Llorenç Villalonga i Pons

Dhey (pseud.)
(Palma, Mallorca, 1897 — Palma, Mallorca, 1980)

Escriptor.

Estudià medicina a les universitats de Múrcia, Barcelona, Madrid i Saragossa (1919-26). El 1924 començà a col·laborar amb regularitat en la premsa (El Día) i, a partir del 1927, alternà el conreu de les lletres amb el de la psiquiatria. Coneixedor de l’obra d’Anatole France i profund admirador de la prosa de Marcel Proust (les influències del qual es faran evidents sobretot en la seva producció de postguerra), Villalonga viatjà a París el 1929 per ampliar els seus estudis de medicina.

Un cop establert a Mallorca, en una primera etapa, Villalonga, inquiet i agressiu, freqüentà els ambients més cosmopolites i esnobs de l’illa i, per tant, trencà amb violència amb el mallorquinisme de tendència localista i ruralista, identificat, segons l’autor, amb l’Escola Mallorquina i la revista La Nostra Terra. El 1931, l’aparició de Mort de dama, una novel·la meitat costumista meitat esperpèntica, produí un autèntic escàndol. El 1932, amb una tragèdia, Fedra, escrita en llengua castellana, transformà en mite la seva amistat íntima amb una poeta cubana: Emilia Bernal. El 1934 aplegà en volum alguns articles ideològics (Centro) i entre el 1934 i el 1936 dirigí una de les millors revistes aparegudes a Mallorca: Brisas.

Amb l’inici de la Guerra Civil de 1936-39 i el matrimoni amb Teresa Gelabert inicià una etapa de reflexió i de silenci. El 1936 ingressà a la Falange, i a mitjan 1937 es retirà a Binissalem, on, a poc a poc, preparà els materials per a la seva novel·la més important: Bearn o La sala de les nines (publicada en castellà el 1956) plena de ressons autobiogràfics. A través de la llarga epístola escrita per mossèn Joan Mallol, capellà de Bearn i possible fill natural del protagonista, va perfilant l’existència i el pensament de Don Toni, voltairià, escèptic i fervent admirador del segle de les llums. Amb aquesta novel·la l’autor construí el gran poema elegíac d’un paradís perdut i elevà a mite el món decadent de l’aristocràcia rural mallorquina de fi de segle. Se’n feren dues versions teatrals: Faust (corresponent a la primera part de la novel·la) i Filemó i Baucis (corresponent a la segona part), i fou portada al cinema per J. Chávarri el 1983.

Acabada la guerra, Villalonga s’instal·là de nou a Palma, i al llarg de quinze anys només publicà algun article escadusser, estrenà privadament alguns Desbarats i col·laborà amb el seu germà Miquel en diverses empreses, entre les quals destaca una biografia de Chateaubriand (1944). El 1952 reprengué, amb La novel·la de Palmira, l’activitat literària en català. Entre el 1952 i el 1961 tornà a col·laborar d’una manera assídua en la premsa mallorquina (Baleares) i alternà la publicació de novel·les en castellà (entre les quals destaca Bearn, el 1956) amb contes i peces teatrals en català: El lledoner de la clastra (1958), entre d’altres.

L’any 1961, amb l’edició incompleta catalana de Bearn (l’edició íntegra fou publicada el 1966) i amb la primera de L’àngel rebel (refeta i publicada el 1974 amb el títol de Flo la Vigne), inicià la seva darrera etapa, en la qual amplià les col·laboracions en la premsa mallorquina amb d’altres en la premsa de Barcelona (El Correo Catalán, Destino) i, en poc temps, donà a l’estampa un gran nombre de novel·les, totes en català.

Amb el cicle de Bearn, que comprèn la majoria d’obres escrites abans del 1961, Villalonga havia convertit en mite les seves experiències de joventut i, més en general, d’una societat en transformació: la mallorquina. Amb L’àngel rebel, que obre el cicle de Flo de Vigne, s’enfrontà per primera vegada amb un món nou: el sorgit després de la guerra de 1939-45. Així, mentre Bearn era una autèntica elegia d’un món estimat i perdut, L’àngel rebel constitueix una confrontació del liberalisme humanístic amb el monolitisme de la societat de consum. Una confrontació que, al llarg del cicle, esdevé total rebuig d’aquest darrer (La gran batuda, 1968).

Altres novel·les importants són Desenllaç a Montlleó (1963), L’hereva de Donya Obdúlia (1964), Les fures (1967), Falses memòries de Salvador Orlan (1967), La “Virreyna” (1969), Lulú o la princesa que somreia a totes les conjuntures (1970), El misantrop (1972), Lulú regina (1972), Andrea Victrix (1974, premi Josep Pla 1973) i Un estiu a Mallorca (1975).

Villalonga compongué i estrenà diverses peces teatrals: Aquil·les o l’impossible (1964) i els Desbarats (1965), narracions meitat costumistes meitat caricaturesques, que són la seva contribució més decisiva al teatre. Pòstumament, han aparegut La bruixa i l’infant orat (1992), Epistolario íntimo de Madame Erard (1997), Diario de guerra (1997, escrit el 1937) i 333 cartes (2006). Entre el 1988 i el 1998, es recullen, en tres volums d’Obres completes, les seves novel·les.