Vida i obra
No consta amb certesa el lloc de naixença. Un document inèdit medieval (~1400), exhumat per John F. Benton, de Passadena (Califòrnia), el fa nascut a Villanueva de Jiloca, prop de Daroca (Aragó). Probablement emparentat amb el franciscà Bernat de Vilanova, hauria anat a viure de jove a la diòcesi de València, i allà habità la seva filla Maria, monja dominicana. La seva muller, Agnès Blasi, de Montpeller, era tia dels metges Ermengol i Joan Blasi.
Estudià medicina i lletres a l’Studium de Montpeller i el 1260 s’hi graduà de mestre en medicina. Si certament ell fos l’autor del gran tractat mèdic Breviarium practicae, hauria estudiat també amb Giovanni de Casamicciola, professor de medicina a la Universitat de Nàpols en 1267-78 i mort vers el 1282.
Com a radicat a València, dominà la llengua aràbiga, que l’ajudà a esdevenir un dels metges més famosos del seu temps. Devers 1281-85 aprengué hebreu, Sagrada Escriptura i la cultura rabínica i talmúdica al convent dominicà de Barcelona, sota la guia de Ramon Martí. No seguí enlloc, però, cap curs complet de teologia. Metge de Pere II, des del 1281 fins a la mort del rei, continuà sent afavorit per Alfons II i Jaume II. Residí novament a València del 1286 al 1289, i després passà a ensenyar la medicina a a l’Studium de Montpeller, llavors domini de Jaume II de Mallorca. Hi restà fins el 1299. Durant aquests anys degué conèixer Pèire Olieu i s’interessà per les seves idees heterodoxes.
Posseí una biblioteca molt singular per la seva època, amb manuscrits en català, llatí, hebreu, àrab i grec. Com el seu contemporani i amic Ramon Llull, fou influït per la cultura oriental, però l’atragueren especialment les idees de la vida evangèlica i l’Apocalipsi de Joaquim de Fiore. Durant aquest decenni començà a compondre opuscles llatins inspirats en de Fiore i orientats, d’una banda, vers la propera vinguda de l’Anticrist i, d’altra banda, vers la reforma ultrancera de l’Església, segons els ideals dels fraticels i dels beguins, molt difosos a tot Occitània. En el seu Tractatus de tempore adventus Antichristi en fixa la data: l’any 1378.
Jaume II de Catalunya-Aragó l’havia cridat diverses vegades a la seva cort com a metge, i el 1299 l’envià com a ambaixador prop de Felip IV el Bell per a negociar, entre altres problemes, el de la Vall d’Aran. Arnau difongué a París les seves idees sobre l’Anticrist, i, acusat pels teòlegs de la universitat, fou processat i condemnat. L’any següent apel·là a Bonifaci VIII, el qual, agraït pels seus serveis com a metge, l’obligà a abjurar en privat, però declarà públicament exagerada la condemna parisenca. En reconeixença, Arnau li dedicà el tractat màgic De sigillis. D’aquest temps són alguns escrits seus d’alquímia. El 1301 compongué a Scurcola, davant Anagni, el De cymbalis ecclesiae, dedicat al papa, i l’any següent la Philosophia catholica et divina, dos tractats de caràcter joaquimita.
El 1302, cridat a Catalunya, com a metge, per Jaume II, polemitzà vivaçment amb els dominicans de Girona. Cercà tot d’una el suport del nou papa Benet XI, que el tingué també per metge. En morir aquest (1304), es sospità que havia estat emmetzinat, i n’acusà el fraticel Bernat Deliciós, amb la complicitat d’Arnau. Empresonat per altres motius a Perusa, en ser alliberat es refugià a la cort de Frederic III de Sicília, protector dels espirituals. A Messina, li dedicà l’Allocutio christiani sobre la reforma de l’Església. Aquesta, segons Joaquim de Fiore, pressuposava la desfeta de l’islam i la conquesta de Jerusalem per un rei, elegit per Déu.
Tornà el 1305 a Catalunya, exhortà Jaume II a la croada contra Almeria i llegí al palau reial de Barcelona, l’11 de juliol, la Confessió de Barcelona, síntesi autèntica del seu profetisme escatològic. Acabava llavors de ser elegit papa el seu amic Bertrand de Got (Climent V), i s’apressà a adreçar-li un voluminós recull dels seus escrits teològics.
L’any següent es retirà al monestir de Sant Víctor de Marsella, on es creia que havia compost la seva obra cabdal, l’Expositio super Apocalypsi (editada el 1971). Els estudis més recents, però, assenyalen finalment que aquesta no es tracta d’una obra de Vilanova. Aquesta obra és considerada actualment apòcrifa, cosa que ha fet necessari replantejar la teoria arnaldiana de la història i revisar la interpretació que la lligava al joaquimisme. Segons conclou Jaume Mensa en un estudi: «en les obres autèntiques d’Arnau de Vilanova no hi ha una teologia de la història ben definida, clara, assumida, que estructuri els diversos aspectes del seu pensament, com fins fa ben poc hom havia cregut. Arnau nega la periodització joaquimista de la història, però se serveix subsidiàriament d’altres esquemes: el de les set etapes de la història de l’Església, el de les quatre persecucions (de Guillem de Sant Amor) i el dels set dies de la creació d’Agustí d’Hipona».
D’entre el 1305 i el 1308 cal datar també la Lliçó de Narbona, sobre la reforma interior. Capdavanter dels espirituals des de la mort de Pèire Olieu (1298), l’any 1309 perorà la defensa d’aquells davant Climent V a Avinyó. L’any següent tornà a Sicília, on adreçà al rei Frederic una Informació espiritual per a la reforma de la seva casa i del regne, amb consells que es concretaren en unes constitucions reials. Mentrestant, els adversaris dels espirituals havien acusat Arnau prop de Jaume II d’haver-lo calumniat davant el papa. El rei el cridà al campament d’Almeria i l’obligà a escriure (gener del 1310) el raonament d’Avinyó, la seva obra més important en català. En constatar, però, Jaume II que aquell text no coincidia amb el discurs llatí, malauradament perdut, que hom li havia tramès des d’Avinyó, li retirà la confiança. Arnau s’embarcà cap a Sicília, i d’allà cap a Gènova, on morí el 1311.
Els seus escrits teològics en llatí i en català —alguns s’han conservat només en traduccions italianes i gregues— es caracteritzen per l’esclat entusiàstic i per l’ordre rigorós de l’exposició. Les obres catalanes (editades el 1947) s’avancen a la prosa clàssica dels primers humanistes catalans per llurs amples i perfectes períodes i alhora per llur colpidora expressivitat. Amb tot, Arnau deu la seva gran fama pòstuma a les seves obres científiques i mèdiques, reeditades sovint fins a la fi del segle XVI, i reestampades encara més endavant. La major part dels escrits alquímics que se li ha atribuït són espuris, com ho és també el més extens regiment de sanitat. L’atribució del Breviarum i del Speculum és igualment dubtosa. Resten, però, ultra un seguit de traduccions d’obres mèdiques de l’àrab al llatí, els seus pràctics i difosíssims regiments breus —el més famós, adreçat a Jaume II, traduït tot d’una al català (editat el 1947)— i alguns curts tractats que assoliren una àmplia divulgació arreu d’Europa: sobre l’esterilitat, el coit, les sagnies, els verins, les febres, l’alquímia, els maleficis i els somnis.
Fou una de les figures més distingides de la seva època pel fet d’introduir a l’Occident la teoria mèdica àrab i grega. Estudià i ensenyà Hipòcrates i Galè, feu una traducció d’Avicenna i d’altres filòsofs, i en les seves obres mèdiques feu servir la ciència galènica. Tot i haver rebut els coneixements de teologia a mans dels dominicans, la seva visió espiritual corresponia més a l’orde franciscà. Segons l’autor, l’època en què vivia era la sisena edat de l’Església, i pensava que aquesta no podia durar més enllà del 1340, any de l’arribada de l’Anticrist i la fi del món.
Els manuscrits de la seva obra es troben a les principals biblioteques europees: Barcelona, Basilea, Berlín, Londres, Oxford, París i Roma. Historiadors com R. Rusconi han qualificat Arnau de Vilanova com «i maggiori teologi della storia dei secoli XII e XIII».
Bibliografia
- Batllori, M. (1954): “Orientaciones bibliográficas para el estudio de Arnau de Vilanova”. Pensamiento, X.
- Batllori, M. (1994): Arnau de Vilanova i l’Arnaldisme. València, Tres i Quatre.
- Batllori, M. i Carreras Artau, J. (ed.) (1947): Vilanova, A. de: Obres catalanes. Barcelona, Barcino.
- Cartaregia, O. i Perarnau, J. (1993): “El text sencer de l’Epistola ad gerentes zonam pelliceam d’Arnau de Vilanova”. Arxiu de Textos Catalans Antics, 12.
- Diversos autors (1994-95): “Actes de la I trobada Internacional d’Estudis sobre Arnau de Vilanova”. Arxiu de Textos Catalans Antics, 13 i 14. Barcelona, IEC.
- Gerwing, M. (1996): Vom Ende der Zeit: der Traktat des Arnald von Villanova uber die Ankunft des Antichrist in der akademischen Auseihandersetzung zu Beginnen des 14 Jahrhunderts. Munster, Aschendorff [sobre l’adveniment de l’Anticrist].
- Mensa, J. (1994): Arnau de Vilanova, espiritual: Guia bibliogràfica. Barcelona, IEC.
- Mensa, J. (2000): “Els darrers temps en autors catalans del segle XIV. Arnau de Vilanova i Pons Carbonell”, Afers, 37, 2000, p. 569-584.
- Paniagua, J.A. (1963): Estudios y notas sobre Arnau de Vilanova. Madrid, CSIC / Instituto Arnaldo de Vilanova.
- Perarnau i Espelt, J. (1976): “Troball de tractats espirituals perduts d’Arnau de Vilanova”, Revista Catalana de Teologia, I.
- Perarnau i Espelt, J. (1978): L’“Alia Informatio Beguinorum” d’Arnau de Vilanova. Barcelona, Facultat de Teologia [edició crítica de les idees d’Arnau sobre els beguins].
- Perarnau i Espelt, J. (1988-1989): “Noves dades biogràfiques de mestre Arnau de Vilanova”. Arxiu de Textos Catalans Antics, 7-8.
- Perarnau i Espelt, J. (1994): “Problemes i criteris d’autenticitat d’obres espirituals d’Arnau de Vilanova”, dins Diversos autors: Actes de la I Trobada Internacional d’Estudis sobre Arnau de Vilanova. Barcelona, Arxiu de Textos Catalans Antics, 13.
- Pou, J.M. (1991): Visionarios, beguinos y fraticelos catalanes (siglos XIII-XV). Madrid, Martí Mayor, J., Cardenal Cisneros.
- Santi, F. (1987): Arnau de Vilanova. L’obra espiritual. València, Diputació de València.
- Rusconi, R. (1999): Profezia e profeti alla fine del Medievo. Roma.