i Viladrau | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Viladrau

Municipi
Osona
Viladrau
© Fototeca.cat
Municipi d’Osona.
Població: 
1.100 h
[2009]
Extensió: 
51 km2

Situació i presentació

Es troba en plena zona de contacte entre el Montseny i les Guilleries. Limita al N amb Sant Sadurní d’Osormort, a l’E amb Espinelves i Arbúcies (Selva) —ambdós, com Viladrau, es troben adscrits administrativament a la província de Girona—, al S amb el municipi de Montseny (Vallès Oriental), a l’W amb els de Seva i Taradell i al NW amb Sant Julià de Vilatorta.

El terme s’estén pels vessants septentrionals de Matagalls (1 694 m) i del coll de Sant Marçal (1 107 m), on coincideixen els límits administratius de les comarques d’Osona, la Selva i el Vallès Oriental a l’anomenada Taula dels Tres Bisbes, fins al puig de Fàbregues (749 m) i el Puig-l’agulla (810 m). En aquest terme tan muntanyós, al bell mig del massís del Montseny, format essencialment per granits destaquen Puig Cornador (863 m), Puig Merli (988 m), el turó de la Tremoleda (1169 m), el coll de Bordoriol (1 096 m), el coll d’Ordials (1 491 m), Puigsasucre (1 108 m), el turó de Migdia (818 m) i el turó de les Cabrades (909 m), entre d’altres.

La capçalera de la Riera Major es forma als vessants septentrionals de Matagalls i hi desguassen una bona part de les aigües que solquen el terme. Entre d’altres, cal destacar el torrent del Vilar, la riera de Fàbregues, la de Font Savellà i la de Sant Segimon, per l’esquerra, i el torrent de la Font de Matagalls, la riera de l’Erola, la riera de Coll Pregon, el sot de l’Estrany i la riera de les Corts, a la qual va a parar el torrent de Can Feliu, per la dreta. A més, s’hi troben un nombre important de fonts, sobretot al sector més meridional; sobresurten la font de l’Or, la de Matagalls, la dels Capellans, la de l’Oratori, la del Llop i la del Roure.

Biogeogràficament, hi ha un clar domini de la vegetació eurosiberiana caracteritzada pels boscos de roure martinenc (Buxo-Quercetum fagetosum pubescentis), tot i que al sector de les terres meridionals de Matagalls hi ha un domini potencial de les fagedes (Buxo Fagetum). Els vessants de Matagalls són coberts de boscos, principalment rouredes i castanyedes a la part baixa i, més amunt, fagedes amb alguns claps d’avets. Cap a l’W, als costers, hi ha boscos d’alzines. Cal esmentar que el sector meridional del municipi és inclòs dins el Parc Natural del Montseny.

El terme comprèn, a més del poble de Viladrau, els veïnats de les Casiques o les Casetes, les Corts, les Índies, Masvidal, Vilarmau o Vilarnau, les Paitides, aquest darrer situat entre les masies del Martí i del Pujolar, l’antiga caseria dels Vernets, la urbanització anomenada les Guilleries, i diverses masies esparses.

Arriba a Viladrau una carretera que procedent de Vic té diversos brancals (cap a Sant Julià de Vilatorta i Sant Sadurní d’Osormort, cap a Seva i Tona); des del poble, aquesta carretera continua vers Arbúcies, pel coll de Revell, i també cap a Espinelves. A l’E del poble aquesta via rep la procedent de Sant Celoni, que passa per Santa Fe, Sant Marçal i pel coll de Bordoriol, i que té un notable valor turístic per la bellesa del paisatge.

La població

Partint de les primeres dades de població (viladrauencs) se sap que a la seva sagrera es formà un nucli que arribà a tenir 15 famílies, però que restà pràcticament despoblat en l’època de depressió econòmica dels segles XIV i XV; tot i així, el 1553 el terme tenia 40 famílies. El 1687 la població constava de 60 famílies i la pagesia, de 51. Al llarg del segle XVIII la població augmentà en 360 h i aquest augment sembla mantenir-se en el primer cens modern, quan se superà el miler d’habitants. El 1860 Viladrau assolí el nombre d’habitants més important que mai no havia tingut, però des d’aquell moment les fluctuacions foren constants. El 1910 tenia el nombre més elevat d’habitants assolits al segle XX, però s’inicià una tendència a davallar que arribà fins els anys de la postguerra. Entre el 1940 i el 1950 semblà existir un petit revifament, però fins ben entrada la dècada del 1970 hi hagué una tendència a emigrar. Al llarg de la dècada del 1980 la població tornà a experimentar un cert creixement (883 h el 1991) que es va veure minvat el 2001 quan s’enregistraren 863 h. L’any 2005 hi havia 982 h.

L'economia

El fet que a Viladrau no predomini l’agricultura es deu al seu paisatge de muntanya, que ha convertit el lloc en una zona privilegiada d’estiueig i ha fet que el sector dels serveis tingui un pes important en l’economia del municipi. Els camps de conreu, que ocupen poca extensió en relació a la gran massa forestal, són ocupats majoritàriament pel farratge, els cereals (sobretot blat) i les patates. S'ha anat perdent el conreu dels llegums (tenen anomenada les mongetes o fesols de Viladrau), que es localitzen principalment al voltant de les importants masies escampades per tot el terme i al llarg de la vall de la Riera Major.

La ramaderia és un sector amb certa significació en l’economia del terme. Hi ha un clar predomini del bestiar oví, mentre que la cria de bestiar porcí i boví és menys important. Cal destacar l’increment que experimentà la cria de conills al llarg de tota la dècada del 1990.La importància dels boscos de Viladrau comportà que hi apareguessin, ja des del segle XIV, diverses serradores, on es treballava la fusta per tal de fer-hi pals per a les galeres de Barcelona. D’aquesta mateixa època daten els molins fariners, com el de Masvidal, i els drapers, com el molí del Noc, proper a la Riera Major.

El mercat setmanal se celebra els dijous i des del 1995, durant el mes d’octubre, s’organitza la Fira de la Castanya. El poble disposa de diversos establiments d’allotjament, algun d’ells impulsats per l’increment del turisme en aquest municipi durant les darreres dècades, tot i que aquest sector ja s’inicià a Viladrau a principi del segle XX. A més dels atractius naturals de la zona, que permet un bon nombre d’excursions, s’han portat a terme algunes iniciatives, com la instal·lació d’un club de polo, que s’han sumat als serveis dedicats al turisme.

El poble de Viladrau

Morfologia urbana

Església de Santa Maria de Viladrau
© CIC-Moià
El poble de Viladrau (821 m i 822 h el 2005) es troba a la solana de la serra del Martí i la Vila, que arriba fins al puig de la Torre de Vilarmau. Té un nucli de carrers petits i estrets on hi ha la plaça i l’església. L’església parroquial de Sant Martí de Viladrau, documentada des del 898, conserva de l’edifici consagrat el 1082 uns arcs d’una antiga galilea o pòrtic romànic, però la resta fou transformada amb capelles cobertes amb voltes de nervacions, afegides entre el 1638 i el 1875, que ara formen les naus laterals, i amb una renovació substancial feta el 1769, data que es llegeix a la façana, abarrocada.

Les cases dels segles XVII i XVIII han estat en la seva major part transformades i renovades en època recent. Al voltant de la capella de la Pietat, existent ja el 1603, a l’antic camí de la vila, es formà un petit nucli o barri al mateix segle XVII. La base econòmica des del començament del segle XX és la que deriva de la funció del poble com a lloc de residència i estiueig, que motivà la construcció d’un gran nombre de xalets i torres residencials, algunes de tipus modernista, que s’estenen per les valls i les petites eminències que envolten la població, seguint els camins que menen als masos o a les poblacions veïnes, i formant a voltes petits ravals o veïnats com el de les Índies, al N de la població, el de les Paitides, a llevant o el de les Casiques a ponent.

La cultura i el folklore

El poble de Viladrau ha tingut una destacada vinculació amb el món de la cultura, i en especial amb el món literari. Ja al segle XIX, Jaume Bofill i Mates (1878-1933), conegut amb el pseudònim deGuerau de Liost, el qual residí al casal de Rosquelles, fou qui, aprofitant alguna llegenda local, convertí les fonts de les Paitides i la de l’Oreneta, situades al veïnat de les Paitides, en fades o dones d’aigua; aquestes tenen un important paper en la seva obraLa Muntanya d’Ametistes, on es dóna una admirable versió poètica del Montseny. Al segle XX, Viladrau esdevingué lloc de reunió d’escriptors i intel·lectuals, i durant la guerra civil de 1936-39 fou refugi de Josep Carner, Carles Riba, Marià Manent i Agustí Duran i Sanpere, que hi traslladà, per salvar-la de les depredacions de la guerra, una bona part de la documentació de l’Arxiu de la Corona d’Aragó; més tard hi residí llargues temporades Ramon d’Abadal i de Vinyals.

En temps més recents, a Viladrau cal destacar l’Associació d’Amics del Montseny, grup dedicat a la defensa, la protecció i la promoció del massís, que organitza a més, des del 1982, el premi literari Montseny. Quant als equipaments culturals, destaca el Centre Cultural Europeu de la Natura, innaugurat el novembre de 1999. Acull dos espais temàtics de caràcter permanent, l’un dedicat a l’aigua (Museu de l’Aigua), que s’innaugurà el desembre de 2000, i un dedicat als arbres, i més concretament al seu creixement i desenvolupament al bosc.

D’entre les festes que se celebren, destaca la festa major d’estiu (8 de setembre), durant la qual té lloc el ball del ciri i la contradansa. Per Quaresma, el divendres sant, es celebra la festa dels Esclops d’en Pau. Aquesta curiosa festa adoptà el nom de l’antic joc amb que els vilatans s’entretenien antigament al no poder jugar a cartes, degut que estava prohibit durant aquest període religiós. Al mes de maig es fa un aplec al santuari de Sant Segimon de Montseny.

Altres indrets del terme

Les esglésies i les capelles

El santuari de Sant Segimon de Montseny es troba a 1 230 m d’altitud, en un contrafort de Matagalls, entre els torrents de Rentadors i de l’Oratori. Fou un dels santuaris més importants de Catalunya entre els dedicats a un sant, però el culte se suprimí el 1936. Documentat des del 1290 sembla que es construí la primera capella sota una gran balma on, segons tradició, recollida literàriament al segle XV, havia fet penitència sant Segimon, rei de Borgonya, que fou mort el 523 pel rei franc Clodoveu. Des del segle XIV la capella esdevingué molt popular, i des del segle XV fins al XVIII l’església fou regida per deodonats o ermitans que vivien sota un estatut canònic, controlat pels rectors de Viladrau, i que recaptaven per al santuari per les diòcesis de Vic, Girona i Barcelona. A mitjan segle XVIII s’inicià la construcció d’un nou santuari a l’extrem de la costa, dit l’Obra Nova, ampliat més tard fins a formar un important casal amb cel·les per als pelegrins i altres dependències, obres que culminaren amb la construcció d’una nova església el 1775.

En el cim rocós que corona el santuari, l’ermità Miquel hi bastí vers el 1550 la capella de Sant Miquel dels Barretons, dita així per uns petits barrets que penjaven dels murs i que segons creença popular guarien el mal de cap. El santuari pertangué a la parròquia de Viladrau fins el 1837, que se n'apoderaren els amos del veí mas de Cal Gat i en tingueren cura fins el 1936.

La capella de l’Erola, en una vall afluent al torrent de Sant Segimon, que existia ja el 1580, té un gran atri o reposador al seu davant i prop seu un casal. És dedicada a Santa Maria de l’Erola, advocada contra el mal de verola; Guerau de Liost li escrigué uns goigs.

Espinzella i altres masos

El mas Espinzella, al sector occidental del terme, ja prop del de Taradell, és una antiga i importantdomus o casa forta, documentada ja el 966 com a gran propietat rural. El 1180 s’hi establiren els amos de Taradell i poc després passà a propietat dels castlans de Taradell, cognomenats Santaeugènia o Torrella, fins que Sança de Santaeugènia, la vengué als Vilademany, senyors del castell de Taradell, el 1299. Aquests tingueren als segles XIV i XV la possessió immediata de ladomus, que esdevingué llur residència quan anaven a Osona. Durant les lluites remences fou ocupada pels pagesos. Els darrers anys del segle XV fou donada en establiment a Pere Vilardelbosc, cabaler d’una masia veïna; la nova família es cognomenà Espinzella i enllaçà amb els amos de Cal Gat el 1650. Un segle després fou venuda als administradors de la Pietat de Vic, que la conservaren fins a la desamortització. Els posteriors propietaris, els Maresch i els Regàs, construïren a la fi del segle XIX una casa residencial a la part baixa del mas, mentre que l’antic casal passava a residència de masovers.

El casal d’Espinzella inclou un conjunt d’edificacions bastides en tres etapes ben destacades, si bé totes elles es mantenen dintre del recinte emmurallat. Corresponen a l’obra primitiva les muralles i la capella de Sant Miquel, mentre que en època posterior fou aixecada la construcció gòtica del gran casal, de planta rectangular, que forma una gran mola al punt més alt i encimbellat de l’extrem de tramuntana. Finalment, pertanyen a la tercera època les construccions rurals del costat sud-occidental i el lloc on s’habilità una residència per a la família Maresch el segle XIX.

El mas és un gran edifici gòtic, amb bonics finestrals molt treballats amb frisos i cornises esculturades i un relleu del calvari al finestral del primer pis, de pedra rogenca del lloc, dita pedra d’Espinzella. Un portal rodó, abans emmurallat, tanca el clos fortificat del casal i dóna accés a l’escala que porta a l’entrada principal. Bona part del casal fou reedificat el 1396 i completat a mitjan segle XV. Al seu costat hi ha l’església de Sant Miquel Arcàngel, romànica, documentada a partir del 1181, amb una nau i un absis, que té sota seu un pis que es comunicava només amb un forat o trapa des del sòl de la capella. La capella de Sant Miquel és d’una nau coberta amb volta de canó i absis amb volta de pedra. A la fi del segle XIX hom obrí a la porta de l’antic mur finestrals de tipus neoromànic, completats més tard amb elements gòtics, com el gran finestral de punt ametllat del mur nord del casal.

Altres masies dins el terme de Viladrau que mereixen ser destacades són Masvidal, al NW del poble de Viladrau, amb grans galeries, que ha donat nom a un veïnat; els grans casals quadrats dels Molins i de Rosquelles; el mas Alemany, amb boniques finestres d’arcs conopials; el Pujol i la Vila, amb la façana barroca feta pel mateix picapedrer de l’església de Viladrau. Aigua avall hi ha l’antic mas Osor que donà nom a la riera fins al segle XV i el casal renovat de la Noguera. Vilarmau o Vilarnau és una antiga masia que dóna nom a un veïnat disseminat situat a l’extrem oriental del terme.

Prop de la confluència dels torrents de l’Erola i de Sant Segimon hi ha l’antiga masia de la Sala, que fou casa forta odomus, amb una torre rodona al costat del segle XIV, on visqué del 1353 als volts del 1450 una branca bastarda de la família Vilademany, castlans del castell de Taradell. Des del 1522 hi residí una família cognomenada Sala, que amplià el casal a la fi del segle XVI. També proper a l’Erola hi ha l’antic mas de Cal Gat, vora el qual es bastí un gran edifici de pedra a l’inici del segle XX.

Al sector NW del terme de Viladrau, hi ha encara importants masies com el Vilardelbosc, amb una gran galeria i una capella de la Mare de Déu del Roser del 1613; l’antic mas Fàbregues, renovat al principi del segle XX, època en què es construí la propera capella de Sant Salvador d’Horta, i que guarda encara tots els instruments d’un antic molí paperer; el mas del Puigdefàbregues; els antics masos de Sabaters, nom d’una antiga vila rural coneguda des del 969, envoltats d’una zona residencial dita de les Guilleries, i el mas Sabaters d’Amunt, amb una antiga torre de defensa amb els baixos convertits en capella, i que esdevingué el modern Hostal de la Guineu.

La història

El terme de Viladrau correspon al sector oriental de l’antic terme senyorial del castell de Taradell, que incloïa tot l’actual municipi, i tenia com a límit E la roca de la Consolva (992 m), la torre de Vilarmau i el coll de Bordoriol fins al coll de Sant Marçal. Aquest castell es trobava a llevant de Taradell, i tenia també sota el seu domini les demarcacions de Taradell, Santa Eugènia de Berga i Vilalleons. En resten importants ruïnes, però els seus senyors, els Taradell i Vilademany, tenien com a residència osonenca el mas d’Espinzella. El domini senyorial del terme passà successivament als Cruïlles, als Perapertusa, vescomtes de Jóc, als Bournonville, marquesos de Rupit, als comtes d’Aranda i als ducs d’Híxar.

El famós bandoler Joan Sala, conegut amb el nom de Serrallonga per haver-se casat amb la pubilla del mas Serrallonga de Querós naixé al mas de la Sala, el 1594. Aquest personatge evoca un període molt turmentat de la història de Viladrau, lligada també amb Rocaguinarda. Amb tots dos bandolers militaren molts fills de Viladrau, com dos germans del mateix Serrallonga —en Joanet i el Tendre—, en Segimon, l’Espinzella, en Puigdelavall i l’Estrany, entre els anys 1603-1623. A la mateixa època hi hagué a Viladrau alguns processos de bruixeria. Segons aquests, les famílies dels masos del Martí i de Rosquelles eren tingudes per famílies de bruixots.

Col·laboració: 
APl
Llegir més...