les Vespres Sicilianes

Portada de l’edició original francesa (1855) de les Vespres Sicilianes de Verdi

© Fototeca.cat

Aixecament popular de Sicília contra la dominació francesa (1282), que originà la coronació, com a rei de l’illa, de Pere II de Catalunya després de la seva victoriosa intervenció militar feta a petició dels sicilians: fou l’inici de la dominació catalana de Sicília.

El govern de Carles I de Nàpols a Sicília tenia descontents els súbdits, a causa dels seus abusos i opressions. Havia repartit els feus i els càrrecs principals entre els francesos i gent del partit güelf. Pere II de Catalunya mantenia aspiracions al tron sicilià per raó de la seva muller Constança, filla del rei Manfred, i havia acollit a la cort molts gibel·lins. Pere entaulà negociacions diplomàtiques amb altres gibel·lins destacats, com el marquès de Montferrat, i també amb Miquel Paleòleg, per mitjà de Joan de Pròixida i amb el bon acord de Gènova. Així mateix, s’alià amb Castella i Anglaterra, mentre que Carles féu lliga amb Venècia i amb el papa Martí IV (1281). Pere començà a preparar una esquadra que havia d’anar a ajudar ibn Wazīr, governador de Constantina, al N d’Àfrica, el qual el reconeixeria com a sobirà i hi adquiriria, així, una base d’operacions. Carles preparava una croada contra l’imperi d’Orient, però els estats italians no hi volgueren col·laborar. El poble sicilià s’hi resistí i envià Bartomeu, bisbe de Patti, i el dominicà Bongiovanni a Orvieto a demanar clemència al papa i al rei. Els nuncis foren empresonats —bé que pogueren fugir—, i els sicilians s’indignaren encara més. Els agents francesos del fisc, durant la setmana santa del 1282, reclamaren injuriosament el pagament de deutes als palermitans, i això acabà encenent la revolta.

El 31 de març, dimarts de pasqua, mentre se celebraven les vespres a l’església de l’Esperit Sant, als afores de Palerm, un soldat provençal, Droet, injurià una dama siciliana. I al crit de “morin els francesos!", els sicilians en feren una terrible matança. La revolta continuà a la ciutat, i ben aviat s’estengué per tota l’illa, on els francesos foren perseguits i colpits ferotgement. Els sicilians establiren governs populars federats, sota la protecció de l’Església. Enviaren una ambaixada al papa i demanaren justícia al col·legi cardenalici. Carles I de Nàpols armà galeres i demanà ajut a França. Una flota es presentà, el 2 de juny, a Messina i començà un setge que durà uns quants mesos, gràcies a la forta resistència del capità Alaimo da Lentini. El rei Pere, que responia amb evasives a la curiositat d’altres països sobre les seves intencions, el 3 de juny sortí del port Fangós i arribà a Alcoll (Constantina) el dia 28. No hi trobaren l’acolliment esperat, sinó que hagueren de lluitar contra els àrabs de Tunis i els venceren. Pere envià nuncis al papa; a Palerm, es presentaren al parlament, que reunia barons i ciutadans, i suggeriren que Pere fos cridat com a rei de Sicília. Hi hagué negociacions per ambdues bandes i es féu l’acord, amb la condició que el rei observés les lleis i els privilegis de l’illa. Pere desembarcà a Tràpena el 30 d’agost, i el 4 de setembre entrà a Palerm, on fou rebut amb gran joia. Instaurat el regnat, procedí a l’alliberament de Messina, d’on Carles es retirà. Però continuà encara la llarga guerra dita de les Vespres Sicilianes, que s’estengué a Calàbria i en la qual es distingí l’esquadra de Roger de Lloria.

El tema fou recollit per Verdi en l’òpera homònima, en cinc actes, amb llibret de Charles Duveyrier i Eugène Scribe, que fou estrenada a París el 1855 (al Liceu de Barcelona el 1856).