Fill d’un militar català establert a Roses, nasqué accidentalment a Andalusia, on acabava d’ésser destinat el seu pare. Tornà a Roses quan tenia poc més de dos anys; quan en tenia sis morí la seva mare, i passà a viure amb el seu avi, gairebé en la indigència. Es crià al carrer més que no a l’escola, i s’hi habituà a sonar flabiols de canya. A quinze anys, entrà a treballar amb un sastre, que també era cap de cobla local; hi aprengué a tocar instruments diversos i un poc de notació musical, que, amb el temps, superà sense altre ajut.
Se suposa que a 18 o 20 anys figurà a la cobla de Figueres, i cap al 1848 n’era ja director. Es trobà immergit en la fase d’innovació de la sardana, amb obres d’un nombre il·limitat de compassos (la llarga) enfront de la tradicional (la curta) i, tal com feien altres formacions socials, s’ocupà d’afaiçonar l’arcaica cobla de tres quartans (cornamusa, xeremia, flabiol i tamborí) en un conjunt que inicialment era de cinc o set sonadors, on incorporà instruments de metall. Abans, però, ja s’havia esmerçat a compondre sardanes, predisposició que li facilità els tempteigs i els canvis en el tractament d’una cobla en transició.
Encarregà al mestre Turon, de Perpinyà, un tipus de tenora que resultà un encert perdurable; coordinà en dos rengles els instruments de fusta i de metall, que capçava amb un baix de corda; les altres cobles en prengueren model, que s’ha mantingut amb lleugers retocs, captivades per l’art de solista que mostrava i per la inspiració de les melodies que donava a conèixer.
Músic intuïtiu, s’oposava als motius de cançons de moda i als fragments estrafets d’òpera italiana i s’esmerçà, com a precoç folklorista, a transcriure tonades populars, com El cant dels ocells, i en donà de primitives, com Per tu ploro. Aquesta, en plena fama, fou estrenada a Barcelona el 1872 per una cobla augmentada de vint-i-un músics. Deixà escrites obres de caràcter divers: 312 sardanes llargues, un nombre important de curtes i moltes composicions corals, entre les quals es destaca Arri, Moreu, premiada en el certamen claverià del 1864. Del seu corpus, format per més de 550 peces, s’ha dit que conté dos mil temes musicals; es conserva, escrit per la mà de l’autor, a l’arxiu de l’Orfeó Català.