i Jaume Vicens i Vives | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Jaume Vicens i Vives

Jaume Vicens i Vives
© Fototeca.cat
història hist
Historiador.
Girona, Gironès, 6 de juny de 1910 — Lió, 28 de juny de 1960

Estudià filosofia i lletres a Barcelona (1926-30), on tingué com a mestres Antonio de la Torre i Pere Bosch i Gimpera. Professor a l’Institut-Escola (1932-33), passà com a encarregat de curs i ajudant a la Universitat Autònoma (1933-37), a la vegada que guanyava la càtedra de geografia i història de l’institut de Figueres. El 1936 llegí la tesi doctoral, Ferran II i la ciutat de Barcelona (1936-37). Sancionat després del 1939, conegué uns anys difícils en què hagué de guanyar-se la vida escrivint articles de política internacional al setmanari Destino (amb el pseudònim de Lorenzo Guillén ) i publicant llibres de text i obres de divulgació. Fou destinat el 1942 a l’institut de Baeza, i poc després participà en la fundació d’una editorial que es proposava de millorar els llibres de text. Reprengué la seva tasca investigadora amb Historia de los remensas en el siglo XV (1945), i el 1947 guanyà la càtedra d’història moderna de la Universitat de Saragossa, d’on l’any següent passà, també per oposició, a la de Barcelona. El 1950, en assistir al Congrés Internacional de Ciències Històriques de París, entrà en contacte amb els nous corrents de la historiografia europea i rebé una forta influència de l’escola dels Annales , que el dugué a afirmacions programàtiques on proclamava la importància dels fets econòmics i, molt especialment, la fe en l’eficàcia del mètode estadístic , encara que amb adherències tan poc congruents com la geopolítica, el mètode de les generacions o les morfologies històriques. Malgrat el caràcter francament positivista dels plantejaments de Vicens, el món acadèmic hispànic els mirà amb recel i volgué justificar amb raons ideològiques el refús d’una exigència d’actualització que posava en evidència la misèria intel·lectual dominant. Dugué a terme aquesta tasca renovadora en la seva pròpia obra d’aquests anys — Aproximación a la historia de España (1952), Juan II de Aragón (1953), El gran sindicato remensa (1954) i El segle XV. Els Trastàmares (1956)—, així com en realitzacions col·lectives, com ara els Estudios de Historia Moderna (1951-59), Índice Histórico Español (iniciat el 1953), la Historia social y económica de España y América (1957-59) o la sèrie Biografies Catalanes (disfressa que hagué d’adoptar, per raons de censura, el seu intent de publicació d’una nova història de Catalunya), amb la col·laboració d’un grup d’historiadors que, si mai no arribaren a formar una escola, per llur indefinició teòrica, compartiren àmpliament l’impuls renovador de Vicens. Fruit de l’ensenyament d’història a la nova facultat de Ciències Econòmiques de Barcelona fou la publicació del Manual de historia económica de España (1959), amb la col·laboració de Jordi Nadal. Aquesta dimensió metodològica no basta per a explicar l’obra de Vicens, que ja des del 1952 es proclamava continuador d’una escola catalana d’història que anava de Pròsper de Bofarull a Ferran Soldevila. És en aquesta línia que cal situar la seva preocupació pels estudis d’història contemporània de Catalunya, abandonats fins aleshores, puix que estava convençut que havien de contribuir a replantejar d’una manera més realista una política de recobrament de Catalunya, obsessionat com estava per l’experiència de la desfeta del 1939, amb el seu seguit de defeccions. Testimoni d’aquesta preocupació són Els catalans en el segle XIX (1958) —que, amb una col·laboració de M.Llorens, integraria Industrials i polítics del segle XIX — i Notícia de Catalunya (1960). Una ràpida malaltia posà fi a la seva vida quan era en plena activitat. Darrere seu deixava un estímul que transformaria per complet la historiografia catalana i una obra que, amb els articles, ultrapassa els tres-cents cinquanta títols. Pòstumament han estat reeditades les seves obres.

Col·laboració: 
JFL
Llegir més...