i Viella | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Viella

Nom oficial que hom donà el 1970, quan li foren agregats els termes veïns de Betlan, Arròs i Vila, Escunyay, Gausac i Vilac, al municipi deVielha e Mijaran (oc-x-aranese)
Nom oficial que hom donà el 1970, quan li foren agregats els termes veïns de Betlan, Arròs i Vila, Escunyay, Gausac i Vilac, al municipi deVielha e Mijaran (oc-x-aranese)
Vista general de Viella
© Xevi Varela
Municipi i cap de comarca de la Vall d’Aran, a la vall de la Garona, a la seva confluència amb el riu Nere, que davalla del port de Viella.
Població: 
5.710 h
[2009]
Extensió: 
212 km2

Situació i presentació

El municipi de Viella, situat al centre de la comarca i presidit per la vila de Viella, capital tradicional de la Vall d’Aran, tenia una extensió més reduïda fins el 1970, any que li foren agregats els termes veïns de Betlan (24,9 km2), Arròs e Vila (28,4 km2), Escunhau (20,9 km2), Gausac (29,3 km2) i Vilac (21,9 km2), amb la qual cosa el nou municipi, de nom oficial Vielha e Mijaran, té avui 211,74 km2.

El terme de Viella es troba al curs mitjà de la Garona dins la Vall d’Aran. Administrativament limita al N amb Canejan, al NE i l’E amb Salardú, al S amb Vilaller (Alta Ribagorça), al SW amb Montanui i Benasc (Ribagorça) i a l’W amb els també municipis aranesos de les Bordes i Vilamòs.

El seu àmbit territorial és comprès dins els límits físics següents: des del tuc d’Era Escaleta (2.457 m) fins al curs de la Garona, en direcció E-NE, fa de termenal amb les Bordes, seguint, principalment, el curs del Joèu, fins poc abans de la confluència amb el barranc de Gèles i travessant la Garona prop del pont d’Arròs. El límit amb Vilamòs és paral·lel pel vessant obac de la vall de Varradòs fins al coll d’Era Barracomica. Des d’aquest punt el termenal pren direcció E fent límit amb Canejan, passant pel tuc de Cauilha (2.321 m), el collet de Cauilha, el tuc de Güerri o d’Es Crabes (2.377 m) i l’Estanh Long de Liat. El termenal va en direcció SE seguint la capçalera de la Unhòla, ara ja al límit amb Salardú, amb el qual termeneja a llevant. Prop del sector d’Es Calhaus el termenal pren direcció SW passant pel collet de Varradòs, el tuc d’Era Pincèla (2.546 m), el d’Arenho (2.522 m), la serra de Cuenques, el tuc d Espiargo o d’Ombrèr (2.252 m), el bony de Garòs (2.173 m), voreja el nucli de Casarilh, remunta el curs del barranc de Bargadèra, passa per Pujoalbo (2.528 m), i ja en direcció W, la tuca d’Era Aubeta (2.502 m), la de Betren (2.526 m), el coll de Bargadèra, el tuc de Sarrahèra (2.645 m), i ja en direcció S, el termenal passa entre el Lac de Rius (Salardú) i el Lac Redon, el port de Rius, el tuc de Conanglos (2.748 m), el coll de Conanglos i el tossal dels Estanyets (2.882 m). Al s. termeneja amb Vilaller, municipi de la comarca de l’Alta Ribagorça, amb la qual fa límit pel tuc de Contesa (2.786 m), travessa el termenal el curs de la Noguera Ribagorçana i la carretera N-230. Des d’aquest punt el termenal fa límit amb el municipi ribagorçà de Montanui pel tossal de la Fontana de Viella (2.546 m), el tuc del Mig de la Tallada (2.774 m), el tuc de la Tallada o del Feixan (2.970 m), el pas del Cavall i el tuc de Molières (3.010 m), que és trifini dels termes de Viella, Montanui i Benasc. El termenal amb Benasc pren direcció NW passant pel coll de Molières, el cap d’Eth Hòro de Molières (2.975 m), el coll d’Alfred, el dels Aranesos, el mall d’Era Artiga (2.718 m), l’estany d’Eth Còth deth Hòro, la Pena Nera (2.576 m), la Tuca Blanca de Pomèro (2.697 m), el coll de Bargues, la tuca de Bargues (2.627 m), el port de la Picada i el cap de la Picada (2.598 m), trifini dels termes de Viella, Benasc i Luixon (França). El termenal, ja en direcció W, abans de tancar el límit municipal al tuc d’Era Escaleta, passa pel coll de Leinfèrn.

El terme de Viella comprèn la vila de Viella, cap del municipi i de la comarca de la Vall d’Aran, la també vila de Vilac, els pobles d’Arròs, Aubèrt, Betlan, Betren, Casarilh, Casau, Escunhau, Gausac, Mont, Montcorbau i Vila, el raval d’Eth Pònt d’Arròs, i la caseria de l’antic Hospital de Viella i Mijaran.

Les aigües

El principal riu del municipi és la Garona, el curs mitjà de la qual travessa el centre de la vall del terme de Viella.

Vista general de Viella
© Fototeca.cat
A la Garona vessa per la dreta, aigua avall del nucli d’Arròs, el riu de Varradòs, que es forma sota el coll de Varradòs i rep les aigües del riu d’Era Pincèla, a la capçalera, i per la dreta el barranc de Sièsso, el de Güèrri, que pren les aigües de l’Estanh Nere de Güèrri sota la Pica Palomèra (2 460 m), el riu d’Eth Tèrme, el barranc de Guarbes, el de Sacauva i el de Rigodero.

La Garona rep també per la dreta, aigua avall d’Aubèrt, les aigües del barranc d’Es Pales, al qual aflueix per l’esquerra el riu d’Eth Horn; aigua avall de Vilac, el barranc de Montcorbau; i el riu de Salient, que ho fa aiguamunt de Vilac, que neix sota el Tuc Nere (2 511 m), al qual vessa per l’esquerra el barranc de Poton, i per la dreta el riu de Bords, que rep per la dreta el riu d’Era Solana.

Per l’esquerra vessen a la Garona, entre els nuclis de Viella i Mijaran, el barranc d’Es Comes, que rep per la dreta el barranc de Casau; aigua avall d’Escunhau, la coma de Mieidia; i al límit amb Salardú, el barranc de Bargadèra que pren les aigües de l’estanyot d’Escunhau.

Això no obstant, el principal afluent que rep per l’esquerra la Garona dins el municipi de Viella és l’Arriu Nere. Aquest riu a la capçalera pren les aigües que davallen de la serra d’Es Neres, del serrat d’Era Gerbosa i de la serra d’Era Pleta Naua. Al llarg del curs rep per l’esquerra els barrancs d’Hereishedo i el d’Arribaèta, i per la dreta els barrancs d’Eth Pòrt, d’Era Madalena, de Sant Estève i el riu de Sarrahèra. LgArriu Nere vessa les seves aigües a la Garona després de travessar el nucli de la vila de Viella.

Al terme de Viella es troba la capçalera del Joèu, també afluent a la Garona per l’esquerra. Els principals cursos d’aquesta capçalera són la canaleta de Pomèro, el barranc d’Era Ribèra i el d’Es Pois, que pren les aigües de l’estany d’Es Pois. Ajunten les seves aigües al pla d’Era Artiga de Lin, a l’indret conegut pels ulls del Joèu.

Si bé tots els cursos fins ara citats formen part de la conca hidrogràfica de la Garona, i per tant de la conca atlàntica, al S del municipi es forma la capçalera de la Noguera Ribagorçana, que pertany a la conca mediterrània. Aquesta capçalera és formada pel barranc de Molières, que pren les aigües dels estanyots de Molières i que ajunta les seves aigües amb el barranc de Lac Redon, aigua avall de l’antic Hospital de Viella, on neix la Noguera Ribagorçana.

Les comunicacions

Les principals comunicacions del terme són la carretera C-28 que des del port de la Bonaigua és una de les entrades naturals a la comarca. Aquesta carretera, que segueix la riba de la Garona, passa pels nuclis de Casarilh, Escunhau, Betren i Viella, on s’uneix a la carretera N-230.

La N-230, d’una banda ressegueix el curs de la Garona, per la riba dreta, que és el camí natural que es dirigeix a França. Aquesta carretera passa pels nuclis de Mijaran, Aubèrt i Eth Pònt d’Arròs. Des d’aquesta carretera surten alguns ramals que porten a Vilac, Mont i Montcorbau, a Betlan, a Vila i a Arròs. D’altra banda, la carretera remunta el curs de l’Arriu Nere per la riba esquerra, fins abans de la confluència del barranc d’Hereishedo; allà creua el curs del Nere, i arriba al barranc d’Eth Pòrt, on es troba la boca nord del túnel de Viella. El túnel, inaugurat l’any 1948, té uns 5 km de llargada i a la sortida de la boca sud es troba la caseria de l’antic Hospital de Viella. Des d’aquest punt, i seguint el curs de la Noguera Ribagorçana per la riba dreta, la carretera surt del terme en direcció a Vilaller i el Pont de Suert. L’any 2002 començaren les obres d’un nou túnel paral·lel a l’actual, que entrà en funcionament a finals del 2007. L'antic túnel, tancat al trànsit regular, és utilitzat només ocasionalment i a tasques auxiliars.

La població

Viella ha tingut des dels primers censos coneguts la població més alta de la vall (llevat de Bossost, que l’ha superada a partir del segle XVIII gairebé sempre, excepte els darrers decennis; i només en alguns anys del segle XIX, Canejan). El cens de vers el 1292 dona per a Viella 150 focs (unes 675 persones) i 160 hospitia (cases), població que s’havia reduït amb les crisis demogràfiques de la fi de l’edat mitjana a 70 focs el 1555 i 100 el 1613 (segons J.F. de Gràcia). El segle XVIII s’inicià amb 218 h (1716) i la població es triplicà amb escreix (el 1787 tenia 756 h). El 1860, any de poblament molt alt arreu, assolí un màxim de 1 019 h, però havia retrocedit a 705 h el 1900 i mantingué fins el 1940 el signe negatiu (678 h el 1940). La revitalització moderna vingué amb el turisme i la immigració: 905 h el 1950, 1 048 h el 1960, 1 356 h el 1970 (sense els nous municipis agregats, 2 142 h amb ells). En les darreres dècades la població continuà pujant d’una forma ben palesa. El 1975 hom empadronà al municipi un total de 2 246 h, que augmentaren 2 874 h el 1981 i 3 109 h en el cens del 1991. Al llarg del darrer decenni del segle XX, la tendència continuà sent la mateixa, un creixement positiu i continuat, de manera que el 2001 s’arribà als 4 233 h. L’any 2005 hi havia 5 020 h.

Històricament, la proximitat a Viella donà als nuclis de l’antic terme d’Escunhau una població relativament més alta i estable que la resta de la comarca. Vers el 1292 Escunhau tenia 41 focs i 40 hospitia, Betren 36 focs i 50 hospitia, el lloc de Castèth (proper a Betren) 11 focs, i Casarilh 37 focs i 40 hospitia, o sigui un conjunt de 125 focs i 130 hospitia. El cens del 1555 registrà un fort descens (15 focs a Escunhau, 14 a Betren i 8 a Casarilh), amb un total de 37 focs; al llarg del segle XVIII hi havia 128 h a Escunhau i 96 a Betren (224 h en total el 1716, que havien pujat el 1787 a 180 h a Escunhau i 158 a Betren, amb 338 h en total. El conjunt assolí un màxim amb 532 h el 1860, s’estabilitzà per damunt dels 300 h fins el 1920 (328 h), el 1940 tenia només 227 h i des d’aleshores ha tingut alts i baixos: 290 h el 1950, 288 h el 1960, 240 h el 1970.

Vers el 1292 el cens dona 35 focs i 40 hospitia a Gausac i 21 focs i 30 hospitia a Casau; havien baixat a 14 i 15 focs, respectivament, el 1555, i a 27 i 12 el 1613. Al segle XVIII passà de 74 h i 110 h el 1716 a 102 h i 95 h el 1787, i el conjunt de tots dos pobles assolí un màxim el 1860 amb 320 h. Aquesta xifra no es mantingué i la tendència ha estat en general a disminuir, amb alts i baixos. Però s’ha beneficiat darrerament de la proximitat de Viella: 202 h el 1900, 140 h el 1940, 229 h el 1950, 177 h el 1960, 190 h el 1970. Els dos llocs havien format part del terçó de Viella i des del segle XV del terçó de Castièro.

A la fi del segle XIII, Vilac tenia 106 focs (i 120 hospitia). El 1555 només tenia 40 focs, reduïts encara a 20 focs i 87 h el 1716. Es mantingué estacionària (97 h el 1787) i després tingué una llarga època de prosperitat amb un màxim de 377 h el 1860, que no perdurà. Anà baixant (158 h el 1900, 101 h el 1930), es refeu en part a la postguerra (95 h el 1940, 120 h el 1950, 133 h el 1960) i tornà a disminuir al llarg de la dècada del 1970 (96 h el 1970, 66 h el 1975).

En altres indrets del terme la població moderna ha minvat des de la fi de les obres hidroelèctriques i es manté amb un creixement pràcticament zero, fet al qual contribueix el tipus de poblament de Betlan, Mont i Montcorbau, molt enlairats i apartats de la carretera. A la fi del segle XIII la població era de 130 focs (30 a Betlan, 40 a Aubèrt, 30 a Mont i 30 a Montcorbau), que havien baixat a 39 focs el 1555 (8, 12, 10 i 9) i a 56 el 1613 (10, 20, 14 i 12), i no augmentà gaire al llarg del segle XVIII (288 h el 1787, amb 81, 77, 67 i 63 a cada un dels nuclis). S'havia duplicat el 1860, amb 590 h, per tornar a baixar fins a 305 h el 1900 (ara sempre globalment); es mantingué amb alts i baixos (299 h el 1920, 210 h el 1940, 300 h el 1960) per tornar al signe negatiu els anys abans de l’annexió.

La població davallà molt al llarg del segle XX en altres llocs com Arròs i Vila. Els 70 focs vers el 1282 (32 a Arròs i 38 a Vila) baixaren a 22 el 1555 (10 i 12) i a 52 el 1613 (32 i 20). Al segle XVIII passà de 57 h (els dos nuclis) a 226 el 1787; arribà a un màxim de 327 el 1860, baixà fins a 180 el 1940 i es refeu fins els 309 h el 1950. Des d’aleshores anà baixant: 260 h el 1960 i 109 h el 1970.

L’economia

L’agricultura, la ramaderia i l’aprofitament del bosc

L’activitat econòmica del municipi ha sofert canvis rellevants en detriment del sector primari, que havia estat el més important. La davallada de les terres conreades ha estat en extensió i en conreus. A mitjan segle XIX hom conreava patates, blat, blat de moro, sègol, cànem i prats. Un segle després es conreaven patates, blat de moro i alfals. Modernament, a les escasses hectàrees de terres llaurades que resten en el municipi, hom conrea farratge, ordi i blat. En conjunt les terres censades corresponen majoritàriament a pastures permanents i terrenys forestals.

Pel que fa a la ramaderia, a la darrera dècada del segle XX es produí un augment important del bestiar boví, porcí i equí, mentre que davallà considerablement el bestiar oví.

Dins el terme de Viella hi ha diverses muntanyes d’utilitat pública. La dita d’Eth Cap dera Pujada és condomini d’Arròs e Vila amb Aubèrt. A la muntanya d’Eth Desèrt e Cubeishic, condomini d’Arròs e Vila, s’hi troba Era Artiga de Varradòs, prop del riu homònim, i la famosa cascada o Eth Pish al Saut deth Pish (Bosc de la Cascada); a més, en aquesta muntanya i en la partida de Coma de Barbaliu, el bestiar del poble de Vilamòs pot anar a abeurar-se al riu de Varradòs (en compensació, Vilamòs deixa fer llenya als d’Arròs en la seva muntanya dita de Peguèra e Sodeveda). La dita de Gotaus e Artiga Roma és condomini d’Arròs e Vila. El bestiar d’Arròs pot anar a beure a la font d’Era Laca, al terme de les Bordes, i dins la població. L’anomenada Bòsc de Casa Sasplaga e es Cròdos (vora el pic d’Es Cròdos) pertany a Montcorbau; hi ha servitud per part dels veïns de Mont a la partida anomenada Es Pales, on tenen dret de mancomunitat de gaudi amb els veïns de Montcorbau, i a la partida de Mariagata, per part dels veïns d’Arròs e Vila, que hi tenen també dret de mancomunitat de gaudi. La muntanya anomenada Bòsc Vedat és condomini d’Aubèrt i Betlan. La muntanya dita Bosc de Casa Costa i Aubaga pertany al poble de Mont (en la partida de Carpaito tenen dret de mancomunitat de gaudi els veïns de Betlan, Aubèrt i Montcorbau). La muntanya dita Eth Bosquet pertany al poble d’Aubèrt. Vilac posseeix la muntanya anomenada d’Era Cometa dins el terme de les Bordes (totes de pastius); en l’anomenada de Shartingon, a la partida d’Era Artiga de Lin, té condomini amb un 17% juntament amb les Bordes, Benòs i Begòs (50%) i amb Aubèrt i Betlan (33%); en l’anomenada de Satronca, té condomini (un 33%) amb Aubèrt i Betlan (66%) i hi ha servitud de pas. La dita d’Arto-Còsta e Montanha és condomini dels pobles d’Escunhau i Casarilh. La dita d’Arto deth Miei, Satèsta (Pales de Soto), era Solana e Sant Esteve, pertany al poble de Betren. La dita d’Eth Solan e Eth Monte pertany al poble de Betren i és a la vora dreta de la Garona. L’anomenada d’Eth Solan, també a la dreta de la Garona, és condomini dels pobles d’Escunhau i Casarilh. La dita de Varicauva (al N) és condomini del poble de Gausac (20 parts) amb els de Vilac (50 parts) i Betlan i Aubèrt (30 parts). La de Coma Sèra pertany al poble de Gausac i la de Coma Sèra e Cortia al poble de Casau. La dita de Gèles, Montpius e Sobèrado, pertany a Gausac. La dita de Delà és condomini de Gausac i Casau. La dita de Sèuva, Salpilquilha e Saplan pertany a Casau. La de Sequèro, era Piusa e Porterc Vedat pertany a Gausac; hi ha dret de servitud dels prats d’Era Piusa. A l’anomenada d’Er Espitau de Vielha hi ha dret de servitud de pas per al bestiar pel camí del Port de Viella, amb categoria de cordill. La muntanya d’Escalomilhèra e Beusa (condomini de Vilac i de Betlan) es troba al sector de l’esquerra de la Garona. La muntanya de Vilac, anomenada d’Esteres i Safusta, es troba al NW del bony de Garòs. A l’anomenada de Socascarro, Vilac hi té condomini (50%) amb Gausac. Altres muntanyes són les d’Era Ribèra Dreta e Esquèrra deth Arriu Nere, la d’Era Solana i la d’Era Artiga e Pomèro.

La indústria

A Viella hi havia hagut una certa activitat industrial tèxtil a mitjan segle XIX, i Madoz parla també de dos molins fariners com també d’un alt percentatge de gent que es dedicava a la tala de fustes per a la construcció i per a la seva exportació vers França a través de la Garona. Posteriorment assolí importància la indústria de transformació de la fusta, hi havia hagut dues serradores, avui desaparegudes. També desaparegué una petita indústria lletera absorbida durant la dècada del 1960 per l’empresa Copirineu de la Pobla de Segur.

La indústria hidroelèctrica és important. Al N de la vila, a la dreta de la Garona, hi ha la central elèctrica de Mijaran, que utilitza les aigües dels riu de Valarties i de la Garona per un túnel de 7,5 km; té un salt net de 191,34 m i un cabal de 7 m3/s.

Al municipi hi ha el polígon Viella Industrial promogut per l’Institut Català del Sòl. El polígon és situat a la dreta de la Garona, seguint la carretera N-230 en direcció a França.

El comerç, els serveis i el turisme

El comerç es beneficia del gran nombre de visitants que rep el terme, que ha esdevingut el centre de l’activitat comercial de la comarca.

Pel que fa a l’activitat firal, des de temps immemorial se celebraven a Viella tres fires ramaderes, la de Sant Joan (24 de juny), la del 18 de setembre i la del 8 d’octubre. Actualment només se celebra aquesta última. Això no obstant, hom ha mirat de crear-ne d’altres, com ara Anticvielha. Fira d’Antiquaris, Brocanters i Col·leccionisme, entre el 28 de desembre i el 4 de gener, o la Fira d’Alimentària, pel juliol. Viella celebra mercat setmanal els dijous.

Viella, com a cap administratiu de la comarca, té un bon nombre d’equipaments. Els serveis sanitaris són representats per un centre d’atenció primària (CAP) i l’Espitau Val d’Aran, construït l’any 1985 i que substituí l’antic Espitau Comarcau de Sant Antòni, reconvertit en residència geriàtrica. Pel que fa a l’ensenyament, hi ha un centre d’educació secundària on s’imparteix batxillerat i cicles formatius de grau mitjà. Així mateix, Escunhau i Aubèrt disposen d’escola d’ensenyament primari. Cal destacar la presència de l’Institut d’Investigació d’Alta Muntanya de la Universitat de Barcelona, situat a l’entrada de la boca s. del túnel de Viella.

Després d’haver tancat les pistes d’esquí d’Era Tuca, la principal instal·lació esportiva del municipi és el Palau de Gel, inaugurat el 1994. Des del 1991, Viella disposa d’heliport.

La proximitat de Viella a les instal·lacions turístiques i esportives de Vaquèira-Beret, ha comportat un bon desenvolupament del sector turístic i de la construcció. A més del Parador Nacional de Viella, al terme hi ha hotels i pensions de diverses categories, residències-casa de pagès, càmpings i refugis com el refugi de l’antic Hospital de Viella, a la boca s. del túnel.

L’estació d’esquí d’Era Tuca-Malh Blanc s’estenia des del peu de Betren, a l’esquerra de la Garona, fins al centre del sector meridional del terme, al cim d’Era Cauva (2 220 m), a l’interfluvi del barranc de Bargadèra i el barranc de Sant Estève (aquest tributari de l’Arriu Nere). Aquesta pista era la més occidental de Catalunya, i la seva situació propera a Vaquèira-Beret li comportà una forta competència.

A més de l’esquí, el municipi té una gran capacitat per a desenvolupar qualsevol activitat vinculada al turisme cultural o esportiu d’alta muntanya (esports d’aventura, rutes del romànic, gastronomia, excursionisme, ect.).

La vila de Viella

Morfologia urbana

La vila de Viella (3.156 h el 2005), capital de la Vall, es troba a 974 m d’altitud, a l’esquerra de la Garona, a l’aiguabarreig d’aquesta amb l’Arriu Nere, que travessa de s. a N el nucli urbà en un eixamplament de la vall que forma una plana ondulada voltada en amfiteatre per les serres de Garrejau i Montcorbison a l’W, Era Solana al NE i Satèsta al SE, que li donen una obertura al N i l’E. L’Arriu Nere, com a conseqüència del seu fort pendent al pas pel nucli, ha estat causa de greus inundacions: la del 1938 enderrocà 20 cases i fou també important la del novembre del 1982.

La seva si tuació en una antiga cruïlla de camins -el camí ral (camin reiau) que comunicava la part alta i baixa de la vall i els que davallaven de Gausac i Casau, a més del que pel port de Viella anava a la Ribagorça- s’ha mantingut amb els dos grans eixos de comunicació (la N-230 a França i al túnel de Viella i la C-28 a la Bonaigua).

La configuració de la població ha variat molt al llarg del temps. El nucli urbà originari es trobava al llarg de l’Arriu Nere, a la seva dreta, disposició que es manté al barri d’Eth Cap dera Vila, amb un front urbà de carrers que pugen paral·lels al riu (carrers de Sarriulèra i Major) i uns de posteriors oberts als camps veïns. L’expansió del segle XIX fou vers el N, tot mantenint el seu caràcter axial a cavall de l’espai longitudinal del passeig d’Era Libertat, i els habitatges denoten ja el predomini que les activitats secundàries i terciàries havien agafat sobre les rurals. Els camins vers Salardú (E) i vers Gausac (W) prengueren així una posició central i al llarg seu es formaren petits ravals que determinaren una estructura cruciforme de la vila, la qual restà lleument desfigurada amb l’obertura de la carretera vers el túnel (W), i l’antiga cruïlla de camins es transformà en una plaça, a l’altra banda del riu, i de les places d’Era Glèisa i d’Er Ajuntament. El traçat de la variant de la N-230 per l’W canvià l’entrada a la vila dels pobles de migdia de la Vall (fins aleshores seguia l’eix del passeig) i provocà un desenvolupament urbà que descompensà aquest sector de ponent. L’eixample de Viella, de la dècada de 1970, no tingué una planificació adequada i fou sotmès a la més descarada especulació i pobresa de mitjans i així s’ha desenvolupat només al llarg de les carreteres -úniques vies consolidades-, cosa que ha donat un allargament lateral a la població, que arriba a les portes dels pobles veïns de Betren i Gausac, amb una sèrie de blocs i cases entre mitgeres que trenquen l’escala i la panoràmica.

Al nucli antic es conserven alguns interessants edificis civils, residència d’antigues famílies nobles de la contrada, que, disposats en carrers estrets, mantenen un aire medieval. Així, a Eth Cap dera Vila es conserva l’antic casal dit Çò de Rodés, el de Çò de Fedusa (del 1608), el de Çò de Burgarol, tots amb portes adovellades i finestrals gòtics del segle XVII i la Casa o Torre fortificada de Santesmasses, anomenada també Tor deth Generau Martinhon. Aquesta darrera, del segle XVI, és molt similar a la Çò de Brastet d’Unha (1580) i sembla que es pot relacionar amb l’època de les lluites religioses a Occitània entre hugonots i catòlics i concretament amb el mariscal de Matignon, que fou nomenat el 1594 tinent general de la Guiena. Molt alterada vers el 1945, quan fou adaptada per a residència de treballadors de la PFM, vers el 1974 fou adquirida per Miquel Farré i Albages per situar-hi el Musèu dera Val d’Aran i, per tal de complir aquesta voluntat, els seus fills la cediren a la Generalitat de Catalunya.

No es conserva l’antic castell de Viella, que descriu J.F. de Gràcia en la relació que feu de la seva visita a la vila (1613). Era situat envoltant l’església parroquial de Sant Miquèu (adossada a la torre mestra) i tenia un gran pati d’armes. Encerclat amb un vall de 40 pams d’aigua que podia omplir-se en mitja hora amb l’aigua de l’Arriu Nere, disposava de baluards, muralla de 12 pams d’alçada amb troneres i contramur de 16 pams d’alçada i 4 de gruix i tres portals. La planta era rectangular (els murs del N i del S tenien 250 pams de llargada i 60 d’alçada, i els altres dos, 150 pams), amb matacans a la torre del rellotge i diversos torricons. El mateix Gràcia, que parla de grans cases i torres, descriu vuit esglésies, tres de les quals parroquials: a més de l’actual de Sant Miquèu, la de Sant Aurenç (obra del gòtic tardà, vora el passeig, on se celebra l’elecció i el jurament dels consellers, que fou enderrocada en l’època de Madoz per raons estratègiques) i la de Sant Silvestre, també desapareguda.

La casa de la vila conserva una notable porxada de l’antic edifici, molt modificat els darrers anys, i té algunes làpides a la façana que commemoren fets històrics.

L’església romànica de Sant Miquel de Viella
© Arxiu Fototeca.cat
L’edifici més interessant de Viella és sens dubte la notable església parroquial de Sant Miquèu, a la plaça d’Era Glèisa (inicialment fou una petita capella del castell). A la fàbrica primitiva, de transició del romànic al gòtic (segles XII-XIII), d’una nau amb volta de mig punt, de pedra, dividida en tres trams per arcs torals perpanys, corresponen la portada d’accés i algun finestral; al segle XVI s’afegí la torre campanar, que substituí el campanar d’espadanya, que encara es conserva al mur posterior. Al segle XV s’havien afegit dues capelles laterals i als segles XVII-XVIII el presbiteri antic fou ampliat amb un de molt més gran, amb creuer amb cúpula i llanterna. La portada té cinc arcs apuntats en degradació, amb les arquivoltes cobertes per 59 figures en relleu i diferent grandària, que al·ludeixen en conjunt al Judici Final (els condemnats a la part inferior i els justos a la superior). El timpà té tres relleus de pedra encastats amb sant Miquel al centre matant el drac, la Flagel·lació en un costat i una escena a l’altre semblant a la de Betren, portada de la qual és bessona la de Viella, però no tan ben conservada. L’element més destacat és el campanar, bastit per privilegi de Ferran I (25 de juliol de 1510) als cònsols de Viella perquè servís alhora de torre de defensa. És una torre gòtica adossada a l’angle NW de l’església, vora les muralles i damunt la porta principal del castell, de base quadrada (a la planta baixa s’obre un arc de mig punt que deixa un espai obert en forma d’atri, com a Fleury o a Poitiers, que serveix de vestíbul a la portada), i les plantes superiors (separades per motllures), octagonals, coronades per forts matacans i la barbacana sostenint una punxeguda coberta piramidal. A l’interior guarda peces de gran valor històric i artístic, com la pica baptismal romànica (segle XII), amb decoració en baix relleu estilitzada i vigorosa, amb hemisferes a la base (com altres de la Vall); l’altar major, procedent d’un altar lateral, és un retaule de fusta policromada del segle XV, amb 13 taules (sant Miquel, escenes de la vida de Jesús, bíbliques), atribuït per alguns a Pere Despallargues (autor el 1490 del retaule d’Enviny) o a un desconegut Mestre de Viella (segons Gudiol), també deixeble de Pere Garcia de Benavarri, establert a Lleida el 1460. A la sagristia hi havia l’anomenat Armari de la Vall, que guardava i guarda encara importants documents (la majoria són a l’Arxiu de la Corona d’Aragó de Barcelona), tallat en fusta el 1753, amb els escuts de Catalunya-Aragó i de Viella i de tres panys (les claus les guardaven per torn els batlles del terçons); i la peça més valuosa, el bell Crist de Mijaran, procedent de l’església de Santa Maria de Mijaran, bust de dimensions del natural, que devia formar part d’un antic Davallament de la Creu romànic, que sembla que sortí de l’important taller d’Erill la Vall, a la Vall de Boí (segles XII-XIII), amb el rostre d’una extraordinària expressivitat (requisat durant la guerra civil i dut a França i Suïssa, fou recuperat a demanda de les autoritats al general Pétain amb altres peces desaparegudes).

La cultura i el folklore

La vida cultural de la vila és dinamitzada per diverses associacions i entitats. Quant a museus, a la vila hi ha el Museu de la Val d’Aran, creat el 1983 amb l’objectiu de dotar la comunitat aranesa d’un organisme que treballés en la recerca, la conservació i difusió del seu patrimoni cultural i natural. El museu disposa de tres equipaments oberts: la torre del general Martinhon a la mateixa vila de Viella (seu central del museu), on s’hi pot veure una exposició permanent de la història de la Vall d’Aran, des de la prehistòria fins als nostres dies, a més d’una interessant col·lecció d’objectes arqueològics, artístics i etnogràfics; la casa de Joanchiquet a Vilamòs i l’església de Sant Joan a Arties. Altres equipaments culturals són la Biblioteca Generau, inaugurada el 2003, i l’Arxiu Històric General d’Aran, on es guarden documents del segle XIV al XX.

La festa major se celebra el 8 de setembre, per Era Mare de Diu de Mijaran. Al desembre hom fa festa per Santa Bàrbara (dia 4), i al febrer, el dia 5 se celebren les Àguedes i el dia 11 es fa una missa a la capella d’Era Mare de Diu de Lourdes. El 22 de maig té lloc un aplec a l’ermita de Santa Quitèria. El 16 de juny s’escau l’anomenada Festa d’Aran i el 29 de setembre se celebra la festivitat de Sant Miquel. Per Nadal és tradició representar un Pessebre Vivent.

Altres indrets del terme

Les restes arqueològiques

Aigua avall de Viella, seguint la Garona, prop de la central elèctrica de Viella, s’alça, a la dreta de la carretera N-230 i del riu, l’anomenada Pèira de Mijaran, segons tradició centre geogràfic de tota la Vall. Qualificada per Lluís Marià Vidal de monument megalític (menhir de forma prismàtica i base quadrada, de 2,40 m d’alçada i 1,60 m d’amplada i un gruix màxim d’1 m), la seva comparació amb les fites de pedra del pla de Beret ha fet creure a altres autors que es tracta d’una simple pedra de referència.

Prop de la Pèira aparegué de manera casual una sepultura de l’edat del bronze mitjà (1500-1200 aC), amb les restes d’un crani i un valuós aixovar funerari (braçalet, vas polípode de ceràmica, etc.), fet que juntament amb altres troballes arqueològiques d’esteles, ares votives i altres elements funeraris romans ha donat peu a la tradició que aquest indret fou el centre polític i religiós de la conca alta de la Garona.

Santa Maria de Mijaran

Entre la carretera i el riu, a uns 100 m de la Pèira, hi ha les ruïnes de l’antic convent i església de Santa Maria de Mijaran. Una tradició atribueix la seva fundació a sant Paulí (segle VIII) i una altra (segle XV) la relaciona amb Carlemany, i ambdues coincideixen en la seva edificació sobre un temple pagà anterior. Esmentada el 1175, és probable que s’hi refereixi l’acta de donació de Sent Marcèth (Alta Garona) als templers del 1144, quan es fa referència a la intervenció d’aquest orde militar a l’Aran per expressa voluntat del bisbe Bernat de Comenge (bisbe de la Covenarum et Save et in Coserans et in Aranno). Al segle XIV ja hi havia instal·lats els monjos agustinians de Sant Agustí del Panyo, vinguts de Tolosa de Llenguadoc. Destruït el monestir en les lluites de la fi de la guerra contra Joan II entre el sobirà i el comte de Pallars, que tenia el suport del rei de França, els monjos emigraren a Tolosa. Restaurat, el 1506 Ferran II (segons Lladonosa) el dotà amb religiosos procedents de Santa Maria de Gràcia de Lleida, també agustins.

En aquesta església se celebrava el jurament del governador de la Vall i dels seus assessors de respectar i guardar les llibertats i els privilegis aranesos, en presència dels consellers i prohoms de la Vall. El convent adossat a l’església fou enderrocat després de l’exclaustració del 1835, ja dissolt l’orde. Durant la guerra civil de 1936-39 l’església fou utilitzada com a polvorí i volada el 17 d’abril de 1938, quan hi entraren les tropes franquistes.

Era un edifici romànic de la fi del segle XI, modificat al XIII i sobretot al XV. De tres naus desiguals, amb tres absis, les naus eren separades per dos pilars circulars a cada costat de la central, més gran, amb pilars substituïts al segle XV per contraforts interiors. Encara es pot veure la decoració amb arcuacions llombardes de part dels absis. A l’interior es venerava la imatge renaixentista d’Era Mare de Diu de Mijaran (destruïda el 1936, n'hi ha una rèplica a Sant Miquèu de Viella) i hi havia una interessant pica beneitera romànica amb el peu decorat amb esteles i flors.

Sobre Mijaran hi ha diverses llegendes; n'hi ha una que fa responsable un ase de destruir durant la nit les obres de construcció del convent pels agustins fins que un dels frares aconseguí de domar-lo i fou des d’aleshores un decisiu col·laborador. Una altra diu que un tal Pinós, trobant-se enmig d’una gran tempesta de neu al port de Viella, es refugià en una cova on entrà un gran os; Pinós prometé a la Mare de Déu de Mijaran, patrona de la Vall, que si l’os no li feia mal donaria al convent el terreny que un home podia dallar en un dia, i en sortir-ne il·lès donà el prat adjacent a la capella, que encara es diu prat d’Eth Prior.

Hospital de Viella

A la muntanya dita d’Er Espitau de Vielha, prop de la boca s. del túnel i a l’esquerra de la Noguera Ribagorçana, hi ha una sèrie d’edificis amb una capella que corresponen a l’antic Hospital de Viella o de Sant Nicolau dels Pontells (d’Es Pontèths), a 1 620 m d’altitud, que tenien la missió d’acollir els vianants que havien de travessar el difícil port de Viella i era, i és, propietat de la vila de Viella.

La petita capella de Santa Quitèria (advocació que substituí la de Sant Nicolau) és un petit edifici d’una nau i campanar d’espadanya, amb un portal adovellat.

En la relació de J.F. de Gràcia (1613) es deia que ací hom donava alberg als passatgers i menjar, com a almoina, a religiosos, soldats i pobres que hi passaven a càrrec de la vila, que hi destinava anualment 2 000 rals. Havia estat fundat per Alfons I de Catalunya-Aragó el 1190, anys després del tractat d’emparança que el mateix rei havia donat a Sant Andreu de Barravés.

Escunhau

El poble d’Escunhau (105 h el 2005) es troba a la vora esquerra de la Garona, a 1 049 m d’altitud, al costat de la carretera C-28, al peu dels vessants N del boscat tuc de Mieidia (2 114 m). L’antic Camin Reiau, que recorria tota la Vall, creuava de banda a banda la caseria. El carrer Major era travessat per un barranc on hi havia els rentadors públics i l’abeurador, amb una font de pedra datada el 1746, però actualment l’aigua és canalitzada subterràniament i rentadors i abeuradors són en lloc cobert mentre que la font s’ha adossat a una casa veïna. El lloc formava part del terçó de Viella i, des de la subdivisió del segle XV, del de Castièro. Surt esmentat en documents medievals amb les grafies Azcunia, Espinyau, Scunha, Scunhali, Sccunnnhalibus.

La població té alguns edificis interessants de caràcter civil, amb llindes del segle XVII (Çò de Jançò) i especialment la casa dita Çò de Pejoan, amb finestrals renaixentistes i l’antic portal adovellat amb un escut nobiliari amb dos ocells donant-se el bec sobre sis barres i la data del 1393, la més antiga de la Vall conservada.

L’església parroquial de Sant Pèir o Sant Pere es troba a migdia del nucli, a la part més alta, i ha estat reedificada diverses vegades. Alguns elements confirmen l’existència d’una primitiva fàbrica del segle XI i una de posterior del XII. La primera és avalada pels murs formers de la nau, llisos i rústecs, com també les finestres de doble biaix amb dovelles de pedra tova obertes al mur de migdia, i la segona per una bonica i original portalada oberta al costat del N de la nau, el conjunt de la qual forma un parament avançat respecte al cos de la façana. És formada per dues arquivoltes de secció circular sostingudes per dues columnes per banda amb capitells i bases treballades. Les impostes són decorades amb ramatge i sostenen un doble arc, l’exterior escacat. Al timpà hi ha un Crist i sobre l’arcada hi ha un fris centrat per un crismó, a cada costat una estrella de vuit puntes i una creu grega. La nau és asimètrica (havia estat de volta) i en els seus murs s’obren finestrals gòtics. Entre els objectes interessants es destaquen la pica baptismal, romànica (1,10 m de diàmetre) amb relleus i iconografia molt arcaics, la pica d’aigua beneita, també romànica, una capa pluvial del segle XVI brodada amb or i seda (còpia de la de Garòs), una casulla similar de la mateixa època amb els sants Pere i Roc brodats i escenes de la Crucifixió i sant Blai, i una creu gòtica d’argent sobredaurat del segle XVI. A l’altar major es venera una notable talla del segle XIII amb el Sant Crist, amb una creu com a Salardú ornamentada a l’anvers i el revers amb dibuixos en relleu en una cara i policromia a l’altra, i un Crist suspès per tres claus malgrat els peus separats (transició dels quatre claus romànics i els tres gòtics). Desaparegueren el 1936 unes pintures murals sobre fusta que hi havia al parament de davant la porta, amb escenes de la Passió, del segle XVI. Al mur N hi havia encastat un fragment de làpida o cippusromà de marbre amb la inscripció ILVRBERRIXO/ANDEREXO, que el 1881 fou descoberta per un francès dit M. Goudon i que actualment es troba, amb altres peces de la comarca, al museu de Tolosa de Llenguadoc). Perllongat l’edifici per la capçalera en època gòtica, desaparegué l’absis semicircular i al seu lloc es bastí un espai rectangular molt més espaiós i al segle XVII s’aixecà, adossat al mur W, el campanar, de planta quadrada.

Hom fa festa major el dia 29 de juny, per Sant Pere, i es fa un aplec el 3 de juliol al pilar de pedra de Sant Roc i Sant Sebastià.

Betren

El poble de Betren (483 h el 2005) es troba entre Escunhau i Viella, també a la riba esquerra de la Garona i a 1 006 m d’altitud, als vessants d’Er Ombrèr. El lloc formava part del terçó de Viella i, des de la subdivisió del segle XV, del de Castièro. Surt esmentat en documents medievals amb les grafies Berten, Bertre, Vetrenio, Bertren.

El nucli s’estén al llarg de l’antic Camin Reiau d’W a E, paral·lel a la C-28, que voreja el poble per migdia. També a migdia hi ha el bosc d’Arto deth Miei, Satèsta e Sant Esteve, d’avets i dels de millor qualitat de la Vall, i ací s’inicien les instal·lacions de l’estació d’esports d’hivern d’Era Tuca.

A més d’algunes cases antigues amb finestrals renaixentistes (Çò de Palhàs i Çò de Portolà), té el major interès arquitectònic l’església parroquial de Sant Sernilh (antigament de Sant Esteve), romànica de transició al gòtic (segles XII-XIII) i renovada al segle XIV, de planta rectangular, gairebé quadrada, volta apuntada i absis pentagonal. A la façana principal (N) hi ha la porta formada per quatre arquivoltes d’arcs apuntats en degradació, amb les dovelles profusament adornades amb 60 figures en relleu, al·lusives al Judici Final, bastant primitives en relació amb les de la porta de Viella. Les arquivoltes descansen sobre quatre columnes per costat amb capitells molt llavorats i encerclant per fora les mateixes arquivoltes hi ha un guardapols en forma de pestanya, sostingut per mènsules i ornat amb dobles mitges esferes aparellades. El timpà és format per tres daus, el central amb la Mare de Déu i l’Infant, el de la dreta representant l’Anunciació, i el de l’esquerra, un monjo i un home despullat (ha estat interpretat com el Pare Etern i Adam). Al frontispici hi ha un bell finestral gòtic tripartit amb dos mainells, coronat per una rosassa calada encerclada per un guardapols similar al de la portada. A la seva esquerra hi ha un curiós relleu d’un genet que passa per damunt d’una figura estesa al costat d’una dona. A la façana de l’W hi ha un altre finestral gòtic amb tres arcs apuntats en degradació sostinguts per tres columnes i una altra rosassa estrellada al damunt. El parament del mur és acabat per una doble espadanya ornamentada amb guardapols i impostes amb esferes també aparellades. Conservava a l’interior uns encensers del segle XII, un frontal d’altar de vellut brodat amb sant Sadurní i sant Esteve del segle XVI, una casulla amb brodats de la mateixa època i un retaule gòtic (segle XV) dit de Sant Sernilh, obra del mateix autor del retaule major de la parròquia de Viella (dit per això el Mestre de Viella), que es donava per perdut però que aparegué el 1979 a Barcelona en una subhasta. L’església conserva una creu processional gòtica d’argent sobredaurat (segle XVII). A la part de ponent del poble hi ha les escasses restes (el campanar quadrat i un relleu encastat en un mur) d’una antiga capella de Sant Sernilh, feta al segle XI i refeta al XIV, el XVIII i el XIX. El rector de Betren tenia el títol de notari eclesiàstic de la Vall.

El molí fariner de Betren era dels més importants de la contrada. Al poble hi ha dues antigues cases, Sancho i Moreu, que havien tingut molta anomenada en temps passats per la seva força econòmica en el camp del comerç, en la recria de mules i en el camp de l’agricultura. Betren celebra la festa major d’Eth Rosèr el 7 d’octubre, i el primer diumenge de juliol es fa un aplec a la capelleta de Sant Roc i Sant Antoni.

Casarilh

El poble de Casarilh (74 h el 2005) es troba també a la riba esquerra de la Garona, a 1 050 m d’altitud, travessat per l’antic Camin Reiau (la C-28 l’envolta per migdia). Part del terçó de Viella i, des del segle XV, del de Castièro, surt esmentat en documents medievals amb les grafies Caanarill, Casaril, Casarilh, Casarillo.

El nucli, d’estructura molt senzilla, tenia algunes cases dels segles XVI-XVII com Çò de Nart, amb finestres renaixentistes, que fou enderrocada. L’església parroquial de Sant Tomàs té una sola nau, petita, coberta amb volta de fusta, molt reformada però amb el primitiu absis romànic semicircular. Al parament del N, prop de la porta que mena al campanar, hi ha encastada una interessant làpida sepulcral de marbre blanc (95 cm de llargada per 58 d’alçada), amb un bell monograma de Crist entre una estrella de quatre puntes i una creu grega dins un cercle, amb dos caps a la part inferior, d’home i de dona, peça d’influència gal·loromana que sembla pertanyent a un frontal d’un dels cineraris o sarcòfags dels primers temps del cristianisme a la vall, força freqüents a l’Aran i a les valls limítrofes de Comenge, Larbost i Coserans. Té a l’interior una pica beneitera renaixentista sostinguda per un pedestal romànic, un notable Crist romànic (segles XII-XIII) d’un metre de llargada, amb una corona metàl·lica cisellada, que recorda l’escola del Crist de Salardú, però una mica més modern. A l’entrada del poble hi ha una petita capella dedicada a sant Antòni.

Casarilh celebra la festa major el 29 de juny (amb Escunhau) i també fa festa el dia de Sant Tomàs, el seu patró (21 de desembre).

Gausac

El poble de Gausac (566 h el 2005) es troba a l’esquerra de la Garona i a l’extrem NW de la plana de Viella, al peu dels vessants de la muntanya de Varicauva. Les cases segueixen una carena que domina el petit barranc de Gausac, i el carrer principal s’enfila pel pendent, configurant una agrupació típica de poble de vessant. Però la primitiva imatge de poble aïllat s’ha vist afectada per la proximitat de Viella, la urbanització de la qual s’ha estès vers el camí de Gausac i ha donat lloc que els dos nuclis gairebé s’uneixin bo i convertint Gausac en un barri de la capital de l’Aran.

L’església parroquial de Sant Martin de Gausac és un dels millors exponents de la construcció gòtica de la comarca, tot i que conserva algun element del romànic. Té una nau de tres trams, un atri i l’absis poligonal. Els trams són separats per arcs apuntats i motllurats del segle XV sostinguts per columnes adossades amb capitells gòtics. La volta és d’aresta i de racó de claustre al presbiteri i s’il·lumina per grans finestrals de doble biaix. Conserva una pica d’aigua beneita, romànica, decorada amb relleus de tema vegetal, i una pica baptismal, també romànica, molt semblant aquesta a les de Viella i Escunhau, decorada amb motius vegetals i les figures d’un bisbe i d’un home amb els braços aixecats. Fins el 1936 conservà un retaule gòtic dedicat a sant Martí i té encara una creu processional d’argent sobredaurat, una relíquia de la Vera Creu, en un reliquiari d’argent del 1767, i una imatge de fusta policromada de sant Roc (segle XVII). La torre del campanar (segle XV) és de planta vuitavada i tres cossos. El superior té obertures d’arc de mig punt davant les campanes, el mitjà té sageteres a totes les façanes, rectes i circulars, i el cos inferior, de planta quadrada, forma un atri d’entrada al temple amb quatre arcs creuats i apuntats en nervadura que arrenquen de petites mènsules en forma de caps humans als angles. Aquesta construcció sembla obeir a una doble funció de campanar i de torre de defensa per això té un aspecte extraordinàriament robust, similar al campanar de Viella (la teulada punxeguda és tan alta com el campanar).

Als contraforts exteriors del temple hi ha encastats fragments d’una estela romana de marbre blanc i a la rectoria hi ha també encastat un monument funerari més complet, decorat amb els bustos d’un home i una dona sota arcs sostinguts per columnetes i representacions de signes australs, cosa freqüent a l’Alta Garona (Sent Beat, Garni, Sent Bertrand de Comenge, Sent Aventin, etc.). Altres restes epigràfiques romanes confirmen l’antiga fundació de la població. Documentat en les formes Gausaco, Gausacus o Gahusaco. En la guerra dels Segadors fou saquejat i cremat per les tropes de Josep de Margarit.

La festa major se celebra el 17 d’agost, i el dia de Sant Martí, patró de la parròquia (11 de novembre), es beneeixen panets que es reparteixen en sortir de missa. El 5 d’agost es fa un aplec a la muntanya de Gèles en honor d’Era Mare de Diu de les Neus, prop d’Era Piusa.

De Gausac, per una pista forestal asfaltada, s’accedeix (NW) vers indrets molt visitats, especialment pel turisme d’estiu: l’estany d’Era Piusa, prop de Montcorbison i el Pla Batalhèr (on hi ha un monument a Sant Francesc i un refugi forestal) i el gran bosc o Cornisa de Varicauva, amb impressionants avetoses.

Casau

El poble de Casau (100 h el 2005) es troba al SW de Gausac, més enlairat damunt la riba esquerra de la Garona i dominant un ample i bell panorama de la part alta i mitjana de la Vall d’Aran. També, com a Gausac, a les cases antigues s’han sobreposat, per la proximitat de Viella, noves cases i apartaments. L’església parroquial de Sant Andrèu es troba a l’extrem de ponent del nucli i és d’origen romànic, d’una nau rectangular i volta de canó. L’absis fou substituït pel presbiteri quadrat, i la portada de migdia és gòtica, amb quatre arcs apuntats en degradació sostinguts per semicolumnes amb dues petites bases i guardapols molt gruixut i un monograma de Crist decorant la clau de l’arc superior. Damunt hi ha un Crist en relleu, amb dos àngels al costat molt arcaïtzants. El campanar és de torre quadrada, molt robusta, amb tres plantes (la inferior ocupada pel presbiteri). Guarda a l’interior peces valuoses: la pila baptismal preromànica, de marbre gris, decorada amb figures i ocells i formada per un monòlit de forma circular sobre un gruixut pedestal rectangular decorat amb semicolumnes als costats acabades amb caps que fan de capitells; la pica d’aigua beneita, també de marbre, obra del segle XII decorada amb una màscara de la boca de la qual surt una llarga cinta amb profusió de flors i fulles; una talla de la Mare de Déu, romànica; una creu processional d’argent sobredaurat (segle XVI); un portapau d’argent cisellat (segle XVI) amb el Crist com a Bon Pastor; un copó-custòdia del segle XVII daurat; i una magnífica casulla brodada amb or i seda sobre damasc roig, també del segle XVI, amb escenes bíbliques i els sants Andreu i Jaume, patrons de la població.

A Casau també s’han fet troballes d’època romana, com un cippus incomplet amb la inscripció RY/IPPUS/VSLM, que és a Luchon.

La festa major se celebra per Sant Jaume (25 de juliol) i també es fa festa major pel copatró, Sant Andreu (30 de novembre). Hom celebra també un aplec al pilar d’Era Mare de Diu de Lourdes el 2 de juliol.

Eth Santet

Abans d’arribar a Casau es troba l’antiga caseria de Sant Pèr, de la qual surt una pista forestal als vessants de migdia de Montcorbison, fins a la pleta de Montpius (al N d’aquest cim), on es perd (2 080 m), al peu d’una capelleta dita Eth Santet, indret on segons una llegenda desaparegueren un dia el capellà i setze lladres que robaven bestiar, els cadàvers dels quals no es trobaren mai. A la capella es fa un aplec cada any el 2 de juliol. Aquest sector havia estat ocupat per un petit estany de tipus glacial.

Vilac

La vila de Vilac (200 h el 2005) és situada als vessants del pla de Mont, dominant l’aiguabarreig del riu de Salient amb la Garona (a uns 3 km de Viella). La situació enlairada li dona una bella panoràmica sobre la plana de Viella i les muntanyes del port homònim, que ha donat peu al refrany ”S'era Val sigueesse un ueu, Vilac ne seria eth mijò” (“Si la Vall fos un ou, Vilac en fóra el rovell’).

En la seva relació del 1613, J.F. de Gràcia diu que a Vilac hi havia dues torres de defensa, dues esglésies (la parroquial de Sant Feliu i la de Sant Laseron amb sis beneficiats i sis clergues) i el castell de Vilac a la part alta en forma de triangle (amb vall i pont llevadís a la part de llevant, contramurs de 16 pams d’alçada encerclant-lo i cinc baluards; el llenç de mur més ample tenia 250 pams, amb 5 de gruix i 50 d’alçada, amb dues torres als extrems; en una de les dues places d’armes hi havia l’església parroquial actual, amb la torre mestra -l’actual campanar amb cinc campanes- i una altra torre rodona coberta de llicorella); diu també que dins el castell hi havia restes d’edificacions antigues i una sala coberta molt llarga on es reunien els vilatans.

A l’extrem de ponent, fora del nucli vell (que conserva alguns interessants casals restaurats), s’alça, davant una gran plaça i mirador de la vall, l’església parroquial de Sant Feliu, reformada en diverses èpoques però que conserva molts elements de l’edifici romànic dels segles XII-XIII. La façana principal, de migdia, té una notable porta formada per 4 arcs adovellats en degradació, amb impostes llises, encerclats els arcs per un guardapols escacat amb cordatges trenats. El timpà és de marbre amb una figura del Pantocràtor esculpida, entronitzada i beneint i els símbols dels evangelistes al voltant. Damunt la porta hi ha encastada una pedra en forma d’ample fris, amb un crismó entre dos cercles que recorda el del portal d’Escunhau, i altres pedres amb decoracions segurament d’un edifici anterior. El campanar, a l’extrem W de la nau, és una gran torre de planta quadrada (uns 30 m) amb tres plantes i que abasta tota la nau central, amb finestres d’arcs apuntats (al segon cos amb arquivolta en degradació i al superior separades per columnetes). L’interior, del tipus de Sant Climent de Taüll, és de tres naus, la central amb volta de canó i de quart de cercle les laterals, dividides en trams per senzills arcs torals contrarestats per pilars adossats als murs. Els arcs formers i les nervadures són sostinguts per tres pilars de base circular per banda. El 1824 s’hi afegí el creuer, cimbori de base octagonal de l’amplada de l’església, cobert per una teulada en forma d’alta piràmide que es corona amb una llanterna, amb finestres, coberta també per una piràmide de llicorella. Tenen molta anomenada les fonts baptismals i la pica d’aigua beneita, romàniques, esculpides de manera molt primitiva. S'hi venera una notable imatge romànica de transició (segle XIII) d’Era Mare de Diu de Gràcia, i altres talles renaixentistes i barroques. Es conserva una creu processional d’argent sobredaurat i un calze del 1771, i cinc plafons d’un antic retaule gòtic amb sant Miquel i escenes de la vida de Maria (del mestre Despallargues, que signà el 1490 també el retaule d’Enviny), que recorda el d’Albi, i una rèplica del que hi ha a Viella.

El lloc és d’antiga fundació. El nom sembla d’origen celta i adaptat pels romans. En documents medievals apareix amb la forma Vilaco, Villacho o Vilacho.

Al lloc dit Era Bòrda de Jan, a l’esquerra del Riu Salient i a migdia del poble, es descobriren les ruïnes dluna antiga capella on segons la tradició (recollida per J. Soler) hi hagué l’antic poble i la casa pairal dels barons de Santa Gema. En les relacions o fogatjaments medievals figura la vila de Vilac amb els agregats de Sancto Germenio et idem o Sangermós e ide, que segons mossèn J. Condó corresponen a dos llogarets avui desapareguts dits de Santa Gema i Sant Germés (l’idem i l’ide significaven molt probablement la semblança entre els dos topònims). Inicialment formà part del terçó de Viella i, quan aquest se subdividí, del de Marcatosa. Fou una de les viles més importants de la Vall, on tenia la residència el lloctinent del batlle de Viella i dos cònsols que la governaven.

Al camí que uneix la vila amb la carretera general hi ha dos petits oratoris de pedra, el de Sant Antòni i el del Sagrat Cor.

Vilac celebra la festa major el primer d’agost, per Sant Fèlix. El tercer diumenge de juny es fa un aplec a la capelleta d’Era Mare de Diu d’Era Artiga de Lin.

Betlan

El poble de Betlan (34 h el 2005) es troba en un replà a la dreta de la Garona. És un dels nuclis més petits de la vall. Les poques cases que hi ha se situen al voltant d’una gran plaça tancada a ponent per l’absis romànic de l’església parroquial de Sant Pèir, una de les construccions religioses més antigues de la Vall, probablement del segle XI, desfigurada per afegitons i reformes posteriors (es conserven, a més de l’absis, el presbiteri i una bona part dels murs); té una nau reduïda i irregular (convergent), coberta per una volta de canó. A l’absis i al mur del fons d’una capella hi ha unes pintures murals del segle XVII i es conserva una pica baptismal romànica, amb fullatges, un pedestal prismàtic de base triangular i una creu processional d’argent daurat del segle XVII. Hom celebra la festa major el dia 5 d’agost, per la Mare de Déu de les Neus.

El lloc apareix en documents medievals sota les formes Bella, Bela, Bellano i Betlano i formà part del terçó de Viella i després del de Marcatosa. Referent a Betlan hi ha una llegenda de l’època de la dominació romana, segons la qual el gegant Mandrònius, capitost de les forces contra Roma, feu presoners un gran nombre de soldats i envià una orella de cadascun i les dues del general a la mateixa Roma.

Aubèrt

El poble d’Aubèrt (122 h el 2005) es troba a la dreta de la Garona, vora la carretera N-230, a 4 km de Viella, i forma el nucli més important del terçó antic de Marcatosa.

L’església parroquial de Sant Martin es troba fora del nucli urbà i havia estat la de l’antic monestir de Sant Agostin, desaparegut. Era inicialment un edifici romànic de transició (fi del segle XIII), amb elements gòtics, que ha estat molt desfigurat. D’una nau, conserva l’absis semicircular (a llevant) coronat per un campanar d’espadanya; una torre campanar quadrada, afegida a l’angle NW, serveix de magatzem (hi havia unes sitges dels frares per al blat dels delmes); es troben en molt mal estat unes pintures murals de l’absis, del segle XVII, i té un gran interès la pica baptismal romànica, de marbre, amb franges de cordatges esculpides, amb fust circular (amb columnetes) i gran sòcol decorat amb boles de relleu.

A la plaça Major, que centra el nucli, hi ha una altra església, dedicada a Era Mare de Diu deth Rosèr, edifici del segle XII al qual s’afegí al segle XVI un campanar de planta quadrada amb un segon cos octagonal que té en un angle encastada una estela romana de marbre. Té una nau rectangular, amb tres trams separats per pilars i arcs torals de mig punt molt sobresortints i amb volta de canó. Conserva una pila baptismal de marbre llisa, una creu processional d’estil gòtic d’argent daurat que és un dels millors exemplars de la Vall d’Aran. Prop seu es trobaren fragments d’un altar votiu gal·loromà de marbre amb la inscripció VSLM (Votus Solvens Liber Meritus).

Aubèrt celebra la festa major el primer diumenge d’octubre i hom fa un aplec anual el tercer diumenge de juny, amb Vilac i Betlan, al lloc on era situada la capella a Era Artiga de Lin. El 4 d’octubre es fa un aplec al pedró de Sant Francesc d’Assís. Hom també fa festa l’11 de novembre.

Mont

El poble de Mont (28 h el 2005) es troba als vessants de la muntanya d’Es Cròdos i enlairat a la dreta de la Garona, en una situació oberta als vents de l’W. L’uneix a la carretera un ramal que prové de Vilac.

El petit nucli té una mica apartada la seva església de Sant Laurenç, d’una nau i volta de canó. De l’època romànica resta una pica d’aigua beneita que contrasta pel seu estil i inspiració amb les altres de la Vall i també té una creu processional del segle XVII i algunes imatges d’escàs valor. La festa major és el 10 d’agost, per Sant Llorenç, i el 25 de gener se celebra la Festa de Sant Pau.

Montcorbau

El poble de Montcorbau (18 h el 2005) es troba enlairat damunt Betlan. El mateix brancal de la N-230 que de Vilac va a Mont arriba al nucli. La disposició urbana del poble és lineal, seguint la vora inclinada d’un replà sobre el barranc de les Roques Neres. A l’extrem inferior hi ha l’església parroquial de Sant Esteve, d’origen romànic (segle XI) i una nau, amb la capçalera poligonal gòtica (segle XV), a la qual s’afegiren cinc capelles i un campanar de planta quadrada al segle XVII. El pòrtic és del XVIII, dins una línia renaixentista, amb un porxo davant on hi ha encastat un petit cippus romà. A l’interior, la nau és coberta amb volta de canó, i arcs torals apuntats la divideixen en tres trams. Al baptisteri hi ha una pica baptismal romànica, decorada, similar a la de Betlan, i guarda també una creu processional gòtica d’argent daurat del segle XVI, de delicada orfebreria.

Més al N de Montcorbau, hi ha la capella d’Era Mare de Diu des Desemparats, feta per una promesa d’un soldat fill del poble al segle XIX, on el segon diumenge de maig es fa un aplec. Montcorbau celebra la festa major el 3 d’agost.

El nom surt grafiat en època medieval Montcorball, Montecorballo i Muntarbal.

Arròs

El poble d’Arròs (103 h el 2005) es troba enlairat damunt la Garona (abans de la seva confluència amb el riu de Varradòs), als vessants W de la muntanya de Mariagata. L’església parroquial de Santa Eulària, a la part oriental del nucli, és una construcció gòtica del segle XIV, d’una nau i volta d’aresta amb quatre capelles laterals, afegides posteriorment. Conserva una pica baptismal romànica del segle XII, decorada amb relleus florals esquemàtics, i una creu processional gòtica d’argent sobredaurat anàloga a d’altres de la Vall. El campanar és de base octagonal i té una atípica coberta gairebé plana.

Un edifici civil interessant és el dit Çò d’Ademar o més sovint Çò deth Senhor (seu oficial del Conselh Generau d’Aran), de grans proporcions i dos torricons, que duu a la façana la data del 1820. Hi ha una capella d’Eth Pilar al N del nucli. Arròs celebra la seva festa major el dia 29 d’agost.

Aigua amunt del riu de Varradòs i al seu costat dret es troba l’ermita de Sant Joan d’Arròs, propera a les bordes de Sant Joan d’Arròs, construcció romànica, amb una casa o hostaleria al costat, on es fa un aplec el primer diumenge de maig i un altre per la Segona Pasqua.

Vila

El poble de Vila (31 h el 2005) es troba a 1 km a llevant d’Arròs, als mateixos vessants de la muntanya de Mariagata i prop del barranc de Sant Martin (que desemboca aigua avall d’Aubèrt). El petit nucli és presidit per l’església parroquial de Sant Pèir (malgrat que el patró del poble sigui sant Roc), edifici simple amb campanar de torre, quadrat. Hom fa festa major per la Mare de Déu d’Agost i Sant Roc.

Als afores, vers llevant, hi ha la petita capella de Sant Miquel. El lloc surt documentat a l’edat mitjana com a Villa o Castri de Vila.

La història

L’existència de Viella (Veiha, Vilabella, Bielha, Bielhe etc., en documents medievals) sembla ser un fet ja en època romana, per raó del nom de Vetula enregistrat en algun altre document medieval per altres troballes d’epigrafia i altres objectes.

A l’edat mitjana assolí la importància política administrativa que ha perdurat. Fou cap del terçó de Viella i més tard del de Castièro, seu de reunions diplomàtiques entre francesos i enviats de la corona de Catalunya-Aragó en 1298-1313 (quan havia ocupat la Vall el monarca francès Felipel Bell).

Per la situació estratègica de la vall, continuà essent al llarg del temps una vila molt castiga da per les guerres.

Durant el regnat de Pere III, fou ocupada per Jaume III de Mallorca, que després del 1344 s’emparà del Rosselló i la Cerdanya. Més d’un segle després, el 1473, en la guerra contra Joan II, fou ocupada i devastada per les tropes franceses del comte d’Armanyac.

Viella esdevingué una de les tres places fortes reials de la Vall, on tingueren la residència l’assessor o jutge, un dels tres batlles principals de la Vall, i dos cònsols. Era el lloc on s’efectuaven les cerimònies d’insaculació i jurament dels oficis de la vall i se celebraven els consells generals. Fou plaça de guerra, amb castells i muralles (segons Solé i Santaló es conservava a l’arxiu de la vila la concessió, per part de Pere III als cònsols de Viella, Gausac i Casau, que poguessin bastir una fortalesa amb muralles i valls per a la seva defensa, en un document signat a Lleida el 1345. En un altre document del 1364 consta el conveni dels cònsols de les tres poblacions per tal d’acabar de bastir el castell de Viella).

Durant la guerra dels Segadors (1640-1652), la Vall fou ocupada per les tropes castellanes de Felip IV, i el governador Jacint de Toralla hagué de lliurar el castell de Viella. Tanmateix, amb l’arribada de les tropes catalanes (1643) comandades per Josep de Margarit, governador general de Catalunya, Viella fou assetjada i conquerida i patí una cruel repressió en la qual morí més de la meitat de la població: la vila fou saquejada i incendiada.

En la guerra de Successió contra Felip V, Viella fou víctima novament de l’horror per mà del venjatiu marquès d’Arpajon, que comandava les tropes francocastellanes, i el pla d’Es Horques, lloc on es complien les sentències contra els criminals de la Vall, es convertí en lloc de martiri dels patriotes austriacistes aranesos (1707).

Ja el 1812, en la guerra del Francès, amb motiu de l’ocupació de la Vall per les tropes napoleòniques, hi fou construït un fortí. Tingué un paper més important, però, en les guerres carlines. Durant la primera, el 1835, fou ocupada el mes d’agost pels carlins, que havien derrotat les tropes cristines. Però el 28 de novembre del mateix 1835 entraren a Viella les forces liberals dirigides per Pascual Madoz, que restablí el poder dels cristins després d’haver vençut els carlins al pont d’Aubèrt. Madoz organitzà militarment la Vall i construí una fortalesa al lloc dit Eth Castèth, on avui hi ha el Parador Nacional de Turisme. Quan Madoz tornà a Madrid, pel seu nomenament com a diputat del Congrés, Viella fou ocupada novament pels carlins (27 de novembre de 1836). En les altres guerres carlines sofrí altres ocupacions dels dos bàndols i el 1847 s’hi construí un alfolí.

En la darrera guerra civil (1936-39), fou ocupada per les tropes franquistes el 17 d’abril de 1938, amb tota la vall, i anys després, el 1944, sofrí alguns dels atacs del maquis resistents contra les tropes que hi havia aquarterades a la vila.

Col·laboració: 
MxC
Data de revisió: 
2017-05-11
Llegir més...