i Viladecans | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Viladecans

L’ajuntament de Viladecans, a l’edifici modernista de Can Modolell
© Fototeca.cat
Municipi del Baix Llobregat.
Població: 
63.489 h
[2009]
Extensió: 
20 km2

Situació i presentació

El terme de és a la dreta del Llobregat, a la Marina, entre els estanys de la Murtra i del Remolar, que són al límit del municipi amb els veïns de Gavà, a ponent, i el Prat de Llobregat, a llevant. A tramuntana, el terme és accidentat pels darrers contraforts del massís de Garraf: la serra de Miramar (234 m) és partió amb Sant Climent de Llobregat, i la muntanya de Sant Ramon de les Golbes, també anomenada de la Fita (309 m), ho és amb aquest darrer municipi i el de Sant Boi de Llobregat . A ponent, el límit amb Gavà segueix la riera de Sant Llorenç i els camins del Pi Tort, de Regàs i de la Murtra fins a aquest estany. A més de la riera de Sant Llorenç, també anomenada de Llevatona, rega el terme la riera de Sant Climent o del Mas Fonts, i ambdues es perden en les marjals del delta, entre la via del ferrocarril i el camí antic de València, i es distribueixen per una xarxa de corredores que drenen les aigües vers els estanys indicats. Les precipitacions són d’uns 450-500 mm i acostumen a produir-se a la primavera i a la tardor. Dins el terme es distingeixen diversos sectors, el de muntanya a septentrió —serra de Miramar, la Roureda (190 m) i la muntanya de Sant Ramon de les Golbes—, que el protegeix dels vents del nord. Al peu de la muntanya, al límit del quaternari antic i a tramuntana de la carretera de Barcelona a Santa Creu de Calafell, és establerta la població, tant el nucli antic com els barris de formació moderna. I, finalment, la Marina, o zona dèltica, encara avui dia eminentment agrícola amb terres d’al·luvió d’una gran rendibilitat. La part inferior de la Marina, la platja, de 2,4 km de llargada, situada a migdia de l’autovia de Castelldefels, era baixa i pantanosa fins a temps moderns, amb una antiga fauna aquàtica, de la qual encara perduren exemplars als estanys de la Murtra i del Remolar. Anualment s’hi celebrava la festa de Pasqüetes, en obrir el grau dels estanys i buidar-los. L’autovia de Castelldefels, dificulten l’accés a la platja, que dista uns 5 o 6 km de la població. L’estany de la Murtra té forma allargada i una longitud de més de 800 m, i és el més contaminat de tots els estanys del delta, malgrat que la construcció d’una depuradora d’aigües residuals de Gavà i Viladecans permeté, per exemple, la reaparició d’anguiles (1987). L’estany del Remolar pertany a tres municipis: Sant Boi de Llobregat, Viladecans i el Prat de Llobregat. Cap a la meitat de la seva vora esquerra tenia un braç bifurcat anomenat la Vidala que va ser allargat fins a l’autovia de Castelldefels. Paral·lelament a aquest braç transcorre un col·lector d’aigües residuals. Les vores estan poblades per canyissos on habiten ànecs, martinets blancs, etc. La meitat septentrional del terme és travessada per la carretera de Barcelona a Castelldefels C-245, que ha estat l’eix principal de comunicació amb els municipis veïns. En surt una carretera local que porta a Sant Climent de Llobregat i un altre que arriba fins la C-32 (autovia a Castelldefels), que travessa el sud del terme. També passa pel municipi l’autopista de Garraf, que hi té un accés. Hi ha estació de ferrocarril (RENFE).

La població i l’economia

La població (viladecanencs) es caracteritza per una presència de joves més elevada que en d’altres municipis. Hi va haver una gran immigració, en gran part procedent d’Andalusia (un 34%), entre els anys 1960 i 1980, però després minvà força. Així, els 1 088 h del 1857, que el 1930 s’havien convertit en 2 900 h i havien ascendit fins a 4 214 el 1950, augmentaren fins a 7 508 el 1960, 24 483 el 1970 i 43 358 el 1981. Al llarg dels anys vuitanta i sobretot als noranta, el creixement continuà la tendència positiva, amb un registre de 48 294 h el 1991 i 56 841 h el 2001. L’any 2005 hi havia 61 043 h. Fins al segle XIX no es colonitzà la zona dèltica, fet conegut amb el nom de rompuda de les Marines. D’aleshores provenen els noms de les Filipines o les Àfriques de diverses partides, per causa de la insalubritat que hi havia. Actualment, l’estructura econòmica del terme és diversificada per causa de la situació geogràfica del municipi. El terme fou bàsicament agrícola fins a la segona meitat del segle XX. L’agricultura, tot i haver experimentat un retrocés a causa sobretot de l’expansió urbana i industrial, encara manté certa importància. S'hi dedicava el 0,98% de la població ocupada el 2001. El regadiu disposa de les aigües del canal de la Dreta del Llobregat i en gran part dels pous; aquestes terres formen part del Parc Agrari del Baix Llobregat. L’agricultura de secà, a la muntanya, ha estat la més afectada per la urbanització moderna. La terra conreada es dedica sobretot a les diferents varietats de verdures, llegums i fruites. També hi ha ramaderia, bàsicament de bestiar oví, cabrú i porcí. La industrialització no es desenvolupà fins al decenni dels seixanta, per bé que anteriorment ja hi havia una fàbrica de llevat premsat (des del 1925) i que part de la població treballava a la fàbrica de Companyia Roca de Radiadors (del 1920) de la veïna localitat de Gavà; part de les instal·lacions d’aquesta factoria són en terme de Viladecans. A partir dels anys seixanta s’instal·laren altres indústries, i el sector secundari va esdevenir el motor de l’economia del municipi. L’any 2001 el 26,75% de la població ocupada treballava en la indústria i el 13,73% en la construcció. Els sectors més destacats són els del metall, l’alimentació (entre altres empreses, hi ha ubicada una factoria de la Nestlé) i el químic, a més de la construcció. La zona industrial comprèn diversos polígons (Roca, de Can Batllori, etc. ; darrerament s’ha potenciat Can Calderon). El sector terciari ha experimentat en les darreres dècades del segle XX un creixement notable, que es reflectia el 2001 en la xifra del 58,54% de la població ocupada. L’any 2005 era previst crear un Centre Tecnològic de l’Aeronàutica i l’Espai al polígon de Ca n'Alemany. El dimecres se celebra mercat i pel maig s’organitza l’Expo Viladecans (Fira de Sant Isidre), des del 1970, de caràcter multisectorial. La població disposa de centres d’atenció mèdica, entre els quals cal esmentar l’Hospital de Viladecans, que s’inaugurà el 1953 i fou remodelat el 1987. També hi ha un bon nombre de centres escolars fins al batxillerat i la formació professional, a més de diverses instal·lacions esportives, entre les quals cal esmentar l’Estadi Municipal de Beisbol. Durant els anys 1960-70 s’instal·laren vora la platja diversos càmpings; són emplaçats a migdia de l’autovia de Castelldefels. Al terme hi ha també alguns apartaments de segona residència i estiueig.

El poble de Viladecans

El poble de Viladecans (17 m d’altitud) és al peu de la muntanya, sobre la carretera de Castelldefels (C-245). El nucli antic és centrat per l’església parroquial, la Torre del Baró i la casa del comú, però les darreres dècades del segle XX s’ha expandit vers la muntanya i sobretot vers Gavà , població amb la qual forma un continu urbà. Entre els barris i urbanitzacions actuals, la majoria de moderna formació, trobem Alba-rosa, la Montserratina, el Grup Sant Jordi, Can Batllori, els habitatges del Congrés Eucarístic, el Mas Ratés, la Muntanya, Roca, Can Palmer, la Torre Roja, Sales i el Torrent Ballester. L’església parroquial de Sant Joan de Viladecans (que és parròquia independent des del 1746) va ser bastida als anys quaranta, ja que l’església anterior, del segle XVIII, fou destruïda en la guerra civil de 1936-39. L’edifici actual s’inspira en l’estètica del renaixement florentí. Precedides d’un porxo, les naus són separades per arcades de mig punt sobre columnes de maó de fust cilíndric, i la nau central, més ampla i més alta, s’il·lumina per finestres altes i es cobreix amb un teginat pla compartimentat amb cassetons. Les parets són pintades amb motius ornamentals i al fons de l’absis, quadrat i cobert amb volta de canó, hi ha un entaulament classicitzant. A l’exterior, l’església és decorada amb esgrafiats.

La nova parròquia de Santa Maria de Sales a Viladecans (Baix Llobregat)
© Fototeca.cat
La moderna parròquia de Santa Maria de Sales fou bastida segons el projecte de l’arquitecte vienès Robert Kramreiter, dins la línia de Le Corbusier. S'hi van restaurar els vitralls i s’hi col·locaren les campanes en la dècada del 1980. Les obres les dirigí l’arquitecte municipal Pere Marieges. A prop hi ha el Palmer de Can Batllori, resta d’un bosc de palmeres. La casa de la vila, coneguda per Can Modolell, és un edifici modernista i neogòtic del 1892, bastit al voltant d’una torre de fortificació medieval. Al seu jardí, d’una gran bellesa, es destaquen una majestuosa xicranda i dues altíssimes palmeres. No gaire lluny hi ha la Torre del Baró, que centrava l’antiga quadra de Viladecans. També s’anomena Torre del Moro o d’en Viala; és una gran mansió senyorial fortificada, la part més antiga de la qual podria datar-se de la fi del segle XII, bé que l’obra principal és gòtica. Fou restaurada el 1994. Abans d’entrar al nucli de població, passat el cementiri trobem la Torre Roja , abans anomenada Torre Burguesa perquè centrava la quadra d’aquest nom. És un petit castell de planta quadrada amb pati central porxat per arcs de mig punt. De la façana principal es destaca una magnífica torre de planta quadrada de quatre pisos, probablement del segle XIII; al pis principal, sobre el portal s’obre una finestra gòtica triforada, mentre que unes altres de biforades es reparteixen per la façana. L’edifici fou molt restaurat a la primeria del segle XX i de nou el 1992. Al lloc de Sales, on des del segle X el monestir de Sant Cugat posseïa un alou per donació comtal i on hi ha el cementiri actual, hi ha l’església, que fou ermita i també santuari, de Santa Maria de Sales, documentada el 1141. A l’església hi havia donades el 1305, que feien vida eremítica. Als segles XVI, XVII i XVIII tenim notícies que continuava havent-hi eremites a la Roqueta de Santa Maria de Sales. De la parròquia de Sant Climent, d’on depenia en origen, el 1851 fou traslladada a la de Viladecans. L’ermita conserva la nau, coberta amb volta de canó de tradició romànica, mentre que l’absis, poligonal, cobert amb volta nervada a la manera gòtica, sembla que hi fou afegit devers el 1585. L’altar barroc que hi havia va ser venut a la primeria de segle al secretari del bisbat de Barcelona. Emplaçada damunt una antiga vil·la romana rural, s’hi han efectuat excavacions arqueològiques. Altres edificis d’interès al terme són la masia de Can Sellarès, de disposició basilical, la de Can Tries, del segle XVIII, que dóna nom a un barri de Gavà, i la de Can Xic, rodejada encara de forts murs, que fou restaurada el 1995. Viladecans gaudeix d’una notable vida associativa. En l’àmbit esportiu cal mencionar, per la seva peculiaritat a Catalunya, el Club Beisbol Viladecans. Entre els equipaments culturals del poble cal destacar, l’Hotel d’Entitats, el Centre Cultural Sant Joan, l’Arxiu Històric i l’Auditori Pablo Picasso. El 2003, s’inaugurà el complex esportiu i cultural Atrium. Dins el folklore es destaca la festa major d’hivern, en honor a sant Sebastià, al gener; el Carnaval, festa en la qual s’ha recuperat el ball de latornabodai es fa una batalla de fruites i verdures contra Gavà; pel maig se celebra la Fira de Sant Isidre i al setembre, la festa major en honor de la Mare de Déu de Sales. Hi ha altres actes organitzats al llarg de l’any, com el Festival Internacional de Teatre i Animació ‘Al Carrer’ entre juny i juliol, i el Croma, Festival Internacional de Músiques del Món, durant el mes de juliol.

La història

És difícil de determinar si el topònim de Viladecans és d’època romana o medieval, car la vil·la esmentada sembla que fou propietat d’un tal Gaius, ja que en la primera menció documental, del 986, hom anomena la vil·la de “Gaianus vel de Sales”. Cal preguntar-nos si aquest nom hauria pogut donar lloc al topònim actual o si ja era format aleshores i hom intentava de donar-li una formulació escrita llatinitzada. Així, encara resta per esbrinar si Viladecans (grafia aglutinada de Vila de Cans) no prové del fet que s’hi criessin gossos de presa i caça. Dels orígens històrics anteriors al segle X només se sap que devien estar relacionats amb la vil·la romana del segle I, de caràcter marcadament agrícola, que hi ha sota l’ermita de Sales, a l’indret del cementiri actual (a part del fet que hi ha alguna resta preromana a la muntanya de Sant Ramon de les Golbes, i als jaciments de Can Tries i del Torrent de la Torre Roja). A l’alta edat mitjana, el que avui és municipi de Viladecans pertanyia a la parròquia de Sant Climent de Llobregat i era inclòs dins el terme del castell d’Eramprunyà. Amb el temps hi hagué, això no obstant, diverses quadres amb jurisdicció a part el dit castell i baronia d’Eramprunyà, amb la qual, tanmateix, restarien vinculades en alguns períodes. Eren aquestes quadres la de Viladecans, centrada en la que avui es coneix com a Torre del Baró, i la que fou dels Burguès. En origen, els llocs i parròquies que integrarien la baronia d’Eramprunyà pertanyien als comtes de Barcelona, i després als comtes reis, que a poc a poc les anaren alienant. Així, el 986 (i és aquesta la menció més antiga d’un lloc del terme actual), el comte Borrell donà a Sant Cugat del Vallès una terra que li pertanyia al lloc de Sales, dins el terme del castell d’Eramprunyà, alou que serà confirmat al monestir en diverses butlles papals posteriors. El 1011, el fill d’aquest comte, Ramon Borrell, amb la seva muller Ermessenda, ratificà al dit cenobi les possessions que aquest tenia per donació comtal a Castelldefels i rodalia, entre les quals s’esmenten les del lloc de Cans en la vall de Sant Climent (“locum nominatum Canis vallis S. Clementis”); el comte, entre les afrontacions dels alous de Sant Cugat, menciona el “nostrum ortum comitalem in locum Sales”. És a dir, que a Sales, a més del monestir de Sant Cugat, encara hi tenia béns el comte. El 1148 Ramon Berenguer IV, per a subvenir a les despeses de la conquesta de Tortosa, va hipotecar la senyoria i la batllia de Viladecans al bisbe de Barcelona Guillem de Torroja. El 1233 el rei Jaume I va donar la dominicatura de Viladecans al monestir de Sant Cugat. El 1265 adquiriren possessions al lloc la família dels Burguès, ciutadans de Barcelona, les quals possessions integrarien la quadra Burguesa, centrada en l’antiga torre d’aquest nom, avui anomenada Torre Roja, la qual comprenia també algunes cases prop de l’església de Sales. El 1562 Enric d’Agullana, a qui havia pervingut, vengué el lloc de Viladecans i la Torre Burguesa als Fiveller, que aleshores posseïen la baronia d’Eramprunyà, a la qual els llocs esmentats restaren integrats fins el 1625, que se'n separaren i pervingueren als barons de Sant Vicenç. Al segle XVII era senyor de Viladecans Miquel de Torrelles, que tenia al Remolar una casa i un fortí i posteriorment ho fou del marquès de la Manresana, mentre que el senyor de la quadra Burguesa ho fou del Marquès de Puertonuevo. Eclesiàsticament el lloc depenia de la parròquia de Sant Climent. El 1319 ja hi ha documentada la capella de Sant Joan de Viladecans. Durant el segle XVIII es construí una nova església (1728-38) i s’independitzà la parròquia de Sant Joan de l’antiga matriu (1746). Durant el segle XVIII és probable que l’ajuntament es reunís a la nova església de Sant Joan i més tard en una sala capitular situada darrere l’església per passar, finalment, el 1920, a Can Modolell. Durant el segle XIX hi ha actuacions dels guerrillers carlistes; la quadra Burguesa passa a integrar-se definitivament a Viladecans; el 1881 s’hi construeix la línia del ferrocarril de Barcelona a Tarragona. L’establiment de la companyia Roca Radiadors (1920) afavorí una incipient industrialització; en aquests anys es creà el barri de Sales. Durant la guerra civil de 1936-39 la seva església parroquial fou cremada juntament amb l’arxiu parroquial, i el 1938 patí algun bombardeig a causa de la proximitat de la línia de ferrocarril i perquè la fàbrica de la Companyia Roca va ser militaritzada per construir-hi material de guerra.

Col·laboració: 
TLlC
Llegir més...