i Vilaplana | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Vilaplana

SinònimVilaplana del Camp
Municipi
Baix Camp
SinònimVilaplana del Camp
Vilaplana
© Fototeca.cat
Municipi del Baix Camp.
Població: 
614 h
[2009]
Extensió: 
23 km2

Situació i presentació

El municipi de Vilaplana té actualment 23,2 km 2 (l’antic terme era de només 6,8 km 2 ), després d’haver-hi incorporat el de la Mussara. El terme limita amb els de l’Aleixar (S), l’Albiol (E), Mont-ral (NE, de l’Alt Camp), Capafonts (N), la Febró (N i NW), Arbolí (W) i Alforja (SW).

El terreny és molt trencat, sobretot la part de la Mussara, i va des dels 400 m d’altitud als 1 075 m del Puig Pelat, els cingles d’Arbolí, els aiguavessants del Priorat, amb el Puig Sec (982 m), i als 1 055 de la mola de la Mussara, tots a l’antic terme d’aquest nom. Abunden els boscos de pins i alzines. L’antic terme de la Mussara és travessat pels barrancs del Gorg, que forma part de la conca del Siurana, el de l’Obac i el de la Cova Llonga, i també pels extrems que conflueixen després a la riera de la Mussara ja a Vilaplana, per on passen els barrancs dels Garrigots, de la Vall d’en Bassa i el de les Tosques.

El terme comprèn la vila de Vilaplana i la urbanització dels Motllats, que també s’estén pel terme veí de Capafonts. El nom de Vilaplana, provinent de l’època de la repoblació, podria haver estat generat pel contrast de la seva àrea amb la de la Mussara, que sembla de poblament més antic i és un lloc enlairat damunt alts cingles. Segons la tradició, la gent de la Mussara hi tenia primer corrals i més tard alguns hi anaren a viure; la població rebé el nom dels Masos de la Plana i després, en poblar-se de manera estable, Vilaplana. Travessen el terme les carreteres locals de l’Aleixar a l’Albiol i a Mont-ral, que es bifurca dins el terme després de passar per la vila, i la de l’Albiol a la Febró i Arbolí, que es bifurca també dins el terme un cop passat el brancal que en surt cap a la Mussara.

La població i l'economia

Les primeres notícies demogràfiques conegudes són del 1497. Vilaplana tenia 22 focs, que passaren a 31 el 1515, 35 el 1553 i 34 el 1563, mentre que la Mussara tenia 5 focs el 1497, que passaren a 7 el 1515 i a 17 el 1553. El 1708 Vilaplana tenia 51 focs, 60 el 1719, 65 el 1763 i 75 el 1773, i passà de 296 h el 1719 a 665 h el 1787. La Mussara tenia 15 cases el 1708, 12 el 1719 i 15 el 1763 i el 1773; amb 52 h, la majoria esparsos, el 1719 i 223 el 1787, la qual cosa significa un creixement del 328,84%. La població de Vilaplana ( vilaplanencs ) mantingué al segle XIX, tret d’alguna davallada, una tendència ascendent (491 h el 1830, 810 h el 1842, 725 h el 1877 i 836 h el 1897). La població de la Mussara oscil·là molt, possiblement pel ressò que hi tingueren les carlinades: 84 h el 1830, 214 h el 1842, 146 h el 1844 i 323 h el 1857, que es mantingueren pràcticament estables fins a la fi de segle, amb 294 h el 1897.

Al segle XX el municipi de Vilaplana inicià un progressiu descens demogràfic (837 h el 1900, 829 h el 1920, 679 h el 1940, 637 h el 1960, 557 h el 1975 i 511 h el 1981). En la dècada dels noranta la població semblà estabilitzar-se (510 h el 1991) i, amb el canvi de segle, experimentà un lleuger creixement (559 h el 2001 i 568 h el 2005).

Les diferències econòmiques entre els dos antics nuclis són diverses; així, mentre que Vilaplana era terra de propietats ben distribuïdes, amb la presència d’una sola gran heretat, la Mussara era país de grans masos. D’altra banda, a Vilaplana es conreava més del 50% del terme, mentre que a la Mussara l’erm, la garriga i el bosc superaven el 90%. Al segle XIX hi havia ramats de cabres i vaques i es comercialitzaven excedents de cereals, avellanes, llegums, vi, aiguardent, llana, pells i sumac. El municipi manté la seva economia agrícola, amb el predomini del conreu de l’avellaner, l’olivera i els ametllers. A les terres de regadiu, molt minoritàries, s’hi conreen avellaners, arbres fruiters i productes d’horta. El 1917 es va crear el Foment d’Agricultura i el 1956 la Cooperativa. Anys enrere havia estat important l’apicultura, però actualment és en decadència.

A mitjan segle XIX el terme tenia una fàbrica d’aiguardent i un molí d’oli. Les activitats industrials actuals del municipi són derivades bàsicament de l’agricultura. Hi ha una dotzena de pedreres abandonades. Vilaplana ha esdevingut un lloc d’estiueig i de segona residència.

La vila de Vilaplana

La vila de Vilaplana és situada a l’extrem meridional del terme, a 366 m d’altitud, entre els barrancs dels Garrigots i el de les Tosques, ben a prop de la seva confluència. A mitjan segle XVIII la vila conservava encara el seu caràcter fortificat. L’actual església parroquial de la Nativitat fou construïda en 1736-39 damunt l’antiga, probablement romànica, pels mestres de cases Tomàs i Jaume Monguillot. El campanar es construí el 1744, mentre que en la sagristia encara es treballava el 1765. Els ornaments, altars i campanes que s’utilitzaren foren els de l’església antiga. L’església guarda la imatge romànica de la Mare de Déu de la Llet, molt restaurada cap al 1919. Hi ha algunes cases amb dovelles del segle XVIII i a Cal Batjau es conserven arcades romàniques i gòtiques. Els masos més notables són el Mas del Mallafré i el Mas del Mariner (documentat aquest el 1716). La gent de Vilaplana eren anomenats tejosos , segurament per l’abundància de boscos.

La festa major de Vilaplana se celebra a l’octubre. Altres celebracions tradicionals són la festa del Vot del Poble, al gener, en honor de sant Sebastià; la festa de Sant Isidre, al maig, o les festes de Carrer, que es fan pel Corpus. A l’estiu, en data variable, s’escau la Setmana Cultural.

Altres indrets del terme

El 10 de gener de 1961 un decret del Ministeri de la Governació incorporava el terme de la Mussara al de Vilaplana. El petit agrupament de cases de la Mussara, deshabitat des del 1959, es troba vora els cingles de les Airasses, a 890 m d’altitud, amb 22 edificis arruïnats; 8 d’aquests, amb l’església, formaven l’únic carrer del llogaret, a la punta de les Airasses; uns altres 7 s’aplegaven als Cinglallons i 7 més es troben isolats al voltant. L’edifici enrunat de l’església de Sant Salvador, amb campanar, és del 1859; hi ha uns pocs vestigis de l’edifici gòtic, al qual substituí. La seva imatge de la Mare de Déu del Patrocini, dels segles XIV-XV, es conserva al museu comarcal de Reus. Davant el poble, en un turó, hi ha les restes del xalet refugi de les Airasses, construït el 1926 per Ciriac Bonet, que el cedí al CEC. La Mussara tenia tradicional enemistat amb el poble de la Febró, i els seus habitants eren anomenats ranes a causa del petit embassament natural que es forma vora el poble amb aigua de pluja i que servia per a abeurar els animals. Així mateix, baixar de la Mussara és sinònim d’“ignorar fets molt coneguts”. Des d’antic i d’època no determinada, hi ha hagut un important pou de gel al Mas del Pou.

A Vilaplana s’han trobat restes neolítiques de caràcter possiblement votiu a les Deveses, i també eines de pedra polida. S'han trobat també unes pintures rupestres declarades patrimoni de la humanitat el 1998. A l’antic terme de la Mussara, si bé no s’han descobert restes romanes, se n'han trobat de sarraïnes i cal creure que hi havia una guarnició dependent del valí de Siurana (d’altra banda el topònim és d’origen àrab). S'havia trobat també ceràmica acanalada al Mas de Peiró i una important necròpoli neolítica al bosc del Susanno.

La història

Vilaplana formà part des de la seva creació del comtat de Prades i sembla que, com a component de l’Aleixar, el primer comte Ramon Berenguer el vengué a carta de gràcia a Arnau Messeguer. El primer esment documental és del 1297 amb el nom de Villam Planam . Al llarg del segle XIV es parla encara del “ manso vocato Vilaplana”, la qual cosa fa entendre la seva escassa entitat demogràfica, fet que motivà que al segle XV passés a tenir una certa dependència de la Mussara. De tota manera al segle XIV ja tenia un call amb activitats comercials. A l’abril del 1645 els seus síndics es queixaven, juntament amb els dels altres pobles de l’entorn, dels maltractaments rebuts dels soldats francesos. La base de l’economia al segle XVII eren els avellaners i les arnes i també la ramaderia, que devia ser força notable: ja el 1698 es parla de la partida dita el Camp de Vaques, i el mateix any s’esmenta el molí de la Vila. El 1698 es parla també del torn de la Vila i existia l’ara desconegut Mas del Garena. El 1596 es fundà la confraria dita dels Fadrins i el 1691 la del Roser.

Vilaplana continuava al segle XVIII sota la senyoria dels ducs de Cardona (hi tenia drets també el bisbe de Barcelona). La seva adhesió a la causa austriacista fou total i la vila fou cremada i atacada el 1714 pel cap filipista marquès de Lede per haver acollit els carrasclets. Ja al començament del segle consta l’existència d’un funcionari municipal que repartia l’aigua per a regar. El 1731 tenia mestre de minyons, metge el 1773 i el mateix any es documenta un cirurgià, i un apotecari el 1746. El comú, al servei del qual hi havia dos mostassafs, posseïa i arrendava cada any la botiga, la carnisseria, la fleca i la taverna, la premsa, el molí de blat, el de l’oli, l’estanc d’aiguardent i el tabac, l’hostal i la ferreria. El creixement demogràfic fou notable. Al segle XVIII augmentaren els masos, com l’ara arruïnat de Fàbregues, documentat el 1732; aparegueren una gran quantitat d’eres i s’expandí la vinya. El 1812 foren convocats a Vilaplana tots els homes que havien de formar el sometent del corregiment per O'Ryan. El 1869 els federals hi guanyaren les eleccions generals i el 1873 el poble fou ocupat per 200 carlins a les ordres de Cercós.

Els primers documents de la repoblació que fan referència a la Mussara són del 1173, on consta que ja era habitat, i la seva església figura en la butlla de Celestí III del 1194. L’església perdé la categoria parroquial i el 1534 figura com a sufragània de la de Vilaplana. El terme, en el qual l’arquebisbe tenia mig delme, formà part del comtat de Prades des de la seva creació el 1324. El 1822 la seva església rebé diversos ornaments de la d’Escaladei i a mitjan segle se'n construí una de nova. El 1872 fou lloc de reunió dels capitostos carlins. El 1873 els carlins s’acolliren sovint als seus masos i instal·laren en una balma el lloc de cura dels seus ferits, coneguda encara ara com l’hospital dels Carlins. Allí morí el guerriller Cercós, que segons la tradició fou enterrat al cementiri de la Mussara. Els liberals, per venjança, volgueren fer un simulacre d’afusellament del mort, però, amb les presses i la fosca, s’equivocaren de caixa i feren el lúgubre acte amb el cos d’una vella. A mitjan segle XIX hi consten ramats de llana, cabres i vaques, arnes, l’obtenció de llenya i fusta i el conreu només de blat i patates. Al llarg del segle XX el despoblament va ser espectacular, però alhora lògic, ja que les seves serres, cobertes majoritàriament de pins, alzines, garriga i roquissar, tenien des de sempre fama d’àrides i el lloc, de pobre.

Col·laboració: 
SMB
Llegir més...