Antonio Vivaldi

(Venècia, 4 de març de 1678 — Viena, 28 de juliol de 1741)

Antonio Vivaldi

© Fototeca.cat

Violinista i compositor italià.

Ordenat de sacerdot (1703), fou nomenat mestre de violí del Seminario Musicale del Pio Ospedale della Pietà (1703-1740), institució pedagogicobenèfica per a noies òrfenes i un dels conservatoris venecians més cèlebres, on fou professor de violí i mestre de cor. Els seus cabells roigs li valgueren el sobrenom de Prete Rosso . Sembla que fou mestre de capella del príncep de Hesse-Darmstadt, a Màntua. Efectuà tournées com a violinista i director i actuà com a empresari a diverses ciutats europees. El 1740 abandonà Venècia i es dirigí a Viena, on morí solitari. És autor de quaranta-cinc òperes i dos oratoris, i també d’una quarantena d’obres religioses i vint-i-vuit cantates i serenates. La seva producció instrumental és molt extensa i d’una gran qualitat: setanta-cinc sonates per a dos i tres instruments, vint-i-tres simfonies, que influïren d’una manera decisiva en l’estructura de la simfonia preclàssica, i uns quatre-cents setanta concerts, la majoria dels quals escrits per a instruments solistes: violí, violoncel, flauta, oboè, fagot i mandolina; els altres són concerti ripieni o concerti grossi . Els més cèlebres són Les estacions , que pertanyen al recull Il cimento dell’armonia , opus 8, com també L’estro armonico , opus 3 i La stravaganza , opus 4. L’equilibri que obtingué entre el conjunt instrumental ( i tutti ) i els solistes ( i soli ) és perfecte, i se'n desprenen una gràcia i una naturalitat extraordinàries. Els instruments hi són utilitzats amb un gran virtuosisme. Concebé la major part de les seves obres per al conjunt instrumental de l’Ospedale della Pietà, la qual cosa li permeté una confrontació amb les possibilitats reals, que es tradueix en una instrumentació intel·ligent i en una possibilitat de virtuosisme extraordinari. El seu art instrumental té una gran força lírica, que procedeix del camp dramàtic, la qual cosa li dóna un to molt personal. És el més imaginatiu dels compositors de la seva època, que sap variar ininterrompudament els elements melòdics i rítmics, que evolucionen dintre una harmonia tonal rica i plena de sorpreses.