i Joan Vila i Grau | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Joan Vila i Grau

art art
Artista plàstic, fill i deixeble d’Antoni Vila i Arrufat.
Barcelona, Barcelonès, 1932

Formació i orientació professional

Estudià a l’Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona del 1950 al 1955, any que els abandonà per dedicar-se professionalment a la pintura. Interessat per la renovació de l’art litúrgic, fou un dels membres destacats -amb altres integrants de l’equip La Cantonada, 1961-71- de la nova etapa del grup Ars Sacra, del qual formà part del 1960 al 1974.

Vitralls més destacats

Ha destacat sobretot en el vitrall, nucli de la seva activitat artística, i la seva obra és present a Barcelona (església de les Germanetes de l’Assumpció, 1962; Llars Mundet, 1963; església Verge de la Pau, 1964 i 1966; Orfeó de Gràcia, 1978; Bellesguard, 1979;  església de Nostra Senyora de la Pau, 1985 i 1993; Conselleria d’Economia i Finances, 1989; església de sant Gregori Taumaturg, 1994); Sabadell (Caixa d’Estalvis, 1968, 1970 i 1990); Sant Sadurní (Caves Codorniu, 1970); el Vendrell (Auditori Pau Casals, 1980); Vilafranca del Penedès (Caixa d’Estalvis, 1986), i altres poblacions de Catalunya, com també a Andorra (parròquia de les Escaldes, 1981), Alaior (parròquia, 1972), Ciutadella (monestir de Santa Clara 1993), Saragossa (1955), Granada (1968), Madrid (1968), Cadis (1970), Corrientes (Argentina) i Cincinnati (EUA). També col·laborà en alguns vitralls amb Joan Miró.

Vitralls de l'absis de la basílica de la Sagrada Família, dissenyats per Joan Vila i Grau
© Vitralls Bonet
El 1999 rebé l’encàrrec de realitzar els vitralls de la Sagrada Família, els corresponents als finestrals de la Resurrecció (2002), de la Llum (2003), de l’Aigua (2004), de la Nativitat (2005), incolors (2006), de les capelles absidals (2009), de la Vida (2009) i de la Pobresa (2010).

Ceràmica i pintura

Ha fet també plafons ceràmics en col·laboració (des del 1955) amb Jordi Aguadé, cunyat seu. La seva primera exposició individual com a pintor fou a Manresa, el 1963, i des d’aleshores ha exposat sol a Barcelona (1968, 1973, 1975, 1978, 1982, 1990, 1996, 1998), Madrid (1969, 1974, 1978, 1979), Tarragona (1971), Londres (1972), Southampton (1972), Mataró (1974), Granollers (1977, 1981), Bilbao (1975), Santander (1975), París (2004), etc. La seva obra pictòrica evolucionà des d’un figurativisme sovint de ressonàncies romàniques i progressivament esquematitzat a una no-figuració (des del 1970) en què sobresurten les seves “tanques” de fusta policromada, a mig camí entre la pintura i l’escultura.

Estudis sobre art, publicacions i activitat acadèmica. Guardons

Interessat en l’aspecte teòric de l’art, fou fundador de la revista Qüestions d'Art, (1967-74) i ha col·laborat en altres publicacions. Són especialment remarcables les seves investigacions sobre el vitrall, des del gòtic fins al modernista i contemporani, entorn del qual ha publicat, entre d’altres, Els vitrallers de la Barcelona modernista (1982) -amb Francesc Rodon-, Descoberta de la taula de vitraller de Girona (1985), El vitrall renaixentista (1991) i Le vitrail dans l’architecture de Gaudí (2004), entre d’altres. A més, és autor de L’artista en la societat actual (1999). Forma part de l’equip de recerca i estudi del projecte internacional “Corpus Vitrearum Medii Aevi” (1949) a Catalunya, dins del qual ha publicat, en col·laboració, estudis monogràfics sobre els vitralls de Santa Maria del Mar a Barcelona (1985), la catedral de Girona (1987), el monestir de Santes Creus i la catedral de Tarragona (1992), i la catedral de Barcelona i el monestir de Pedralbes (1997).

És director de l’Institut del Vitrall (Barcelona) i membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1982). L’any 2010 rebé la Creu de Sant Jordi.

Col·laboració: 
FFV / JBrC
Data de revisió: 
2015-06-26
Llegir més...