i Vilanova de Sau | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Vilanova de Sau

Vilanova de Sau
© Fototeca.cat
Municipi d’Osona.
Població: 
336 h
[2009]
Extensió: 
59 km2

Situació i presentació

Comprèn la major part de l’antiga demarcació de Sau, a la vall del Ter, que completava l’antic municipi de Querós, agregat a mitjan segle XIX al terme de Sant Hilari Sacalm. Situat a llevant de la comarca, en terres de les Guilleries dins l’espai natural de Savassona, limita al N amb Tavertet, a l’E amb Rupit i Pruit i Sant Hilari Sacalm (aquest darrer de la Selva), al S amb Espinelves, al SW amb Sant Sadurní d’Osormort i a l’W amb Tavèrnoles i les Masies de Roda.

El municipi té dos sectors ben diferenciats: el que s’aboca a la vall del Ter, on es trobava l’antic poble de Sau, negat pel pantà, i el que s’estén pel gran pendent que va del sector muntanyós de la Gavarra a la vall baixa de la Riera Major.

Drena el terme de S a N la vall baixa de la Riera Major, que desguassa al Ter per la dreta després del pantà de Sau, mentre que van a parar a la riera, per l’esquerra, el torrent de la Font del Martí i, per la dreta, la riera de Castanyedell i la riera de Can Faire. També per la dreta desguassa al pantà de Sau el torrent de Morant i per l’esquerra, després de la resclosa, el torrent de l’Aiguardent. El pantà de Sau, que arriba a Roda de Ter, té 17 km de llargada i una amplada variable, que en alguns punts supera els 3 km. Aquest pantà ha transformat la vida del municipi i el seu entorn natural. Aprofita la depressió situada entre la cinglera de Tavertet i la seva continuació, la serra de les Gorgues, i el massís de Sant Pere de Casserres i té una capacitat d’uns 177 hm3. La resclosa té 75 m d’alçada i 260 m de llargada i és a uns 370 m d’altitud, en un engorjat uns 2 km aigua avall de l’antic poble de Sau.

Aspecte del pantà de Sau
© C.I.C. - Moià
Fou bastida a partir del 1949 per Hidroelèctrica de Catalunya i s’acabà el 1963. Sota la resclosa hi ha la central elèctrica, que aprofita uns 100 m de desnivell.

Biogeogràficament a les terres més orientals hi hauria un predomini de l’estatge eurosiberià de vegetació mediterrània: l’alzinar muntanyenc ( Quercetum mediterraneo-montanum ), mentre que la resta quedaria dins el domini de la vegetació eurosiberiana caracteritzada per l’aparició d’un bosc de roure martinenc ( Buxo-Quercetum pubescentis ).

El terme comprèn, a més del poble de Vilanova de Sau, cap administratiu, la colònia de Sant Romà de Sau i les caseries de Sant Andreu de Bancells i de Sant Pere de Castanyedell. En l’àmbit del municipi queda comprès també l’antic poble de Sau, el qual fou negat per les aigües del pantà que porta el seu nom.

El poble de Vilanova de Sau es comunica amb els veïns de Folgueroles, Calldetenes i Vic mitjançant la carretera N-141d, que continua cap a Sant Romà de Sau; aquesta via té continuació cap a la resclosa del pantà, la qual creua, i comunica amb les terres de la riba esquerra del Ter i amb la central elèctrica que hi ha sota la resclosa, al sector nord-oriental del terme; en aquest sector passa també la pista que permet d’arribar a Montdois i fins a Rupit a través del Pendís i Sant Joan de Fàbregues. Altres pistes, com la que porta de Vilanova a Sant Pere de Castanyedell i a Sant Andreu de Bancells i Vallclara, comuniquen la resta d’indrets del municipi.

La població i l'economia

Segons les primeres dades de població ( vilanovins ), del fogatjament del 1370, el terme tenia 80 famílies, que havien baixat fins a 53 el 1515.

Carrer de Vilanova de Sau (Osona)
© C.I.C. - Moià
Hi hagué una lenta recuperació als segles XVII i XVIII: 88 famílies el 1626, 129 el 1687 i 167 el 1782. El nucli de Vilanova, a l’entorn de l’església, fou el que adquirí més vitalitat, i per això, en crear-se els moderns municipis entre el 1832 i el 1834, el poble de Vilanova de Sau esdevingué la capital i li donà nom. El 1857 assolí el nombre més elevat d’habitants (1 138) i des d’aquell moment fins al 1930 en perdé gairebé la meitat. La construcció del pantà afavorí el creixement de la població, que arribà quasi al miler d’habitants el 1950. Posteriorment el despoblament fou progressiu, fins arribar als 341 h el 1981 i als 305 h el 1991. Al final de la dècada del 1990 la tendència es capgirà i, durant els primers anys del segle XXI, la població s’estabilitzà entorn els 330 h (2005).

Quant a l’economia, cal remarcar que tot i la grandària del municipi el nombre de terres dedicades al conreu és minso en comparació a la destacable extensió del terreny forestal. Els principals conreus són el farratge i els cereals (civada, ordi). La ramaderia té un cert pes dins el conjunt de la productivitat de les activitats del sector primari. Cal destacar la producció de bestiar porcí. D’altra banda, la principal funció industrial és la producció d’energia elèctrica de la central del pantà de Sau. Els serveis han esdevingut el principal sector d’ocupació al terme, lligat en bona part al turisme; es disposa d’allotjament al mateix municipi i el Club Nàutic Vic-Sanu hi té les seves instal·lacions. Des del 1991, durant el mes de juny, té lloc la Fira d’Herbes Remeieres i Productes Artesans.

El poble de Vilanova de Sau

El poble de Vilanova de Sau és situat a 558 m, en una vall encaixada per la cinglera dels Munts i de Puigdefar, a ponent, vers la banda de Savassona, i per les serres que limiten amb la vall de la Riera Major, a llevant.

Església de Santa Maria (Vilanova de Sau)
© C.I.C. - Moià
Al S es comunica amb la demarcació de Planeses i al N arriba al Ter i és travessat per una carretera. És format per dos petits agrupaments, units gairebé per les edificacions modernes. A l’extrem del de llevant hi ha l’església parroquial de Santa Maria, esmentada ja el 1040. L’edifici actual fou renovat al segle XII i conserva l’absis i l’estructura romànics. Tenia una sola nau i un sol absis, amb porta a migdia, i s’hi afegiren altars laterals, un portal a ponent i se'n modificà el teulat i la volta. L’agrupament de ponent, al llarg d’un call o carrer estret, es formà al segle XVIII, quan la població tingué el màxim creixement.

Al poble hi ha el Museu de Vilanova de Sau on s’exposen les restes arqueològiques que hom ha trobat a les diferents excavacions que s’han fet arreu del terme. La festa major s’escau el 15 d’agost , quan té lloc el típic ball del Fanalet.

Altres indrets del terme

Sau

L’antic poble de Sau, petit nucli centrat per l’església parroquial de Sant Romà, es trobava a l’esquerra del Ter, al sector dominat pels cingles de Tavertet, i fou negat per la construcció del pantà. Tenia velles cases com la del Fadrí de Sau o Jaume Malianta, bandoler molt destacat de la banda d’en Serrallonga, algunes amb hipogeus o corredors subterranis, que foren objecte d’estudi i de publicacions abans de la seva desaparició. L’església romànica, consagrada el 1062, sofrí molt en el terratrèmol del 1425 i fou restaurada i modificada posteriorment, tot i que conservava els murs romànics amb lesenes i arcuacionsé llombardes i tot el campanar romànic, llevat áel darrer pis i el coronament piramidal, que emergeix encara i serveix d’indicador popular del nivell de les aigües.

El pantà també va inundar el notable pont de Sau, un dels més bonics i espectaculars que hi havia sobre el Ter, per on passava el camí ral procedent de Vilanova. Fou començat a construir el 1390 i es trobava encara en obres el 1412. Tenia cinc arcades i quatre pilastres amb la base en esperó i les clàssiques obertures a l’arrencament dels arcs. Encara però, perdura la seva silueta, amb la clàssica esquena d’ase dels vells ponts i reflectida en el Ter calmós i entollat a causa de la petita resclosa del molí de Sau. Sobre el pont, i ara sobre la massa d’aigua, s’aixecava el gran penyal o puig de la Força, només accessible des del pla del Castell de Tavertet, on hi ha les restes d’un vell castell, probablement del Castell Cornil, esmentat als segles X-XI. Resten també sota les aigües l’antic molí de Sau, una petita central elèctrica de la companyia Pericas o Hidroelèctrica del Ter i importants masies com la Riba i la Rovira.

Sant Romà de Sau

La bellesa del lloc, envoltat de grans espadats, i la gran massa d’aigua atreuen un bon nombre de visitants i hom ha construït diverses instal·lacions esportives i ha convertit les ribes en platges. Prop de la resclosa, a la dreta del riu, es bastí a partir del 1951 una nova església de Sant Romà feta per l’arquitecte J. M. Pericas.

Sota la cinglera de Tavertet, gairebé a tocar dels antics camps i conreus del desaparegut poble de Sau, hi ha les restes de l’antiga domus o casa forta de Sant-romà, més tard aprofitada per a mas, de la qual resten les bases de carreus rogencs ben tallats, d’època romànica, i la domus o casa forta del Pi, al cim d’un serradet cobert de pins, abans envoltada de murs i d’un fossat, de la qual resta el pis inferior d’una torre rectangular, amb portal a migdia i volta de pedra. En aquest mateix sector, passat l’hotel de la Riba, hi ha algunes antigues masies com l’Aubreda, el Parcet, el Pujol, el Farigolar i altres petites cases.

Sant Pere de Castanyedell i Sant Andreu de Bancells

La caseria de Sant Pere de Castanyedell, que correspon a l’àmbit de l’antiga parròquia homònima, és a la dreta de la Riera Major, al sector meridional del terme, al qual s’accedeix des del pont de Malafogassa seguint la vall de Castanyedell, afluent de la Riera Major. L’església fou reedificada al segle XVIII i retocada al XIX. La casa més notable és l’antic mas Tortadès, al S del terme, conegut des del segle XII, propietat per aliança dels Codorniu-Reventós, una de les masies més importants de la comarca. És un gran edifici rectangular, amb coberta de dos vessants, amb galeries i jardins amb arbres exòtics al voltant, on hi ha antigues sales amb teginats, una monumental llar de foc ornamentada amb ceràmica a l’antiga cuina, galeries cobertes i oratori. Conserva tota la sèrie d’antics pergamins, que comença al segle XII. S'hi arriba per un trencall de la carretera de Vic a Sant Hilari passat Collsesplanes, on s’aixeca la creu de terme dita de Tortadès.

La caseria i antiga parròquia de Sant Andreu de Bancells es troba al sector més oriental del terme. L’església, situada a 927 m en un magnífic mirador de les baixes Guilleries, és un notable edifici romànic que, malgrat ampliacions laterals i una façana nova, guarda un bell absis amb les típiques ornamentacions de lesenes i arcuacions llombardes del segle XI. Esmentada des del 1101, existia ja molt abans, i conserva els murs de la nau romànica i l’antic portal de migdia. En direcció a Vilanova de Sau hi ha el mas Bancells, que sembla que donà nom a la parròquia.El segon diumenge de setembre se celebra un aplec a l’ermita de la Mare de Déu de Vallclara, i hom ha recuperat la festa major, que se celebra el diumenge pròxim al 30 de novembre.

Altres masies i la cova del Cingle Vermell

Dins el terme hi ha antigues i importants masies, com Morgades, ornada amb una vella torre, origen del llinatge Morgades, unit als Saleta i Sassala, de ciutadans honrats de Barcelona, les Fagedes, les Tallades, o el mas Arbell (antic mas Pelegats).

El camí de Vilanova a les parròquies de Castanyedell i Bancells creua la Riera Major pel notable pont de Malafogassa, de dues arcades desiguals i d’esvelta silueta, bastit vers el 1498 pel mestre de cases Pere Folgueres, de Sant Andreu de Castanyedell, en substitució d’un d’anterior probablement destruït pels terratrèmols de 1425-27. El pont rebé el nom de la casa i molí de Malafogassa, a l’extrem de llevant.

El sector més oriental i alt de la demarcació és el de Vallclara (1 060 m), al qual s’accedeix des de Sant Hilari pel vessant occidental de la muntanya de la Gavarra, que culmina al Faig Verd, a 1 184 m, des del coll Sabena, prop del qual hi ha el notable faig de grans proporcions dit el Faig General. La carretera s’enfila fins al pla on hi ha l’antiga Caseta de Vallclara, bastida vers el 1780, en un indret que domina una magnífica panoràmica sobre la vall del Ter i el sector del N i de ponent de les Guilleries. En una petita vall o raconada de la muntanya, hi ha la capella de Santa Maria de Vallclara, esmentada ja el 1166, que fou segons tradició un petit monestir de monges cistercenques. Recollí aquesta tradició el 1640 el dominicà Narcís Camós. Durant els segles XIV i XV estigué a cura d’un monjo de Sant Pere de Casserres, i després d’un plet amb el monestir la propietat fou reconeguda des del 1433 al rector de Sant Andreu de Bancells. L’edifici sembla guardar part de la primitiva obra romànica al mur de ponent, però fou allargat en dues ocasions vers llevant i fou transformat totalment el 1729. S'hi venera una còpia de la imatge d’alabastre gòtica (segle XV) de la Mare de Déu i el nen Jesús, l’original de la qual és al Museu Episcopal de Vic. És centre de devoció popular.

La cova del Cingle Vermell és una cavitat situada al peu d’una cinglera. Els nivells superiors han estat datats als darrers moments de l’economia paleolítica, al voltant dels 10 000 anys. L’abric era ocupat durant els mesos de tardor i hivern per un grup no gaire nombrós de caçadors que també devien practicar algun tipus de collita.

La història

El terme històric de Sau fou centrat en un antic castell dit Cornile o Corneli , profusament documentat entre els anys 917 i 952, però que després ja no es torna a mencionar. El terme, sota la denominació simple de Sau o Vall de Sau, formà una jurisdicció senyorial que passà per diferents dominis fins a fixar-se en la branca dels castlans de Cabrera (1273) i en la família vescomtal de Cabrera, des del 1356. Continuà en mans dels Cabrera i de llurs successors els Montcada, comtes d’Osona i marquesos d’Aitona, fins al segle XIX. Fou sempre una demarcació rural, dividida en petites comunitats al voltant de les parròquies de Santa Maria de Vilanova de Sau, Sant Romà de Sau, Sant Pere de Castanyedell, Sant Andreu de Bancells i Sant Martí de Querós.

Col·laboració: 
APl
Llegir més...