i Ventalló | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Ventalló

Ventalló
© Fototeca.cat
Municipi de l’Alt Empordà.
Població: 
780 h
[2009]
Extensió: 
25 km2

Situació i presentació

El municipi de Ventalló, de 24,99 km 2 , és situat a la riba dreta del Fluvià, a la conca baixa del riu. S'estén des de les serres de l’interfluvi del Fluvià i del Ter (serra de Ventalló, 172 m), que assenyalen l’inici dels terraprims, i ocupa una bona part de la plana al·luvial fins a tocar els aiguamolls propers a la costa. El territori no arriba fins a la mar, però a l’extrem oriental, a Pelacalç i a Montiró, només se'n separa uns 2 km. El terme és drenat per diverses rieres que desguassen al Fluvià, entre les quals destaca el Torrent Madral, que es forma als contraforts sud-orientals de la serra de Ventalló.

El Fluvià fa de divisòria septentrional del terme amb els de Torroella de Fluvià i Sant Miquel de Fluvià. A ponent, el terme limita amb Sant Mori, al SW amb els termes baixempordanesos de Vilopriu i Garrigoles, a migdia amb Viladamat, i a llevant amb l’Escala i l’Armentera. El terme comprèn, a part el cap de municipi, els pobles de Montiró, Pelacalç, Saldet, Valveralla i Vila-robau, el veïnat de l’Arbre Sec i el barri dels Masos.

Travessa el terme de SW a NE la carretera local que ve d’Orriols (on enllaça amb la N-II i l’autopista AP-7 cap a la Jonquera) i, passat Ventalló, a l’altura de l’Arbre Sec, s’uneix amb la carretera C-31 de Figueres a la Bisbal. D’aquesta carretera local, prop de Ventalló, surt la bifurcació que mena a l’Escala (també enllaça a llevant amb la C-31 que travessa en diagonal la part oriental del terme).

La població i l'economia

La població de Ventalló (ventallonins) experimentà un elevat augment durant el segle XIX, i el 1860 assolí la xifra de 1167 h, que va anar disminuint molt en el curs del segle XX: 611 h el 1970, 573 h el 1975, 562 h el 1979 i 547 h el 1990. A partir de la dècada del 1990 la població anà augmentant (619 h el 2001 i 710 h el 2005).

A la part accidentada del terme hi ha boscos de pinedes; els de pins bords són característics dels terraprims. El bosc, però, ha estat delmat pels incendis al sector sud-oest. El regadiu és en expansió, i als terrenys fèrtils de la plana hom conrea farratge, arbres fruiters, cada cop més, i hortalisses, que han anat substituint les vinyes i, especialment, els oliverars, molt minvats després del gran fred del febrer del 1956, fet que obligà a importar primera matèria per a mantenir la producció del famós oli de Ventalló. A l’octubre, des del 1990, se celebra la Fira de l’Oli. Té importància l’avicultura, la cria de bestiar porcí, oví i boví. A la part oriental del terme s’hi havia conreat arròs, conreu que s’incrementà a la postguerra i posteriorment sà reduint fins a desaparèixer el 1961. A la riba del Fluvià s’explota l’arena al·luvial per a materials de construcció.

El poble de Ventalló

El poble de Ventalló, a 28 m d’altitud, és a la dreta de la riera de Caudet, o de Ventalló. El 2005 tenia 215 h. Forma un nucli compacte, amb carrers estrets, on es conserva un interessant conjunt d’edificis dels segles XVI al XVIII. Als afores, a la banda de ponent, hi ha el veïnat o barri dels Masos, amb 79 h el 2005, d’origen més recent.

L’església de Sant Miquel de Ventalló fou fins el 1606 sufragània de la parroquial de Valveralla. Aquest any fou erigida en parròquia independent. El temple, que degué acabar-se vers el 1673, manté encara en la seva estructura l’estil gòtic. El més interessant d’aquesta església és la seva decoració esculpida, diestil barroc popular.

La Casa del Delme, a la banda de migjorn de la plaça, és un edifici dels segles XVI-XVII, amb espitlleres i una teiera de ferro forjat en un angle. El casal, segons alguns autors, fou emplaçat sobre les restes del castell medieval, l’existència del qual és, tanmateix, dubtosa. Vora l’església hi ha Can Sastregener, del segle XVI, casa que conserva obertures renaixentistes. El Mas Perramon és a la part forana, al SW del poble; amb teulada de doble vessant i portal adovellat, és una notable masia fortificada del segle XVII. Des del juny de 2013 és la seu de la Fundació Perramon dedicada a l'art contemporani català, creada per l'empresari i mecenes Francesc Daurella. Diverses cases de Ventalló han estat restaurades. A la rodalia de Ventalló s’han trobat restes de poblament neoeneolític i un fons de cabana del bronze final.

 Diverses cases de Ventalló han estat restaurades. A la rodalia de Ventalló s’han trobat restes de poblament neoeneolític i un fons de cabana del bronze final.

El poble disposa d’una biblioteca i del Centre Cívic la Bassa. A més, hi ha l’Associació Cultural Pesca-llunes. El 8 de maig se celebra la festa petita i el diumenge pròxim al 29 de setembre, en honor de sant Miquel, la festa major.

Altres indrets del terme

Montiró

El poble de Montiró és a llevant del terme, sobre una eminència de terreny avui imperceptible, al mig de la plana. L’any 2005 hi eren empadronats 26 h. És més a prop de la vila de l’Armentera que del poble de Ventalló. El nucli és format per un grup d’interessants masies i casals.

L’església parroquial de Sant Sadurní de Montiró és d’origen romànic, estil del qual conserva només l’estructura de l’absis, dels segles XII-XIII. La nau pertany, bàsicament, a una reforma de la fi del segle XVII o a la primeria del XVIII. A migdia hi ha unes capelles adossades.

El palau dels Margarit, al centre del poble, és conegut popularment com Ca l’Isern. De forma rectangular, té planta i dos pisos i és cobert amb teulada a quatre vents. A la façana principal de llevant hi ha el portal, de gran dovellatge, i diverses finestres rectangulars, sense decoració. Altres casals notables són Can Saliner i Can Galí.

El 1316 fou redimit al comte d’Empúries el bovatge del lloc i parròquia de Montiró. En els nomenclàtors del segle XIV també figura l’església de Montiró com a parroquial. El lloc de Montiró pertanyia als senyors del castell de Sant Feliu de la Garriga. Al segle XVI els Margarit passaren a dominar els castells de Sant Feliu de la Garriga, Empúries, Cinclaus, Pelacalç i Montiró. L’església i el palau de Montiró foren devastats i incendiats durant la guerra dels Segadors —com els llocs de Sant Feliu de la Garriga, Pelacalç i totes les altres possessions dels Margarit—, en represàlia contra Josep de Margarit i de Biure, que fou cap de les milícies catalanes en lluita contra Felip IV de Castella. Governador de Catalunya i ambaixador a París, on assegurà a Richelieu la fidelitat catalana si França complia els seus compromisos, fou l’únic personatge exclòs de l’indult concedit per Felip IV de Castella el 1652. Morí exiliat al Rosselló el 1685.

Pelacalç

Pelacalç és un llogaret emplaçat a la plana, a la part oriental del municipi, on el 2005 vivien 169 h. És format per mitja dotzena de masies agrupades sobre una petita elevació, avui inapreciable. Hi hagué el castell medieval de Pelacalç, del qual foren aprofitats els carreus per bastir, després de la guerra dels Remences, la major part de les cases del poble i la capella de l’Assumpta. Pelacalç és un indret ric en aigua, la qual brolla o sorgeix de manera natural a les ulles o deus. Aquesta aigua fou aconduïda mitjançant un rec anomenat l’agulla (nom que deriva d’ulla) de Pelacalç, el qual va a confluir al riuet d’Empúries, que passa prop de Cinclaus.

Resta del castell un mur cantoner de carreus escairats, paral·lel al carrer de Can Picó, que es pot veure al pati posterior de Can Xulles. Al SE del poble, en una pallissa situada a llevant de Can Mallol, hi ha un altre mur cantoner, d’aparell idèntic a l’esmentat, espitllerat. Aquestes restes es poden datar probablement als segles XII-XIII. Encara a Can Costal, a la part de llevant del poble, hi ha una petita estança coberta amb volta grassa i parets de pedruscall molt gruixudes, que hom anomena la Presó.

El reduït nucli de Pelacalç és un interessant conjunt arquitectònic del segle XVI, algunes façanes del qual han estat modificades. Entre els edificis d’interès, podem esmentar Can Picó, amb finestres goticorenaixentistes amb relleus decoratius. Can Joanmiquel, amb finestres del mateix tipus i relleus populars del sol i d’animals fantàstics. Can Mallol té obertures sostingudes per mènsules.

L’església de Santa Maria de l’Om fou l’antiga parròquia del lloc. Així surt esmentada en les Rationes decimarum del segle XIII i en els nomenclàtors del XIV; en aquests figura com a “ecclesia parrochialis Sancte Marie de Ulmo de Palacals”. Al segle XVII perdé la categoria de parròquia independent i fou unida a la parròquia de Montiró. Des d’aleshores, convertida en santuari marià, la seva popularitat anà en augment. No s’ha de confondre aquesta església amb el priorat homònim de Santa Maria de l’Om, de Masarac.

El lloc és documentat a la primera meitat del segle XIV. El 1312 Ponç de Caramany prestà homenatge al comte d’Empúries per una condomina situada al terme del castell de Pelacalç.

Saldet

A la riba dreta del rec del Molí de l’Armentera, a uns 300 m del Fluvià, hi ha el poble de Saldet, format per una dotzena de masos entorn de l’església. Tenia 55 h el 2005. El terreny és molt fèrtil, i les ribes del Fluvià són protegides per motes, les quals serveixen de defensa en cas de riuades, que antigament afectaren el lloc en diverses ocasions, sobretot la del 1421, que tant de mal va fer a tota la plana empordanesa. El lloc, que formà part del comtat d’Empúries, és documentat el 859.

L’església parroquial de Santa Eugènia de Saldet és romànica, d’una nau amb absis semicircular. Uns 50 m a migdia de l’església de Santa Eugènia hi ha el Mas Clarà, que presenta una inscripció en la clau de dovella del portal amb la data de 1540, una de les més antigues documentades a la comarca. Al paratge dels Mallols, prop del camí de Pallars, fou descoberta una necròpoli del Baix Imperi.

Valveralla

Valveralla és una població situada a la vora del Fluvià, amb 72 h empadronats l’any 2005. Hi passa el rec del Molí, i a ponent, la riera de Caudet o de Ventalló. Forma un nucli habitat compacte, de carrers estrets, on destaca l’església parroquial de Sant Vicenç de Valveralla, de la qual fou agregada la de Sant Miquel de Ventalló fins el 1606. L’antiga església de Sant Vicenç de Valveralla, documentada al segle XIII i que era situada uns 200 m a ponent del poble, al cim d’un turonet anomenat el Pedró i també l’Església Vella, fou traslladada a la plaça de l’Església. L’actual església de Sant Vicenç de Valveralla és del segle XVIII. A la població destaca el casal goticorenaixentista de Can Marisc i una casa amb portal adovellat al carrer de la Verge. A la rodalia hi ha un jaciment ibèric i un forn romà.

En una cruïlla de la carretera de Ventalló a l’Armentera amb la de Figueres a la Bisbal, al paratge de l’Arbre Sec, hi ha el veïnat homònim, que tenia 29 h el 2005, vora un hostal antic, i el Molí de l’Arbre Sec, prop del Fluvià, notable molí fariner que ara és un establiment turístic.

El poble celebra la festa major a l’octubre, per sant Grau.

Vila-robau

El poble de Vila-robau és al NW del terme de Ventalló, a la riba dreta del Fluvià. El 2005 tenia 65 h. Hi ha hagut una confusió entre els llocs i les esglésies de Vila-robau i de Palol de Fluvià, masia i antic poble situat a l’altre costat del riu, que pertany al municipi de Torroella de Fluvià. Antigament, Vila-robau i Palol de Fluvià formaren un sol districte parroquial; la parròquia era Sant Genís de Palol, de la qual era una capella agregada l’església de Sant Andreu de Vila-robau. Al segle XVII, lésia de Sant Andreu de Vila-robau es convertí en parròquia independent. A Vila-robau, es conserven dues esglésies: l’antiga, del segle X, i la del segle XVIII, actual parròquia, a la qual va ser traslladada l’advocació de l’antiga, sant Andreu. A Cal Ferrer, a pocs metres al SW de l’església vella, hi ha la part inferior d’una torre quadrada, probablement dels segles XV-XVI, construïda amb carreus ben escairats i una finestra trilobulada a llevant.

El poble celebra la festa patronal a l’agost, per sant Genís.

Les restes arqueològiques

Al paratge de les Roques del Tit (possible hidrònim preindoeuropeu de la mateixa arrel que el Ter, el Tec i la Tet), tossal encinglerat sobre el Fluvià, hi ha cavorques amb mostres d’ocupació humana, probablement ermitatges rupestres; també hi ha restes de la resclosa de les Roques del Tit (segles XVII-XVIII) i un antic pou de glaç medieval. Al turó hi ha terrissa preromana i romana.

La història

El lloc, que pertanyia al comtat d’Empúries, és esmentat el 1017 en una butlla de Benet VII per la qual confirma al monestir de Sant Esteve de Banyoles unes possessions a Ventajone. Al segle XII el comte de Rosselló hi tenia albergs. El monestir de Sant Miquel de Fluvià també hi posseïa béns, que al segle XVII passaren a la família Perramon. Al segle XV els Caramany eren senyors de Ventalló. El 1698 el lloc, juntament amb els de Montiró, Saldet, Vila-robau i Valveralla, era propietat dels ducs de Cardona.

L’església de Ventalló fou agregada a la parroquial de Sant Vicenç de Valveralla fins el 1606, que va ser declarada parròquia independent. El delme de Ventalló i de Valveralla pertanyia al bisbe de Girona, que l’infeudà en diverses ocasions. El poble estigué defensat per fortificacions, de les quals resten escassos vestigis.

Col·laboració: 
TLlC
Llegir més...