que s’anomenà la França, a la riba dreta de la riera de la Bisbal. Les noves cases s’edificaren al llarg del camí de Roda (Cristina Alta) i del camí de Sant Vicenç i els Masos (Cristina Baixa). Als segles XVII i XVIII el recinte urbà ultrapassà pertot arreu el petit clos emmurallat dels temps passats.El carrer Major es va allargar més enllà del portal del Pardo fins a la vora de la riera, davant per davant de la França. Es poblaren el carrer de l’Om i el Carrer Nou, paral·lels per l’esquerra a la riera de la Bisbal, que sortien del perllongament del carrer Major fins a trobar el camí de mar i, sobretot, es poblà la barriada de la Barceloneta al llarg del carrer de Santa Anna, que, des de l’esquerra del portal del Pardo, es dirigeix vers el N i continua pel camí de Tomoví, dit també camí dels Molins, o Molinant. Tipifiquen la barriada els carrers de la Barceloneta Alta i de la Barceloneta, que surten del carrer de Santa Anna i continuen en direcció W, a més de la ja esmentada plaça Nova, que es bastí el 1797 a l’arrencada del carrer de Santa Anna. La construcció d’aquesta plaça significà el començament de la invasió de les antigues sínies que hi havia en el triangle format pel carrer de Santa Anna, el carrer de Montserrat, continuant per la carretera de Santa Oliva, i la carretera, nova aleshores, de Valls. A la segona meitat del segle XIX es construí la Rambla, que uneix el centre històric amb l’estació del ferrocarril, inagurada també aquells anys. Abans s’anomenava rambla del 4 de març, en record de la resistència oposada per la milícia a l’atac de les faccions carlines que encerclaven la vila i que la prengueren quan aconseguiren la rendició dels darrers defensors que s’havien fortificat al campanar. Cada any s’hi celebrava una festa cívica en record dels vendrellencs que el4 de març de 1874 van perdre la vida en defensa de la vila.Cal arribar a la dècada del 1960 per tornar a veure un creixement important del nucli urbà. Així, en l’època de major desenvolupament de la ciutat es formà el nou eixample de la barriada del Cintoi, situat entre la França i la carretera nacional, paral·lel a la riera de la Bisbal per la dreta. El tancat de la Plana és una barriada entorn de l’avinguda d’aquest nom, sorgida entre el camí vell de les Torretes i el veïnat de la França, a la dreta de la riera de la Bisbal. Aquesta riera, eixuta la major part de l’any, ha sortit de mare alguna vegada, com al setembre del 1913, que la rierada causà estralls a la via, a la carretera i a la platja, o com al juny de l’any 2000. Per passar la riera hi ha el pont de la França, de tres arcades, que fou construït per la diputació el 1888. Ja a la riba esquerra hi ha el carrer de les Quatre Fonts, que és el carrer Major prolongat extramurs, i més avall, el carrer de la Font de la Menya. Dels anys seixanta també cal destacar l’inici de nombroses urbanitzacions fora del nucli urbà del Vendrell i l’expansió de Coma-ruga i Sant Salvador, que continuà posteriorment.A les darreres dècades del segle XX cal destacar l’adequació urbana de la ciutat, amb instal·lació d’infraestructures i de serveis, i la conversió del centre històric en zona de vianants, amb diversos carrers tancats al trànsit. La plaça Nova fou remodelada (inaugurada al juliol del 2000). El creixement de laespai urbà s’ha dirigit cap a la zona de la Tanca i les escoles, a ponent del nucli, i s’ha urbanitzat l’espai comprès entre la via del tren i el desviament de la N-340, amb la promoció residencial pública de la zona del Puig, al SE del nucli urbà. La urbanització del Pèlag, entre el Puig i la Muntanyeta, també és una zona d’ampliació urbana.

La cultura i el folklore

El Vendrell és una vila amb una vida associativa força arrelada. En l’àmbit esportiu, per exemple, cal esmentar el Club d’Esports Vendrell (que té nombroses seccions). Entre els esdeveniments esportius de la ciutat destaquen la Mitja Marató Internacional del Baix Penedès, els torneigs d’hoquei i d’handbol, entre altres, i les curses populars (festa de la Bicicleta, etc.). Altres entitats de la vila són el Cercle Filatèlic i Numismàtic, el Foment Sardanista Vendrellenc, l’Institut d’Estudis Penedesencs, els Amics de la Història del Vendrell, l’Esbart Vila del Vendrell. A més, també hi ha corals, grups de teatre i d’esplai, entre altres. Pel que fa als grups de música originaris del Vendrell i que han tingut ressò fora del municipi, és especialment conegut Lax ‘n’ Busto, que inicià les seves actuacions el 1987. El Casal Familiar, que depèn del bisbat i que té diverses seccions i un teatre des del 1955, fou reformat el 1981. La Lira Vendrellenca (1975), entitat que organitza actes socials diversos, disposa també de sales de teatre i cinema. Entre els mitjans de premsa cal esmentar el setmanari “Diari del Baix Penedès”, que es publica des del 1980, i la revista “Margalló” (bimensual), que es publica des de l’any 2000.Pel que fa als equipaments culturals, cal esmentar la Biblioteca Popular, l’edifici de la qual s’alça isolat a la Rambla. Fou construït el 1920 per la Mancomunitat de Catalunya. S'hi pot trobar, entre altres, la col·lecció del setmanari “Baix Penedès” (1906-37). També cal fer esment de l’Arxiu Històric Comarcal del Vendrell, a l’antic Hospital del Santíssim Salvador, del 1880.La vila disposa de diversos museus. La Casa Museu Àngel Guimerà i el Museu Municipal formaven dues col·leccions independents, però van ser unificats en un sol edifici (la casa pairal dels Guimerà, coneguda també per Cal Ximet, al carrer de Santa Anna). El conjunt inclou un interessant fons arqueològic, que va des de la prehistòria fins a la romanització, obtingut en les diverses excavacions practicades al Vendrell i a la seva comarca. Destaquen les restes procedents de la cova de la Vallmajor d’Albinyana i les de la necròpoli del Mas Canyís de Banyeres. El fons dedicat a Àngel Guimerà (1845-1924), escriptor que tot i que nasqué a Santa Cruz de Tenerife visqué al Vendrell des de petit, on la seva família tenia la casa pairal des del 1778, comprèn mobles d’època, records personals, fotografies i documents de l’escriptor.La casa nadiua de Pau Casals (1876-1973), al centre del Vendrell, al mateix carrer de Santa Anna, conserva l’ambient d’una casa de final del segle XIX, de família humil. A la planta baixa de la casa es poden veure fotografies de la infantesa del músic i algun dels seus primers instruments musicals. Al primer pis és on el pare de Pau Casals feia classes de música i al segon, només amb dues habitacions, era on vivia la família. Pau Casals, violoncel·lista i compositor de granfama, es formà amb el seu pare, a Barcelona, Madrid i París. Des del 1939 s’exilià a Prada (Conflent) i denuncià la dictadura franquista. Es mostrà sempre vinculat a la seva vila nadiua on féu dos concerts, el 1895 i el 1909.Antoni Deu Font, notari del Vendrell i apassionat col·leccionista d’art, va fer donació el 1987 de les seves obres a l’Ajuntament. Al Museu Deu es poden veure interessants col·leccions de pintura, escultura, dibuixos, aquarel·les, vidre de Nancy i vidre bufat català, ceràmica, ivori, catifes, art religiós, bacines, talles i orfebreria. Té la seu a l’antiga casa senyorívola de la família Palau Rabassó, una típica construcció del segle XIX, a la plaça Nova. Entre les festes populars i tradicionals té interès l’escenificació, des del 1965, dels pastorets musicals, durant les festes de Nadal, amb música composta, en part, per Pau Casals. Pel gener se celebra la festa dels Tres Tombs, amb un recorregut pels carrers centrals de la vila i la tradicional benedicció dels animals, i pel febrer s’organitza la festa del Xató (el Vendrell és una de les poblacions integrades a la Ruta del Xató); el xató és un dels plats més representatius del Vendrell; és una amanida feta amb escarola, a la qual s’afegeix una salsa a base de fruits secs torrats i nyores, guarnida amb bacallà, tonyina fresca, anxoves i olives. També són populars les festes de Carnaval, amb la celebració de balls i l’arribada del Carnestoltes. Pel maig, l’Associació Cultural d’Andalusia i la d’Extremadura del Vendrell organitzen, un any cadascuna, des del 1985, la Romeria del Baix Penedès. També se celebren cada any les festes del pa beneït, que organitzen els diferents barris, pel juliol, que inclou la benedicció de les coques, les tradicionals cercaviles, etc. Paral·lelament a la fira de Santa Teresa, a l’octubre, hi ha tot un seguit d’actes lúdics i culturals. La festa major de Santa Anna és al juliol. Les festes són animades per un bon nombre de grups i personatges com són els grallers, els gegants, els capgrossos, el ball de bastons, el ball de diables, el bou de foc i els dracs caramot i botafoc, entre altres. La vila té dues colles castelleres, la Colla Nova i els Nens del Vendrell. La formació d’aquesta última data del 1926, tot i que la tradició castellera és anterior.

Altres indrets del terme

Les urbanitzacions

A partir dels anys seixanta noves urbanitzacions van anar cobrint bona part del terme entre el Vendrell i la costa, i fins i tot s’enfilaren al NW de l’autopista. Les urbanitzacions de segona residència disperses pel terme han anat completant els serveis i també els espais que encara eren buits, amb un augment considerable de superfície construïda. Al límit amb els termes de Bellvei i Calafell s’escampen les urbanitzacions de la Muntanyeta, unida al nucli, l’Oasi, la Baronia del Mar (que s’estén també pels termes de Bellvei i de Calafell), el Romaní i Bonavista. A la dreta de la carretera hi ha, però, altres urbanitzacions, com Vendrellmar, prop de la C-31 i unida a la Baronia del Mar. Seguint aquesta carretera, vers migdia hom troba els Garrofers, Nirvana, els Masos i la Creu de Coma-ruga, ja corresponents a Coma-ruga, Sant Salvador i la platja del Francàs. Al costat nord-occidental de la vila, un cop passada la urbanització Empar Magrinyà, que és a mà dreta de la carretera de Valls, es troben, encara, l’anomenada del Nou Vendrell, al vessant del puig de les Torretes, el Tancat, Bell-lloc i el Mas Leví.

Sant Salvador

El barri marítim de Sant Salvador (686 h el 2005), és a ponent de la desembocadura de la riera de la Bisbal, des de la qual s’estén, fins a Coma-ruga, la platja de Sant Salvador. Aquesta platja és, en certa manera, el precedent històric de la vila, ja que fou a la vora dels estanys de la costa on començà el poblament de la zona de Calders. Se sap que vora del castell de Calders hi havia una església dedicada a sant Salvador i a Santa Maria; cal creure que el castell devia ser emplaçat vora l’església de Sant Salvador, que encara existeix i que fou precursora de l’actual parròquia vendrellenca. El temple és de tradició romànica, encara que molt modificat.La platja de Sant Salvador era habilitada per al comerç d’exportació a l’estranger i el comerç de cabotatge, com també per a la descàrrega de dogues de vaixells procedents de l’estranger i destinades als boters, que eren la principal indústria de la vila. El districte marítim del Vendrell (1849) comprenia des de la punta de la Móra fins a Segur de Calafell, amb els pobles d’Altafulla, Torredembarra, Creixell i Calafell. Aquest districte era més fort en pesca que no pas en navegació comercial. Des de la fi del segle XIX la platja de Sant Salvador esdevingué un nucli d’estiueig i modernament s’ha convertit en un important centre turístic, després que els pescadors que abans vivien a Sant Salvador s’han traslladat a Calafell. La festa major se celebra a l’agost, com als altres barris marítims.A Sant Salvador es pot visitar la Casa Museu de Pau Casals, situada a l’avinguda Palfuriana (passeig marítim), que fou l’antiga casa d’estiueig de la família Casals, construïda el 1909 i engrandida el 1931. Patrimoni de la Fundació Pau Casals, va ser oberta al públic en part el 1974 i la resta el 1976. El museu és dedicat exclusivament a records familiars, personals i professionals del mestre Pau Casals, que inclouen obres d’art, escultures i pintures de famosos artistes catalans. Hi ha dues sales dedicades al Festival de Prada (1949-66) i a diversos concerts i recitals realitzats en diversos llocs d’Europa i Amèrica, com també partitures, correspondència i fotografies dels darrers anys de la vida artística de Pau Casals. Gairebé davant mateix del museu hi ha l’Auditori Pau Casals, inaugurat el 1981. Es construí en terrenys d’una antiga propietat del mestre, segons projecte de Jordi Bonet i Armengol. La seva estructura sembla exteriorment una barca varada i, per dins, una caixa de violoncel. Cada estiu s’hi organitza el Festival Internacional de Música Pau Casals, al marge de la celebració de concerts durant la resta de la temporada.El sector de platja comprès entre la riera de la Bisbal i el terme de Calafell s’ha urbanitzat els últims anys, completant una línia gairebé ininterrompuda d’edificacions entre Sant Salvador i la platja de Calafell. Per aquest sector, el límit amb el municipi veí és a la carrerada d’en Ralet, on hi ha un pas a nivell amb la línia de la costa. El barri del Sanatori (1 121 h el 2005), és centrat per l’antic Sanatori Marítim Antituberculós de Sant Joan de Déu, per a nens, inaugurat el 1929; fou abandonat i el 2003 s’inaugurà un hotel balneari de luxe.

Sant Vicenç de Calders

El poble de Sant Vicenç de Calders, que formà municipi fins després del 1940, és actualment agregat al municipi del Vendrell. És situat dalt d’un turó (10 m d’altitud), a ponent de la riera de la Bisbal al SW de la vila del Vendrell. Tenia 85 cases l’any 1910, moltes de les quals foren destruïdes del tot; d’altres s’han pogut reconstruir com a segona residència. Subsisteix un nucli de cases del segle XVIII entorn de la plaça Major, on hi ha l’antiga casa del comú, que fou convertida en pedania rural i, prop de la plaça, l’antiga església parroquial de Sant Vicenç, documentada al segle XI i reconstruïda el 1784. El 2005 hi residien 117 h. El poble celebra la festa major d’hivern al gener, en honor de sant Vicenç, patró del poble, i la festa major d’estiu a l’agost.De poc abans del 1011 és la menció del castell de Calders, del qual no es conserven vestigis. El castell de Sant Vicenç és esmentat el 1088 entre els límits del castell d’Albinyana. L’església del castell és esmentada el 1098 en la confirmació que féu Urbà II dels béns del monestir de Sant Cugat. Els censos antics donen a Sant Vicenç de Calders una població cada vegada més reduïda: 43 focs el 1365, 28 el 1379 i només 5 focs el 1553. En aquesta data, Sant Vicenç de Calders consta com a parròquia sufragània del Vendrell. Fins al segle XVIII no es construïren cases noves i es reféu l’església de Sant Vicenç de Calders, sempre sota la senyoria i la jurisdicció de l’abat de Sant Cugat. El 1937 l’antic municipi de Sant Vicenç de Calders canvià el seu nom pel de Calders del Baix Penedès. El barri de l’Estació de Sant Vicenç de Calders (94 h el 2005) es formà a la fi del segle XIX vora l’esmentada estació. El 1867 s’obrí al trànsit la línia de Vilafranca a Tarragona i, més tard, es construí la línia de Barcelona a Vilanova i Valls, que es creuava amb l’anterior a l’estació de Sant Vicenç per un passatge superior mitjançant un pont. Els responsables d’aquesta segona línia tenien projectat d’establir ací l’enllaç de totes dues, però la gran rivalitat entre les dues companyies ajornà aquesta possibilitat, de manera que, quan el 1883 el tren va arribar a Valls hi havia dos baixadors a Sant Vicenç. Calgué arribar a la fusió de les dues companyies per a obtenir una ordre reial del 1886 que autoritzava l’execució i la posada en servei de l’entroncament. Aquest fou obert al públic el 1887. Per l’estació de Sant Vicenç passen actualment la major part de les línies procedents de Barcelona que es dirigeixen a Saragossa, Madrid, el N de la península, València, Alacant i Andalusia. Aquest trànsit incessant motivà que durant la guerra de 1936-39 fos objecte de diversos bombardeigs que causaren enormes destruccions i obligaren a refer del tot l’edifici de l’estació, que és a l’esquerra d’una ampla avinguda que va de la carretera N-340 a la platja de Coma-ruga.

Coma-ruga

Vora la mar, el barri de Coma-ruga, que tenia 3 206 h el 2005, és situat a ponent de la platja de Sant Salvador. L’avinguda de Ventura Trillas comunica el barri de Coma-ruga amb l’estació de ferrocarril i amb la carretera N-340. La platja de Coma-ruga té una extensió de 3,5 km, i comprèn també la platja del Francàs, prop del promontori de Berà. El lloc és documentat el 1180 quan l’abat de Sant Cugat concedí a Arnau Sunyer i Berenguer Bou el vilar de Coma-ruga, situat dintre els termes dels castells de Calders i de Sant Vicenç. La concessió exceptuava l’estany de Coma-ruga, que era retingut pel monestir. Durant molt de temps aquest estany fou l’element més significatiu de Coma-ruga. Al segle XIX, quan es posaren de moda els balnearis, hom descobrí que les aigües de les deus de Coma-ruga, que brollaven tèbies —cosa que justificava l’antic nom de Calders de tots aquests estanys— tenien propietats terapèutiques Coma-ruga es començà a poblar aleshores. El 1910 hi havia 12 cases. El 1920 s’hi havia construït un hotel, que fou el precedent de la posterior tradició turística. Avui hi ha un enorme complex d’estiueig i turisme. A la platja, el pantalà que serveix de port nàutic ha provocat una desigual distribució dels dipòsits sorrencs, que s’hi han acumulat al voltant fins a dificultar sovint l’atracament de les barques al port.Les urbanitzacions de Coma-ruga s’establiren al principi vora la mar fins a la via del ferrocarril, però després van traspassar aquest obstacle i van arribar fins a la carretera i més enllà i tot de l’autopista. La Masia Blanca, a ponent de la platja de Coma-ruga, és la més gran d’aquestes urbanitzacions. Altres urbanitzacions són la dels Masos de Coma-ruga; més al N hi ha l’anomenada torre del Telègraf, el Vedat del Rei, on hi havia l’antic Mas Borràs, i, prop del terme de Roda de Berà, la urbanització del Mas de l’Astor, que ha conservat el nom del mas que hi havia. S'ha urbanitzat el sector de les Clotes, vora la carretera N-340, entre la rotonda de connexió de les autopistes AP-7 i C-32 i l’accés a Coma-ruga. La carretera N-340 traspassa la via fèrria de Valls i Reus prop del km 304, lloc on s’alça el monument als Castellers, obra de l’escultor Josep Cañas i Cañas, fill de Banyeres. Entre els equipaments culturals de Coma-ruga cal esmentar el cinema Brisamar, on també es fan obres de teatre i concerts.Vorejant el límit amb Roda, prop de la carretera, es troba el mas del Francàs, masia fortificada amb una torre. El lloc del Francàs és esmentat en els fogatjaments del segle XIV com una caseria que tenia 7 focs. Hi hagué antigament l’estany del Francàs, que fou propietat del municipi del Vendrell quan encara era del terme de Sant Vicenç. Actualment és dessecat i només en resta el topònim dels Estanyols. El barri marítim del Francàs, tenia 945 h el 2005. Coma-ruga i el Francàs celebren la festa major a l’agost.

La història

L'edat mitjana

Tot i que hi ha indicis arqueològics d’un poblament anterior, cal cercar els orígens històrics de la capital del Baix Penedès en la conquesta d’aquesta part de la comarca durant el segle X i la cessió subsegüent de diversos dels seus pobles al monestir de Sant Cugat del Vallès per a la seva repoblació. El lloc del Vendrell és documentat per primera vegada el 1037 en una concòrdia signada per l’abat de Sant Cugat, senyor dels castells de Calders i de Santa Oliva, dintre els quals es trobava. El document esmenta concretament el rec que hi ha davant Venrel. Sembla que aquest rec es tracta del torrent del Lluc. El 1044, en unes afrontacions, es parla del puig que hi ha davant el Vendrell, el termenal del qual travessa el rec fins a la calçada i d’aquest puig continua cap a la serra fins a la Muga. La proximitat del camí ral de Tarragona afavorí el desenvolupament del Vendrell com a nucli de població, l’entitat del qual és testimoniada a la segona meitat del segle XII quan l’abat de Sant Cugat atorgà una carta de poblament a Bernat de Papiol, que ja posseïa en feu pel monestir diversos llocs dels termes de Castellet, Albinyana, Roda de Berà i Bonastre. Així, el 1183 Bernat de Papiol es comprometia a reconèixer i a defensar el domini que el monestir de Sant Cugat tenia sobre el lloc del Vendrell.El 1248 l’abat de Sant Cugat absolia els homes de Calders, Sant Vicenç i el Vendrell del servei de jovades i pasturatges, mitjançant el pagament de 850 sous. El 1375 l’abat de Sant Cugat concedia el dret de posar trulls d’oli al Vendrell mitjançant el pagament de cinc sous i el lliurament de dotze quartans d’oli l’any. El 1382 foren redimits de la jurisdicció criminal del senyor els homes dels castells i els llocs del Vendrell, Sant Vicenç de Calders, Santa Oliva, Albinyana, l’Albornar i Bonastre, a favor de la corona, però el 1405 el rei Martí l’Humà concedia al monestir de Sant Cugat del Vallès el mer i mixt imperi i tota la jurisdicció criminal –a excepció dels casos de pena de mort o mutilació— del castell de Sant Vicenç de Calders i de la vila del Vendrell.Durant la guerra contra Joan II, aquest féu diverses estades a la vila del Vendrell. El 1464 destituí —des del Vendrell— Joan de Montbui de la castlania del castell de Cubelles i la lliurà a Gaspar d’Avinyó, que es titulava senyor de la quadra d’Enveja. El 1469 Joan II convocà des del Vendrell els estats de la corona d’Aragó, que es reuniren en corts a Montsó el 1470, per tal de demanar-los subsidis per a la continuació de la guerra.

L'edat moderna

En les guerres contra Felip IV de Castella i per la successió de Carles II, el Vendrell adoptà una actitud ambigua, i en tots dos casos la poderosa oligarquia local féu decantar la vila cap al bàndol dels Felips. L’acció de la família vendrellenca dels Morenes fou força eficaç i decisiva. Aquesta família, després establerta a Tarragona, adquirí títols de noblesa que es multiplicaren per enllaços matrimonials, de manera que a la baronia de les Quatre Torres, afegiren el títol de comte d’El Asalto (amb grandesa d’Espanya) i de marquès de Grigny. Malgrat tot, durant el temps que el Vendrell prestà obediència al rei arxiduc Carles III, la vila hagué de prestar els serveis acostumats d’allotjament, bagatges i, fins i tot, contribuir a les despeses de la fragata de Vilanova, que tenia a la seva cura la defensa de la costa de Ponent, fent costat a l’altra fragata de la vila de Sitges. De tota manera, ni en una contesa ni en l’altra el Vendrell no patí estralls de gravetat, i els 207 h que hom calcula que tenia el 1553 havien passat a 886 el 1717.Acabada la guerra de Successió, la baronia del Vendrell fou temporalment annexionada a la corona per confiscació de les rendes de l’abat Antoni de Solanell i de Montellà, que, essent diputat de la Generalitat pel braç eclesiàstic, fou elegit abat de Sant Cugat el 1713, any que presidí la junta de braços en què es decidí la continuació de la resistència contra Felip V. L’ecònom Jeroni Esteve Oliver fou nomenat segrestador de les rendes monacals a la baronia i fins i tot ocupà la batllia el 1719.

Els segles XIX i XX

Durant el segle XIX el Vendrell va patir les invasions franceses dels anys 1808 i 1823 i els alçaments, gairebé permanents, dels absolutistes, que es pot ben dir que dominaven tota la comarca i tenien encerclada la vila —progressista i liberal— per un paisanatge hostil a les innovacions. El Vendrell va oposar-hi sempre resistència. El dia 1 d’abril de 1814, quan tornava del seu exili, el rei Ferran VII féu nit al Vendrell a la casa de Joan Galofré, al número 1 del Carrer Nou.El 1837, en plena primera guerra Carlina, el Vendrell determinà de fortificar-se. Les fortificacions es milloraren durant la tercera guerra Carlina, els anys 1873 i 1874; en són testimonis les torres de planta circular dites del Botafoc i del Puig. La torre del Cintoi, de planta circular, esberlada de dalt a baix i de la qual només es conserva la meitat, sembla que és d’època medieval. Acabada la primera guerra Carlina, l’ajuntament del Vendrell, a instàncies del comandant general de la província de Tarragona Juan van Halen, efectuà una restauració sui generis de l’Arc de Berà, rebaixant les antigues inscripcions que ostentava per posar-n'hi una de triomfalista que acabava dient que la restauració havia estat feta “a expensas del ayuntamiento constitucional de Vendrell en agosto de 1840”. Una protesta general obligà a treure aquella placa al cap de vuit anys.La carretera general de Barcelona a València entrà en servei fins a Vilafranca lsany 1802, però la seva continuació vers Tarragona i València encara era en mal estat. La vila del Vendrell devia a aquesta carretera una gran part de la seva prosperitat i, de retruc, el fet d’ésser erigida en cap de partit judicial l’any 1834, amb la instal·lació d’un jutjat de primera instància, registre de la propietat i d’altres serveis estatals que donaren a la vila un radi d’acció molt més ampli del que havia tingut quan era simplement cap de la baronia del Vendrell. Un altre fet important per al desenvolupament de la vila fou l’obertura al trànsit de la línia de ferrocarril de Barcelona a Tarragona (1867). D’una banda, l’emplaçament concret de l’estació obligà a fer una avinguda que la comuniqués amb el centre de la vila, la qual després havia d’ésser anomenada rambla del 4 de març. D’una altra banda, féu possible el transport directe dels aiguardents i vins.Quan va arribar la fil·loxera l’única possibilitat era fer una nova plantació amb peus de vinyes americanes, resistents a la plaga. Aquest procés, però, comportava, en la gran majoria dels casos, la rescissió dels antics contractes de rabassa morta. Els rabassaires, en morir la vinya que havien plantat, perdien tot dret a la terra, que era per a molts l’únic mitjà de subsistència. L’any 1893 fou un any crucial. Es formaren agrupaments adscrits a la Federació d’Obrers Agrícoles, que agrupava els rabassaires de tot el Penedès, després d’haver celebrat congressos a Vilafranca, al Vendrell i Vilanova i la Geltrú. L’acte del Vendrell (setembre del 1893) sobresortí per la seva violència verbalista, aviat reprimida per l’arribada a la vila de dues companyies del Regiment d’Infanteria de Navarra i un esquadró de llancers del Príncep. L’agitació, amb un ritme més aviat decreixent, durà fins a l’acabament del segle. En aquell període angoixós van tenir lloc al Penedès les darreres execucions públiques i amb garrot de delinqüents comuns, autors de crims de mort.Simultàniament a la qüestió rabassaire es plantejà el problema de la indústria de la boteria, que era de les més arrelades a la vila del Vendrell. La guerra de Cuba i la recuperació de la vitivinicultura francesa disminuïren en una gran mesura el comerç d’exportació de vins i quedaren sense feina molts oficials boters. Aquí tornà a funcionar l’instint comarcalista dels treballadors, i al Vendrell, com a Vilafranca del Penedès i a Vilanova i la Geltrú, es declararen sengles vagues dins el ram. Al Vendrell es detingué la Junta de la Societat de Boters, hi hagué protestes i aldarulls, intervingué la tropa i la guàrdia civil, però el repicar dels boters ja mai no tornaria a tenir la intensitat i la joia del temps passat.Totes aquestes contrarietats influïren molt en la baixada demogràfica de la vila del Vendrell, decadència que s’estabilitzaria sense senyals de recuperació als primers quatre decennis del segle XX. Entre el 1936-40 hi hagué una inflexió, evidentment és l’efecte demogràfic de la guerra civil de 1936-39. A part les baixes al front, l’èxode d’alguns habitants cap a altres terres del país o l’exili a l’estranger per por de les represàlies, la pèrdua dels llocs de treball i la contrarevolució agrària que es produí al camp del Baix Penedés són, possiblement, d’altres causes que produïren l’esmentada minva demogràfica.La història recent del Vendrell és marcada pel desenvolupament turístic i industrial, que ha capgirat als últims decennis la base i la dinàmica socioeconòmiques del municipi. El fort creixement demogràfic i l’especialització cada cop més gran en les activitats turístiques i les funcions centrals —comerç, administració, serveis— respecte de la comarca del Baix Penedès, són els trets principals d’aquesta etapa.

Col·laboració: 
JMRe
Llegir més...