Pel fet d’ésser senyor de Sant Martí i Subirats, fou tingut per noble, car abans només era cavaller. Prengué part en la campanya d’Almeria (1309). Tingué un plet amb la seva mare sobre els béns familiars (1311). Anà a Sicília en ajut de Frederic II, i intervingué en la treva, en assetjar Trapani el rei Robert I de Nàpols (1314). Després anà a la conquesta de Sardenya, i, arran de la rebel·lió de Sàsser, hi fou enviat com a reformador, juntament amb Bernat Gomir (1326-28, 1330-34). Fou procurador general del rei Jaume III de Mallorca. Amb el seu fill Berengueró, féu bandositats contra altres nobles catalans (1336). Conseller reial de Pere III, fou un dels seus enviats a prestar homenatge al papa pel feu de Sardenya (1337). El seu fill Berengueró, amic, conseller i camarlenc de Jaume III, lluità contra Pere III de Catalunya-Aragó, atacà Puigcerdà i fou detingut a Llançà (1344). Després acompanyà els fills de Jaume III a la cort d’Avinyó (1345), i fou testimoni de les noces de la seva germana Violant amb el rei (1347). Pere III li havia confiscat Sant Martí i Subirats, que tenia per donació paterna, i els havia donats a Joan de So, vescomte d’Évol, en canvi d’Évol, Llívia i altres llocs (1345). Berenguer, per un deute que li tenia el rei, rebé en penyora Ontinyent, Bocairent i Biar, que formaren la baronia d’Ontinyent. Allà visqué els seus darrers anys, durant els quals fou acusat de prestar ajut als unionistes valencians. Mort Berengueró, potser abans que el seu pare, la successió fou per a un fill del tercer matrimoni, Berenguer (III).