i Vilallonga de Ter | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Vilallonga de Ter

Municipi
Ripollès
El poble de Vilallonga de Ter (Ripollès)
© Fototeca.cat
Municipi del Ripollès, a la vall de Camprodon.
Població: 
478 h
[2009]
Extensió: 
64 km2

Situació i presentació

L’extens terme municipal de Vilallonga de Ter (64,2 km2) té com a eix principal la vall del Ter, que el travessa en direcció N-SE, al seu sector de llevant, des de l’indret del santuari del Catllar (uns 12 km aigua avall del naixement del riu dins el terme de Setcases) fins al castell de la Roca de Pelancà. Al sector NW s’alcen els grans cims que separen les valls del Ter i del Freser: el puig de Pastuïra (2.689 m), el puig de Balandrau (2.579 m) i el Puig Cerverís (2.202 m), al límit amb els termes de Queralbs i Pardines. Al S arriba fins als vessants septentrionals de la Serra Cavallera, que el separa d’Ogassa. El límit de llevant és marcat per la serra de Feitús, que el separa de Llanars, amb el puig de les Agudes (1.978 m) com a cim destacat, termenal amb Llanars i Setcases.

El Ter rep diversos corrents d’aigua que davallen de les muntanyes: per la dreta la riera del Catllar, la riera de Tregurà, el torrent de la Planella i la riera d’Abella, i per l’esquerra el torrent del Clot de les Dòries, el de Llebro i el del Clot de Vallvigil.

Els nuclis de població que inclou aquest municipi són els pobles de Vilallonga de Ter, que n’és el cap, i la Roca de Pelancà; els veïnats del Cros, Llebro, i Vallvigil (antic terme de Vallvigil), i els llogarets d’Abella, Tregurà de Baix i Tregurà de Dalt, i la caseria disseminada de Comalets. Hi ha també el santuari del Catllar. L’eix de comunicació més important del terme és la carretera que va de Camprodon a Setcases. Parteix de la C-38 a l’altura de Camprodon i segueix el curs del Ter, on convergeixen els camins que menen als nuclis del municipi i a l’antic castell i església del Catllar. Vilallonga de Ter és a la vora de la carretera, a l’esquerra del riu.

La població i l’economia

El segle XIV, a Vilallonga de Ter hi havia 66 focs i a Tregurà 19, i 33 i 7 per als dos indrets l’any 1553. El 1787, 927 h per a Villalonga i 123 per a Tregurà, que havien minvat fins a 775 a l’actual cap de municipi i havien augmentat a 130 a Tregurà el 1830. El segle XX s’iniciava amb 1.167 h per a tot el municipi i arribà al seu punt àlgid el 1920 amb 1.195 h. Des d’aquest moment la població anà decreixent ininterrompudament fins a la fi del segle, moment en que canvià lleugerament la tendència. El 1940 es registraven 871 h, 703 el 1960, 578 el 1970, 452 el 1981, 429 el 1991 i 420 el 2001. L’any 2005 hi havia 437 h.

El territori és accidentat i la major part cobert de boscos de faigs, freixes, roures, breços i grups de pins als sectors més baixos i favorables. A causa de l’altitud, per sobre dels 1.000 m, el clima és fred, i els conreus es localitzen a la vall del Ter i valls subsidiàries arrecerades; es conreen farratge i cereals. Als punts més alts hi ha sectors de pasturatges, els quals han disminuït en els darrers anys del segle XX Pel que fa a la ramaderia destaca el bestiar boví i l’equí. També hi ha ruscs per a la producció de mel.

Salt d'aigua a Vilallonga de Ter
© CIC-Moià
Hi havia hagut fargues i molins i alguns punts d’extracció de mineral (reflectits en topònims, com les Mines, els Meners o la font dels Meners), i també consta l’existència de paraires i teixidors de llana, lli i cànem a Vilallonga i fins a Abella als segles XVII i XVIII. Les úniques activitats industrials modernament són dues importants centrals elèctriques; la més antiga és la de Vilallonga de Ter o central Brutau, sota les Roquetes. Iniciada el 1903 i inaugurada i ampliada el 1909, és la primera central que transmeté energia des del 1903 a llarga distància (fins a 32 km), la qual pren l’aigua del Ter dins el terme de Setcases. Els edificis que la constitueixen són exemples típics de l’arquitectura industrial, i hi destaca la decoració interior de caire modernista. La segona és la central de Tregurà, inaugurada l’any 1961, amb un petit dipòsit o cambra prop de l’església de Tregurà, que és alimentada per dos canals procedents del Pontiró i de la ribera del Catllar; per un conducte amb un desnivell de 316 m l’aigua baixa fins a la central, prop del pont de Tregurà i del Ter. A Tregurà també hi ha una petita indústria de trituració de pedra.

Pel que fa als equipaments turístics, hi ha un càmping, un hotel, pensions i residències cases de pagès.

El poble de Vilallonga de Ter

Aspecte d'un carrer de Vilallonga de Ter
© CIC-Moià
El poble de Vilallonga de Ter (1.067 m i 250 h el 2005), és a l’esquerra del Ter, i arran de la carretera, al SE del terme (a l’indret dit la Solana). És constituït per un grup de cases que formen carrers estrets i placetes recollides entorn de l’església parroquial de Sant Martí; té dos petits barris o veïnats una mica apartats, la Grau i el Cordomí. L’església era inicialment un edifici romànic de mitjan segle XII, amb carreus ben treballats i tres absis coronats per una cornisa d’arcuacions cegues, sota un fris de dents de serra; la finestra central de l’absis també té un bonic treball de cisell. L’obra romànica, però, va desaparèixer totalment, llevat de l’absis major i una absidiola, quan s’amplià l’església, entorn del 1784; actualment és un edifici gran, totalment transformat al seu interior, amb volta de nervacions sobre el presbiteri, un petit campanar de torre i els absis esmentats. Tocant al clos de la central, a la carretera de Setcases, i sense culte des del 1936, hi ha la capella dedicada a la Mare de Déu dels Dolors. Fou construïda al segle XVII, i consta d’una sola nau, amb el presbiteri arrodonit simulant absis. La façana té una porta central amb la data del 1712 a la llinda, amb dues finestres laterals i un ull de bou sobre el portal. Es troba en un estat d’abandó que fa que amenaci ruïna. També hi havia un oratori a Sant Isidre, situat sobre el Camí Tort, de cara al clot de Vallvigil, que acabà d’arruïnar-se el 1973. Prop del poble, en direcció a Camprodon, hi ha el pedró o oratori de Sant Domènec. El Veïnat de Comalets, forma part de Vilallonga de Ter. Una gran masia d’aquest sector és el Serradell.

La festa major se celebra el segon cap de setmana de novembre, per Sant Martí, i la festa petita d’estiu el primer dissabte d’agost. El dilluns de Pasqua es fa un aplec al santuari del Catllar.

Altres indrets del terme

El santuari del Catllar

Prop del límit amb el terme municipal de Setcases, en un penyal a la dreta del Ter, hi ha el santuari del Catllar, que es troba a la banda de migdia, a uns 1.200 m d’altitud, més avall d’on hi havia l’antic castell del Catllar, documentat des del 1070, però del qual no hi ha restes apreciables. L’església, inicialment dedicada a sant Pere (des del 1150), aviat és esmentada sota l’advocació de santa Maria. L’edifici, d’origen romànic, fou molt transformat en el seu interior i en la part posterior. El portal, d’arc de mig punt, és a la façana de ponent, la qual és coronada per un ample campanar d’espadanya. L’absis fou substituït per un gran presbiteri arrodonit, tancat per una reixa de forja; diu la tradició que es forjà a l’antiga farga del Catllar (esmentada des del segle XVII) que hi havia sota el penyal. Hi ha una capella que dóna al presbiteri, construïda al costat nord de l’església, i transformada després en sagristia. Fins al 1910 s’hi venerava una imatge romànica, que fou substituïda per una còpia en vendre's la propietat. Aquesta còpia es guarda a la propera masia de Ca n'Huguet. A l’església hi ha una imatge de poc valor, vestida, que presideix un altar post-barroc, amb columnes llises i capitells, de fusta. Davant de l’església hi ha l’antic mas del Catllar, convertit en una masoveria.

Vallvigil i el Cros

Vallvigil o el Clot de Vallvigil, és un antic veïnat que s’estenia per la vall del Torrent Gran (dit també del Clot, de Vallvigil o del Vinardell), a l’esquerra del Ter, aigua avall de Vilallonga. Centra la vall el gran mas de Ca n'Huguet Vell, dels segles XV-XVI, que resta avui com una masoveria de Ca n'Huguet Nou, un gran casal bastit sobre el Mas Jofreu i reformat i modernitzat totalment entre el 1914 i el 1932. Prop seu hi ha una capella dedicada a la Mare de Déu del Roser, que es destaca damunt d’un petit tossal. És un edifici bastit vers el 1760, d’una sola nau, amb el presbiteri en forma d’absis, dues finestres laterals i un ull de bou a la façana, i un petit campanar d’espadanya. Es troba pràcticament abandonada. Altres masos de l’antic terme, conegut des del segle XIV i que fou autònom entre els segles XVI i XVIII, són en l’actualitat rònecs, com el Borrasser Vell, gairebé al límit amb Llanars, el Mengot o el Mas Jofreu, i també el Vinardell, aquest prop del Ter.

A la dreta del Ter, aigua amunt del cap de municipi, a l’antic veïnat del Cros (17 h el 2005), hi ha la gran masia de la Planella i la masia de la Sala (coneguda fins el 1600 com Can Camps), aquesta propietat antiga dels Descatllar. Sota seu, enmig d’un gran prat que toca al Ter, hi ha una antiga i notable construcció quadrada que fou reconstruïda després del terratrèmol del 1428, amb renglera d’espitlleres als murs exteriors. Té un cos central més elevat, que possiblement fou coronat per una mena de guaita, i que sosté la teulada de llicorella. Serveix de pallissa o de graner. Anomenada popularment el Castell, és esmentada des del 1385 com la força o fortalesa de la Sala, que tingué una missió de defensa de la vall del Ter subsidiària del castell del Catllar, fet que evidencien l’estructura i la situació.

La Roca de Pelancà i Abella

La Roca de Pelancà
© fb
El poble de la Roca de Pelancà (34 h), situat a la dreta del Ter, a l’entrada del terme des de Llanars, es troba a la solana d’un gran penyal que cau a plom damunt el riu, a l’indret de la seva confluència amb la riera d’Abella. És format per un grup de cases esglaonades, que formen carrers estrets i tortuosos. En resten algunes cases habitades permanentment; queda algun llenç de les antigues muralles i un vell portal a l’entrada del nucli. Sobre el penyal hi ha algunes restes escasses de l’antiga fortalesa de Pelancà (o roca de Pelancà), esmentada des del 1061, que pertangué als Milany (1244), als So (segles XIV-XVII) i als Descatllar (des del 1621), que abans ja hi havien tingut drets senyorials. Adossada al penyal hi ha l’església o capella de la Mare de Déu de la Pietat, edifici d’origen romànic, probablement de mitjan segle XII, reformat més d’una vegada. La festa major se celebra el 10 de setembre.

El poble d’Abella (50 h), també al sector de la dreta del Ter, es troba a ponent de la Roca, arrecerat a la serra de Sant Bernabé, a la vall de la riera d’Abella o de Pelancà. És format per quatre grups de cases coneguts pel veïnat de l’Església o de la Plaça i pels veïnats de Dalt, del Mig i de Baix, moltes de les quals deshabitades, i dues fora del nucli, Can Robera i Can Gallina. L’església de Santa Llúcia, romànica, del final del segle XII, d’una nau amb volta un xic apuntada, sense absis, i amb un ample campanar d’espadanya a la façana de ponent; al segle XVIII fou, però, molt transformada tant a l’exterior com a l’interior (l’absis fou suprimit i la porta substituïda per l’actual, amb llinda), que es troba en molt mal estat de conservació. Sembla que fou dedicada abans a sant Bernabé. Els homes d’Abella eren súbdits del senyor de Vilallonga en l’aspecte jurisdiccional; amb tot el domini directe provenia de part del monestir de Sant Pere de Besalú. Celebra la festa major el segon dissabte de juny.

Llebro i Tregurà

El veïnat de Llebro (6 h) és a l’esquerra del Ter, prop de la carretera general, enfront del trencall que porta a Tregurà. Als segles XIII i XIV s’anomenava Junents o Junyents, però del segle XV en endavant és esmentat com a Lebora o Llebora als documents llatins i Llebro als catalans del segle XVII. És constituït pel veïnat de Baix, del Mig (format pel mas de la Riba, restaurat com a segona residència) i de Dalt.

El llogaret de Tregurà, el més alt de la Vall de Camprodon (1.425 m, a uns 325 m sobre el nivell del Ter), es troba enlairat dalt d’una muntanya, al sector dret del riu, enfront de Llebro. S’hi accedeix per una sinuosa carretera d’uns 3 km que travessa el Ter a l’indret de la central elèctrica de Tregurà. És format pel nucli de Tregurà de Dalt (23 h), on hi ha l’església i la masia de Can Subirana, i el de Tregurà de Baix (36 h), més a ponent i a uns 75 m més avall; entre tots dos hi ha algunes cases, anomenades el Veïnat del Mig. La gent, a més de l’agricultura i el bestiar, viu de la central i d’una petita indústria de trituració de la pedra. L’església, dedicada a sant Julià, és d’origen romànic, però ha estat molt modificada. Conserva de l’època romànica la nau, que fou mutilada tardanament a la part de l’absis, el qual fou substituït per un presbiteri quadrat. La façana fou construïda de nou amb un campanar de torre que la desfigura totalment, al final del segle XVIII o principi del XIX. Té adossada la rectoria, un gran casal rectangular, i s’hi accedeix pel cementiri. Lloc i església són esmentats per primera vegada el 978, quan el comte i bisbe Miró de Besalú donà drets de pastures en el seu terme al monestir de Sant Pere de Besalú. El 1194 l’abat Pere Guillem de Sant Joan de les Abadesses comprà el domini del lloc a Bernat de Navata, amb l’aprovació d’Alfons I, i a partir d’aquest moment fou propietat total del monestir. Aquesta dependència del monestir santjoanenc feu que, malgrat pertànyer a la Vall de Camprodon, fos lloc de jurisdicció del veguer de la Ral, i restà un terme autònom fins al principi del segle XIX, que fou agregat a Vilallonga. La parròquia també fou independent de la de Vilallonga. Al nucli de Tregurà de Baix hi ha una petita església, dedicada a la Mare de Déu del Roser, bastida al segle XVIII (beneïda el 1792). En el lloc de Tregurà es practica el paracaigudisme de pendent. La festa major se celebra el 28 d’agost, en honor a sant Agustí.

La història

El lloc de Vilallonga és conegut des del 1011, i l’església de Sant Martí des del 1183. Al terme tenien propietats el monestir de Ripoll i el de Camprodon, però el domini senyorial era de la família Catllar o Descatllar, senyors del castell del Catllar, que s’alçava en un penyal a la dreta del Ter, inaccessible per tres dels seus costats i envoltat en part pel Ter, prop del límit entre els termes de Vilallonga i Setcases. Existia almenys des d’abans del 1070 (castell de Castlario), i donà origen al llinatge Descatllar, que, a més de dominar tot el terme de Vilallonga amb els seus agregats (llevat de Tregurà), foren senyors de Rocabruna (Garrotxa), i més tard del castell de Besora i altres dominis. En foren membres destacats Damià Descatllar, que lluità aferrissadament a favor del retorn dels comtats de Rosselló i Cerdanya a la corona catalanoaragonesa a partir del 1472, i Lluís Descatllar, governador del castell de Llívia, com molts dels seus antecessors, que fou acusat d’haver cedit el castell als francesos a l’inici de la guerra dels Segadors. La branca principal d’aquesta família s’extingí el 1789; del castell no hi ha restes visibles.

Col·laboració: 
TLlC
Llegir més...