i Joan Vila i Casas | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Joan Vila i Casas

Joan Vila i Casas
© Marie Christine Vila  
pintura pint, gravat grav, ceràmica ceràm i literatura lit
Pintor, gravador, ceramista i escriptor.
Sabadell, Vallès Occidental, 3 de juny de 1920 — Barcelona, 18 de gener de 2007

Conegut com a Vilacasas . El 1934 ja fou premiat pel Centre Excursionista del Vallès. Fou deixeble dels pintors Joan i Màrius Vilatobà. Acabada la guerra civil fou membre destacat del grup sabadellenc El Cenacle (fins el 1941). Féu algunes exposicions de tempteig, i el 1949 anà a París, on visqué fins el 1961. Estudià a l’École du Louvre. Exposà a Barcelona des del 1950, i a París el 1951. El 1954 exposà a Barcelona ceràmiques, tècnica en què els seus marcians són mostra d’una destacada originalitat. Passà d’un cert fauvisme a una abstracció d’influència neoplasticista el 1953. Participà en la Tercera Biennal Hispanoamericana d’Art de Barcelona (1955), i el 1957 exposà, a Barcelona, obres informalistes, que aviat evolucionaren cap al que ell anomenà planimetries , per la seva relació amb la plàstica dels plans topogràfics. Exposà individualment a Madrid, Bilbao, Lisboa, etc., i col·lectivament a Europa, Amèrica i Àsia. Fou fundador de la revista O Figura el 1960, any que rebé el premi Juan Gris. Realitzà murals ceràmics i ha exposat en diverses edicions de la Mostra d’Art Nou de Barcelona i en les biennals de Venècia (1960, 1964 i 1968), de São Paulo (1961) i d’Alexandria (1964), on fou premiat. Com a escriptor estrenà —sovint amb el pseudònim de Carles Valls — comèdies iròniques, com Jo, el serial i la gallina (1967), El funerari (1968), L’enterrament és a les 4 (1968, publicada el 1982), Mercè dels uns, Mercè dels altres (1976, publicada el 1982), Tres crits i una sola veu (1978, publicada el 1982), Dolça de les tàpies (1982, publicada el 1984) . Tanmateix, es destacà especialment per texts com Cartes a un pintor (1964) i per les seves novel·les, on sovint denuncià amb amarg humorisme el món de l’art amb els seus grups de pressió: Doble blanc (1960), Matèria definitiva (1961), Operació viaducte (1962), Nnoba fygurassió (1965), Jourdain 65 (1966) i Aiguafort del XII (1966).

Llegir més...