Es destacà com a pianista, i des del 1956 fou catedràtic de composició a Trieste. Autor d’obres d’estil postromàntic, tendí a l’impressionisme, i incorporà en la seva obra elements contemporanis. Destacà amb les òperes Allamistakeo (1954) i Un intervento notturno (1957). Compongué també cançons i música de cambra i simfònica, de la qual cal esmentar Invenzione-Memorie di Fiemme (1966) i Discorso del vento (1968).