Situació i presentació
El municipi de Vilanova de Meià, de 105,24 km2, limita a tramuntana, per la serra del Montsec de Rúbies, amb l’enclavament de Rúbies (del terme de Camarasa) i amb els municipis del Pallars Jussà de Llimiana i Gavet de la Conca; a ponent confronta amb Àger (per la Noguera Pallaresa) i a migdia amb Camarasa (pel sector de Figuerola de Meià), amb Alòs de Balaguer (des de l’ermita de Sant Mamet, per la carena d’aquesta serra, fins que el límit tomba pels Sargals ), i amb Artesa de Segre, municipi que l’envolta també per llevant. El termenal amb Artesa, prop de les Aigüetes, segueix el riu de l’Obac o de Santa Maria i continua per les Paredades (917 m), fins al Solà Roig i la Pinera. Tot seguit gira vers el N pel puig de Sant Ermengol (621 m), fronterer amb el sector d’Anya (d’Artesa de Segre) i, vora el pla de Matamala, continua pel riu de Montargull i per les Planes, fins al Serrat Ample, on el termenal gira i separa el municipi de Vilanova de l’enclavament de Montadó (al NE, del terme d’Isona).
El territori s’estén als vessants meridionals del Montsec de Rúbies, fins als vessants septentrionals de la serra de Sant Mamet (1.374 m), entre la Noguera Pallaresa a ponent i la riera de Montargull a llevant. Hi neix el Riu Boix, per la unió de diversos barrancs (riu de l’Obac o de Sant Pere, el riuet de Vilanova, etc.) que davallen de la serra de Montsec, a la vall del qual, en la Conca de Meià, hi ha la majoria de nuclis de poblament. Els accidents més notables del termenal pel Montsec són el congost i l’Escala del Pas Nou, la roca dels Arcs, el pas de les Eugues (1.332 m), el tossal de les Torretes (1.677 m) i la Portella Blanca (1.404 m).
El municipi comprèn la vila de Vilanova de Meià, que n’és el cap, el santuari de la Mare de Déu del Puig de Meià, el poble de Santa Maria de Meià (on hi hagué l’antic priorat de Meià, el qual, amb Peralba, formà municipi independent fins al decenni 1920-30), el despoblat de Peralba, els antics llocs i quadres de Colldorenga, Montnar, Coscollera, Solanelles, Rocaspana, Vallfarines, Fabregada i Cabrera, i les esglésies de Sant Pere de l’Obac i de Sant Alís. També, abans del 1930, li fou agregat l’antic municipi de la Baronia de la Vansa, amb els pobles de Lluçars, Gàrzola, Tórrec, Boada i Argentera (amb el santuari de la Pera).
Els eixos de comunicació del terme són, seguint la Noguera Pallaresa, a l’W, la carretera C-13 entre Balaguer i Tremp, des d’on surt un trencall cap a Santa Maria de Meià per Figuerola de Meià, i algunes pistes o camins de muntanya. Al sector de llevant, per la vall del Riu Boix i la conca de Meià, una carretera local, de la que surten trencalls cap a diferents indrets i nuclis del terme, permet arribar, cap al S, a Artesa de Segre, i cap al N, des de la vila de Vilanova de Meià, continua cap a a la vall de Barcedana (Gavet de la Conca), pel Pas Nou. Els nuclis de Vilanova i Santa Maria de Meià queden comunicats també per una carretera local.
El topònim Meià, segons Meyer-Lübke, opinió que recull el Diccionari català-valencià-balear i, també, el romanista Paul Aebischer, prové de Medianus, derivat del nom de persona llatí Medius. Les descripcions musulmanes, com la d’ibn al-Hătif, anomenen el lloc Madanisch i els primers documents cristians, Midian i Mediano.
La població i l’economia
El 1378 hi havia 111 focs al lloc de Vilanova de Meià, que augmentaren a 131 el 1553. Des de la primeria del segle XVIII fins aproximadament la segona meitat del segle XIX, la població (vilanovins) incrementà el nombre d’habitants (542 h el 1718, 696 h el 1787 i 955 h el 1857). A partir d’aquest moment s’inicià un descens (880 h el 1887, 814 h el 1900, 715 h el 1920). Els censos posteriors constataven increments notables de la població, amb petites oscil·lacions (1.229 h el 1936, 1.116 h el 1950 i 1.345 h el 1970). Posteriorment, el nombre d’habitants inicià una nova corba descendent (531 h el 1981, 499 h el 1991, 479 h el 1999 i 436 h el 2005).
Camps de cereals a Vilanova de Meià
© Xevi Varela
L’economia del municipi es basa en les activitats agràries, tot i que cal notar un increment d’ocupació en el sector terciari al llarg de la darrera dècada del segle XX. El territori, molt muntanyós, és ocupat en bona part per boscos d’alzines, roures i pins, i també per matollars. L’agricultura és eminentment de secà, i el regadiu correspon a bancals i horts familiars. Els conreus més importants són els cereals (blat, ordi), els conreus industrials (gira-sol, colza), el farratge i els cirerers. La ramaderia, diversificada, té una presència destacada; hi ha cria d’aviram, de bestiar porcí, oví, cabrú i boví. Al terme s’havien explotat unes mines de carbó.
A la tardor se celebra la Fira de la Perdiu, que tradicionalment era el dia 11 de novembre, festivitat de Sant Martí, però que, per tal de fer-la coincidir amb un dia de festa, fou traslladada al segon diumenge del mateix mes. Es tracta d’una antiga tradició que recull Joan Amades (que ell dona per perduda, però que es recuperà) i que aplega a Vilanova els pagesos de la rodalia que es dediquen a la cria de perdius manyagues, especialment de la perdiu vermella o perdigot, que després són adquirides pels caçadors i s’utilitzen en gran part per a la repoblació de zones de caça. Amades explica que els pagesos menaven les perdius a la fira en ramats, com si fossin oques o una altra mena d’aviram, perquè les tenien ensinistrades, i que acudien a la fira caçadors de lluny, d’Aragó i de Navarra, per adquirir els perdigots. Era costum dels veïns de Vilanova de posar a la porta de les cases plats de fruita a l’abast dels visitants, que pagaven el servei amb una moneda, directament, sense intermediaris. Totes les fruites tenien el mateix preu: deu cèntims. Actualment, la fira es continua celebrant, si bé s’ha ampliat amb tota mena d’aviram, ous, mel i altres productes de pagès. S’hi fa un concurs de perdius i un altre de gossos de caça.
Vilanova de Meià ha esdevingut un centre d’estiueig, que acull sobretot a visitants que han nascut a la vila o hi han tingut algun vincle familiar. Per altra banda també hi és important l’afluència d’escaladors, aficionats a la pràctica de l’ala delta i el parapent, i caçadors. Hom disposa d’allotjament (residència casa de pagès, pensions) al mateix municipi. Dins dels atractius del municipi cal destacar La Pedrera de Meià, de la qual afloren fòssils en molts indrets.
La vila de Vilanova de Meià
Aspecte de la vila de Vilanova de Meià
© CIC-Moià
La vila de Vilanova de Meià (633 m, 229 h el 2005) és situada a la dreta del Riu Boix. És la població més important de la Conca de Meià. Vila fortificada, s’hi accedeix per un portal gòtic, a migdia; carrers estrets i costeruts porten dalt, a la plaça de l’Ereta, on hi ha l’església parroquial de Sant Salvador. L’edifici actual és una construcció d’origen romànic, probablement del segle XIII, modificada en època gòtica i ampliada en època barroca. Aquest temple és d’una nau, capçada per un absis semicircular i coberta amb volta de canó apuntada. La volta descansa sobre dos arcs torals acabats en unes senzilles mènsules, que exteriorment coincideixen amb uns contraforts adossats. La portada, oberta al mur de migdia, és emmarcada per dues arquivoltes d’arc rodó sostingudes per quatre columnes. L’absis, de planta semicircular, es troba en un nivell superior al de la nau. A l’interior, sis parells de columnes adossades, disposades en dos pisos, sostenen els nervis que sostenen, de forma radial, la volta. L’absis fou sobrealçat en època gòtica, i s’hi obrí un finestral ogival, i també una rosassa al mur de ponent. En aquesta mateixa façana es construí una portada gòtica, que forma un cos sobresortint. La porta és emmarcada per sis arquivoltes ogivals i decorada amb uns bells calats i traceries, lamentablement en estat ruïnós. Al centre de l’arc interior hi ha una talla gòtica de la Mare de Déu amb l’Infant, voltada dels reis mags i de tres àngels. També és d’aquest moment la porta baixa del campanar d’espadanya, situat al mur de migdia i que fou acabat en època barroca. Les dues capelles adossades a la capçalera i que formen una mena de creuer daten dels segles XVII i XVIII. La del costat de l’epistola, de dimensions reduïdes, és coberta per una cúpula semisfèrica amb una llanterna. La de l’evangeli, de grans dimensions, i a la qual s’entra per un arc gòtic decorat amb figures d’àngels, presenta una gran cúpula octogonal amb finestrals. A l’interior del temple es conserva una talla de fusta, romànica i molt rústega, de la Mare de Déu de Meià, i una imatge gòtica d’alabastre policromat, la Mare de Déu del Roser, a més d’una taula amb una pintura gòtica del segle XV que representa “El Gòlgota”, que havia format part d’un retaule. Darrere l’església hi ha el pati del castell, que, un cop arruïnat aquest, fou convertit en fossar vell.
Sobre Vilanova de Meià, dalt el puig de Meià (909 m), hi ha les restes de l antic poble de Meià i el castell de Meià, origen de la vila actual. Del castell, resten diversos panys de murs d’aparell romànic, en un dels quals s’obre un portal de mig punt, i part d’una magnífica torre mestra de planta circular. El castell fou centre de la Conca de Meià, funció que després exercí el priorat de Santa Maria de Meià. No gaire lluny hi ha els vestigis del poble antic. L’antiga capella del castell, abans dedicada a sant Cristòfol, és avui santuari de la Mare de Déu del Puig de Meià. L’edifici és d’una nau, amb volta de canó, arcades laterals i arcs torals amb impostes ornamentades. Uns sarcòfags que hi han aparegut són, segons Josep Sarrate, de tradició visigòtica. L’església fou consagrada el 1037 a la Mare de Déu, per Eribau, bisbe d’Urgell.
La vila celebra la festa major el segon dissabte de setembre, i el primer dissabte de maig, la festa de les Santes Creus, que inclou un aplec a l’ermita de la Mare de Déu del Puig de Meià.
Altres indrets del terme
Santa Maria de Meià
El poble de Santa Maria de Meià (83 h el 2005), antigament anomenat Castelló de Meià, al vessant meridional del Montsec de Rúbies, és situat a llevant del coll d’Orenga, a ponent del cap de municipi. El portal d’entrada a la població és de mig punt i dona al carrer Major, entre carrerons estrets i costeruts. Situada a ponent del poble, hi ha l’església parroquial de Santa Maria. El temple actual, bastit a la segona meitat del segle XVII en substitució de l’edificació romànica, consta d’una nau amb capelles laterals, coberta amb volta de canó. Els elements ornamentals barrocs (retaule, orgue, cor i pintures) foren destruïts el 1936. A l’exterior destaca el volum de la nau, més alta, amb coberta de dos vessants. Sota el ràfec de la teulada de la nau corre una filera de petites finestres d’arc de mig punt, obertes a un parament irregular que contrasta amb el de la façana, de carreus ben escairats. El campanar, adossat a l’esquerra de la façana, constitueix un cos avançat respecte al frontis de la façana. Fou acabat modernament (1908), i és format per un primer cos de planta quadrada i un segon de planta octogonal, amb pilastres cantoneres que flanquegen obertures d’arc de mig punt amb ulls de bou al capdamunt dels quatre costats. És coronat per una cúpula semisfèrica i una creu de pedra. Se celebra la festa major per la Mare de Déu d’Agost, i el Dilluns de la Segona Pasqua un aplec a l’ermita de Sant Sebastià, situada al NW del poble. Cal esmentar, a més, l’església de Sant Benet.
L’església parroquial té l’origen en l’antic cenobi del mateix nom. El priorat benedictí de Santa Maria de Meià, segons Antoni Pladevall, sembla que fou un monestir familiar fundat per Guillem, senyor de Meià, a la primera meitat del segle XI. Vers el 1050 fou desbaratat per una ràtzia musulmana i, poc temps després, refet. El 1080, quan el regia l’abat Pere, estava en decadència, per la qual cosa els descendents del fundador l’uniren a Sant Serni de Tavèrnoles perquè hi introduís la regla benedictina. El 1094 l’ardiaca barceloní Ermengol, fill de Guitard Guillem de Meià, li feu importants donacions de béns i esglésies, base del seu domini territorial, i el convertí en monestir femení. El 1170 tornava a ser regit per un prior i, el 1205, per l’abat Bertran, que feu reconstruir l’església el 1210. Durant aquest segle, el monestir fou posat sota la dependència de Ripoll. Aleshores tenia un prior amb una comunitat de tres monjos, vuit canonges i una mena de confraria d’oblats; durant tres centúries fou regit per un monjo ripollès. El plet que sorgí arran del fet que el papa Climent VII intentà de secularitzar-lo i enviar els seus béns a Serrateix fou guanyat pel monestir de Meià. El 1592 entrà, en qualitat de priorat exempt, a la Congregació Claustral Tarraconense i subsistí fins a l’exclaustració. Els priors de Meià exerciren la jurisdicció civil i eclesiàstica sobre molts pobles i parròquies. Fins el decenni 1920-30 Santa Maria de Meià formà, amb el poble de Peralba, municipi independent.
Lluçars, Gàrzola, Argentera, Tórrec i Boada
Abans del 1930 fou agregat a Vilanova de Meià l’antic municipi de la Baronia de la Vansa, situat a la Conca de Meià i drenat pel Riu Boix i pel torrent de Seguers. No correspon a cap entitat de població homònima, sinó que el municipi prengué el nom d’una antiga jurisdicció senyorial centrada en la casa de la Vansa, bastida sobre la cova de la Vansa, ja esmentada per Madoz i situada en un paratge escabrós, a l’E de l actual municipi. En una de les balmes que formen l’espluga de la Baronia de la Vansa hi ha les restes de la capella troglodítica de la Mare de Déu de la Vansa, de la qual es conserva l’absis, romànic, encastat a la roca, i una arcada al costat. L’antic municipi de la Baronia de la Vansa comprenia els pobles de Lluçars, que n'era el cap, Tórrec, Boada, Gàrzola i Argentera, que foren integrats al municipi de la Baronia de la Vansa a la segona meitat del segle XIX, ja que eren municipis independents.
El poble de Lluçars (27 h el 2005) és situat al SE del terme, a l’esquerra del Riu Boix i la seva església parroquial és dedicada a sant Pere. Prop del poble hi ha la bòfia dels Picalts, habitada des del Neolític antic fins al Calcolític i èpoques més recents. Hom hi havia treballat i explotat el coure (s’hi han trobat motlles per a fer destrals). Celebra la festa major el tercer dissabte de setembre.
El poble de Gàrzola (47 h el 2005) és situat al S del terme, a la dreta del Riu Boix. La seva església parroquial és dedicada a la Mare de Déu del Remei i en depenia la d’Argentera. Gàrzola celebra la festa major el primer dissabte de setembre.
El poble d’Argentera (7 h el 2005) és al S de Gàrzola, a l’esquerra del Riu Boix. Depenia del priorat de Meià. Hi ha restes de l’antic castell d’Argentera i el santuari de la Mare de Déu del Remei, romànic i modificat posteriorment, actualment sense culte.
El poble de Tórrec (37 h el 2005) és emplaçat a l’E del municipi, a l’esquerra del torrent de Seguers, el qual aflueix al Segre davant Vilves. La seva església de Sant Isidre és filial de la parròquia de Lluçars, de la qual també depenia la del poble de Boada. Tórrec celebra la festa major el primer dissabte d’agost i la festa del Roser, el 15 de maig. Boada (6 h el 2005), que és situat al S de Lluçars, celebra la festa major el tercer dissabte d’agost.
Dins el terme de Vilanova de Meià hi ha, encara, el dolmen de la Lloella del Llop, no gaire lluny del puig de Meià, vora un dels camins que pugen cap a un dels portells de la serra de Montsec, i també diversos enterraments megalítics i restes de pintura rupestre esquemàtica.
Peralba i les antigues quadres
Peralba, o Perauba, poble avui despoblat que havia format part del municipi de Santa Maria de Meià, és situat a ponent del coll d’Orenga i al peu de la serra de Sant Mamet, al sector occidental del municipi. La seva antiga església parroquial, ara sufragània de la de Santa Maria de Meià, és dedicada a santa Magdalena i en depenia la de Rúbies. La jurisdicció del lloc pertanyia al prior de Meià. Prop del camí de la Passarella, hi ha la capella romànica de Sant Pere de Cabrera, en ruïna; se'n conserva l’absis, un arc toral apuntat i la porta adovellada a migdia. Dins l’antic terme de Peralba hi ha la caseria i antiga quadra de Montnar i el despoblat de Cabrera el qual pren el nom de serra de Cabrera i és un dels contraforts meridionals del Montsec de Rúbies. Colldorenga, petit llogaret avui reduït a un mas, és situat al vessant septentrional de la serra de Sant Mamet. Al segle XI i fins el 1920 formà municipi amb Santa Maria de Meià. Prop seu hi ha les ruïnes de l’antic castell d’Orenga. El coll d’Orenga (902 m d’altitud) comunica la Conca de Meià amb la Vall d’Àger; al seu costat de tramuntana hi ha una masia d’aspecte senyorívol, amb portal adovellat i finestres renaixentistes. A l’indret s’alcen dues torres rodones ben conservades, del segle XI, que algú anomena els Castellots. Junt amb la torre de l’Espinal, vora Colldorenga, formaven part d’un cinyell fortificat.
Coscollera és una antiga quadra situada dins el terme de Santa Maria de Meià. Sthi conserva una antiga torre rodona. Una altra antiga quadra d’aquest terme és la de Solanelles; també la quadra de Rocaspana era dins el terme de Santa Maria de Meià.
La cova de les Monges
© Xevi Varela
L’antiga quadra de Vallfarines era dins el terme de Vilanova de Meià. Fabregada és un despoblat antic, situat al vessant S del Pelat. Al Rocar hi ha restes de l’antic poble i les ruïnes de l’església romànica de Sant Serni i de la cova de les Monges; també en resta part de la capella romànica de Santa Cecília.
La història
Els orígens històrics del terme se centren en el puig de Meià, on hi hagué l’antic castell de Meià i el nucli primitiu de poblament, que es remuntaria, segons Pita Mercé, al període de dominació visigòtica. El castell era situat en la línia fortificada al llarg de la serra de Montsec, que, al límit amb el comtat de Pallars, ocuparen els àrabs fins a la primeria del segle XI. Per Al-Bayan (crònica o relació de l’historiador marroquí Ibn ‘Idarī, escrita vers el 1300), coneixem les expedicions d’al-Muzaffar (fill d’Almansor) i del seu llibert, el general Wadit, bon coneixedor de les nostres terres. Segons aquesta relació, el 1003, l’any de la batalla d’Albesa, seguint la via de Saragossa a Lleida, assaltaren la força de Meià, al peu de la serra de Montsec, i prengueren el castell de Montmagastre, cosa que evidencia que ja anteriorment el puig de Meià havia estat ocupat pels cristians. Tanmateix, l’organització del territori de Meià partí de la donació que els comtes de Barcelona, Ramon Borrell i Ermessenda, efectuaren el 1018 al monestir pirinenc de Sant Serni de Tavèrnoles. Els comtes donaren al cenobi una zona erma per a repoblar, el centre de la qual era el puig de Meià, entre els castells de Montmagastre, Alòs i Rubió.
El 1063 és documentat com a senyor del lloc Guillem de Meià, que era al servei del comte d’Urgell. Els comtes de Barcelona i de Pallars tenien possessions al territori de Meià, tot i pertànyer al comtat d’Urgell. El 1091 el senyor de Meià era Guitard Guillem, el llinatge del qual és documentat fins al segle XIII. El 1227 Ramon de Cervera deixa en el testament als seus fills Jaume i Guerau el lloc de Meià. El 1233 Jaume de Cervera és citat com a senyor del castell, vila i terme de Meià. Consigna Fort i Cogul que, en una data no precisada, Dolça de Cervera, filla del susdit Jaume de Cervera, donà al monestir de Santes Creus diversos drets als castells i llocs d’Alòs, Vilanova de Meià, Castelló de Meià, Fontllonga, la Maçana, Vernet, Orenga, Fabregada i en altres llocs de la Conca de Meià. El 1313 el castell de Meià pertanyia a Ramon d’Alemany. El 1330 el rei Alfons el Benigne creà a favor del seu fill Ferran el marquesat de Camarasa, que comprenia, entre d’altres indrets, els de Vilanova de Meià, Castelló de Meià, Fabregada i tota la Conca de Meià.
Sembla que fou durant el segle XIII que, al vessant de ponent del puig de Meià (per on aquest és més accessible), es formà un nou nucli de poblament, Vilanova de Meià. A la primeria del segle XIV, el 1305, la senyora del lloc i del castell, Dolça de Cervera, concedí a Vilanova de Meià l’aixecament de l’interdicte de la venda del vi. Jaume II de Catalunya-Aragó, que a la mort d’Ermengol X d’Urgell rebé aquest comtat, el 1314 estengué una ordre a Guillem de Sitgers, batlle general del Principat, perquè proveís l’establiment d’uns repobladors forasters als nous llocs d’Alòs i de Meià. Segons Font i Rius, la causa de reforçar el repoblament era que el monarca volia assegurar les defenses del comtat drUrgell, disputat al rei pels comtes de Foix.
En morir Joan I de Catalunya-Aragó, net de Jaume II, Mateu de Foix pretengué la corona per a la seva muller Joana, filla de Joan I, envaí Catalunya i destruí el castell i el lloc del puig de Meià. Els veïns de l’indret s’aixoplugaren a Vilanova. La vila fou incendiada pels carlins durant la primera guerra Carlina.