Situació i presentació
És situat a l’extrem sud-occidental de la comarca, al límit amb les Garrigues, el Priorat i el Baix Camp. Així, confronta amb els termes de Vallclara, al NE, Prades (Baix Camp) per l’E i pel S, Cornudella de Montsant, al S, i Ulldemolins, a l’W (Priorat), i amb la Pobla de Cérvoles i el Vilosell, al N (Garrigues).
El territori s’estén pels vessants meridionals de la serra de la Llena, on es troben els punts més alts d’aquesta serralada (entre 800 i 1.000 m d’altitud), que fan de partió amb la comarca de les Garrigues: la Tossa o la punta del Curull (1 021 m d’altitud) i l’Abella (1 002 m d’altitud). Unit a les Muntanyes de Prades per llevant i migdia, dins el terme destaquen les puntes del Puig, del Colomer, de la Pinadeta i de la Castellona, que ultrapassen els 1 000 m d’altitud.
Molt accidentat, el municipi és drenat a la banda meridional pel riu de Prades, o de Montsant, al qual van a parar per la dreta els barrancs de Mataró, de la Coma i del Mas d’en Freixes, i per l’esquerra, els de l’Anover, de Badarreig, dels Lladres, dels Enllosats i dels Segalars, o Segalassos, que fa de límit natural amb el terme d’Ulldemolins. A la banda oriental és drenat pels barrancs de Viern i de Villescura, la confluència dels quals representa la capçalera del riu de Milans. Diverses fonts brollen en el terme: la dels Obacs, de les Cometes i del Fraret, al vessant occidental; la Font Vella, dels Sants, del Manteta i d’en Segarra, a la banda meridional; i la font del Riu Francès i les de la Martina, d’en Claudi i de l’Àguila, a llevant.
El terme és travessat, en direcció W-NE i per la part septentrional, per la carretera local que va de Vimbodí fins a enllaçar, prop d’Ulldemolins, amb la comarcal C-45 de les Borges del Camp a Fraga; un ramal comunica, en direcció N-SE, amb la carretera local de l’Espluga de Francolí a Prades.
La població i l’economia
Les primeres notícies demogràfiques sobre Vilanova de Prades corresponen al fogatjament del 1497, ja que el fet que al segle XIV pertangués al comtat de Prades, i per tant hi constés com a casa taxada, o sigui en una estimació global, no permet de conèixer el nombre exacte de focs per a la primera època. El 1497, doncs, Vilanova tenia 9 focs, 14 el 1515 i 20 el 1553. Fins al començament del segle XVIII no se'n tenen més dades: el 1708 Josep Aparici li assigna 35 cases, mentre que els censos dels anys 1716, 1717 i 1719 li atribueixen 32 cases. Al llarg del segle XVIII hom notà una recuperació demogràfica que quedà reflectida en el cens del 1787, que assignava 431 h a Vilanova. A la primera meitat del segle XIX sofrí una forta davallada (197 h el 1830 i 194 el 1845), seguida d’una important recuperació a mitjan segle (arribà a 762 h el 1857, la seva xifra màxima). A partir d’aquesta última data la minva de població fou constant: al segle XIX la població (vilanovins) no ultrapassava els 600 h (amb aquesta xifra apareix el 1887), arribà al 1900 amb 523 h i al segle XX la minva fou progressiva: 419 h el 1910, 395 el 1930, 280 el 1940, 222 el 1960, 203 el 1970, 162 el 1991 i 157 el 1996, però augmentant a 177 h el 2005.
L’economia del municipi és essencialment agrària malgrat el caràcter muntanyós del terme, que és en bona part ocupat pel rocam, pel bosc (principalment de pins) i pels pasturatges. El conreu principal és l’avellaner, seguit ja de lluny pel castanyer. Hi ha també alguns ametllers i encara es poden trobar alguns camps de vinya, bé que en forta regressió. S'havien conreat cereals, però ja han desaparegut. Al regadiu es produeix principalment patata. Pel que fa a la ramaderia, ha sofert una davallada contínua els darrers anys, sobretot el bestiar oví. Havia tingut un especial interès la producció de tòfones, la recollida de les quals, però, ha patit una regressió. També s’havien explotat mines de plom i de barita als Segalars, que foren abandonades després d’un nou intent de revifar-les en la dècada del 1950.
Vilanova de Prades és un dels pobles d’estiueig de la comarca. Vers la dècada del 1990 es van portar a terme iniciatives per a revitalitzar el turisme, com ara la inauguració d’un càmping de primera categoria i una casa de colònies.
El poble de Vilanova de Prades
El poble de Vilanova de Prades és situat a 893 m d’altitud, dins els aiguavessos del riu de Montsant, sota la punta del Curull (1.021 m d’altitud), cota màxima de la serra de la Llena. És a redós de la cinglera, vora el coll de Sant Antoni, que enllaça l’esmentada serra amb les Muntanyes de Prades. Té una forma allargassada. Des del carrer Major parteixen gairebé perpendicularment els altres carrers i travesseres de la població. Algunes cases conserven bells portals adovellats dels segles XVI, XVII i XVIII.
De l’antiga església, esmentada el 1180 i dedicada a sant Salvador, només resten uns quants murs, que fan paret amb la rectoria. L’actual és d’estil barroc, construïda a la fi del segle XVIII. El retaule barroc que presidia l’altar major va ser cremat durant la guerra civil de 1936-39. Abans de ser repintada l’església, a la llinda de la porta esquerra del presbiteri, hi havia una llegenda en llatí que deia que el temple s’havia començat a pintar el 26 de juliol de 1827 i que s’havia acabat el 6 de juliol de 1829. Així mateix, a la llinda de la porta de la dreta es llegia, també en llatí, que la caiguda d’una roca l’11 de novembre de 1897 va destruir la volta de l’absis i la banda esquerra de l’altar i que la restauració s’acabà el 5 d’agost de 1898.
La festa major de la transfiguració del Senyor s’escau per l’agost, mentre que al final d’octubre s’organitza la festa i el mercat de la Castanyada.
Els altres indrets i la història
Tocant al poble, a la banda oriental, a mà dreta de la carretera que ve de Vallclara, s’alça l’ermita de Sant Antoni de Pàdua, adossada a l’actual cementiri. Bastida al segle XIX i, segons la tradició popular, costejada principalment per tres senyores que es deslliuraren de la pesta, fou saquejada en la guerra civil de 1936-39. Se'n conserven alguns elements decoratius, com sanefes pintades i les dues petxines del presbiteri, que representen aspectes de la vida del sant.
A banda i banda del riu de Montsant s’esglaonen diversos molins, actualment tancats, entre els quals el Molí del Pota, el de Comarsa, els dos d’en Viles i els tres de l’Alentorn.
Vilanova de Prades és esmentat l’any 1159 en la carta de poblament de Prades com a límit d’aquest lloc, i fou aprisiat, per concessió de Ramon Berenguer IV, a mitjan segle XII per Pere de Pinós, capellà de l’Espluga de Francolí. Al febrer del 1163 Alfons I, juntament amb el castlà de Siurana, Arbert de Castellvell, donà el lloc a Pere de Savallà, nebot de l’esmentat clergue, amb la condició que el poblés i hi construís una fortalesa. Al cap de pocs anys, el 1175, el mateix monarca precisava els límits del lloc i el concedia als seus habitants perquè el tinguessin lliurement, i amb les mateixes condicions jurídiques que els pobladors de Prades. L’any 1324 s’integrà al comtat de Prades, en crear-lo Jaume II a favor del seu fill Ramon Berenguer.