Se situa entre el riu de la Sénia (on hi ha la torre del Sòl-de-riu, límit amb el Montsià) i el barranc de Surrac (o rambla d’Aiguaoliva, límit amb Benicarló); a ponent, el camí de la Ratlla el limita amb el terme de Sant Jordi del Maestrat. Els terrenys són formats principalment pel raiguer de l’extrem oriental de les serralades ibèriques, que segueixen línies tectòniques encara dominades pel Montsià: de NE a SW es destaquen enmig d’aquesta plana costanera, dita plana de Vinaròs (estesa, pel S, fins a Peníscola i la serra Grossa d’Irta), el puig de la Misericòrdia (on s’alça el santuari de Sant Sebastià i de la Mare de Déu de la Misericòrdia, patrons de la ciutat, de mitjan s. XVII) i el puig de la Nau (al terme de Benicarló), a ponent dels quals resten les terres més altes, ja dins els glacis d’erosió. El sector de llevant, que baixa suaument cap a la mar, és fet de materials al·luvials plistocènics que acaben en una costa lleugerament espadada, a trets trencada per cordons de grava. La inclinació NW-SE del glacis és la direcció que segueixen els rius i barrancs que drenen les aigües directament cap a la mar: el riu de la Sénia (1,25 m 3 /s), les rambles del Triador, la Barbiguera i el Saldonar, el riu Cervol (0,45 m 3 /s), tots al nord del nucli urbà; i els barrancs de les Salines i d’Aiguaoliva al sud. Les temperatures mitjanes són de 9°C el gener i 24°C l’agost. Les precipitacions se situen devers els 450-500 mm/any. La vegetació és principalment la que correspon al domini de la bosquina de garric i margalló; més endins apareixen restes d’alzinars i de pinedes de pi blanc. L’agricultura ha experimentat en la darrera dècada transformacions importants. La construcció, des del final dels anys setanta, d’enormes basses per al reg a la part alta del terme, té com a conseqüència l’augment de la superfície de cítrics en detriment de les terres de secà, en especial a la plana que penetra endins entre el riu de la Sénia i la rambla de la Barbiguera. D’un total municipal de 9 636 ha, eren ocupades per terres de conreu 7 340 (xifres del 1985). El secà s’ha reduït força, així les 5 300 ha del començament dels anys setanta són ara només 1 241 (515 ha d’ametlers i la resta repartit entre oliveres i garrofers). La superfície regada, primitivament per sínies i actualment per pous amb motor i les basses, abasta 6 099 ha (a la primeria dels setanta només 3 200), de les quals 3 000 són de cítrics (fa deu anys eren quelcom menys de 2 000), 2 200 d’hortalisses i tubercles i la resta d’arbres fruiters. La superfície mitjana per explotació, comptant-hi només les terres efectivament llaurades, és de 3,9 ha, i d’11,3 comptant totes les terres; quasi la totalitat són treballades en règim d’explotació directa. Al llarg de les darreres dècades s’hi han instal·lat nombroses granges avícoles, a imatge de les veïnes i germanes terres de l’Ebre; el cens ramader del 1982 inclou 340 000 caps d’aviram (sobretot gallines, per a producció d’ous i carn); a més, també cal anotar 16 000 caps de porcí; el boví i l’oví (2 000 caps cadascun) tenen una importància prou més migrada. La pesca hi té una importància notable, amb quantitats desembarcades que oscil·len al voltant de les 5 000 t/any. S'hi practica principalment la pesca a l’encesa (sardinals) i la d’arrossegament: llucet, moll, rap, gamba i llagostí. Hi ha un total de 60 barques, en les quals treballen uns 300 homes de manera permanent, un nombre i una proporció idèntics d’actius (el 5%) que els dels agricultors. Fet i fet, el sector primari representa a hores d’ara el 10% del total de població activa (l’any 1960 era el 37%). El secundari (incloent-hi la construcció) consta de 2 200 treballadors, és a dir, el 37% dels actius (l’any 1960 ja representaven el 35%); hi destaca el subsector del moble i fusta (628 obrers), que després d’uns anys crítics sembla que recentment s’està reviscolant; la indústria química (179 treballadors) també és significativa: la fàbrica Foret fou instal·lada l’any 1929 i els darrers anys ha canviat els derivats del sofre per la química de base i els fertilitzants. Completen l’espectre industrial el tèxtil i gèneres de punt (125 actius) i els productes alimentaris (conserves de peix i càrnies) (137 operaris). La construcció (600 treballadors) ha vist frenada la seva importància els darrers anys. El sector terciari representava el 27% del total d’actius l’any 1960 (idèntic percentatge que al començament de segle), mentre que a hores d’ara en representa el 42%. La ciutat ha estat i és centre comercial i de serveis per a les comarques del nord del País Valencià i bona part del veí Montsià. Pel que fa al turisme, la seva significació creix lentament davant la competència de nuclis com Peníscola; l’any 1987 hi havia una dotzena d’establiments hotelers (382 places) i 3 càmpings (1007 places). Tanmateix, el que té importància són els habitatges del tipus xalet —2 500 a hores d’ara a les zones turístiques al N i s. del nucli urbà—, que implica un turisme familiar i d’un cert nivell de renda (la major part en són propietaris), malgrat les greus deficiències d’infraestructura encara no resoltes. A la ciutat es pot valorar en altres 2 000 els estatges buits, només ocupats a la temporada d’estiu. La ciutat cresqué força al llarg del s. XVIII (dels 2 904 h del 1714 passà a 6 000 l’any 1787) i primera meitat del XIX (9 795 h el 1857), arran de l’auge de la construcció naval i l’exportació de vi i l’aiguardent. Encara a mitjan s. XIX tenia una gran importància el comerç de cabotatge (tenia la segona matrícula de l’estat), però la segona meitat del segle i el primer terç de l’actual centúria fou una època de forta crisi demogràfica i econòmica (7 520 h l’any 1910), on l’emigració cap a Barcelona va tenir força significació. Fins l’any 1960 (10 968 h) el creixement fou constant, però molt migrat, on cal remarcar una natalitat molt minsa ja des d’abans de la guerra civil de 1936-39; un creixement vegetatiu pròxim al zero i una petita immigració foren les causes de l’augment demogràfic. Per contra, els anys seixanta i bona part dels setanta foren d’un fortíssim creixement —sense precedents, amb taxes anuals acumulades del 4%—: així, l’any 1970 hi residien 13 727 habitants, que el 1975 eren ja 17 049; el procés d’industrialització, comercial i turístic ha estat el motiu que ha ocasionat una allau immigratòria important: la meitat de la gent que hi residix, és a dir unes 8 800 persones, han nascut fora del municipi (on destaquen uns 2 000 procedents del sud d’Espanya). Al llarg de la darrera dècada aquest increment s’ha frenat: els 17 467 h del darrer padró del 1986 representen fins i tot una lleugera pèrdua amb relació al cens del 1981 (17 564 h). La ciutat (20 788 h agl [2006], vinarossencs ; 6 m alt.), cap de la comarca del Baix Maestrat, és situada arran mateix de la mar, amb tot el front oriental allargassat al NE sobre la platja i al SW damunt el port. El recinte de la vila medieval —del s. XIII, completat i emmurallat al XIV— tenia un traçat poligonal regular, amb carrers de N a S, paral·lels al carrer Major, recinte emmarcat pels actuals carrers de Sant Tomàs, de Jovellar, del Socors i de Sant Joan. L’eixamplament més important es produí al s. XVIII: cap al S, deixant grans espais buits entre el carrer Dosal i la mar; cap a ponent, seguint el camí de Morella a partir de la nova plaça de l’Església; i cap al N, on aparegueren barris nous entre el carrer de Sant Cristòfol, el Mercat i la platja (carrers de l’Àngel, de Sant Sebastià i de les Ànimes). Aquest eixample fou voltat d’una nova muralla al començament del s. XIX, deixant amples espais buits interiors, que només foren ocupats entrat el s. XX. L’expansió més moderna es dirigeix cap al S, al voltant del port, i a ponent, sobre la carretera general. Ja des del s. XIV la platja de Vinaròs era important com a lloc d’embarcament (que durant molt de temps fou mirat com a possible port d’Aragó) i de comerç marítim. Els intents de bastir-hi un port durant els s. XVII i XVIII no es dugueren a terme, i l’obra es féu realitat entre el 1851 i el 1875, en part per influència de l’arquebisbe de Tarragona, el vinarossenc Costa i Borràs. El port , construït el 1862, consta essencialment d’un dic de llevant, inclinat a migjorn, un dic de ponent i una dàrsena pesquera interior; al seu costat hi ha la plaça de bous. L’església parroquial (l’Assumpció), cap d’un arxiprestat de la diòcesi de Tortosa, fou construïda entre el 1586 i el 1594. Consta d’una sola nau, de 45 m de llargària, i una capella del Santíssim, de mitjan s. XVII; la façana principal és barroca, amb columnes salomòniques, de la fi del s. XVII (1698-1702), obra atribuïda a Vinyes i a Bartomeu Mir, i té una altra porta lateral, renaixentista, que procedeix segurament de l’església anterior; s’hi conserva una custòdia del 1565, obra de Gaspar de Santalínea. Hi ha, a més, els antics convents de Sant Agustí (s. XVI), d’augustinians calçats, i de Sant Francesc (1643), de franciscans observants. A part els vestigis de poblament prehistòric i romà, l’origen de Vinaròs és la carta de poblament de l’alqueria de Vinalaròs (conquerida el 1233 per Jaume I), atorgada el 1241 per Gil d’Atrosillo, alcaid de Peníscola, en nom de Jaume I, a 50 pobladors, a fur de Saragossa; aquesta alqueria és esmentada també amb la de Benicarló i el castell de Peníscola el 1294, que Jaume II en féu donació als templers en canvi de Tortosa. Més endavant, el 1359, Pere de Tous, mestre de Montesa (l’orde que succeí el 1317 els templers en la possessió del lloc), en vista de la importància que havien assolit a Vinaròs i Benicarló, els separà de Peníscola i els atribuí termes propis; així sorgí la comanda de Vinaròs . Al desembre del 1411 s’hi reuní el parlament del Regne de València fusionat, durant el plet successori obert a la mort de Martí I (parlament de Vinaròs). El mestre Francesc Llançol de Romaní li atorgà el títol de vila el 1540. La importància industrial (hi havia gremi de teixidors), comercial i marinera (hi havia drassanes) la féu créixer, de manera que el 1565 tenia ja 328 focs, i un segle més tard, el 1646, en tenia 588. Durant la guerra de Successió la vila fou ocupada, successivament, per austriacistes (1705, 1710) i filipistes (1707, 1711); tanmateix, la població superà ja els 2 000 focs a la fi del s. XVIII, etapa de màxim creixement, tant per l’increment del comerç marítim (auge de la construcció naval) com de la producció agrària (exportació de vi i aiguardent). Durant la guerra del Francès fou presa pels francesos el 1810, malgrat la resistència dels “milicians honrats del poble”; durant les guerres civils del s. XIX es mantingué sòlidament liberal, sota la influència política dominant dels Ayguals d’Izco), i el 1873 hi fou proclamada la república federal. Tanmateix, caigué en mans de carlins el 1874. Encara fins a mitjan s. XIX tingué una gran importància el comerç de cabotatge (tenia la segona matrícula de l’estat), però la segona meitat del segle i el primer terç del s. XX fou una època d’estancament econòmic i davallada demogràfica malgrat la construcció del port: 9 640 h el 1860, que baixaren a 8 890 el 1900, i a 7 520 el 1910. El recobrament posterior és degut principalment al desenvolupament industrial, comercial i turístic. Durant la guerra civil de 1936-39, les tropes del govern de Burgos arribaren a la Mediterrània per Vinaròs, i trencaren en dos el territori republicà (abril del 1938).
El port de Vinaròs
© Fototeca.cat