Hegelià, es preocupà dels problemes estètics, que enfrontà d’una manera psicològica més que no pas metafísica. Considerat irreligiós i no patriòtic, fou expulsat de la càtedra de Tübingen (1844), on tornà a professar (1866-77) després d’haver-ho fet dotze anys a Zuric. En la seva doctrina destaquen els conceptes d’expressió estètica i d’endopatia. Són obres seves Ästhetic oder Wissenschaft der Schönen (‘Estètica o ciència del bell’, sis volums, 1847-58) i Shakespeare-Vorträge (‘Conferències sobre Shakespeare’, sis volums, 1899-1905).