Estudià teologia a la Universitat de València, i el 1777 fou nomenat canonge de la catedral d’Oriola i catedràtic de filosofia del seminari d’aquella ciutat. El 1780 anà a Madrid, i l’any següent aconseguí una canongia a l’església de San Isidro. Aquell mateix any obtingué una càtedra al seminari de Salamanca. L’any 1785 tornà a Madrid, en ésser nomenat capellà d’honor i predicador del rei Carles III, i des del 1788 fou canonge de la catedral de Conca. En aquest període es relacionà amb els cercles intel·lectuals il·lustrats, i el seu pensament evolucionà cap a plantejaments crítics, que li valgueren unes quantes vegades l’acusació de jansenista. Començà la publicació dels opuscles Año Cristiano (1791-1829). Algunes obres, com el Catecismo de estado (1793), tingueren problemes amb la inquisició. També publicà alguns llibres erudits, com De la lección de la Sagrada Escritura en lenguas vulgares (1791) i El Kempis de los literatos (1807). En esclatar la guerra del Francès residí a Sevilla i a Xàtiva, i el 1810 fou elegit diputat pel Regne de València a les corts de Cadis. En aquella assemblea evolucionà en les seves idees polítiques des d’una posició en certa manera neoforalista, pròxima a la de Borrull, cap a un decidit liberalisme jacobí. Participà activament en tots els debats parlamentaris (pel seu nombre d’intervencions fou el primer diputat valencià i el quart de tots els d’aquelles corts), però especialment quan hom tractà de temes religiosos, i la seva intervenció fou decisiva en el debat sobre la supressió del Sant Ofici. Així mateix, aconseguí que les corts tornessin a la seva ciutat (San Felipe) el nom de Xàtiva. Una línia característica del seu pensament polític fou la fonamentació de les idees liberals en la filosofia tomista, tema d’algunes obres que publicà en aquesta època ( Las angélicas fuentes o el tomista en las cortes , Cadis 1811; i la segona part d’aquesta obra, Cadis 1813). Aquest període de la seva vida fou relatat en l’obra Mi viaje a las cortes (1860). En tornar Ferran VII de França, el 1814, fou detingut i empresonat, i fou traslladat (1815) al convent de La Salceda, a Guadalajara (on escriví els Apuntes sobre el arresto de los vocales de cortes , Madrid 1820); no fou alliberat fins el 1820. Novament fou elegit diputat per València a les corts del 1820. Obra polèmica important d’aquesta època fou la Carta de don Roque Leal de Castro al muy reverendo arzobispo de Valencia (València 1820), contra les manifestacions anticonstitucionals de l’arquebisbe de València Veremundo Arias Texeiro. El 1822 fou nomenat ambaixador plenipotenciari a la Santa Seu; però, de camí cap a Roma, fou detingut a Torí (poc abans s’havia aplegat el congrés de Verona) i fou reembarcat. Aquests esdeveniments li feren escriure una violenta diatriba en vers contra la cúria pontifícia ( Mi despedida de la curia romana , Barcelona 1823). L’any 1823 s’exilià, de primer a Corcaigh (Irlanda), i al cap de poc a Londres. En aquella ciutat es dedicà a treballar en diversos estudis erudits (alguns dels quals no acabà) i en obres polèmiques. El 1825 publicà a Londres una obra autobiogràfica, Vida literaria de Joaquín Lorenzo Villanueva, o memoria de sus escritos y de sus opiniones eclesiásticas y políticas, y de algunos sucesos notables de su tiempo . En una obra publicada igualment a Londres, el 1827, resumí la seva doctrina canònica, oposada a l’autoritat absoluta del papa i a la seva infal·libilitat i partidària del concili ecumènic com a suprema autoritat de l’Església ( Juicio de la obra del señor arzobispo Depradt intitulada Concordato de Méjico con Roma ). També preparà, en aquesta ciutat, una traducció catalana del Nou Testament , que no fou publicada. El 1831 passà a residir a Dublín, versemblantment perquè Irlanda era un país catòlic, on encara redactà algunes obres, fonamentalment de caràcter erudit i literari ( Poesías escogidas , Dublín 1833).
Joaquim Llorenç Villanueva i Astengo
© Fototeca.cat
Eclesiàstic, escriptor i polític.