Miquel Viladrich i Vilà

(Torrelameu, Noguera, 1880 — Buenos Aires, 1956)

El sabater , de Miquel Viladrich i Vilà

© Fototeca.cat

Pintor.

Fill d’un metge, passà la infantesa a Lleida. Inicià els estudis d’arquitectura a Barcelona (1907), però els deixà i el mateix any s’instal·là a Madrid, on s’integrà en les tertúlies dels membres de la Generació del 98 i féu gran amistat amb l’escultor Julio Antonio, amb el qual viatjà per la península Ibèrica (1908). Féu la primera exposició a Madrid (1909), on tornà a exposar el 1912. Residí algun temps a Sevilla (1911), i després s’instal·là a París amb Julio Antonio. Allà fou protegit per Anglada i Camarasa, que el relacionà amb la Hispanic Society de Nova York, la qual esdevingué la principal institució a col·leccionar la seva obra. Viatjà per Itàlia, i el 1914, de nou a Catalunya, s’establí a Fraga i l’ajuntament li regalà el castell. Animat per Pío Baroja, intentà, sense èxit, d’esdevenir diputat per aquesta ciutat. El 1919 s’instal·là a l’Argentina, on es casà i s’especialitzà en el retrat i la pintura de tipus autòctons. D’aquesta etapa són les obres El coyita i el zorro , Hachador del Ambato i El hombre del pato . El 1922 passà a Montevideo i a Nova York (1927), on fou nomenat membre d’honor de la Hispanic Society. De nou a Fraga, l’ajuntament de Barcelona li encarregà un mural per a la casa de la ciutat, que, amb el nom de Barcelona, cap i casal de Catalunya , realitzà en 1930-31. Després residí (1932-34) al Marroc, i exposà a Tetuan. Passà la Guerra Civil a Estadella (Aragó) i Barcelona, i el 1940 tornà a l’Argentina definitivament. Residí a la ciutat de Catamarca fins el 1942, any que s’establí definitivament a Buenos Aires, on féu freqüents exposicions i també a altres ciutats argentines. Té algunes obres exposades permanentment en el Museu Nacional de Belles Artes de Buenos Aires, en els museus Municipal i Nacional de Belles Artes de Montevideo i en el Spanish Society Museum. Pintor d’absoluta independència i home aventurer, violent i extravagant, la seva obra —que participa d’una voluntària atmosfera ingenuista i arcaïtzant— sol basar-se en personatges de la pagesia de les terres de Lleida o, en altres moments de la seva vida, de naturals de Catamarca i Jujuy, que converteix en mites de refinada elegància. Tot i que pintà els seus personatges amb les indumentàries típiques, no caigué pas en l’anecdotisme pintoresquista de la pintura espanyola de l’època, sinó que més aviat s’inscriví en una mena de derivació del simbolisme, patent d’una manera molt clara en el seu tríptic Els meus funerals (1910; Nova York, Hispanic Society). Altres obres seves són : Las hilanderas de Fraga , El enano de Lérida , Mujer ante el mar , Los catalanes de Almatret , Las hijas del Cid , Metamorfosis de Danae , Perseo , entre altres. Pintà molt retrats, entre els quals un de la seva mare i nus femenins. Participà en algunes exposicions col·lectives com la Internacional de 1929 celebrada en Barcelona, on presentà El barón de Badet vestido de Pelleas i Niña de Fraga . El 1937 el govern dels EUA li atorgà la medalla de les Arts i les Lletres.