i Vilaverd | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Vilaverd

Vilaverd
© Fototeca.cat
Municipi de la Conca de Barberà.
Població: 
494 h
[2009]
Extensió: 
13 km2

Situació i presentació

Limita per totes les seves bandes amb el terme de Montblanc, que el circumscriu, llevat d’una petita part per migdia que limita amb la Riba (Alt Camp). És al sector més meridional de la Conca de Barberà, al fons de la gran clotada oval que constitueix la comarca, estès a la dreta del Francolí, entre el Riu Brugent i el riu de la Vall, a l’entrada de l’estret de la Riba. El terme és accidentat pels contraforts orientals de les Muntanyes de Prades. Quatre corrents fluvials l’envolten i el limiten: el riu de la Vall per la part septentrional, el Francolí per l’oriental, i el Riu Brugent i el barranc del Mal Torrent per la meridional.

El terme de Vilaverd posa en comunicació la Conca amb l’Alt Camp per l’estret de la Riba, a través de la carretera comarcal C-45 de Salou a Artesa de Segre, que uneix les localitats de Vilaverd i la Riba. Aquesta carretera, que inicialment passava pel centre de la població (actualment n'hi ha una variant), fou construïda damunt el camí ral del segle XVIII i representa la supervivència de l’antiga via romana que posava en comunicació el Camp de Tarragona i les terres de Lleida. Paral·lela a aquesta carretera corre la via de ferrocarril (des del 1863) de Reus a Lleida.

La població i l'economia

La població (vilavertins) tenia 54 focs el 1365, xifra que representa el seu màxim de població a l’edat mitjana; perdé tres focs en els altres censos del segle XIV i el 1420 en tenia 15. Aquest despoblament fou paral·lel a la crisi econòmica que sofrí la vila vers el 1404; a la fi d’aquest segle s’inicià una lenta recuperació (el 1497 tenia 21 focs), que prosseguí al llarg dels segles XV i XVI (el 1515 hi havia 22 focs i el 1553 en consten 44). Aquesta tendència es mantingué fins al principi del segle XVIII (el 1708 tenia 88 veïns); després d’una petita davallada a la fi de la segona dècada del segle (el 1718 havia baixat a 71 veïns), s’inicià una nova recuperació: 84 focs el 1726 i 793 h el 1787. Al segle XIX sofrí una minva de població deguda bàsicament als efectes de la guerra del Francès, a les males collites i a la fam consegüent: el 1830 només tenia 504 h; arran de la incidència econòmica de la vinya, a mitjan segle, s’esdevingué una nova recuperació: el 1845 tenia 898 h i 1 170 l’any 1860, període que marca el màxim absolut de la seva població. A la fi del segle s’inicià de bell nou una davallada, produïda per la invasió de la fil·loxera, que implicà una minva constant d’habitants: 914 h el 1897, 866 el 1910, 757 el 1920, 677 el 1940, 576 el 1960, 455 el 1975 i 413 el 1981. Els anys noranta del segle XX (366 el 1991 i 361 el 1996) semblava apreciar-se un alentiment de la davallada i un augment destacat al 2005, amb 437 h.

La superfície no conreada del terme és ocupada en una bona part per la garriga i el bosc. L’agricultura ha estat la base econòmica tradicional del terme, però ha sofert una forta davallada, amb l’abandonament del conreu de moltes terres. És dedicada principalment al secà (vinya, cereals, oliveres i ametllers). L’avellana, que s’havia desenvolupat molt durant els anys setanta, tot traient lloc a la vinya, va patir una crisi que va fer replantar moltes terres novament amb aquest conreu. Els regadius aprofiten les aigües del Francolí, que són canalitzades a través de tres séquies: la de Dalt i la de Baix, a la vorera dreta del riu, i la de les Planes, a l’esquerra. La ramaderia té poca incidència en l’economia de la població. El bestiar porcí és el més representatiu.

La indústria ha esdevingut, a les darreres dècades del segle XX, la principal font d’ingressos del terme. Gran part de la població treballa principalment a les indústries papereres de la Riba i alguns a Montblanc. Havien tingut una especial importància les guixeres, avui sense activitat, situades prop de la carretera que ve de Montblanc, a la part septentrional de la vila. Documentades a partir del començament del segle XVIII, el 1856 hi havia nou indústries dedicades a la cuita o a la mòlta de guix, i el 1857 augmentaren a 10. Al principi del segle XX van quedar reduïdes a cinc, i a la postguerra es reagruparen creant la societat de Fàbriques de Guix Reunides, que subsistí vint anys. Anys enrere també hi havia hagut fàbriques de productes tèxtils i un escorxador industrial. A la dècada del 1990 destacaven dos sectors, el del paper i cartó i el de la tradicional elaboració i comercialització de vi, la qual es realitza a través de la Cooperativa Agrícola de Vilaverd, entitat fundada el 1914 amb el nom de Sindicat Agrícola.

La vila de Vilaverd

La vila de Vilaverd (296 m d’altitud) és situada a la dreta del Francolí, al llarg de l’antic traçat de la carretera comarcal, que la travessa, al costat del confí de la part oriental del terme. Es distingeixen dues parts ben diferenciades: en primer lloc el nucli medieval, situat damunt el solc del Francolí, de forma arrodonida, amb carrers estrets i de traçat molt irregular; probablement estigué emmurallat. En aquesta part es troben les edificacions més característiques: la casa de la vila i l’església parroquial. Aquesta última, dedicada a sant Martí, és d’estil romànic amb alguns elements gòtics. Iniciada la seva construcció a la segona meitat del segle XII —l’any 1194 és esmentada en una butlla del papa Celestí III—, ha sofert diverses modificacions al llarg dels anys; la seva planta és de creu llatina. La porta de la façana és de mig punt, amb les dovelles emmarcades per una pestanya; al damunt s’obre un ull de bou i a la part dreta superior dos finestrons per a les campanes. En aquest mateix costat s’alça l’espadanya. El segon nucli que integra la vila, les Masies, és documentat a partir del segle XV amb el nom de Viles Noves. És situat a la part ponentina de la vila i és el més recent; data de la segona meitat del segle XVIII, construït damunt el camí ral que passava pel costat de la població.

Entre les celebracions de la vila cal esmentar la festa major d’estiu, al juliol, en honor a sant Cristòfol, i la festa major d’hivern pel novembre, en honor a sant Martí, patró de la vila.

Altres indrets del terme

A la part de ponent de la vila, en un tossalet al costat de l’estació de ferrocarril, hi ha el santuari de la Mare de Déu de Montgoi, el culte de la qual és documentat des del segle XIII, per bé que el santuari actual sembla del segle XV, modificat al llarg dels anys. S'hi accedeix a través de dues portes adovellades de mig punt, situades a la part meridional, una al braç dret del creuer i l’altra a l’inici de la nau principal. Al damunt d’aquestes portes hi ha sengles ulls de bou. Un petit campanar d’espadanya s’alça damunt la paret meridional, a la part inicial de la nau. Té la planta de creu llatina. Les voltes són de canó, construïdes amb guix, i les del creuer són d’aresta amb els nervis de pedra. Darrere l’altar hi ha el cambril, on es venera la imatge de la Verge, còpia de l’existent abans del 1936, tallada a la fusta, probablement del segle XVI. Celebrava una important romeria tots els anys l’endemà de Sant Cristòfol. Actualment la seva festa és el Dilluns de Pasqua Florida.

Són interessants els dos pous de gel que es troben als afores del nucli de població, al peu de la carretera, que va ser lleugerament desviada per a conservar aquestes construccions.

La història

L’etimologia de Vilaverd denota l’existència en el període romà d’alguna vil·la en aquest lloc. A mitjan segle XII hi fou organitzada la repoblació com a fruit de l’acció conjunta del comte Ramon Berenguer IV i Pere Berenguer de Vilafranca; aquest cavaller havia repoblat Duesaigües o Vila-salva —origen de la futura vila de Montblanc— i el comte, el 1115, li concedí la vicaria i la batllia d’aquest lloc i li assignà un ampli terme que incloïa l’actual de Vilaverd; el mateix any, l’esmentat comte concedí la carta de poblament de Duesaigües i de Vilaverd, que malgrat formar part d’una mateixa unitat jurisdiccional representaven dues poblacions diferenciades. Poc després, Vilaverd entrà sota la influència de l’arquebisbe de Tarragona, el qual, juntament amb el comte el concedien, també el 1115, a Pere de Vilagrassa perquè en prosseguís el repoblament. El 1178, però, el lloc passà de manera definitiva a la mitra tarragonina per la donació que féu Alfons I a l’arquebisbe Berenguer de Vilademuls. Aquesta concessió provocà al llarg de la seva història diversos problemes jurisdiccionals amb el veguer de Montblanc. L’any 1342 Pere el Cerimoniós va vendre la total jurisdicció del lloc a l’arquebisbe Arnau Sescomes; l’any 1406 la mitra tarragonina adquirí definitivament la total jurisdicció sobre aquest lloc fins a l’abolició de les senyories.

Vilaverd, vinculada al Camp de Tarragona pel fet de pertànyer a la mitra, participà a partir del 1339 en la Comuna del Camp fins a la dissolució d’aquesta institució pel decret de Nova Planta del 1716. Durant la guerra contra Joan II es posà al costat de la Generalitat.

Col·laboració: 
JMRe
Llegir més...