i Antoni Viladomat i Manald | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Antoni Viladomat i Manald

Estàtua d’Antoni Viladomat a Barcelona
© Lluís Prats
pintura pint
Pintor.
Barcelona, 1678 — Barcelona, 1755

Fill del daurador Salvador Viladomat i de la seva muller, Francesca Manald, que, vídua des del 1687, el posà d’aprenent del pintor col·legiat a Barcelona Joan Baptista Perramon. Cap al 1711 fou col·laborador de l’italià Ferdinando Galli Bibiena, l’artista més destacat de la cort del rei arxiduc Carles III a Barcelona, en la decoració de la desapareguda església de Sant Miquel. Sens dubte fou aquesta una circumstància molt positiva per a la seva formació, com es demostrà en la creixent producció dels anys següents. Com a conseqüència de la seva oposició a l’esperit gremial i menestral que caracteritzava el Col·legi de Pintors de Barcelona, hi mantingué amb èxit alguns plets en contra (1723 i 1739), que contribuïren a augmentar el seu prestigi i a consolidar el seu taller, pel qual passaren molts artistes, pintors o simplement menestrals destacats en els bells oficis.

Una bona part de la seva abundant producció s’ha perdut, però encara en roman prou per a poder-lo estudiar i situar degudament. És fonamental el conjunt conservat al Museu d’Art de Catalunya, que recull, a més de nombrosos dibuixos d’excel·lent qualitat, els quatre quadres de Les estacions, algunes natures mortes i altres de tema religiós, com la sèrie de vint quadres dedicats a Sant Francesc d’Assís

Pintura dels Dolors de la Mare de Déu, d’Antoni Viladomat i Manald, a l’església de Santa Maria de Mataró
© Fototeca.cat
, pintats cap al 1724 per a decorar el claustre del convent dels franciscans a Barcelona; a més del seu gran interès iconogràfic, permeten l’estudi de la personalitat artística del pintor en el seu millor moment. És també important el conjunt de la capella dels Dolors amb l’annexa Sala de Juntes de la Confraria, a Santa Maria de Mataró, un dels exemples més complets de barroquisme a Catalunya, que fou acabat el 1737; l’arquitectura, l’escultura i la pintura, juntament amb les talles decoratives dels marcs, del retaule, de les tribunes laterals i del cor de la capella s’integren en un conjunt unitari on l’ambientació religiosa és perfectament resolta. Aquí es conserven una quarantena de quadres amb els Dolors de la Mare de Déu, àngels, apòstols, evangelistes i diferents sants, i un interessant complement de pintures murals decoratives al tremp que recobreixen les parets laterals i la volta de la capella. Més quadres religiosos, retrats, algunes natures mortes i altres pintures de gènere que són a diferents museus i col·leccions contribueixen a completar el coneixement del seu art. No hi ha dubte de l’acurada preparació de molts dels seus quadres, amb dibuixos i esbossos, i de la bona tècnica que utilitzà, encara que bastants hagin sofert la pèrdua de moltes veladures i transparències. El seu dibuix és correcte i demostratiu d’un intens estudi del natural, i la composició ben establerta, amb figures de cànon elegant i allargat. És evident el seu interès pel paisatge, que molt sovint reflecteix els celatges i la llum propis de les terres catalanes. La seva inspiració en els temes religiosos és molt sincera i d’una gran sobrietat, defugint sentimentalismes exagerats, tan corrents en el barroquisme de la seva època; això no és obstacle, però, perquè en certes ocasions assoleixi alts nivells de misticisme expressiu.

Fou, sens dubte, un bon pintor, el més destacat de la Catalunya del seu temps, que, pel seu ambient, estret i pobre, no pogué oferir-li ni una bona formació ni les possibilitats d’estudi i de treball que haurien permès un adequat desenvolupament de les seves excellents condicions naturals.

El seu fill Josep Viladomat i Esmandia (Barcelona 1722 — 1786), també pintor, fou un continuador discret de la seva obra en la sèrie de quadres —no conservats— de la vida de Sant Tomàs d’Aquino per a la capella del seminari de Barcelona. És interessant l’inventari conservat dels seus béns pels nombrosos quadres, potser del seu pare, que hi figuren.

Col·laboració: 
SAl
Llegir més...