i Jacint Verdaguer i Santaló | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Jacint Verdaguer i Santaló

Mossèn Cinto Verdaguer
Mossèn Cinto Verdaguer
Jacint Verdaguer i Santaló
© Fototeca.cat
literatura lit i poètica poètica
Poeta i escriptor romàntic.
Folgueroles, Osona, 17 de maig de 1845 — Vallvidrera, Barcelona, 10 de juny de 1902

Fill d’uns pagesos modests, entrà el 1855 al seminari de Vic, i ja, a vint anys, guanyà els primers premis als jocs florals. La seva aparició, vestit de pagès, creà una imatge pública que, en certs aspectes, coincidia amb la del bon sauvage rousseaunià i que produí una forta impressió en els medis culturals barcelonins. Des del 1865 participà en els Jocs Florals de Barcelona, a partir dels quals es relacionà amb les personalitats més destacades de la Renaixença. No sempre amb fortuna, concorregué als jocs del 1866 i el 1868, i en l’endemig participà en la fundació de l’Esbart de Vic. El 1870 rebé els ordes sagrats, i fou destinat de vicari a una petita parròquia rural, Vinyoles d’Orís (Osona), on compongué un gran nombre de poemes d’aire popular i d’apologètica religiosa i on, sobretot, treballà en L’Atlàntida.

Malalt de gravetat, deixà Vinyoles per Barcelona. I, per recuperar-se, el 1874 entrà de capellà a la Companyia Transatlàntica, propietat dels marquesos de Comillas, on en poc més de vint mesos (1874-1876) féu, a bord del vapor “Guipúzcoa”, nou vegades la travessia d’Amèrica (en la línia de Cuba) i recuperà del tot la salut. Per a Verdaguer, els anys 1877-93 foren els més fecunds i brillants. Residí al palau dels marquesos de Comillas de Barcelona, propietaris de la Transatlàntica, com a capellà de la família i, des del 1883, com a almoiner, i tingué, per tant, ocasió de freqüentar els ambients socials més elevats i de crear alguns dels seus poemes més importants. El 1884 féu un viatge per França, Alemanya i Rússia; el 1886 en féu un altre fins a Terra Santa.

A quaranta anys, però, sofrí un profund trasbalsament espiritual que el dugué a revisar tot allò que, fins aleshores, havia estat la seva vida. “Ací en la soledat” del Bac de Collsacabra, escriví el 1886 a Jaume Collell, ''he vist desfilar, l’un darrere l’altre, mos quaranta anys, i de tots em sento avergonyit. Podria resumir ma vida malaprofitada amb aquesta frase, tergiversant la de l’Evangeli: Male omnia fecit'. A poc a poc, aquest trasbalsament es convertí en un desig creixent de purificació que desembocà en un exercici desordenat de la caritat, que l’omplí de deutes, i, a la llarga, en la pràctica d’exorcismes. Una girada tan radical no fou entesa, ni acceptada, pel marquès de Comillas ni per les autoritats eclesiàstiques, que, amb un diagnòstic de follia, l’allunyaren de Barcelona.

A la Gleva (Osona), on el mig confinaren, passà dos anys dedicat a escriure, a trampejar els deutes que l’acorralaven i a burlar una vigilància que, cada cop, era més obsessiva, fins que, a mitjan 1895, decidí de trencar tota llei d’obediència i fugí a Barcelona, on li foren suspeses les llicències de dir missa. En dues sèries d’articles, aparegudes a La Publicidad, exposà les intencions que l’animaven i atacà amb duresa tots els qui tractaven de bloquejar les manifestacions més lliures de la seva personalitat. L’enfrontament directe amb el marquès i les autoritats produí una gran commoció al país, que, a l’instant, prengué partit a favor de l’un o dels altres i que, al capdavall, traduí en termes polítics. Es retractà i fou rehabilitat, el 1898, i els seus darrers anys de beneficiat de l’església de Betlem, de Barcelona, i d’escriptor acabat i sense alè són d’una gran tristesa. M'he tancat en un cèrcol de ferro, deia a Apel·les Mestres, “i vaig donant voltes i voltes sense sortir-ne”. En plena agonia, la redacció del testament desvetllà les antigues lluites i cada fracció pretengué d’adaptar la imatge del moribund als ideals que propugnaven.

De fet, Verdaguer no és un escriptor erudit, però no és tampoc l’inspirat que, com suposa la llegenda, opera per instint i d’una manera desordenada. En efecte: els seus estudis al seminari li havien permès de conèixer la llengua llatina i, per tant, de llegir directament alguns dels seus clàssics, de disposar des de molt jove d’un cert bagatge teoricoliterari i, al capdavall, de tenir a l’abast una biblioteca relativament nodrida. Més endavant, els seus contactes amb Marià Aguiló i amb Manuel Milà completaren la seva formació i afinaren el seu sentit de l’ofici. Així, pogué aliar el do del cant amb la consciència crítica indispensable per a triar els models més adequats, ajustar els materials amb què treballava a la forma que havia imaginat per a ells, manejar amb precisió tota mena de combinacions estròfiques i, a més, establir uns patrons de llengua meitat cultes meitat populars d’una prodigiosa riquesa.

En conjunt, la seva obra neix de dues fonts, l’enyorança i el somni, però la realitza a través d’unes trames argumentals més o menys articulades i de materials trets directament de la vida del camp. Un poema d'Aires del Montseny, datat el 1896, dóna una de les definicions catalanes més pures de la poètica romàntica. La poesia, diu, “fa record del paradís perdut” als “desterrats fills d’Eva”, alhora que “ne fa somniar un de millor”. La pobra humanitat, però, “està massa distreta” per a sentir el “modular” del poeta. Car “qui està distret amb lo borboll mundà, ¿com pot sentir la refilada angèlica?". Ell ha sentit la “gentil cançó” del paradís i, per això, confessa que “m'és enyorívola la terra”. Aquest “paradís perdut” que fa pensar en Schiller i Novalis és, a la vegada, religiós i patriòtic.

Una bona part dels poemes religiosos són llegendes o al·legories populars més o menys lligades per nexes argumentals i resoltes en termes que participen, a la vegada, de l’efusió lírica i del discurs narratiu. Montserrat (1880), per exemple, aplega diverses odes, cançons i llegendes, la més extensa i ambiciosa de les quals tracta de l’expiació de fra Garí. Lo somni de Sant Joan (1887) constitueix una evocació, vagament articulada, de les grans figures de la història de l’Església. La trilogia Natzaret (1890), Betlem (1891) i La fugida a Egipte (1893) canta la infantesa de Jesús. Sant Francesc (1895) i Santa Eulària (1899) recullen amb un mínim de vertebració el seu franciscanisme espiritual i el seu barcelonisme, etc. D’altres poemes, tanmateix, són més personals i fins tendeixen, alguns, a la confessió més esqueixada. Els Idil·lis i cants místics (1879) són, en paraules de Carles Riba, “un llarg, insadollable enyor de la natura angèlica”.

En efecte: Verdaguer, bon coneixedor de la poesia popular catalana i bon lector del Càntic dels càntics, de Llull, dels místics castellans del Segle d’Or i de Lamartine, hi recull l’herència franciscana i crea un món lluminós i serè a través de diminutius d’una gran tendresa o d’una imatgeria de plantes i d’ocells, sobretot d’un, el rossinyol, que compleix una funció simbòlica semblant, fins a un cert punt, a la que compleix en la poesia romàntica anglesa. En els anys de la crisi, però, l’efusió mística esdevingué exercici ascètic, és a dir, purificador, i Verdaguer alternà, en versos tan desolats i dramàtics com els reunits en les Flors del Calvari (1896), la justificació personal amb els atacs més punxants contra els seus enemics. En Aires del Montseny (1901), recull miscel·lani, predominen els records íntims o, com en bona part de les obres pòstumes, els problemes que l’angoixaven. Roser de tot l’any (1894) conté una col·lecció de 365 pensaments poeticoreligiosos, un per a cada dia de l’any. Altrament, els poemes reunits amb el títol genèric de Pàtria (1888) són, també, “somni i enyor” d’un temps perdut. Don Jaume a Sant Jeroni i Nit de sant són dos vigorosos romanços històrics; L’arpa és una delicada al·legoria de la Renaixença catalana; L’emigrant o Lluny de ma terra són dos típics cants d’absència. L’oda A Barcelona (Oda a Barcelona), publicada el 1883 per l’ajuntament de la ciutat en una edició de cent mil exemplars, constitueix una mitificació de l’esperit progressista i de les ànsies d’expansió de la nova burgesia industrial catalana.

De fet, l’expressió més genuïna de la seva producció són dos poemes èpics: L’Atlàntida (1877) i Canigó (1886). De factura romàntica, el primer sembla traduir, tanmateix, les ensenyances més o menys clàssiques del seminari, mentre que el segon recull els interessos més entranyables de la Barcelona literària de l’època fins a insinuar o, almenys, coincidir amb determinades propostes modernistes. El mateix Verdaguer dóna les fonts que, ja de molt jove, influïren en la concepció de la L’Atlàntida: la contemplació dels fenòmens de la natura, un capítol del tractat De la diferencia entre lo temporal i lo eterno (1640) del jesuïta Juan Eusebio Nieremberg i els relats històrics trets de la tradició oral o de les antigues cròniques, entre les quals la de Jeroni Pujades. L’Atlàntida tracta dos grans temes: l’esfondrament d’aquest mític continent i el descobriment d’Amèrica i, de manera correlativa, els orígens mítics d’Espanya, la reunificació de les terres que el cataclisme havia separat i la introducció de la fe cristiana en el nou món. L’Atlàntida, és una barreja inorgànica de materials pagans i religiosos, canta llegendes dels temps heroics de la humanitat i posa l’èmfasi en la descripció de les grans catàstrofes naturals. Així, l’autèntic eix de la trama no són els herois que lluiten per imposar, o defensar, llurs passions, sinó la natura o, si més no, un Hèrcules que personifica les forces creadores i destructores de la natura. D’aquesta obra, Verdaguer féu (1865-67) una primera versió amb el títol de Colom, en la qual el diable li conta l’enfonsament de l’Atlàntida. L’obra es publicà el 1877, però l’edició definitiva és la del 1878, finançada pel marquès de Comillas; fou traduïda al castellà per Melcior de Palau. Canigó, en canvi, canta els orígens llegendaris de la Catalunya cristiana a través d’històries cavalleresques i d’encantaments demoníacs de procedència folklòrica. El primer és un poema geològic i d’estructura colossalista; Canigó és un poema geogràfic i d’una estructura tan fluida que acaba en una total disgregació lírica. Els personatges, més consistents, són transformats en mite i perden, així, llur significació humana.

Verdaguer publicà també alguns llibres en prosa. Una prosa que, en les Excursions i viatges (1887) o en el Dietari d’un pelegrí a Terra Santa (1889), tendeix a la descripció florida i incisiva. I que, en els articles En defensa pròpia (1895-97), tendeix a la dicció enèrgica i dramàtica. Les Rondalles (1905), breus i alades, són petites obres mestres. A més, traduí Nerto (1885), de Mistral, i el Càntic dels càntics (1907), i els darrers anys de vida dirigí algunes revistes literàries de tema religiós: L’Atlàntida, La Creu del Montseny i Lo Pensament Català. La producció verdagueriana, musicada per diversos compositors (Nicolau, Morera, Millet, Falla, etc.) i àmpliament imitada, editada i estudiada, ha estat traduïda a bona part de les llengües cultes.

Les seves obres pòstumes són, sobretot, Al cel (1903), Eucarístiques (1904), Rondalles (1905), la versió Càntic dels càntics (1907), Folklore (1907), Colom, seguit de Tenerife (1907), Prosa florida (1908), Jovenívoles (1925), Amors d’en Jordi i na Guideta (1928), Carteig històric (1929), amb Jaume Collell, nou volums d'Epistolari (1959-86) en curs de publicació, i Escrits inèdits (1958). De les set edicions d’obres completes —1905-08, 1913(?)-25, 1928-36, 1943, 1946, 1949 i 1964—, cal destacar l’edició popular (1913-25), la més acurada, en trenta volums.

Col·laboració: 
JMB
Llegir més...