Vida i obra
Fill del sabater barceloní Pere Vileta. Mestre en arts (1546), fou catedràtic de filosofia des del 1547, ajudant de la càtedra de teologia de Damià Hortolà des del 1553 i, després de doctorar-se en teologia a Salamanca (abans de 1555), catedràtic de teologia des del 1559 a la Universitat de Barcelona. El 1561 anà al concili de Trento amb el bisbe Caçador, i aconseguí que Llull fos exclòs de l’índex romà (1563). Fou recompensat al seu retorn a Barcelona amb la dignitat capitular de penitencier (1565) i amb la concessió vitalícia de la càtedra de l’Escola Lul·liana de Barcelona.
Entre altres obres de teologia i de filosofia aristotèlica, publicà In Aristotelis philosophiam acroamaticam (Barcelona 1569), en què intentà de conciliar Plató i Aristòtil, l’opuscle Disputatio de communione (Venècia 1562), que sostingué a Trento i Concio de divino Spiritu et Catholicae Ecclesiae (Pàdua 1563). Com a lul·lista, edità a Barcelona l’Ars breuis de Ramon Llull (1565), amb la col·laboració de N. de Pacs, L. d’Étaples, C. Agrippa i A. de Proaza; el 1582 publicà un Appendix defensionis D.R. Lulli, amb molta documentació.
Reuní una biblioteca important, amb moltes obres lul·lianes. El 1580 fou jutge en un dels certàmens barcelonins en llaor de la Immaculada; en un altre celebrat el mateix any participà amb una composició que no s’ha conservat. Hi ha poesies seves en llatí en els preliminars d’obres literàries de Jeroni Costiol i Joan Pujol relacionades amb Lepant (1572-73); aquest darrer l’elogià hiperbòlicament com a comentarista de la poesia de Marc. Fou un actiu promotor cultural català; al seu voltant trobem, a més dels anteriors, Francesc Calça, Antoni de Lo Frasso, Joan Jubí i el músic Pere Alberg.
Bibliografia
- Batllori, M. (1996): Les reformes religioses al segle XVI (Obra completa, VI). València, Tres i Quatre, p. 266 i 279-280.
- Madurell Marimon, J.M. (1964): “Luis Juan Vileta”. Analecta Sacra Tarraconensia, XXXVII, p. 19-76.