i Pierre Vilar | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Pierre Vilar

història hist
Historiador francès.
Frontinhan, Llenguadoc, 6 de maig de 1906 — Donapaleu, Baixa Navarra, 7 d’agost de 2003

Fou professor de l’Institut Français a Barcelona (1934-36 i 1945-57), director d’estudis a l’École Pratique des Hautes Études des del 1951 i professor a la Universitat de París des del 1965. Començà estudiant geografia i, en analitzar el cas de Barcelona, s’adonà que no bastaven els factors geogràfics per a explicar-lo, i derivà cap a la història, a la qual afegí l’estudi retrospectiu de l’economia. Experimentà la doble influència de Lucien Febvre i dels historiadors socialistes francesos (Jaurès i Labrousse), i arribà a formulacions pròpies, d’una història total d’inspiració marxista, entesa com “la sola ciència global i dinàmica de les societats”. La seva proposta metodològica, exposada el 1960 a Creixement econòmic i anàlisi històrica, comença pel nombre dels homes, prossegueix amb la producció i el seu repartiment, amb els bescanvis, i acaba amb el moviment social i els fets polítics. Aquests elements, però, no són exposats aïlladament, com a l’escola dels Annales, sinó integrats en una síntesi vertebrada a partir del nucli, que resideix en l’economia, però no limitada al fet econòmic, sinó cercant d’assolir l’elaboració del model històric global. Els seus primers treballs d’història hispànica foren la petita Histoire de l’Espagne (1947, amb nombroses reedicions ampliades), Le temps du Quichotte (1956), Le déclin catalan du bas moyen-âge (1959) —tots dos aplegats posteriorment en la compilació Crecimiento y desarrollo (1965)— i Le Manual de la Companyia Nova de Gibraltar, 1709-1723 (1962), que presenta unes hipòtesis renovadores sobre els inicis del recobrament català, que data de la segona meitat del s. XVII. El seu treball fonamental i una de les obres cabdals de la historiografia europea del s. XX és Catalunya dins l'Espanya moderna (1962), inacabat. La seva obra, constituïda majoritàriament per un gran nombre d’articles, presenta una considerable dificultat d’enumeració ateses les freqüents reelaboracions a les quals sotmeté els texts segons el recull i la versió (catalana, castellana o francesa). Tanmateix, a més dels esmentats, cal destacar els ulteriors reculls: Oro y moneda en la historia (1969), Assaigs sobre la Catalunya del segle XVIII (1979), Estat, nació, socialisme, estudi sobre el cas espanyol (1982), Hidalgos, amotinados y guerrilleros (1982), Iniciación al vocabulario del análisis histórico (1980) i La guerra civil española (1986). Dirigí una Història de Catalunya en 8 volums (1987-90) i el 1995 publicà les memòries Penser historiquement. El 1979 fou nomenat doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona. El 1987 rebé el premi Ramon Llull del Consell del Congrés de Cultura Catalana i l’any 2000, la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya.

Col·laboració: 
JFL
Llegir més...