Fill del sabater barceloní Pere Vileta. Mestre en arts (1546), fou catedràtic de filosofia des del 1547, ajudant de la càtedra de teologia de Damià Hortolà des del 1553 i, després de doctorar-se en teologia a Salamanca el 1555, catedràtic de teologia des del 1559 a la Universitat de Barcelona. El 1561 anà al concili de Trento amb el bisbe Caçador, i aconseguí que fos revocada la inclusió de Ramon Llull a l’índex (1563). Fou recompensat al seu retorn a Barcelona amb la dignitat capitular de penitencier (1565) i amb la concessió vitalícia de la càtedra lul·liana de la Universitat de Barcelona. Del 1567 al 1582 tingué cura de la biblioteca de la catedral, i el 1567 fou també nomenat per vida catedràtic de teologia de la universitat. El 1580 fou, amb Francesc Calça, un dels jutges del certamen poètic celebrat a Barcelona. És autor d’una Disputatio de communione (Venècia 1562), que sostingué a Trento, i de Concio de divino Spiritu et Catholicae Ecclesiae (Pàdua 1563). Edità a Barcelona l'Ars brevis de Ramon Llull (1565), que dedicà als patrons de l’escola lul·liana de Barcelona. Seguint la línia dels humanistes florentins, intentà de conciliar Plató i Aristòtil en In Aristotelis philosophiam acromaticam (1569), i el 1582 publicà encara un Appendix defensionis D.R.Lullii doctrinae, amb molta documentació. Reuní una biblioteca d’uns 400 volums.