i Venècia | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Venècia

Nom italià deVenezia (it)
Nom italià deVenezia (it)
Vista de l’illa de San Giorgio Maggiore, a Venècia
© B. Llebaria
Capital del Vèneto, Itàlia, i de la província homònima.
Població: 
270.884 h
[est. 2011]

Situada a la vora de la mar Adriàtica, sorgeix al mig d’una llacuna, sobre un arxipèlag de més d’un centenar d’illes petites, separades per una xarxa de canals, en part regulats per l’home, entre la llacuna viva i la llacuna morta, a 4 km de la terra ferma i a 2 km de la mar oberta, de la qual és separada per un cordó litoral (Pellestrina, San Pietro in Volta, Alberoni, Lido). Actualment ocupa una àrea d’uns 7 km2, i el nucli urbà central comprèn 18 illes, entre les quals San Giorgio Maggiore i la de La Giudecca, amb 160 canals, les ribes dels quals són unides per prop de 400 ponts. L’artèria urbana més important és el Canal Grande, de 3,8 km de llargària i de 30 a 70 m d’amplària, que forma una gran S, tot al llarg del qual hi ha nombrosos i magnífics palaus; divideix la ciutat en dues parts desiguals, i acaba prop de la plaça de San Marco, que és el centre de la ciutat. Un pont ferroviari, construït en 1841-46, i un altre de vial, construït l’any 1933, uneixen el centre amb la terra ferma. Des de l’edat mitjana la ciutat tingué una gran prosperitat, lligada principalment a l’activitat del port, que ocupa un dels primers llocs del país. L’obstrucció del port tradicional, situat sobre el cordó litoral, ha obligat a construir un nou port en terra ferma, Marghera, on s’ha desenvolupat un important complex industrial. Per manca d’espai, diverses activitats han estat transferides a altres illes o a terra ferma (l’aeroport, a Mestre), i el centre històric, amenaçat pel lent enfonsament dins la llacuna, conserva les activitats del turisme, els serveis i l’artesanat. Hi ha una estació balneària al Lido. És seu arquebisbal, amb el títol honorífic de patriarcat (patriarca). Té universitat i aeroport internacional.

La història

Cal cercar l’origen de Venècia en els indrets on s’establiren el vènets fugint d’Àtila (452-453) i dels longobards d’Alboí (568): Grado, seu religiosa on es refugià el bisbe d’Aquileia, Heraclea, residència del poder civil, i Torcello, centre comercial. El territori formà una província, que depenia de l’exarcat bizantí de Ravenna.

El Palazzo Ducale, fundat al segle IX i reconstruït amb el seu aspecte actual entre els anys 1424 i 1442
© B. Llebaria
Les discòrdies entre Heraclea i les poblacions veïnes i les lluites internes de partits rivals feren que el centre governatiu fos traslladat a Malamocco, en terra insular (s VIII). Però la seva situació, massa exposada als assalts enemics per mar, fou causa d’un nou trasllat a les illes més interiors de Rialto (s IX). La seu episcopal passà (s XI) a la veïna illa d’Olivolo, més tard anomenada Castello, i depenia del patriarcat de Grado. La Civitas Rivoalti conservà el nom fins al s XIII, que canvià definitivament pel de Venècia. La història de la ciutat resta reflectida en la història de la república de Venècia.

El patrimoni arquitectònic i artístic

Bizantina des de l’inici i sostreta als efectes del feudalisme europeu, les vives relacions sostingudes amb l’Imperi d’Orient i la manca d’una tradició clàssica i de vincles sòlids amb els estats italians hi afavoriren de primer unes arts d’encuny bizantí. Però, atesa la seva condició singular de ciutat lacunar, la producció artística hi fou, tanmateix, molt peculiar, amb un gust refinat i constant per la llum i la policromia, que adaptà i transformà l’art de Bizanci, i més tard el gòtic, el renaixentista i el barroc.

Vista del Canal Gran
© Corel Professional Photos
N'és exemple la basílica de San Marco, començada al s IX (segons la tradició, arran del trasllat des d’Alexandria del cos de l’evangelista Marc, patró de Venècia), malgrat que la construcció actual, amb planta de creu grega i cinc cúpules, restà configurada al s XII. La rica decoració de marbre policrom, escultures, bronzes, orfebreria (com la famosa Pala d’Oro) i, sobretot, els 4 240 m2 de mosaics (restaurats i renovats en èpoques diverses) no fou enllestida fins al s XV. En resulta una síntesi específicament veneciana de romànic, gòtic i bizantí. Al Rialto s’agrupen les mansions venecianes més antigues, anomenades bizantines, entre les quals destaquen la Ca'Lion, Ca'Businello, Ca'da Mosto, etc. És igualment sintètic i original el Palazzo Ducale, fundat al s IX i reconstruït al XII, però reestructurat amb el seu aspecte actual els anys 1424-42 (algunes parts foren refetes i decorades arran dels incendis del 1483, el 1574 i el 1577) i caracteritzat per la inversió de les relacions de massa (un gran bloc massís en el segon pis és sostingut per la llotja ogival del primer, que s’assenta damunt les columnes espaiades del porxo gòtic), i encara més pel revestiment cromàtic de marbre blanc i rosat. L’empremta d’un singular gòtic venecià és també profunda a les esglésies, amb vestigis romànics, de San Zanipolo (o Santi Giovanni e Paolo) i Santa Maria dei Frari, i especialment a l’orientalitzant Ca'd’Oro (1421-~1440), esdevingut model de molts palaus de la llacuna: Case dei Foscari, Case dei Pisani, Casa Contarini Fasan, Casa dei Dario. Justament la força de l’impuls ogival frenà la penetració renaixentista, que no és palesa fins a la restauració de San Zaccaria (1480-1500), abans gòtica, i al palau Vendramin-Calergi (~1500), de Mauro Codussi, com també al palau Grimani (1556), de Michele Sammicheli. Però els edificis venecians del s XVI més característics són, d’una banda, els que Iacopo Sansovino començà contemporàniament el 1537, en què aplicà la tipologia clàssica a una arquitectura de superfície més que de volum, en funció de la mobilitat de perspectives, transparències i reflexos del medi lacunar: la Libreria di San Marco, la Loggetta, el palau Corner i la Zecca; i d’altra banda, les esglésies de San Giorgio Maggiore (1565) i del Redentore (1577), on Andrea Palladio tradueix igualment la morfologia i la sintaxi clàssiques en termes de color i de llum. La façana de S.Lazzaro dei Mendicanti i el Palazzo Contarini degli Scrigni són de V.Scamozzi. La presó, obra d’A.da Ponte, és unida al Palazzo Ducale pel Ponte dei Sospiri, d’A.Contini, el qual reconstruí també el Ponte di Rialto. Les últimes aportacions de l’arquitectura veneciana són, ja en ple barroc, les de Baldassare Longhena: els palaus Ca'Pesaro (1652), actualment seu de la Galleria d’Arte Moderna i del Museo di Arte Orientale, i Ca'Rezzonico (1667), actualment seu del Museo Settecentesco Veneziano, modelats amb profunds relleus, i l’església de Santa Maria della Salute (1631-87), amb planta central i cúpula que recorden San Marco, alhora que el San Giorgio pal·ladià. Cal esmentar també l’edifici de la Dogana. Les esglésies dels Jesuïtes i de la Pietà, obres de G.Massari, són del final del s XVII. El primitiu teatre de la Fenice (refet el 1837) i les esglésies de S.Simeon Piccolo i de la Maddalena pertanyen al neoclassicisme. Venècia posseeix importants museus i galeries d’art, que apleguen, sobretot, les obres dels artistes venecians que no es troben a les esglésies i palaus de la ciutat: Galleria Querini Stampalia (1868), Museo Civico Correr (1836 i 1922), Gallerie dell’Accademia (1809, i successivament molt ampliades), etc.

El patrimoni cultural

Ciutat d’una profunda cultura humanística i molt vinculada, per la seva tradició, amb l’Orient cristià, s’hi refugiaren molts eclesiàstics i intel·lectuals grecs després de la desfeta de Constantinoble (1453), i hi foren fetes les primeres edicions dels llibres litúrgics grecs (1494-1526). També s’hi establí (1717), a l’illa de San Lazzaro, una comunitat de monjos armenis mequitaristes (mequitarista), que hi creà una impremta i ha estat sempre un centre d’investigació i de difusió de la cultura armènia. Moltes activitats culturals, en general, tenen lloc al palau de la Fundació C.Cini, a les antigues dependències del monestir benedictí de l’illa de San Giorgio Maggiore. Entre les manifestacions culturals internacionals, cal assenyalar la Biennale d’Arte i el Festival de Cinema. Quant a la vida musical, San Marco n'esdevingué el centre, sobretot a partir del 1527, que ocupà el càrrec de mestre de capella A.Willaert, considerat el fundador de l’escola musical veneciana. Entre els seus successors es destaquen C.de Rore, G.Zarlino, C.Merulo i G.Gabrieli. A Venècia fou inaugurat el primer teatre públic dedicat al drama musical. L’òpera tingué una modalitat pròpia, que inicià C.Monteverdi i que continuaren, entre altres, P.Cavalli i G.Legrenzi. La influència de l’òpera veneciana fou deguda a les creacions de M.A.Cesti, i més tard a A.Lotti i A.Caldara.

Col·laboració: 
TMT
Llegir més...